Autora: Eva Sanahuja

 

En aquesta edició entrevistem a l’element al qual fa honor el títol d’aquesta absurda i delirant secció: les xiruques. Aquest mític calçat, començat a produïr el 1947 a la població de Torellà (Girona), és un dels elements més nostrats del nostre moviment. Encara que estigui una en hores baixes, bé es mereix tota la nostra atenció i el més gran dels respectes.

Benvolguda Xiruca, ens pot explicar els inicis de la seva història?

Tot va començar a la primera guerra mundial quan Esteve Fontfreda, el pare dels meus avantpassats, va tornar el 1914 d’Alemanya d’estudiar enginyeria. Ell, que era un “coco”, va fundar la fàbrica de sabates a Torellà i va millorar les espardenyes d’espart recobrint-les amb cautxú que treia de les rodes de camió i fins i tot de parts d’avions alemanys caiguts durant la guerra. I de l’evolució d’aquella idea per impermeabilitzar les espardenyes, vaig sortir jo: la mare de totes les sabates amb sola de goma del món mundial!

Podria ser un guió d’una pel·lícula això que m’explica! Però el disseny que la va popularitzar no va sortir fins més tard…

Efectivament, el negoci no es va fer gran fins al 1940 quan va sortir el meu model. Jo tenia el bo i millor de les botes i les espardenyes: una bona subjecció dels turmells, pell girada de la millor qualitat, cordons llargs i resistents i una sola d’espart tradicional, impermeabilitzada amb els materials més avantguardistes. Només li dic que amb 30 anys es van fabricar i vendre 13 milions de xiruques com jo! Això ni el Manolo Blanich!

Clar, perquè vostè estava adreçada a les classes populars i no a les “pijes” de “Sexo en Nueva York”!

Vostè presuposa moltes coses, jove! Jo vaig ser calçada per peus ben il·lustres: els del Generalisimo, el rei Juan Carlos i el príncep Felipe en les seves caçeres o els de Jordi Pujol quan pujava el Pedraforca!

Pari abans de què ens acabi de caure als peus! Per sort la recordem més per córrer davant dels grisos i, sobretot, per acompanyar als nostres monitors i als monitors dels nostres monitors a la muntanya.

Ai sí, jo vaig ser la sabata d’una època de molta transformació social. Vaig fer corredisses en els peus de hippies i universitaris, vaig pujar cims, creuar rius, fer rutes, escalfar-me en focs de camp…

N’hauríeu d’estar orgullosos els d’esplai de què se us digui “xirucaires”!

Bé, potser abans, però ara intentem que no se’ns relacioni amb coses passades moda, sap? Perquè a finals dels 80 no em pot negar que va arribar el seu declivi. Perquè creu que es va deixar de vendre?

No sigui tant impertinent-mari-listi o no li respondré cap més pregunta! Es veu que el gran públic va apreciar més les fines bambes blanques de tenis, la tonteria del Gore Tex, les plantilles transpirables, les taloneres toves, els colors cridaners i aquelles horribles botes de bàsquet amb càmeres d’aire. Nike, Rebook, Hyber, Adidas… van haver d’invertir molt en publicitat i fer molts esforços per desbancar-me!

Però no es pot queixar, té una cançó en el seu record…(Canta) “Vella Xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fa reviure el meu cor!…”

Ho sé, ho sé… és d’agrair que els esplais encara la posin al cançoner. Des d’aquí els animo a què la cantin ben alt i, sobretot, a què no comprin aquestes Salomon horribles del Kilian Jornet. Vetlleu pels vostres turmells, compreu xiruques!

Dona, tant bé que anava, ha acabat fent-se propaganda. Gràcies pel seu consell publicitari, esperem que ara que torna tot lo vintage, tingui sortida entre els moderns i modernes. Esperem també que sigui benevolent i no els hi faci butllofes.

(Es pentina els cordons i marxa cantant, una mica trastocada…) Quantes cançons al meu bon pas foren cantades… no en queda cap record…