‘Sortir de l’armari’, a banda d’un procés individual, és un procés que inclou al col·lectiu, trencador i profundament educatiu. 

Autora: Marina Freixa, monitora de l’Esplai Xiroc

A l’esplai, vivim força sovint la clàssica escena d’un grup d’infants que, entre riures nerviosos, comenten si tal monitor i tal monitora són “nòvius”, per aquella complicitat que es genera amb el temps compartit i per allò de que ens encanta tocar-nos i mimar-nos, només faltaria. O perquè són “nòvius”  de veritat, vés a saber.

Un altre must del “ticu-ticu” a l’esplai és aquell típic comentari de monitor/a a un nen i una nena que tenen la llosa de la “parejita” al damunt i que, quan realitzen qualsevol activitat conjuntament, els clavem la llança de “aaai els tortolitos!”. I són actituds que difícilment reproduiríem amb dues nenes a qui els encanta anar de la mà o amb aquells dos nens que es toquen constantment, en aquelles curioses primeres mostres de sexualitat. 

I aquí podríem posar en dubte l’excessiva sexualització a la qual conduïm als infants, massa sovint situant-los en l’àmbit del llenguatge adult en aquests temes, o forçant-los, a partir de l’imaginari hegemònic, a que les relacions que estableixen entre ells/es siguin, des de ben petits/es, sexo-afectives i romàntiques. Amb tot això cal tenir en compte que no només estem sexualitzant als infants sinó que, a més, els estem heterosexualitzant, i, en molts casos, de les maneres més ràncies.

Crear referents

Si bé un pas important pot ser el de plantejar-nos com abordem les qüestions romàntiques amb els infants, així com deixar enrere el discurs de “tot el món és heterosexual fins que es demostri el contrari”, quan es tracta de fer un treball real i transformador en qüestions de gènere i sexualitat, no hi ha millor tasca que la de l’exemple i el referent.

Si els infants fan preguntes, és perquè esperen respostes. I si al nostre món hi ha un enorme ventall d’opcions sexuals, pràctiques de tota mena i relacions fora de la cultura monògama, caldria plantejar-nos perquè a l’esplai difícilment hi tenen lloc. Al meu parer, és de gran importància que siguem capaces d’expressar les nostres sexualitats i les nostres pràctiques amb els infants i joves, que sortim de l’armari, que participem activament de la creació de nous referents positius.

Aquest escrit sorgeix en motiu de recents debats al voltant de la qüestió del gènere a l’esplai, que generalment queden estancats en quines activitats o dinàmiques fem amb els grups per a treballar-ho, allunyant-nos de la problemàtica estructural que recau en els rols i diversitat dins l’assemblea de monitores. Per altra banda, el passat 26 d’abril va ser el Dia de la Visibilitat Lèsbica, un altre motiu que em porta a expressar aquesta preocupació i a fer una crida a visibilitzar-nos.  Perquè la visibilització educa.

Com a lesbiana i monitora d’esplai, tot i que al principi mai és fàcil, sempre he portat de manera oberta la meva sexualitat amb els infants, en aquells moments en que sorgeixen preguntes, o quan els inunda la curiositat per la vida íntima de l’equip de monis. I així ho he vist sempre a la meva assemblea de monitores, on sempre hem cregut en la importància de mostrar i fer èmfasi en la diversitat de sexualitats i pràctiques des de l’exemple de primera mà. Òbviament cadascú ha de gestionar els seus propis límits, però sovint cal forçar-nos a ser del tot sinceres amb el nostre entorn, que, al cap i a la fi, vol dir ser sinceres amb nosaltres mateixes. Precisament perquè aquestes preguntes que ens fan, aquesta curiositat, també la poden traslladar a Google on ves a saber què s’hi troben. I que si la idea que tenen del lesbianisme ha d’estar forjada pel porno que veuen, sento dir que no se’n faran una imatge massa realista.

‘Sortir de l’armari’ a l’esplai

Per altra banda, “sortir de l’armari” com a monis vol dir moltes coses. Vol dir, òbviament, que les sexualitats no-normatives de l’equip siguin una característica positiva i això afavoreixi a que deixin de ser insults, o aquell famós “altre” de qui parla la tele i el món adult, però mai coneixem. Vol dir que totes les monitores ens sentim representades i còmodes quan es parli de relacions sexoafectives (i ja sabem que passa molt sovint…). Vol dir fer un treball de complicitat enorme amb aquells infants que no viuen la seva sexualitat com “haurien”, com la resta. Vol dir que les monitores, quan som al tren, puguem fixar-nos en aquella noia estupenda de l’altre vagó i compartir-ho amb la resta del grup amb total normalitat. Vol dir, també, no només arribar a l’espectre homo sinó també mostrar que l’heterosexualitat no és hermètica ni en rols ni en pràctiques, i que existeix vida fora del polvu clàssic.

Sortir de l’armari propicia esplais i caus oberts, diversos i conscientment dissidents. Així, afavoreix la difícil tasca de deconstrucció de la masculinitat hegemònica, quan els monitors es mostren, davant el grup, afectius amb els seus companys, carinyosos i sensibles, i quan les monitores expliquen la possibilitat de tenir relacions on l’home, el coit i la masculinitat hi queda fora.

D’aquestes mostres podem fer créixer relacions sexoafectives sanes i infants que trenquin amb l’esquema del rol que se’ls otorga, així com de les opcions sexuals que s’hi deriven. I amb una mica de sort, aquests infants comptaran amb nosaltres quan hagin de sortir de l’armari, quan es trobin que l’amour no els depara allò que explicaven els contes… I amb nosaltres, trobaran complicitat, ànims i experiència.

Si les ficcions que hem viscut fins ara pràcticament només han abordat la qüestió homosexual des de la vessant tràgica, o als personatges gais i lesbianes com a figures marginals i repletes de tòpics, cal que a l’esplai construïm, amb la nostra pròpia realitat i experiència, referents positius. Perquè de bollos, marikas i trans n’hi ha de tota mena, i són a la teva assemblea, són al teu grup d’infants o de joves, som nosaltres… I la feina de la visibilització és a les nostres mans. Si tot el que ens envolta i envolta als nostres infants és heterosexualitat hegemònica i forçada, una mica d’apologia queer no anirà malament. I així, mica en mica, anirem fent camí cap a una realitat vertaderament antipatriarcal, on no hi tingui lloc ni el masclisme ni l’homofòbia.