Infants i joves, ciutadania de segona

Autoria: Eduard Fernando, President d’Incoop i Ex-membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.

El 2020 serà recordat com l’any de la Covid-19, la pandèmia que ho ha impactat tot i ha provocat grans canvis a les nostres vides. Tot i així, si ens ho mirem una mica en perspectiva i aixequem la vista, veiem que tampoc res ha canviat tant, i que aquell mantra repetit ad infinitum que la pandèmia no entenia de territoris, fronteres, edats o classes socials està molt allunyat de la realitat.

La crisi del la COVID-19 afecta especialment joves i dones

El Banc d’Espanya alertava aquest juliol que la crisi derivada de la Covid-19 afectaria de forma especial a les persones joves i dones, ja que es tracta dels segments de població més exposats als sectors socials i de serveis que estan més afectats pels confinaments, perquè són els que tenen les feines més precàries i perquè el nivell de riquesa previ a la crisi és inexistent. Per tant, cap canvi. I com a la crisi financera de fa poc més d’una dècada, tornem a viure com les persones joves assumeixen els costos més elevats de les crisis que es generen, en forma de precarietat i dificultats per dur a terme una vida plena. 

L’estat espanyol continua liderant l’atur juvenil

El darrer 2 d’octubre la Comissió Europea publicava a Twitter les dades d’atur juvenil dels països europeus al mes d’agost. Sense sorpreses: Espanya se situa a dalt de tot del rànquing, amb un 44% de persones joves a l’atur tot i voler treballar. Espanya supera a Grècia (39%), Itàlia (32%) i més que duplica la mitjana europea (17,6%). Aquest fet no hauria de sorprendre ningú, ja que el 2013 Espanya va assolir un atur juvenil del 60% i sempre s’ha mantingut a un nivell que dobla la mitjana de la UE, molt per sobre de països amb menor nivell de renda. 

Els infants, la baula oblidada

Els infants i joves en edat escolar van estar sis mesos sense posar els peus a les seves escoles, entre el 15 de març i el 14 de setembre. Abans de retornar a les aules es va desconfinar tota la resta. Això dóna una idea del valor que s’atorga a l’educació a la nostra societat. 

L’escola és un espai socialitzador bàsic per a tots els infants, però ho és especialment per aquells amb una situació socioeconòmica més vulnerable: sense accés a mitjans digitals, sense habitatges i espais amb condicions dignes, sense relacions afectives de qualitat,… de manera que el que ha passat tindrà conseqüències rellevants per a les oportunitats d’aquests infants. 

No deixa de ser curiós, en aquest sentit, que la Generalitat renunciï, a partir d’ara, a ingressar 50 milions d’euros anuals recaptats, prácticament, a través de les taxes universitàries a les rendes més altes, quan tota l’evidència indica que la igualtat d’oportunitats no es resol a la universitat sinó principalment a l’educació infantil i primària. 

El risc de pobresa de la franja de menors de 16 anys és la més alta de totes les franges d’edat, superant el 31% el 2019 a Catalunya, mentre que de 16 a 64 anys és del 19% i del 12% pels majors de 64 anys. A falta que es publiquin les dades de 2020 tot fa pensar que la situació s’agreujarà.

El Senat espanyol continua negant l’avenç cap a un sufragi universal

El dia 20 d’octubre es va votar al Senat una proposta d’ERC per ampliar el dret a sufragi a partir dels 16 anys. Aquesta tímida proposta per convertir en ciutadania de ple dret les persones de 16 i 17 anys només va obtenir el suport de Bildu, JxCAT i Esquerra Confederal (Podem, Compromís i Comuns), a banda d’ERC. En un article anterior ja vaig considerar que el dret a vot havia de ser universal, i no limitat arbitràriament per l’edat. Aquesta proposta, ens hi apropava. A més a més, és a partir dels 16 anys que es pot començar a treballar legalment o assumir responsabilitats penals (ho indicava el CNJC en un posicionament recent vinculat a aquesta votació). Igualment, sembla que la gran majoria del legislatiu no comparteix aquestes idees. 

