Autor: Miquel Martorell Faus, esplai Turons.

Un any més, he assistit a les Jornades de Lleure i Feminismes, organitzades per Esplais Catalans, Casals de Joves i l’Escola Lliure el Sol. I un any més, n’he sortit amb més preguntes que respostes, cosa que ja m’agrada. Els tallers, les ponències i els debats que omplen l’agenda de les jornades són una sacsejada (absolutament necessària, diria jo) a les assumpcions que tenim al voltant del gènere. Però, com sempre, m’ha quedat un regust agredolç a la boca. Per una banda, m’il·lusiona constatar com des del lleure associatiu s’organitzen esdeveniments d’aquest tipus. Per l’altra, me n’adono que queda molt camí per recórrer, i que allò que crèiem superat torna sempre per fer-nos ensopegar una vegada i una altra.

De fet, a aquesta reflexió li vaig acabar de donar forma uns dies després de les jornades. En una conversa sobre monitoratge i educació que vaig tenir, algú va fer referència a la necessitat de què un grup d’infants tingués un “referent masculí”. En un principi el comentari em va passar per alt: quantes vegades al llarg de la meva vida he sentit aquesta expressió? Però de seguida vaig començar a donar-hi voltes…

Amb tota la ingenuïtat del món, em pregunto si hem d’entendre “referent masculí” com un home –preferiblement blanc, cisgènere i heterosexual- que reuneixi les característiques d’allò que anomenem “masculinitat hegemònica”. Entenc, doncs, que es tracta d’un home alt i fort, amb la veu greu i amb pèls per tot arreu. Ah, i sobretot un home que cridi, que mani i que es faci respectar. Un “home-home”, vaja.

També em plantejo si alguna vegada he estat escollit com a “referent masculí” d’algun grup. M’inquieta pensar que a algú se li hagi acudit que la meva masculinitat pot ser modèlica en algun sentit. És veritat que jo reuneixo algunes de les característiques d’aquesta masculinitat que he anomenat hegemònica. Sóc, d’alguna manera, un privilegiat. Però és igualment cert que la meva masculinitat és tan poc representativa com ho és la de qualsevol altre home. I que si es tracta de buscar referents, potser que anem una mica més enllà. Que vull dir exactament amb això?

En primer lloc, vull recordar que no hi ha un sol tipus de masculinitat. Sé que no sóc ni el primer ni l’últim en dir-ho, però de vegades cal insistir. Les identitats de gènere, com les identitats en general, són fluides, canviants. Per tant, cada home articula la seva masculinitat en funció de molts condicionants, generant així infinites maneres de ser i de sentir-se home. Que hi hagi un tipus de masculinitat “suposadament” desitjable (subratllo el “suposadament”) no vol dir que no puguem posar-la en dubte. Tampoc vol dir que determinats homes, pel simple fet de ser-ho, haguem de ser models de res. I això em porta a la segona part l’argument: la qüestió de ser un “referent”.

Acceptant la influència que els i les educadores exercim sobre infants i joves, cal conscienciar-nos de la nostra responsabilitat. Si realment eduquem per transformar, no podem caure en la trampa d’emmirallar-nos en “referents” que fixen, que immobilitzen, que limiten el ventall d’identitats que les persones tenim a l’abast. Convertir la masculinitat (en singular) en un requisit dels espais educatius és sinònim de voler uniformar. És acceptar que hi ha un únic tipus d’home al qual infants i joves aspiren a convertir-se.

M’agradaria creure que mai he estat un “referent masculí”. És més, vull pensar que mai ningú ha cregut que jo podria fer un bon paper com a tal. També desitjo que el comentari que vaig sentir fos purament anecdòtic i que la meva reflexió pertanyi a un debat ja superat. Però per si de cas algú del vostre entorn defensa la necessitat de comptar amb “referents masculins”, podeu preguntar-li si s’accepten homes que no cridin, que no manin i que es facin respectar més enllà de la seva presència física. “Homes menys homes”, vaja.