Article de Chiqui Subirana, ex-directora de l’Escola Lliure El Sol i sòcia d’Esplais Catalans, Esplac.

M’agrada veure més de 100 infants, un d’ells el meu fill Dario, arribant amb les seves famílies a la porta de l’esplai. Resten esperant que les monitores i els monitors obrin les portes. Estan a punt, un any més, per iniciar l’activitat setmanal on podran plasmar el seu projecte educatiu. Mentrestant, podem llegir a la paret d’entrada, frases com aquestes: “a l’esplai no s’aparquen infants”, “a l’esplai no expliquem creences, vivim experiències”, ”a l’esplai participem, a l’esplai decidim”, “a l’esplai donem llum verda als drets dels infants”.

M’agrada observar com les monitores i els monitors (tots ells i elles voluntàries) corren d’aquí cap allà, ultimant els detalls, perquè tot quadri en la inauguració d’aquest curs. Constato, a més, que a la inauguració l’han precedit moltes reunions, trucades, preparació de disfresses, repartiment de grups i responsabilitats, reunions amb les famílies, elaboració de la programació i segur que uns quants mals de cap resolts en equip.

I… continuo gaudint. Puc respirar l’ambient en el moment en què els infants van descobrint quins són els companys i companyes que, aquest any, compartiran amb ells aquesta experiència. I encara es viu més emoció, quan descobreixen quins entusiastes monitors i monitores, disfressats per l’ocasió, es faran responsables d’acompanyar a cada grup d’infants i joves.

Després faig un exercici d’imaginació tot pensant, com d’aquí uns anys, el meu fill m’explicarà el seu primer dia d’esplai. M’emociono.

El que passa després, dins d’aquelles parets i durant les activitats, entra dins de l’experiència que acumularan els infants i joves. Però m’atreveixo a aventurar una predicció: si aquests grups d’infants i joves, tenen la sort de gaudir d’aquesta experiència durant prou temps, la valoraran com una experiència única, percebran que els va canviar la manera de veure el seu entorn, de viure el temps lliure i d’entendre i assumir la seva responsabilitat social. I serà fàcil que, en alguna ocasió, en veure el seu tarannà de col·laboració, la seva preocupació i actitud davant d’allò que passa al seu barri, municipi, lloc de feina… algú els hi digui: “tu has estat en un esplai, oi?”. Puc predir també, que ho viuran com un elogi.

I el que és més important, sabran i podran explicar que tot això no hagués estat possible, si un grup de monitors i monitores no s’haguessin entestat en mantenir viu un projecte de ciutadania i compromís, que pretén cada dissabte, a cada reunió, durant les sortides de cap de setmana i mentre conviuen en les activitats d’estiu, deixar el món millor del que el van trobar.

Llavors… per què hem de dur als nostres fills i filles a l’esplai? Perquè no hi ha un altre lloc on viure i reviure tot això que he explicat. I, cordons! (expressió que copio de la meva “jefa” actual) perquè et tremola el cos d’emoció, per poder facilitar al teu fill, i ho espero poder fer també amb la meva filla, aquesta incomparable oportunitat.

Nota: per cert, en Dario, és membre de l’Esplai Agrupa. Aprofito l’avinentesa per agrair a tots els monitors i a totes les monitores haver facilitat “els ingredients” per confeccionar aquest redactat.