En resum, sembla que no s’albiren canvis a l’horitzó, com a mínim pel que fa a protegir a les persones més joves de la societat, que són les que continuen assumint l’impacte més fort de la crisi. 

L’estat espanyol té al seu davant un repte important. La pandèmia i els confinaments han enfonsat els ingressos públics i han disparat les despeses. D’acord amb diferents anàlisis, sortirem d’aquesta crisi amb un deute públic superior al 120%; un deute que pesa com una llosa sobre les generacions més joves i amb una economia per reconstruir. La pregunta que ens hem de fer és: els canvis que s’aguaiten serviran per repartir millor els costos de la crisi i canviar el model productiu? De moment, sembla que no. 

Per anar acabant, recentment s’ha publicat el llibre “La generació tap”, de Josep Sala i Cullell, que precisament planteja un debat sobre el repartiment de poder entre generacions. Vinculat amb aquest debat, i sense entrar en una guerra generacional, no tinc gaire clar que sigui coherent, com sembla que planteja el Pacte de Toledo, garantir el poder adquisitiu a les persones pensionistes, quan la pensió mitjana ja supera el sou de la treballadora mitjana, i tenint en compte que es tracta del grup d’edat que ha perdut menys poder adquisitiu des de l’anterior crisi. Molt menys que la resta de franges d’edat. 

Finalment, m’agradaria reproduir un fragment de l’editorial del Financial Times del 23 d’octubre titulada “El descontentament dels joves amb la democràcia és preocupant”: “L’avís és clar. La nostra societat no pot continuar beneficiant els vells i rics i esperar que continuï sent una societat democràtica. Les democràcies han de mostrar que estan treballant pel benefici de tothom”. Resumidament: la societat democràtica està en perill si no treballa amb principis d’equitat generacional, i la Covid-19 ens dóna una oportunitat per fer-ho. 

Famílies.SÍ o Famílies.NO: Com participen les famílies del nostre esplai?

AUTORA: Andrea Canals, monitora de l’Esplai Espurna (Barcelona)

Sempre que la gent de l’Espurna expliquem això, la resta d’esplais es queden ben parats.

– “Que les famílies venen a fer d’intendents a les colònies d’estiu?” ens diuen.

I és que realment si ho mires amb perspectiva, és estrany. O més ben dit, poc freqüent. La majoria d’esplais porten a ex monitores, pre monitores o a amigues, però nosaltres no, nosaltres portem a famílies. Si us quedeu llegint, us explico perquè i com ho fem.

Sincerament, no sé si es fa de tota la vida, però que fa molts i molts anys, n’estic segura. Quan les monitores estem preparant les colònies amb tota la il·lusió del món, una de les coses que hem de tancar és quines famílies vindran a cuinar-nos. I no és tan fàcil, marxem al juliol i moltes d’elles treballen, però sempre trobem a 5 o 6 persones que estan disposades a venir a ajudar, i us asseguro que s’ho passen d’allò més bé.

I per a les que això us ve de nou, us estareu preguntant: i això què us aporta? Doncs moltíssim. Sense les famílies l’esplai no tira endavant, són un element igual d’imprescindible que monitores i infants, tot i que a vegades tendim a restar importància a la seva participació. És interessant que vinguin de colònies per crear vincles amb elles, perquè vegin de prop el projecte i el visquin i el sentin com nosaltres i els seus fills i filles ho fan. I us asseguro que s’enganxen, i si poden repeteixen any rere any. I és que a part de crear vincles amb nosaltres, evidentment, els creen entre elles, i això fa que es coneguin més i que es motivin a participar en activitats organitzades per famílies (que hi ha algunes durant el curs).

