Autora: Irene Torrecilla (@irenetorrecilla)

 “Criatura marina que viatja amb ambulància, de sis lletres”, ho endevineu?

Màrius Serra és l’home dels enigmes verbals. Filòleg, escriptor i verbívor, va tenir contacte amb el món associatiu de gran, tot i que li agrada molt veure com ha influït en la cultura catalana. De petit, a casa no hi havia llibres i sembla que això l’hagi marcat, perquè les parets del seu despatx estan tapades per prestatgeries plenes que arriben fins el sostre i amuntegats en caixes per tota l’habitació en té uns quants més. Creu que la cultura ha de ser “divertida, intensa i apassionada”.

Vas ser nen d’esplai?

Dec ser un dels pocs catalans de la meva generació que no ha anat a l’esplai. Jo era un nen molt de barri en el mal sentit del terme: no era d’una banda de delinqüents, però tenia amistats perilloses. Però també m’agradava molt llegir i la música, era una mica asocial. No hi vaig participar mai. Coneixia gent de l’esplai, però no m’hi veia gens.

Amb els anys hi vaig tenir contacte, però. La meva filla, que ara té 17 anys, sí que va anar una època al Picabufa.

Més enllà de l’esplai, ¿has tingut contacte amb el món associatiu?

La meva vida associativa, que practico especialment al Foment Hortenc, la valoro moltíssim. Conec força el món associatiu perquè forma part de l’entramat d’aquest país i perquè em sembla una xarxa molt transversal socialment, que aplega gent d’orígens i condicions econòmiques força diferents. Valoro molt l’associacionisme perquè té molt a veure amb la cultura de la meva família. Per banda de pare i de mare, la meva família era de comarques, més aviat obrera, amb pocs recursos i sempre va ser darrere una un ateneu, tant a Vilanova i la Geltrú com a la Segarra. Sempre que a casa s’havia sentit algun vincle amb la cultura, era pel moviment associatiu. El nivell cultural de la família venia per aquesta mena de vies alternatives que són els ateneus populars.

Com creus que ha influït la vida associativa en la cultura catalana?

No només ha influït, sinó que crec que ha actuat com a corretja de transmissió i de cohesió en molts moments. Hem estat una cultura, per raons històriques, que s’ha creat i ha crescut al marge de les institucions, al marge de l’Estat, veient-lo no només com algú de qui malfiar i de qui protegir-se. En aquest sentit, hi ha coses que costaria molt d’entendre que existissin si no hagués estat per aquesta mena de capil·laritat, bastant humil, municipalista, de barri, de xarxa i de proximitat. Fins i tot després, amb els moments d’impuls de la cultura catalana de l’època de la Mancomunitat o després de la Renaixença en què es generen unes estructures més institucionals, l’associacionisme s’ha mantingut.

A la que vens a Horta, per exemple, que havia estat una Vila, et trobes l’Ateneu, el Foment… Hi ha una línia de continuïtat associativa que és historiable, bastant modesta, però que s’ha mantingut i això és un fet que explica moltes coses, fins i tot d’automatismes de connexió, de generar xarxes. Ara vivim a l’època de les xarxes socials i sembla que s’hagi creat de nou. Però no, aquestes noves xarxes socials funcionen tecnificadament, però han existit sempre. Hem arribat fins aquí culturalment i hem preservat una llengua força maltractada amb aquestes xarxes perquè no ens hem conformat amb deixar-la dins de casa.

Creus aquestes xarxes han ajudat a què en el seu moment hi hagués un interès per la immersió lingüística?

