Pedagogues, associacions de consumidores, grups feministes, associacions contra la violència de gènere, professionals de l’educació i, evidentment, pares i mares, denuncien l’excés de sexisme en el món de les joguines

Autora: Anna Pujol Reig (Article publicat a la Directa).

Hi ha una frase del pensador, psicopedagog i dibuixant italià Francesco Tonucci, popularment conegut com a Frato, que defineix una part molt important de què significa el joc: “Jugar per un infant és la possibilitat de retallar un tros de món i manipular-lo.” I una altra frase que és rellevant al parlar del joc és una atribuïda a Plató, i diu: “Es pot conèixer més una persona en una hora de joc que en un any de conversa.” Encara que, malauradament, cada cop més la societat ha donat al joc una posició de trivialitat, secundària i sense importància, que en la majoria de casos han fet que els infants no sàpiguen jugar lliurement, inventar i experimentar.

Per aquest motiu, ara que s’acosten dates en les quals els infants són els protagonistes i se’ls deixa i permet jugar, és hora de fer una reflexió de la gran importància del joc i de les joguines que s’utilitzen. Ja que el joc i les joguines són importantíssims perquè les nenes i els nens descobreixen el món, qui són i es creien una imatge i rol; una dada molt important que qualsevol pare o mare hauria de tenir en compte és que dels 4 als 5 anys els rols que els infants adquireixen ja queden interioritzats.

El joc creador de realitat

El joc és l’eina de la qual es val la mainada per adquirir coneixement de què els rodeja, per investigar, per mostrar curiositat, per aprendre, per imitar i per conformar-se una idea de la realitat. En si, els infants, quan neixen no tenen gènere, és a dir, allò que és pròpiament femení o masculí és una construcció socialcultural que alhora ja cau en l’error de partir només d’una dualitat i obviar que hi ha altres naturaleses. Per tant, de la mateixa manera tampoc haurien de tenir gènere ni sexe les joguines amb què aquestes interactuen. Des de fa molts anys pedagogs, associacions de consumidores, associacions feministes, associacions contra la violència de gènere, professionals de l’educació i, evidentment, pares i mares, estan denunciant l’excés de sexisme que hi ha en el món de les joguines. Precisament, hauria de ser un dels espais en els quals s’eradiqués abans, ja que és en la infantesa on s’adquireixen tots els prejudicis i rols que acompanyen la persona al llarg de la vida i que, després amb el temps, tan difícil és de canviar.

Però encara falta molta feina de sensibilització per canviar un sector, el de la joguina, que viu en estereotips sexistes marcats per la filosofia més puritana, enquistada i conservadora. Si és fa una anàlisi de les joguines que es presenten al mercat per a nenes, aquestes són: cuines, ninos i nines per cuidar, salons de bellesa, cotxets per portar els nadons… En definitiva, solen reproduir l’esquema més conservador i patriarcal en el qual elles s’ocupen de la llar, han de tenir cura dels altres, han de ser calmades, i sobretot, estar sempre guapes i arreglades. Per altra banda, els nens, se’ls encamina a un seguit de joguines que exalten la força, l’aventura, el moviment, l’agressivitat, el no tenir cura, el poder i la competició.

Cal tenir en compte que, segons alguns estudis, així com les nenes els és més fàcil de jugar a jocs de nens, o hi presenten menys resistència, quan en un nen se li diu de jugar a cuines o a donar menjar a un nino, aquest molts cops sol donar la resposta: “no hi vull jugar, són jocs de nenes”. I en el cas, que l’infant hi jugui, molts cops és menyspreat per altres nens o pels mateixos adults que, per culpa dels seus prejudicis, en fan mofa i ho viuen com un fet estrany. Aquest és un problema de la infravaloració i desprestigi que ha tingut sempre per part de la societat l’espai privat, l’àmbit domèstic, que sempre ha recaigut sobre el gènere femení. Per aquest motiu, els nens veuen com un desprestigi jugar a fer el menjar o planxar roba, perquè la mateixa societat així ho ha valorat.

Així doncs, a banda de tenir en compte que les joguines no tenen gènere, hem de tenir en compte al nostre dia a dia, com actuem, ja que en el joc els infants tendeixen a imitar els adults. Totes hem jugat a ser professores, bomberes o astronautes, per tant, buscaran uns referents a qui poder imitar en el seu joc.