Perquè entengueu una mica el funcionament; les intendents quan venen, no tenen contacte amb infants pràcticament. Passen moltes hores a la cuina i les seves estones lliures se’n van a la piscina, a descansar, o a participar en alguna activitat especial de les colònies. Establim d’entrada que no poden tenir un tracte directe amb els seus fills i filles ja que això seria injust per la resta que no tenen a la seva família allà. I elles no treballen soles, som un esplai estrany però no tant, venen 5 premonitores (a les que anomenem pinxes) a fregar els plats, preparar esmorzars i berenars, i a participar en alguna que altra activitat com a monitores. I per últim també venen dues exmonis per guiar a pinxes i fer de pont entre intendència i monis.

I és que aquest equip de monitores, famílies, respos i pinxes, formem una petita família a les colònies d’estiu. A les nits, després de la reunió, les monitores pugem amb la resta i xerrem, ens coneixem i fem cohesió. A la nit d’equador fem concurs de flams, unes guitarres i passem una molt bona estona.

Així que, com a monitora de l’Espurna, us animo a fer participar a famílies a tot arreu on pugueu, trenqueu les barreres que a vegades ens separen i tingueu contacte amb elles, deixeu-vos conèixer i coneixeu-les a elles, no deixen de ser imprescindibles pel projecte, son persones que hi creuen i que ens estan confiant una part de l’educació molt important dels seus infants.

La tecnologia a l’esplai després de la crisi del Coronavirus

Autor: Marc Clascà, monitor i membre de la Comunitat de Desenvolupament de l’Era.

Què et ve al cap quan llegeixes la idea sobirania tecnològica? Abans d’arribar a parlar de la pandèmia, cal posar-nos en context. Les eines tecnològiques fa anys que tenen un paper molt important en el desenvolupament de la societat i en el dia a dia de les persones. La manera com utilitzem aquestes eines, com ens són proveïdes, l’accés que hi tenim… són totes idees que la sobirania tecnològica porta a debat per tal que les persones puguem decidir lliurement sobre allò que ens afecta. Actualment utilitzem dispositius dissenyats i manufacturats per empreses privades dels quals no en tenim tota la informació interna i que no podem modificar; també utilitzem unes plataformes i xarxes socials que, tot i que ens permeten estar més connectats amb la gent que ens envolta (i la que no, també), es lucren amb les nostres formes de vida, gustos, reaccions… Posar tots aquests temes sobre la taula del debat és una assignatura pendent que tenim des de fa temps.

Si ara ens traslladem al Març del 2020 ens trobem davant la pandèmia de la COVID-19 a la qual ens hem enfrontat en unes condicions d’austeritat i desregularització en el sector sanitari i de capitalisme ferotge que ha posat en perill la subsistència de les classes populars. Davant d’aquesta crisi, les plataformes han arribat de cop amb el seu solucionisme tecnològic. Les empreses tecnològiques han arribat on les administracions públiques no podien arribar, imposant el seu model: solucions individuals a les nostres necessitats més bàsiques, oferta d’oci i consum de continguts de forma individual i personalitzada, fins i tot un sistema de control de contagis desenvolupat entre els propietaris dels dos sistemes operatius per a mòbils més utilitzats al món. Un panorama de solucionisme tecnològic com aquest ens obliga a acceptar la seva ajuda — perquè tenen els mitjans — i ens allunya del debat polític real sobre l’arrel de tots aquests problemes: parlem de solucions postideològiques. I, en tot aquest desplegament, el sector de l’educació no n’hem estat pas allunyats, sinó tot el contrari! Escoles, instituts, caus, esplais… hem vist com aquestes eines tecnològiques entren directament en el nostre dia a dia i no sabem gestionar-ho (ni les associacions ni les institucions) perquè mai havíem tingut aquest debat. Però hem d’actuar ja!

