Autor: Roger Puig Lucas, soci d’Esplac i exmonitor de l’esplai SCV Clot (Barcelona)

Aquest no és cap article científic, cal que ho admeti, es tant sols una reflexió fruit de l’experiència. Al monogràfic d’educació emocional de l’Escola Lliure el Sol parlàvem de la necessitat de canviar els ritmes socials. Sobretot a l’esplai, qüestionant el ritme socioeconòmic consumista i capitalista qué es reflecteix en totes les facetes de la nostra vida –com, per exemple, l’acadèmica o laboral o ambdues en alguns casos- amb els horaris atapeïts i massa densos, que afecten a la conciliació personal i familiar i ens empeny i obliga a voler exprèmer al màxim tots els espais de temps lliure amb la mentalitat de: “És divendres, he de petar-ho”.

Cerquem en l’activitat d’oci (massa sovint, acompanyada de drogues) aquesta purificació que el nostre cos necessita. Però aquest ritme és al nostre estat d’ànim el que és el sucre a la felicitat. Si bé és cert que l’entreteniment, l’adrenalina i fins a cert punt les drogues i l’oci en general ens ajuden a desconnectar del nostre dia a dia, com deia un humorista: “Al salir de este teatro, vuestros problemas estaran allí esperándoos”.

Tractem, per tant, la nostra salut mental i emocional de manera simptomàtica i anestèsica: eliminar els símptomes o substituir-los no fa desaparèixer el problema. Així com en el nostre context social som capaces de veure que amagar una situació no és la solució (fet que podem veure amb els casos de remodelació urbanística i la gentrificació) no tenim aquesta capacitat òptica i sensible quan es tracta de nosaltres mateixes. No donem valor a les emocions excepte quan són extremes, així com no donem valor a la manera de viure-les i sobretot de deixar-les morir.

Totes les coses en aquest món tenen un procés de vida, creixement i mort. I sàpiguen que això només és una opinió meva, les emocions també tenen un procés de vida, creixement i mort. Les emocions, els sentiments, les relacions, les persones, les esperances, les expectatives, etc… I entra en joc aquí el context cultural i social, en el valor què donem a la mort i  les emocions que ens genera. Seria un bon tema de conversa, la mort al nostre context social i cultural. L’únic que en puc extreure es que pel que fa al camp emocional, no vivim la mort, en tot cas deixem que passi i potser mirem a un altre banda en comptes de prendre aquella actitud de l’entranyable personatge de Shackspeare a Hamlet: l’enterramorts.

Aquell enterramorts pren una actitud intrascendent davant la mort, inclús frívola en certa manera, que contrasta amb el noble Hamlet que viu entre la mort i la venjança però de manera tràgica i dramàtica (Spoiler alert). La mort d’un pare assassinat, la mort d’Ofèlia que es suïcida, la mort de Poloni per les seves pròpies mans, la dels seus “amics” Guildestern i Rosencrantz (que precisament venen a distreure’l de les seves cabòries amb la festa i l’entreteniment…). És però en aquesta vella i famosa escena de la calavera (que, per cert, no és la del famós sonil·loqui del “ser o no ser”) on Hamlet veu quelcom de vell i natural en la mort, i fins i tot de viu, quan comparteix amb Horaci la següent reflexió: 

“Alejandro murió, Alejandro fue sepultado, Alejandro se redujo a polvo, el polvo es tierra, de la tierra hacemos barro… ¿y por qué con este barro en que él está ya convertido, no habrán podido tapar un barril de cerveza? El emperador César, muerto y hecho tierra, puede tapar un agujero para estorbar que pase el aire… ¡Oh!… Y aquella tierra, que tuvo atemorizado el orbe, servirá tal vez de reparar las hendiduras de un tabique, contra las intemperies del invierno…”

I jo em pregunto ara, què vol dir deixar morir les emocions? Doncs respirar-les amb tota la plenitud, les que associem a estats positius i a estats negatius, les que associem a creixement i a destrucció, a guariment… Respirar-les totes per no perdren’s en la frivolitat de l’enterramorts ni en la tragèdia del jove Hamlet. Prendre aquest parlament amb la voluntat de què qualsevol rei, per gran que sigui la corona, pot arribar a alimentar els cucs més simples i donar pas a la propera vida amb la majestuositat que això comporta. Tornar a la reminiscència de moltes societats en que la mort és una transformació i un pas a una altra vida i entendre que la mort de la frustració, de l’ambició, d’una expectativa, d’una relació també són processos de transformació.