Cercant la joguina adequada

Alhora de buscar la joguina més adequada pels infants, en comptes de guiar-se pels catàlegs de multinacionals o els anuncis televisius –que no reflecteixen tots els tipus de famílies actuals- s’ha de tenir en compte primerament a les filles i fills. Perquè són elles que aprendran a través de les joguines, i si s’acompanyen en la seva tria, segurament es pot arribar a trobar la joguina perfecta per cada una d’elles. Però cal anar amb compte de com la mateixa publicitat, avui en dia, es fa ressò d’aquesta sensibilització de les joguines no sexistes, convertint-la en una nova moda i, per tant, focus del consum. I mitjançant aquesta etiqueta es venen productes que continuen propagant els rols de gènere. Per exemple, citar el cas de la joguina enfocada a nenes que es difón través de la web  It’s my biz la qual es troba dintre la marca global Fashion Angels. Si es mira el disseny de la pàgina i la joguina, tot és de color rosa i amb un excés de dolçor que la fan una web difícil de mirar molta estona. Però si s’observa de què tracta aquesta joguina, un s’adona que és un kit d’emprenedora (agenda, targetes de visita, guia per fer un pla de negoci…) en la qual els negocis que les nenes poden crear són: un saló de bellesa, comercialitzar els ara de moda cup cakes o el disseny de roba o de joies.

Fashion Angels seria un exemple, no només del sexisme que hi ha en el món de la joguina, sinó de com s’introdueixen patrons no només quant a gènere, sinó en aquest cas en l’àmbit laboral. Així doncs, a partir d’ara les nenes a banda de ser mestresses de casa, estar guapes, també han de ser emprenedores de negocis relacionats amb aquest món ensucrat femení que es ven. Però potser el més sorprenent és que aquest joc aparegués en el suplement de diumenge d’un mitjà de comunicació de l’estat conegut, i amb moltes lectores, com a exemple de bona compra de cara aquestes festes, i sota el títol El poder de les noies. En el petit escrit que l’acompanyava, es mostra aquesta com un avenç en la lluita contra les joguines sexistes, ja que segons s’hi afirma, joguines així permeten ser “les noies valentes, intel·ligents i fortes…”.

En general, segons moltes educadores la joguina ideal és aquella que pot esdevenir qualsevol cosa en mans d’un infant. Tornant a citar en Frato: ‘una joguina bona és aquella que sense ser res concret pot ser-ho tot’ i ‘S’haurien de tenir poques joguines i bones’. Seguint aquestes idees, des de fa uns anys ha sorgit un moviment al Regne Unit, anomenat Slow Toys que segueix una filosofia en la qual les joguines creixen amb el nadó, i d’aquesta manera a mesura que aquest va aprenent, les joguines es van desenvolupant. Per altra banda, són joguines que no tenen bateries i es fan amb productes naturals o que utilitzen molt poc plàstic per produir-les.

Per altra banda, dintre del mercat de la joguina, aquesta onada de joguines no sexistes cada cop va agafant més força. Per exemple, cada any hi ha una fira de joguines a escala estatal, anomenada IberToy, la qual va enfocada a professionals del sector. En la darrera edició, algunes de les joguines premiades, seguien ja aquesta idea, i sobretot, el fet que perdurin i siguin versàtils; encara que les joguines sexistes segueixen tenint molt de pes dins el sector, i acaparen els mass media. Al blog de Joana Bou Suàrez i Laura M. Arbiol allotjat al web de la cooperativa Fil i a l’Agulla, també es fa un rastreig de joguines que defugen l’enfocament sexista i ajuden els infants a construir-se la seva identitat.

Així doncs, escollir una joguina adequada és important, però on realment els infants poden desenvolupar la creativitat, moure’s i desenvolupar el sentiment de col·lectivitat i cooperació, és jugant a l’aFire lliure. En aquest aspecte, també s’ha treballat des de diferents campanyes de sensibilització perquè els jocs participatius de tota la vida com arrencar cebes, el joc de la cadira o el joc de la gallineta cega, deixin de ser competitius o d’eliminació i, mitjançant la introducció de petites canvis es converteixin en jocs cooperatius, on es necessiten uns i altres. L’altre problema que es troba en la majoria de ciutats és la falta d’espais per poder jugar lliurement i sense perills. En la majoria de plans urbanístics sembla que hagi passat desapercebuda una cosa tan vital com que els més petites puguin sortir al carrer i viure’l; o, si se’ls hi designa un lloc, molts cops solen ser parcs infantils freds i encapsulats entre blocs i ciment. Si els infants no poden fer-se seva la ciutat i conèixer el seu entorn immediat, de grans es farà molt més difícil que trobin espais comuns i se la sentin seva.