La tecnologia ha trucat a la porta, i abans de poder preguntar “qui hi ha?” i sense pràcticament adonar-nos-en ja s’havia rentat les mans, tret la mascareta, desinfectat la roba, arraconat les sabates a un espai apartat del rebedor i… era al menjador de casa totes nosaltres com una més de la família! Eines com Zoom o similars han sigut el dia a dia de l’esplai aquests mesos i xarxes socials com Instagram van ser el bressol dels “reptes confinats” que vam idear esplais i caus a l’inici del confinament. D’altra banda, estructures molt més complexes com escoles i instituts públics han vist com tota la seva organització (i per tant, les dades de tots els professors i alumnes del sistema educatiu públic) passava a utilitzar el conjunt d’aplicacions de Google Apps. A l’esplai, des de sempre, ens mirem molt i molt bé tots i cadascun dels canvis que fem —tant en l’àmbit pedagògic com en l’àmbit organitzatiu — perquè creiem que té implicacions en la nostra feina amb els infants. En aquest cas, però, hem adoptat sense remei unes solucions tecnològiques que estic segur que si haguessin passat per un procés de debat a la meva assemblea, no s’haurien aprovat. D’entrada, aquest “paquet de mesures digitals” que de cop hem adoptat com a societat està basat en un model d’oci individual i instantani: un algoritme que coneix més els usuaris que ells mateixos ens proposa què hem de veure a continuació; un paradigma que crec que s’allunya molt del model d’aprenentatge i oci col·lectius que defensem els esplais i caus. Després de veure com ha passat tot això, a mi se’m plantegen les següents preguntes: quina percepció tenim des del lleure educatiu de les tecnologies? Coneixem bé les eines? I els continguts? Si la nostra feina és plantejar alternatives al món que vivim amb els infants, ho estem fent amb la tecnologia també?

Des que sóc monitor, el més a prop que hem estat a l’esplai de parlar sobre tecnologia ha estat quan hem posat a debat l’ús dels mòbils per part dels infants, addiccions, conseqüències de les xarxes socials… Sempre hem plantejat aquest problema entre dues opcions, deixant que triïn si volen dur els mòbils o els volen deixar a casa (i en general acostumem a imposar que no s’han d’utilitzar), però mai els hem donat les eines per plantejar aquest debat en profunditat! A l’esplai hem de deixar de veure els mòbils com caixes negres i portar el debat en termes de com són les eines, plataformes i dispositius que trobem ara mateix a la societat, com utilitzen les nostres dades, quina capacitat tenim de controlar-les o configurar-les, quins continguts ofereixen i quines alternatives més adequades podem trobar. Per posar exemples de les conseqüències d’utilitzar la tecnologia sense una revisió política prèvia, trobem el cas de la moderació que feia la plataforma TikTok dels seus continguts, que demanava als seus moderadors “descartar vídeos que mostressin persones lletges, amb cossos no normatius, del col·lectiu LGTBI o amb estil de vida pobre” per l’apartat de contingut recomanat als usuaris. O també és el cas dels algorismes de filtratge i d’intel·ligència artificial, basats en l’aprenentatge a partir de dades ja existents: si el contingut que hem generat les persones a internet conté biaixos racistes, masclistes… com seran els resultats que obtinguem d’aquests programes? D’altra banda, però, també tenim exemples, a Esplac mateix, de projectes que intenten capacitar-nos precisament amb els coneixements necessaris per controlar, i fins i tot construir, les nostres pròpies eines tecnològiques: és el cas del projecte de la comunitat de desenvolupament de l’Era. Un espai on decidim com serà el futur de la nostra intranet i en desenvolupem les millores col·laborativament, però també on tot just posem les primeres pedres en aquest debat sobre pedagogia en la sobirania tecnològica.

L’esperit crític que construïm a l’esplai amb els infants i joves ha d’incorporar una nova perspectiva que els permeti créixer escollint eines tecnològiques que els siguin útils i no perjudicials, eines i plataformes col·laboratives i lliures que no estiguin controlades per grans multinacionals que es lucren amb les nostres dades i l’estudi dels nostres comportaments. Cal que intentem trencar amb la barrera de coneixement tècnic que sovint ens pensem que ens allunya de poder fer política sobre aquest tema. Simplement hem de començar a parlar a l’esplai de conceptes que permetin als infants i joves saber que poden tenir el control de la tecnologia que utilitzen: això és, la sobirania tecnològica com a un més dels elements necessaris per a l’emancipació de la infància. Joan Fuster deia “La política o te la fas o te la fan” i amb la tecnologia passa una mica el mateix: tota la tecnologia que utilitzem acríticament se’ns pot girar a la contra. Si volem que els infants i joves esdevinguin ciutadans de ple dret, també han de ser capaços de conèixer la tecnologia que els envolta i actuar en conseqüència.