El que veig en part, és la calcificació de totes aquestes emocions: abandonem el principal canal emocional que tenim: el cos. Deixem caure el cos inhert dels nostres personatges interns entre cametes, i esperem que el públic i, a poder ser, nosaltres mateixes no ens n’adonem. Actitud  més pròpia d’una pel·lícula de Hollywood que no pas d’una art viva cóm el teatre, on alguns personatges són tant importants o més en la mort que en la vida com el bon Mercuchio, que serà el desencadenant de la tràgica història de Romeu i Julieta, que convertirà a Romeu en proscrit i provocarà la mort dels amants, o la mort del pobre Banquo que consumarà la transformació del foll Macbeth en un tirà.

Pero és precisament aquesta idea de la mort desencadenant de mals la que hauríem de voler evitar!

“Déu és mort” proclama Nietzche reivindicant la necessitat de viure sense la presència d’un Dèu que, segons ell, odia la vida. Jo proposo que deixem morir a l’home social i capital, l’home del consum, del soroll, i dic de manera intencionada “a l’hoe”, a l’excés de masculinitat. L’home protegit, orgullós, invulnerable i impermeable, el “mascle Alfa”. Però millor encara: deixem morir el monitor dels bafles!

Proposo doncs: acceptar els processos de dol emocional per a què esdevinguin transformació. Per a què les emocions contingudes en excés no facin calcificar en nosaltres les pors, les ferides o la incomprensió i evitar així, que s’engruixin els murs emocionals que ja ens separen massa sovint de la comunitat i dels nostres propis objectius personals. Aquesta és, al meu entedre, la clau per coneixe’ns.

Deixar morir la por a preguntar-me qui sóc per transformar-me en un “jo conegut”. Deixar morir l’orgull de semblar o aparentar el que un no és, per transformar-nos en el plaer de ser el què soc. Deixar morir el dolor per transformar-lo en creixement. Morir per neixer, destruir per construir, com ja deia Picasso, “qualsevol acte de creació és en primera instància un acte de destrucció”.

I deixar morir no és matar, el més curiós es que la nostra vessant més rígida emocionalment, aquesta que ens ofega amb els ritmes, l’estrés i l’ansietat, és el que s’ofega quan respirem, quan apaguem els bafles a l’excursió, i donem pas a la natura, al vent, a l’aire, als sons del món, a la foscor de la nit. Com en un procés de selecció natural, és el retorn a la contemplació de la natura en calma, pausada que, amb una rialla tranquil·la i com la mare protectora que sempre ha estat, ofega i deixa morir aquest “jo intranquil”, aquest virus fruit de la societat occidental que no es capaç de reconèixer què li passa, que culpa dels seus mals als altres, que s’excusa, que està encegat i desesperat per omplir els espais buits del nostre temps, no fos cas que ens descobríssim massa vius i començessim a buscar el benestar dins nostre en comptes de en el consum i la adrenalina addictiva que ens aporta el sistema capitalista. Aquell que quan aconsegueix sortir físicament de la ciutat s’emporta per “desconnectar” tot el que pot de la ciutat: uns bons bafles per la música o unes quantes cerveses i un bon vi per agafar “el puntillo”.

Cal respirar, literalment respirar, escoltar, sentir i deixar-se portar una estona pel vaivé d’unes simples fulles al vent en la claror d’una lluna i deixar morir l’Otello avanç que foll i encegat per la gelosia fruit de la seva inseguretat, mati a Desdèmona de manera execrable i injusta.

Transformem el món, transformant-nos nosaltres mateixes i abandonem en la mesura del que sigui possible aquestes dinàmiques deshumanitzades i capitalistes que ens allunyen del coneixement personal i emocional, de l’essència humana al cap i a la fi, i que per contrapartida ens allunyen de la veritable possibilitat de construir una societat amb la persona empoderada en la seva pròpia vida, que viu, respira, entén, (s)estima i deixa morir i (re)néixer les seves emocions.

Definitivament, respondren’s el gran dubte: Ser (i sentir) o no ser?