Autor: Eduard Fernando, membre de l’Equip de Direcció d’Esplais Catalans.

El passat 6 d’abril s’obria el termini per presentar la Declaració de la Renda de 2015, en fer-ho, ens “deixen escollir” a què volem destinar el 0,7% del que paguem d’impostos entre quatre opcions: 1) Església catòlica, 2) Finalitats socials, 3) les dues anteriors o bé 4) cap de les dues, destinant els recursos als pressupostos generals de l’Estat.

M’interessa destacar la segona de les opcions, els recursos captats per aquesta via l’Estat els utilitza per subvencionar programes desenvolupats per entitats en l’àmbit de l’acció social. Podríem pensar que això no té cap relació amb nosaltres però Esplais Catalans som receptors d’aquestes subvencions igual que la majoria d’entitats catalanes, en concret l’any 2015 varem rebre 145.632 euros que equivalen al 13,7% dels nostres ingressos.

Amb dades aproximades de 2014, a l’Estat el 36% dels declarants varen marcar la casella de finalitats socials, el 32% van marcar l’Església i el 32% no varen marcar cap de les dues. A Catalunya la principal diferència és que un 12% que a Espanya marca l’Església a Catalunya es decanta per les finalitats socials, arribant aquest grup a representar el 48% en contraposició a un 20% que prefereix sostenir l’Església.

És a Catalunya on més es recapta pel 0,7% de finalitats socials, un total de 54,4 milions d’euros el 2014, el 25% del que es recapta a tot l’Estat, però les entitats catalanes no rebem aquests diners sinó que ens hem de conformar amb 30,8 milions (el 56% del que aportem). D’acord amb l’article 148.1.20 de la Constitució espanyola i l’article 166 de l’Estatut de Catalunya és competència exclusiva de les comunitats autònomes l’assistència social, d’aquesta manera s’entendria que fossin les comunitats qui gestionessin els diners recaptats per aquesta finalitat de forma territorialitzada, però no és així malgrat les 13 sentències del Tribunal Suprem (TS) i del Tribunal Constitucional que obligaven en aquest sentit i que l’Estat ha ignorat. Perquè no fos dit que l’Estat se salta la llei, el Govern de Rajoy aprova el Decret Llei 536/2013 on es regulen les subvencions del 0,7% i es reescriu el concepte d’”assistència social” de manera que englobi més àmbits que no siguis competència exclusiva de les autonomies. La Generalitat va interposar recurs i el darrer 18 de març el TS emetia sentència esmenant les 13 sentències anterior i donant la raó a l’Estat.

I tot això a tomb de què ve? Resumidament, si en comptes dels 30,8 milions que es reparteixen a Catalunya arribessin a les entitats tot el que paguem la ciutadania d’aquest país, a Esplac li pertocarien, seguint els mateixos criteris de distribució, 257.000 euros enfront dels 145.000 que rebem actualment, es diu aviat. Tot i així la Plataforma del Tercer Sector (espanyol) ho “celebrava” amb arguments que mereixerien un article a banda, mentre que la Taula d’Entitats del Tercer Sector “s’indignava” en conèixer la sentència.

Algú podria pensar que en ser Catalunya la 4a comunitat en PIB per càpita de l’Estat les seves entitats o la ciutadania a qui es dirigeixen tenen menys necessitats, com sembla apuntar la Plataforma del Tercer Sector, però seguint l’Índex de Progrés Social elaborat per la Comissió Europea, Catalunya és la 12a i no la 4a en progrés social. L’índex mesura com es cobreixen les necessitats bàsiques en les diferents regions europees i no deixa de sorprendre que per bé que Catalunya és un territori que produeix més, la privació de la seva població és superior a la d’11 de les 17 autonomies.

Davant d’aquesta contundent realitat que no deixa d’indignar-me, em pregunto fins quan les entitats ens hem de limitar al dret a l’autodeterminació, com fèiem Esplac el 2012, i no defensar obertament la independència com a via per millorar la qualitat de vida dels catalans i catalanes i el nostre progrés social com a societat.