Autora: M. Assumpta Baig i Torras

Tres van ser les grans passions de la Marta Mata: la Política, la Pedagogia i el Penedès. Curiosament les tres comencen amb la lletra P, i les tres van tenir presència i hores de dedicació a Cal Mata de Saifores, en el municipi de Banyeres del Penedès. Dedicació i resultats. Sens dubte, el somni de la Marta va donar els seus fruits, i avui podem observar la seva ferma petjada en els tres camps.

La Marta va néixer a Barcelona, l’any 1926, però els seus pares provenien de famílies arraigades al Penedès: el pare de Saifores i la mare de Sant Vicenç de Calders, malgrat que, de fet, els Garriga eren de Santa Oliva.

L’any 1945 es trasllada a passar una convalescència a la casa familiar de Cal Mata de Saifores. És allà on comença a treballar en l’educació del temps lliure dels nens i nenes del poble, seguint les orientacions d’Àngels Garriga, la seva mare i mestra, que també s’hi havia retirat a causa d’una paràlisi. Totes dues viuen a Saifores fins al 1965.

El poble de Saifores, quan hi arribà la Marta, tenia uns seixanta habitants i amb la guerra va haver-hi quatre morts: dos per cada bàndol. Ella explicava “Quan vam arribar, els nens de la casa de dretes no anaven a les cases dels d’esquerres. Jo vaig dir que vinguessin tots a casa i així va començar la meva afició per la pedagogia”.

Amb la Marta, aquella mainada, va aprendre a fer teatre, a crear una biblioteca a la rectoria, a anar d’excursió (a peu, amb tren, amb autocar i amb el dos cavalls de la Marta…) i, sobretot, van aprendre molts i molts contes.

L’estiu del 1961, es celebrà el “Primer Congrés de Pedagogia Barata, al salador de Cal Mata”. Es coneix així perquè les mestres s’hostatjaren a les cambres dels mossos i al salador del porc que llavors estava situat damunt de l’actual menjador. L’any següent es va celebrar el segon congrés però un accident va impedir el tercer. Finalment, l’any 1964 i 65 ja s’hi reuneixen mestres de l’escola Talitha i de l’escola Ton i Guida.

Amb el retorn de la Marta a Barcelona i l’inici de l’escola de mestres Rosa Sensat, la represa de les Escoles d’Estiu i el naixement d’ escoles al seu redós, (les escoles de Coordinació escolar, forces d’elles conegudes més endavant per escoles del col·lectiu del CEPPEC, avui en la xarxa d’escoles públiques) comença a conèixer molts mestres, homes i dones inquiets i amb ganes de fer canvis a l’escola i al país, i és quan ella comença a transformar la casa de pagès de Cal Mata pensant en un lloc on els mestres de Rosa Sensat, els pares d’aquestes escoles, hi poguessin fer seminaris i trobades de cap de setmana. I, més endavant, si comencen a fer colònies pels fills dels mestres que van a Escola d’Estiu.

En el camp de la Pedagogia, , el més rellevant és com ens passa el testimoni dels mestres de la república a la meva generació, mestres joves nascuts i educats durant el franquisme.

Per ella la formació dels mestres, igual la de monitors i educadors, “no és basava tant en la relació professor-alumne, com en la invitació a un treball conjunt de renovació” des d’un objectiu “No és la ciència o el mestre, el centre de l’educació i de l’escola, sinó l’Infant, al voltant del qual gira l’activitat i el contingut de l’educació”.

Li agradava fer servir la frase atribuïda a en Rafael Campalans, polític i mestre de formació professional, “Política vol dir Pedagogia”, tot dient “Jo, en un moment determinat, vaig entendre que havia d’utilitzar la frase al revés: pedagogia és política” i explicava aquest gir dient que “als anys trenta la política s’havia d’explicar bé. En els setanta, mestres i professors vam haver de reconèixer que una bona educació, una bona escola, ha de tenir el seu vessant de formació política, de responsabilitat política de cadascú, de la pluralitat de respostes en política.”

I, el seu objectiu polític i pedagògic el podem resumir en l’escola pública per a tots i la igualtat d’oportunitats com a resposta al dret de l’educació de tot infant. L’escola ha de tenir els requisits que permetin afrontar l’educació de tots i cada un dels infants, amb èxit, l’èxit d’ajudar-los a ser persones, ciutadans actius del món. I, a Catalunya sols hi pot haver escola catalana, que durant l’obligatorietat fa conèixer i aprendre en català assegurant el domini de la llengua catalana i també de la llengua castellana.

La Marta era una dona optimista i pragmàtica, en el dia a dia, treballant cap a lluites possibles, però sempre en l’horitzó de la utopia. Lluís Armet ho va recordar en un dels homenatges “No era una revolucionària d’avui per demà sinó una revolucionària de sumatori d’encerts, que són els que permeten fer grans canvis”.