Autora: Sara Subirana, membre de l’Equip de Direcció d’Esplac.

– Els ‘perroflautes’ aquests de l’esplai.
– Sí, aquests que van amb rastes i fumen tot el dia.
– Jo no portaré la meva filla a l’esplai perquè els monitors només juguen i toquen la guitarra.
– Quan veig aquests grupets de gent penso si faig bé de deixar el meu fill anar amb ells.

Malauradament, crec que qualsevol moni d’esplai pot sentir-se identificada amb alguna d’aquestes frases. Totes les he sentit a dir alguna vegada. I quan ho faig, la ràbia i la impotència s’apoderen de mi. Però llavors hi poso un nom: estereotips.

Ens passem el dia repetint-nos que hem d’evitar etiquetar els infants i joves, categoritzar-los dins del nostre cervell i, senzillament, que hem de deixar ser a cadascun d’ells com és en cada moment. Etiquetant-los produïm l’efecte invers que volem: contribuïm a què es converteixin en l’etiqueta que els hi hem posat. Però, alhora, la societat no para d’etiquetar-nos a nosaltres; les monitores que dediquem hores de manera altruista al creixement d’aquests infants i joves amb l’objectiu de poder transformar-nos a nosaltres mateixes i al nostre entorn, cap a la societat que imaginem.

Se’ns etiqueta com a perroflautes, alguna gent ens imagina amb rastes i fumant porros tot el dia i “perdent el temps” tocant la guitarra. La societat ens fa sentir petites quan se’ns diu que potser l’esplai no és el millor lloc per portar els fills/es (perquè potser algun dia aquests infants es convertiran en el que som nosaltres!) i que aprofitaran més el temps anant a futbol o a classes de repàs.

Però nosaltres no parem de reivindicar-nos com a agent educatiu de canvi! No podem parar de repetir que a l’esplai eduquem. I ens ho creiem. I s’ho creuen també moltes de les famílies que vénen a l’esplai. I s’ho creuen, fins i tot, els amics i amigues que no tenen la sort de ser monitores amb nosaltres. I, si tenim sort, també s’ho creu l’Ajuntament del poble on vivim o les entitats amb qui ens relacionem del nostre barri. Però no n’hi ha prou.

Si aixequem el cap i mirem una mica més enllà allò que veiem és una televisió pública que emet reportatges d’”innovació pedagògica” fent referència NOMÉS a les escoles (públiques i privades!), veiem un cosí llunyà que ens diu “Jo ni boig portaria el meu fill a l’esplai” o veiem una mare que repeteix una vegada i una altra “és que amb les pintes que porteu no m’estranya que la gent del barri us miri malament”.

Però tot i així, no ens rendim. Agafem aire i expliquem al nostre cosí, a la nostra mare o a les xarxes socials que no entenem per què els gossos i les flautes tenen connotacions negatives, que portar rastes i fumar no són dues característiques implícites a la vida d’un monitor o monitora (i què si ho fossin?), que la mida o forma dels nostres cabells o el tipus de roba que portem és indiferent si els nostres valors són els mateixos, que tocar la guitarra i cantar és socialitzar-se, expressar-se i cohesionar-se.

I el més important: que jugar és l’eina més potent que tenim per aprendre, créixer i compartir. O és que el nostre cosí o la nostra mare no tenen animals, es fan trenes als cabells, escolten música o juguen al Candy Crush o al PokémonGo?