Autor: Bernat Vilaró

Quan parlem de l’esplai a vegades només ens imaginem un grapat de nens i nenes corrents, jugant, embrutant-se i rient tot buscant sobres amagats, fletxes que només desorienten enmig del bosc, agafant llaminadures en una palangana plena de farina, o fent altres activitats impensables i esbojarrades que han preparat una colla de joves mal vestits, barbuts i mal afaitats, i que en comptes de passar-se els caps de setmana -i els dies de cada dia- fent el que fan la resta d’humans de la seva edat, dediquen el seu temps a entretenir aquests vailets, fer que s’ho passin bé i, de passada, intentar-los educar.

Però ni l’esplai ni tot el que s’hi viu seria possible sense un dels seus pilars, aquella branca que ajuda que tot l’arbre es mantingui dret. La branca que ha anat pujant tronc amunt alhora que l’arbre es feia gran, que mira cap a baix i en veu d’altres petitetes, i si mira cap a dalt s’adona de la immensitat de l’arbre. Són els Joves, els adolescents, el grup de nens de l’esplai que suma més pantalons trencats, més gimcanes a les seves esquenes, més rutes a les cames i el que més personatges estrafolaris ha conegut a l’esplai. Són la culminació del projecte, són la raó de ser d’una entitat que necessita el relleu com un infant necessita una llanterna en un joc de nit.

Hi ha res més gratificant, per a un monitor, mirar els qui l’acompanyen a la taula de reunions i veure que molts d’ells abans eren infants de l’Esplai o que, fins i tot, alguns d’ells havien sigut nens seus? O imaginar que, en poc temps, aquell grup de Joves aprendrà tot allò que a tu t’havien ensenyat abans, i que amagaran amb tu sobres i pistes desorientadores pel bosc, prepararan al teu costat la palangana amb farina i, fins i tot, algun es deixarà créixer la barba al mateix ritme que tu?

Quan en els ulls dels adolescents del teu esplai veus aquella doble sensació de tendresa per tot el que han viscut, i una mica de nostàlgia perquè deixaran de ser el nucli de l’entitat quan ja no siguin infants; quan un d’ells et mira amb aquella cara de “i després què?”, o quan et confessa que té moltes ganes de passar a l’altra banda però que “alhora no”, és quan a tu, que també has estat al seu lloc, se’t dibuixa un somriure i tens ganes de donar-los les gràcies. No se n’adonen -tampoc s’espera que ho facin encara-, però són una peça bàsica del puzle, una pista necessària perquè tota la gimcana tingui sentit.

Un dia, una noia dels Joves de l’Esplai Vol i Vol em deia que vol ser monitora perquè vol “tornar a l’esplai tot el que m’ha donat”, i perquè vol fer que “els nens i nenes se sentin com em sento jo ara mateix”. La Sara, igual que una vintena de Joves més del seu grup, deixa de ser nena de l’esplai aquest curs, i després voldrà ser monitora. Algun dia tots ells es miraran en una taula de reunions i veuran que la majoria han sigut nens de l’entitat, i que són ells els qui aconsegueixen que els infants s’embrutin, busquin sobres amagats, fletxes que només desorienten enmig del bosc, que agafin llaminadures en una palangana plena de farina, i els qui s’inventen activitats impensables i esbojarrades. I, de passada, els intentaran educar.