Autora: Laia Cano Esteve

Aquest article em fa una especial il·lusió d’escriure, ja que serveix per explicar una aposta que hem fet aquest nou curs escolar, per una educació diferent per als nostres tres fills (l’Abril de 7 anys, l’Aniol de 5 i en Ton de 3).

Abans que res, una miqueta d’història…..som una família que vivim al Collsacabra, una subcomarca d’Osona; concretament al poble de Cantonigròs, de quasi 300 habitants (segons el cens), però que en realitat, hi vivim tot l’any, just un centenar. La vida a poble és un luxe, sobretot pels nens i nenes, ja que la llibertat amb la que es desenvolupen i creixen no té res a veure amb una gran ciutat; en un poble els nens i nenes van sols pel carrer a partir dels 5 anys (si tenen germans grans com en el nostre cas, en Ton, inclús ja amb 3 hi va…). L’autonomia i autoseguretat que els dóna aquesta llibertat és molt important i nosaltres, com a nouvinguts que som (jo vaig deixar Barcelona ara farà 12 anys i l’Ignasi va deixar Badalona ara en farà 25), ho valorem molt.

Aquest any hem volgut fer un pas més, cap a aquesta autonomia i autoseguretat i hem apostat per una escola que vagi en la mateixa línia educativa. És a dir, hem anat a buscar una escola rural amb un projecte educatiu molt especial.

L’escola l’Agullola de Rupit és una escola rural que té com a projecte educatiu la persona; cada nen i nena és un projecte en si mateix. En tota l’escola són 24 alumnes, repartits en dues aules, una per als infants de P-3 a P-5 i l’altra pels de 1er. a 6è. Moltes de les activitats les fan conjuntes.

Algunes persones a qui expliquem el canvi que hem fet (passar d’una escola ordinària amb una línia per curs a una escola rural amb tots barrejats) no acaben d’entendre el perquè de tot plegat. Has de respondre preguntes de l’estil: ¿quan acabin, però, tindran el mateix títol i coneixements que a la resta de les escoles? O ¿vols dir que els nens aprenen si estan tots junts i només hi ha una mestra per nivells tant diferenciats? O ¿els grans no van més enrere per haver d’esperar al nivell dels petits? L’experiència d’anys d’escoles rurals en funcionament jo no la tinc, però sempre han funcionat i els alumnes que hi han anat no han sortit menys preparats que la resta, així que el nivell està assegurat. Per nosaltres però, aquesta no és aquesta la prioritat, de fet, en les diferents entrevistes que vam fer amb les mestres, això es donava tant per suposat que no es va comentar en cap moment. Per a l’equip de mestres, tant important és l’aprenentatge i creixement acadèmic com l’emocional. L’educació emocional passa a ser el centre d’interès i a través d’aquest creixement i evolució, s’entén que el coneixement acadèmic pot evolucionar en consonància. ¿De què serveix que un nen o nena sàpiga els rius i comarques si no està bé amb ell mateix i no sap quin sentit té el que li estan ensenyant? És a través del propi benestar que es pot crear interès per aprendre en els nens i nenes, i arrel de l’interès, l’aprenentatge serà més significatiu.

A les reunions que vam fer amb les mestres i a la reunió de pares de principi de curs es va parlar de: l’aprenentatge ha de ser significatiu i el nen o la nena ha de ser conscient del què està aprenent i el per què és important fer-ho; és importantíssim que els nens/es puguin expressar els seus pensaments i sentiments dins l’aula; cada nen s’ha de sentir important i respectat a l’aula i amb el seu estat d’ànim; la diferència en els ritmes d’aprenentatge s’han de respectar per poder assegurar que realment hi ha aprenentatge i no només memorització (dic no només ja que s’entén la importància de la memorització per al desenvolupament)… i tantes i tantes frases, que quan vàrem sortir de l’escola la primera vegada, vaig sortir amb un nus a la gola pensant com de feliços serien els nostres fills amb persones així atenent la seva educació i procés d’aprenentatge.

I què en pensen ells? Crec que el seu procés conscient el valoraran positivament a llarg plaç i els avantatges s’aniran fent evidents a poc a poc. Les pors i les incerteses de la novetat van sorgir de bon principi quan els vàrem comunicar la possibilitat del canvi i encara ara, hi ha dies en què apareix l’enyorança dels companys i de la “zona de confort” que ja tenien feta, i que des de l’escola es resolen com un procés natural. Però a nivell inconscient, ells es mostren molt contents, feliços i animats; les maneres diferents de fer i actuar de les mestres les van assumint i coneixent i, poc a poc, s’hi senten còmodes i a gust. Com a final del rotllo que estic escrivint (i em feia por fer curt….) una anècdota: a la porta de l’escola hi ha un dibuix amb un nen que diu “ensenya’m a pensar i no a obeir”.

Gràcies Siona, Rosa, Marta, Maria i Anna.