La immersió lingüística és un fet insòlit arreu del món i d’Europa en particular. Aquest model educatiu, que ve del fet que es recuperen les institucions i es promulguen unes lleis, topa amb una realitat sociolingüística molt diferent com és la immigració dels anys seixanta. Però resulta que el primer lloc on s’aplica la immersió lingüística a nivell educatiu és a Santa Coloma de Gramenet per part dels mateixos pares i això passa perquè algú els explica el model i aquest els convenç. Fa poc vaig anar a un acte de celebració dels 30 anys de la seva implantació en un institut de Santa Coloma de Gramenet. El 90% de l’alumnat en aquell moment era castellanoparlant i decideixen seguir-lo després de ser degudament informats per gent que prové de la xarxa associativa i que no ve de part de cap govern ni cap institució, sinó que són del mateix nivell i els ho explica de manera horitzontal. Aquí es dóna una política d’immersió lingüística que no és imposada, com segons qui pot voler fer veure… No és com el cas de la societat balear en què posen una llei que fa que la meitat de la gent surti al carrer. Imagina’t si aquí s’hagués dit: “Ara tot en català!”; sense un convenciment de la gent ni una feina d’explicació prèvia, hauria passat el mateix. La immersió lingüística ha estat una de les garanties més incontestables per generar igualtat educativa, no discriminació per origen i de sumar cultures sense restar-ne d’altres. Ha estat una història d’èxit una mica miraculosa, que només s’explica per les grans dosis de voluntat i voluntarisme de molta gent que hi ha estat involucrada i implicada, sobretot des de la xarxa d’associacions.

Canviant totalment de tema, ets filòleg en llengua anglesa…

M’agradava molt l’anglès, ja el llegia, però era sobretot pel Rock. Tot era perquè la música m’agradava i volia entendre les cançons, ja l’havia estudiat i quan va arribar la tria universitària no ho vaig dubtar: filologia anglesa.

Com passes de filologia anglesa a fer-te expert en català?

Perquè és la meva llengua. No vaig estudiar mai en català, vaig ser l’última generació que no vam rebre ni un minut en català. Potser m’agrada més perquè me la vaig guanyar jo. A filologia anglesa vaig agafar algunes optatives de filologia catalana perquè m’interessava la literatura, volia escriure, havia començat escrivint cançons amb els grups que tocava. No tenia domini ortogràfic, però era la meva llengua d’expressió, el coixí sonor de casa. Em vaig enamorar absolutament del català i, en general, de totes les llengües. Podem ser promiscus i les llengües no s’enfaden les unes amb les altres. Ens permeten veure el món des d’una perspectiva diferent amb cada una d’elles. La meva vocació real era la literatura, hi ha un moment que tries la llengua d’expressió entre les possibles que pots tenir i vaig triar el català perquè és on vaig trobar la veu.

D’on sorgeix Verbàlia?

Ve d’una recerca de molts anys de trobar un espai on encabir coses molt diferents que m’interessaven i que jo trobava que tenien relació, però que no acabava de saber com unir-les. Llegia molt i comprava molts llibres antics sobre joc verbal i em vaig adonar que hi havia una vessant molt difícil d’accedir. Després hi havia l’altra vessant més de cultura popular, de vegades una mica grollera també. Els mecanismes de joc verbal eren molt similars i jo, sense saber-ho, buscava un espai comú. Mentre estava llegint El món de Sofia que va ser un best-seller perquè parlava de filosofia dins una novel·la, jo estava escrivint una novel·la que es deia Ablanatanalba i vaig pensar que hauria de fer una novel·la així, però amb el joc verbal. La vaig fer, però no va acabar de fer-me el pes. A la vegada, vaig crear el món de Verbàlia, on els ciutadans són verbívors, on no hi ha llei d’estrangeria… Va néixer com un llibre i també vam fer un web, al principi molt senzill i que ara ja és un portal d’entrevistes i té més interactivitat. Després vam fer el joc de Verbàlia, però ja és això, a Verbàlia tot hi té lloc.

Com se t’acudeixen els Enigmàrius?

Fa 23 anys que faig uns mots encreuats cada dia a La Vanguardia. És una feinada de por, però tothom treballa a la vida. Generalment, un dia a la setmana en faig set. Cada encreuat té moltes paraules i a vegades veig una paraula i penso que em serviria per la ràdio i la guardo en un arxiu. Avui he preparat el guió dels que gravaré la setmana vinent i el que faig normalment és veure el fitxer i trobar-ne cinc. Provo que els de dilluns i dimarts siguin fàcils, més curtets i a mesura que avança la setmana, els complico. Ara ja són vuit anys i ja li tinc el truc agafat, tot i que per més difícil que els vulgui fer, hi ha molta gent que ho endevina.