Autora: Eva Ortigosa (@evaop), activista a SOS Racisme

Surts de casa, potser vas a l’esplai, has quedat amb la teva gent, o surts simplement per fer un volt. Mentre camines, sents que ets una persona afortunada: t’agrada el lloc on vius, tens un bon cercle d’amistats i estàs construint la vida que sempre havies somiat. Entremig d’aquests pensaments, la policia t’intercepta i et demana la documentació. Tot i viure des de fa anys a Catalunya, encara no tens tots els papers en regla, però et queda ben poc per poder tancar tot el malson de paperassa que acompanya aquest procés. A la policia li és igual: t’agafen, et posen dins d’una furgoneta i passes una nit a la comissaria. Es dicta una ordre d’internament i et traslladen al Centre d’Internament per a Persones Estrangeres (CIE) de la Zona Franca de Barcelona.

Aquesta és una història que passa molt sovint a les nostres ciutats. Persones que no han comès cap delicte són privades de llibertat i tancades a un CIE per faltes administratives. A Catalunya existeix el CIE de la Zona Franca, a l’Estat Espanyol n’hi ha 6 més i a tota Europa sumen un total de 280. Aquests espais són centres no penitenciaris on s’interna fins a dos mesos les persones que han estat detingudes per trobar-se en situació administrativa irregular abans de ser expulsades al seu país d’origen. Potser fa tants anys que viuen a Catalunya, a Espanya o a Europa, que al país on van néixer ja no hi tenen a ningú. Periòdicament, avions s’enlairen per “retornar” aquestes persones cap a països que ja gairebé no coneixen, deixant enrere família, amics i amigues, estudis o feines que els costarà molt recuperar.

A moltes de les persones internes, però, no se les acaba expulsant. D’acord amb el Defensor del Poble de l’Estat Espanyol, l’any 2013 van ser internades 9.002 persones als CIE de tot l’Estat, de les quals en van ser expulsades un 52%. Això vol dir que un 48% dels internaments no acaben en expulsió, i per tant, que 4.320 persones van ser privades de llibertat i d’altres drets fonamentals sense que finalment fossin expulsades. Centrant-nos en la nostra realitat més propera, al CIE de Barcelona van ser internades 1.584 persones, de les quals en van ser expulsades 729. El 54% dels internaments no van acabar en expulsió. El més greu de tot és que, molt sovint, quan es dicta l’ordre d’ingrés en un CIE, ja se sap que la persona no podrà ser expulsada perquè no existeixen tractats de repatriació amb el seu país d’origen.

Mentre el seu internament perdura, les persones a qui han privat de llibertat poden estar vivint autèntics malsons. El CIE és un espai totalment opac, al qual les organitzacions i institucions que vetllen pels drets humans no poden accedir ni exercir cap control, on els abusos i les agressions per part dels policies són freqüents i on, fins i tot, hi ha persones que han perdut la vida o han decidit posar-hi fi: el Jonathan, l’Idrissa, el Mohamed i l’Alik.

Ja fa dècades que entitats, col·lectius i ciutadania a títol individual alcen la veu per reclamar el tancament dels CIE. Aquesta setmana, sota la campanya “Tancarem el CIE” de Barcelona, més d’un centenar d’entitats i d’un miler de persones a títol individual donen suport a la mobilització convocada pels pròxims dies 17 i 18 d’octubre. No volem cap CIE, ni aquí ni enlloc. Per dignitat, justícia i llibertat: Tancarem el CIE!