Si voleu aportar al debat o comentar sobre com treballeu aquest tema a l’esplai no dubteu en deixar comentaris en aquest article o venir a les reunions de la comunitat de desenvolupament! I si voleu llegir més sobre el tema, deixo alguns articles enllaçats d’autors que parlen d’això:

• << Las “soluciones” tecnológicas son el poli bueno del capitalismo en la crisis del coronavirus>>, Evgeny Morozov, https://www.eldiario.es/theguardian/soluciones-tecnologicas-coronavirus-vigilancia-siguiente_0_1017348795.html

• << La libertad de expresión no puede ser un servicio premium de Google y Facebook>>, Ekaitz Cancela, https://www.elsaltodiario.com/tecnologia/la-libertad-de-expresion-no-puede-ser-un-servicio-premium-de-google-y-facebook
• << Riesgos e incertidumbres en las aplicaciones para el rastreo de contagios>>, Javier Sánchez Monedero, https://www.elsaltodiario.com/paradoja-jevons-ciencia-poder/aplicaciones-de-rastreo-de-contagios-demasiados-riesgos-y-muchas-incertidumbres-sobre-su-efectividad-(parte-1-de-2)
• << Fin del interregno: hacia la sociedad digital post-Covid19>>, Ekaitz Cancela, https://www.elsaltodiario.com/coronavirus/ekaitz-cancela-fin-interregno-hacia-sociedad-digital-post-covid19
• Cirillo, D., Catuara-Solarz, S., Morey, C. et al. <<Sex and gender differences and biases in artificial intelligence for biomedicine and healthcare.>> npj Digit. Med. 3, 81 (2020). https://doi.org/10.1038/s41746-020-0288-5

La participació a Esplac, a debat!

Autoria: Grup de Treball del Projecte Pla de Participació d’Esplac

Pot existir un esplai si no hi ha participació? Què seria d’Esplac si no n’hi hagués? Des del Grup de Treball del projecte “Pla de participació” pensem que la participació és la base dels nostres projectes, tant de l’esplai com d’Esplac i per això, estem creant el Pla de Participació d’Esplais Catalans.

Aquest curs ens vam plantejar, primer de tot fer un anàlisi a diferents nivells per plasmar la realitat actual (allò que funciona i el que no) i detectar aquelles oportunitats i necessitats pel que fa als diferents espais i processos i la participació de monitores, dirigents i joves al sector i l’associació.

Abans de començar l’anàlisi, però, ens vam assessorar amb en Fermín Rodríguez per comptar amb una visió externa i poder enfocar bé què és el que volíem i ens interessava saber per després redactar un pla de participació.

D’aquest assessorament en vam extreure algunes reflexions interessants com que no existeix una sola manera de participar i que si entenem la participació d’una única forma, estem renunciant a les altres. 

Hem de poder contemplar que no totes les membres de l’associació podran implicar-se de la mateixa manera. Així que hem de trobar els espais, mecanismes i processos per tal que els diferents perfils puguin aportar i incidir en l’associació. 

Alhora, no hem d’oblidar que la participació ha de crear una experiència positiva, ja sigui per  la incidència transformadora d’allò en que s’està treballant o fent que el procés sigui motivador i no viscut com una obligació. 

Tot i que ens agradaria que la participació i implicació de les monitores fos major també ens vam fixar que ja hi ha persones que participen, ja sigui dels grups de treball o a les reunions de sector; és per això que ens vam preguntar què és el que les feia participar, quines experiències s’enduen i com es percep la seva tasca.

