Autors: Miquel Martorell i Helena Roura, esplai Turons.

Penso en l’article de l’Empar Moliner sobre nens pakistanesos que no van de colònies. I penso en l’Abdul*, que va ser a l’esplai durant un temps i que sí que va anar de colònies (bé, de campaments). I penso en el Hamza, el seu germà gran, que tot i que li va costar decidir-se, també va acabar fent la motxilla i pujant a aquell autocar per passar tres setmanes a Alins. I en la Syeda, la petita, que si no ho va fer és perquè l’esplai no té un grup per a infants de 3-4 anys. I torno a pensar en l’article. I penso que he d’escriure alguna cosa, i que he de fer-ho en positiu, evitant deixar-me portar per la ràbia que destil·la el racisme subtil de les –sempre mordaces, sempre provocadores- paraules de l’Empar.

Així doncs, em disposo a recordar els millors moments que va passar l’Abdul a l’esplai. Tanco els ulls i visualitzo la mirada dels infants quan l’autocar enfilava la carretera del Pallars. Mantinc els ulls tancats i m’esforço a oblidar frases com ‘la nena plora de pena, perquè viu aquí però la fan ser d’allà’. Quan l’Abdul corria darrere els seus amics i amigues no era ni d’aquí ni d’allà. Era d’un coet supersònic que acabava d’aterrar a un planeta desconegut; o d’un castell en flames atacat per un exèrcit de rèptils mutants; o d’un vaixell pirata que creuava els oceans en busca d’aventures. Obro els ulls i les paraules de l’article tornen a presentar-se amb claredat: ‘La mare, com sempre, no s’ha mogut de la parada. No diu res. (…) potser no prefereix res i fa el que toca’. Em ve al cap la Nida, la mare de l’Abdul, el Hamza i la Syeda, que malgrat no parlar ni gota de català ni de castellà, i tot i estar en ple Ramadà, va pujar fins al campament d’Alins en el cotxe d’una família del grup. I va fer-ho carregada de menjar per compartir amb tothom. Potser el que tocava aquell dia era venir a Alins; i ella ho va fer.

Però les frases punyents de l’article tornen: ‘I els que li fan això no sospiten que un dia, quan sigui una mica més gran, haurà de decidir si continua plorant ella o si, per no plorar més, fa plorar la seva mare’. I penso com de cruel és presentar la nostra societat com una societat dividida, una societat on els infants han de triar a quina cultura són lleials, a quin món pertanyen. Com si les cultures fossin capses tancades, blocs hermètics que no es barregen, que no muten, que no es transformen constantment. Em sorpren pensar que les coses no vagin pitjor si realment vivim en una societat on els ‘d’aquí’ i els ‘d’allà’ no tenim res a veure, no tenim res a aprendre els uns dels altres. Una societat que, pel que sembla, és incapaç de fer que la gent se senti com a casa.

Per sort, però, les rialles de l’Abdul quan es banyava al riu tornen a ressonar dintre el meu cap. I les corredisses del Hamza pel bosc. I l’abraçada de la seva mare quan van baixar de l’autocar bruts però amb una samarreta tenyida i un grapat de records per compartir. I penso que si en algun moment algú va plorar –l’Abdul, el Hamza, la Syeda, la Nida, els seus companys i companyes, les monitores- va ser quan la família va prendre la difícil decisió de tornar al Pakistan. I si van plorar, van fer-ho tots igual, amb les mateixes llàgrimes d’un comiat inesperat. Els ‘d’aquí’ i els ‘d’allà’, que potser no són ni tan ‘d’aquí’ ni tan ‘d’allà’, sinó més aviat d’algun punt entremig on els planetes desconeguts, els rèptils mutants i les aventures de pirates són possibles.

* Per mantenir l’anonimat i per respecte a les persones mencionades, aquest article fa servir pseudònims.