Actualment hem de poder adaptar els canals per tal de fer-los coincidir amb la realitat que tenim les joves; classes, feines precaritzades, hores en desplaçaments, implicació en diferents associacions… i malgrat que la presencialitat pot ser molt positiva per formar vincles i crear experiències personals, també s’ha convertit en un escull per poder participar de grups de treball o comissions.

Una de les últimes reflexions que va sorgir és que cal que Esplac també treballi per la participació dins de l’esplai, que sigui un valor a posar en pràctica més que un resultat o mecanisme a aconseguir. Tal i com expliquem a l’apartat de Participació de la web de Línies pedagògiques, fer dels esplais espais d’apoderament i participació infantil i juvenil farà que els i les joves tinguin les capacitats i habilitats per participar, i per tant decidir, sobre les diferents associacions i espais dels quals formin part al llarg de la seva vida.

Una de les accions va ser desenvolupar una enquesta sobre participació de les monitores a Esplac, les diferents conclusions que n’hem pogut extreure són: 

En primer lloc, els espais de participació més coneguts per les monitores són aquells on poden participar, com per exemple l’AGO, mentre que els menys coneguts són aquells on no hi participen directament com ara l’AGE, el Gran Comitè o la Coordinació Territorial.

En segon lloc, hem conegut que un dels principals motius pels quals les monitores no participen és perquè prioritzen altres projectes personals, alhora que creuen que suposa un volum de feina elevat, i que molts cops els horaris i la distància són complicats. L’opció preferida per participar és a través d’espais físics descentralitzats. Finalment el que més les motiva a participar són els espais que els repercuteixen personalment, com per exemple les formacions, o bé, l’intercanvi d’experiències entre els esplais. Per contra l’organització de l’entitat és una de les coses que menys motiva.

Així doncs, ara que ja coneixem els diferents factors que condicionen la participació de les monitores a l’associació, començarem a pensar com volem que sigui la participació del futur a Esplac. I tu, com te la imagines?

Viatjar ens fa créixer… i destrossar el planeta?

15-JUNY-2020

Autoria: Comissió Reduint Petjada d’Esplac i el grup d’Esplac del projecte internacional Amplify Youth Voices.

No se’ns podrà negar que està de moda viatjar. Que més a prop o més lluny  (i sempre justificat d’un interès cultural i coneixedor) ens agrada viatjar. Hem pensat mai en com ens desplacem, els esplais? Ens plantegem, cada vegada que sortim del poble, barri o ciutat, quina petjada ecològica i social generem? Tenim totes el dret o el privilegi de moure’ns pel món de la mateixa manera?

Adaptades a la societat, i tot i que intentant donar-li forma de projecte, els infants i les monis d’esplai també viatgem: fem campaments internacionals, voluntariats fora de Catalunya o bé, intentem fer la ruta tan lluny com podem, oblidant que potser a vegades, encara no coneixem el nostre entorn més proper. 

Algunes dades ens poden ajudar a contextualitzar-nos: segons dades oficials  del Parlament Europeu, en les últimes dues dècades les emissions d’aviació internacional i el transport marítim han augmentat gairebé un 130% i un 32% respectivament en les últimes dues dècades, suposant un 3,5% de las emissions totals de gasos d’efecte hivernacle de la UE. En quant al turisme a Espanya, 8 de cada 10 turistes que van venir l’any 2018 van arribar en avió, mentre només un 0,4 ho va fer en tren (Canalis, 2019). 

I és que, tot i que viatjar ens permeti aprendre un munt, també té un impacte ecològic i social del qual cal que en prenguem consciència. Les membres de la Comissió Reduint Petjada i del projecte Amplify Young Voices tenim ganes de parlar i aprendre de tot això i més a les VII Jornades Ambientals que celebrarem, de la mà, el diumenge 4 d’octubre.

La Comissió Reduint Petjada, formada per monitores dels esplais d’Esplac, és la comissió que vetlla per fomentar la sostenibilitat i l’educació ambiental com a eix transversal d’Esplac. Ho fem oferint recursos, assessorament i formació relacionades amb el medi ambient als esplais i a les persones que formen l’entitat. Així, volem aconseguir generar discurs polític en relació a l’ecologisme i l’economia social.  Pots consultar la resolució d’emergència climàtica fent clic aquí. 

El projecte Amplify Young Voices neix per donar veu a joves d’Europa i del Canadà.  El grup d’Esplac que hi participem vam decidir treballar al voltant de la petjada ecològica de les joves i dels Esplais quan fem activitats internacionals o  turisme. El projecte va començar amb una pregunta inicial: quina consciència tenim les joves associades de la petjada ecològica que generem a l’hora de viatjar? Després d’un any de treball, ja hi ha les primeres conclusions de la recerca juvenil que es va fer i  l’experiència d’haver anat al Canadà a compartir la feina amb les altres entitats. 

Col·laborar activament en la preparació de les VII Jornades Ambientals ens brinda la possibilitat de compartir els resultats, els reptes i els aprenentatges d’aquest projecte amb altres joves. Per fer-ho, hem creat noves formes de treball en xarxa per tal de detectar els interessos comuns i les necessitats, tant del grup organitzador com dels equips de monitores dels esplais. Hem trobat espais de trobada, intercanvi i interrelació (presencials i telemàtics) per tal de que les decisions siguin preses de manera horitzontal i amb la màxima participació. 

El context social en el que ens trobem, més enllà de la crisis de la Covid-19, ens porta a pensar que hem de reflexionar sobre la nostra petjada en moments tan claus com són els desplaçaments, no només pel que fa el transport, sinó també el consum, la fabricació, les infraestructures, la burocratització dels viatges o els privilegis que podem tenir respecte a altres persones, així com l’impacte que crea tot això a nivell social i econòmic.

Cal fer-ho aviat, i com a agents de transformació que som, cal que en prenguem consciència i que actuem ara. 

Donada la naturalesa del tema, creiem necessari i molt interessant la col·laboració d’aquests dos àmbits d’Esplac (internacional i mediambiental), ja que pot ser una oportunitat pel començament de futurs projectes conjunts. 

Empeses per la il·lusió, doncs, us convidem a totes a les VII Jornades Ambientals, de les que aviat rebreu més informació! 

Som #MonisImparables

Us hi esperem!

Amb la col·laboració de: 

Recull de poemes de l’esplai El Creixent – 1r premi

Recull de poemes de l’esplai El Creixent

EL CORONA VIRUS
El corona virus és molt dolent
I fa quedar a casa la gent
No ens deixa anar a passejar
Només quan sigui necessari anar a comprar
No anem a l’escola
I ens pensem que podem fer xerinola
Però a casa ens hem hagut de quedar
Avorrits com un aglà.

Biel Bernal

CORONAVIRUS
Un virus molt petit,
M’ha deixat atrapat al llit.
A casa ens hem de quedar,
I amb el virus acabar.
No ens hem de rendir
I així podrem sortir.

Marc de Santos

LA TXELL I L’HELENA
La Txell era una nena
que tenia una germana que es deis Helena
i l’Helena es va menjar una magdalena
mentre la Txell anava a Taradell.
Va anar a comprar espinacs pels seus llimacs,
fruita i galetes per les seves abelletes
i trossets de pernil pel seu conill.
Quan ho va tenir va tornar a casa carregada amb un cistell
va tornar la Txell i als animals ben tips van quedar
després de menjar.

Txell Prat Daví

LA PRIMAVERA
La primavera ha arribat
i a casa ens hem quedat.
La primavera ja és aquí
i no ens deixa sortir.
Però un dia arribarà
que tot s’acabarà.

Lluc De Santos Garriga

POEMA DEL DICCIONARI
Tresor de paraules,
ben escrites sempre estan
n’hi ha de petites, de boniques
i de grans.
Sempre trobes el que busques
i mai ho perds, per què en el
cap et queda, tot molt ben
aprés.

Abril Arroyo De Mas