22- FEBRER- 2017

Autor: Miquel Martorell, antropòleg i exmonitor de l’esplai Turons.

Torna l’Escola d’Esplac i aquest any ho fa amb un tema que m’és familiar: la diversitat a l’esplai. Em llegeixo la descripció al web d’Esplac.cat –“ entenent la diversitat com a una font d’enriquiment i aprenentatge: diversitat cultural i d’origen…”- i no puc evitar aturar-me aquí. La paraula “cultura” sempre em fa pensar, sempre em genera preguntes. I no és només cosa meva: els antropòlegs porten anys discutint-se per acordar-ne la definició i encara no se n’han sortit! En qualsevol cas, sembla evident que “cultura” té tants significats com usos, fet que provoca malentesos i, encara pitjor, pot alimentar discursos excloents.

En aquest article reflexiono sobre com el terme “cultura” es fa servir en entorns educatius per referir-se i caracteritzar, principalment, a les persones immigrades. Mostro com el concepte s’utilitza tant per construir ponts com per erigir murs, és a dir, per aproximar-se i incloure aquestes persones, però també per distanciar-les i alienar-les. A més, explico que aquesta ambivalència –el fet que celebrem i lamentem alhora la “cultura” dels altres- està arrelada en una concepció simplista del terme. Es tracta d’una concepció que veu les persones immigrades com a meres “portadores” d’un conjunt de valors i creences que no canvien mai. Però comencem amb un exemple¹.

La Khadija arriba a l’esplai

Comença el curs a l’esplai i, com cada octubre, nous infants i famílies se sumen al projecte. Aquest any hi ha una nena nova al grup de mitjans, la Khadija, que és marroquina. Les seves monitores no poden amagar la il·lusió que els fa tenir-la al grup, i és que aquest curs el seu centre d’interès és “La volta al món en 80 dies”. “Serà molt enriquidor aprendre sobre la cultura marroquina a través de la Khadija”, comenten. Les seves expectatives es compleixen del tot. El dia que el grup “viatja” al Marroc, la Khadija i els seus pares arriben carregats de menjar per compartir. La mare de la Khadija organitza un taller improvisat de henna i es posa a cantar cançons tradicionals. Durant la valoració de l’activitat, les monitores celebren l’arribada de la Khadija a l’esplai, comentant com d’enriquidor és “poder descobrir de primera mà la diversitat cultural que ens envolta”.

Mesos més tard el grup comença a preparar els campaments. Dies abans de marxar les monitores reben una trucada de la mare de la Khadija. Els explica que no veu clar que la seva filla marxi tants dies fora de casa. Les monitores intenten explicar-li que és normal que li faci respecte, però que no hi ha cap perill. La mare els diu que s’ho rumiarà. En penjar el telèfon, una de les monitores ho té molt clar: “segur que és pel fet que nens i nenes dormen junts a la tenda. I tothom sap que la seva cultura és molt tancada en aquests temes…” Sigui com sigui, la conversa passa a girar al voltant del “xoc cultural” que s’ha creat amb la família de la Khadija i la “distància cultural” que han de superar per aconseguir que la nena vagi de campaments.

Usos (i abusos) de la paraula ‘cultura’

Aquest exemple mostra de forma senzilla l’ambivalència de la paraula “cultura”. Per una banda, el concepte pren connotacions positives quan fa referència a trets superficials i inofensius –el menjar, l’estètica, la música- dels quals podem gaudir. Vet aquí que sovint parlem de la “diversitat cultural” en termes d’“enriquiment” i “aprenentatge”. Però “cultura” també s’utilitza en clau negativa per marcar distància envers allò que percebem com un problema. En d’altres paraules, “cultura” també denota conflicte i discòrdia. És per això que les reticències de la mare de la Khadija són “culturalitzades” per les monitores –són atribuïdes a una (suposadament insalvable) “distància cultural”.

La pregunta que ens podem fer és què passaria si es donés una situació semblant amb una família catalana. La meva resposta és rotunda: no interpretaríem el posicionament de la mare en qüestió en termes culturals. Ens referiríem als seus dubtes i a les seves pors de forma individual, com a senyora Garcia o senyora Pujol, però en cap cas mencionaríem la “seva cultura” (que teòricament compartim). Per què verbalitzem la “cultura” en uns casos i no en d’altres? És que no tenim cultura, nosaltres?

Aquesta reflexió apunta a una conseqüència problemàtica de l’ús ambivalent i acrític de la paraula “cultura”: la creació d’un “nosaltres” –els d’aquí, els autòctons- i un “altres” –els de fora, els immigrants. I encara més, ens demostra com d’inestables i heterogenis són aquests dos blocs. De la mateixa manera que resulta ridícul pensar que compartim absolutament tot un sistema de valors amb la senyora Garcia, la nostra àvia o el veí del 3r 1a, ficar dins d’un mateix sac totes les persones que suposadament comparteixen la “cultura marroquina” és, si més no, problemàtic. No cal ser massa perspicaç per veure que, més enllà de la cultura, aquests blocs estan travessats, entre d’altres, pel gènere, l’edat i el nivell educatiu de les persones que en formen part.

Assumir que tots els membres d’un suposat “grup cultural” –els marroquins, els catalans- comparteixen pràctiques i creences implica veure la “cultura” com una cosa estàtica i homogènia². És com si la portéssim inscrita als gens i no la poguéssim modificar mai (tot el contrari de la tesi –més que demostrada- que la cultura es recrea constantment). Com apuntava més amunt, aquesta lògica converteix certes persones en simples receptacles d’una determinada “cultura”, en actors passius d’un guió ja escrit. Dit d’una altra manera, ens convenç que les persones immigrades viuen “atrapades” en un sistema de valors del que no poden escapar. I jo em pregunto: és així com entenem l’autonomia i la transformació social a l’esplai?

Reflexions finals

En aquestes línies no he pretès explicar què és (i què no és) la “cultura”. La meva intenció ha estat evidenciar el caràcter ambigu del concepte i analitzar els usos que se’n fan en entorns educatius. Així, he mostrat com una mateixa paraula adquireix connotacions diferents en funció del context i la intencionalitat amb què s’utilitza. Però també he volgut posar de manifest que les concepcions positiva i negativa de “cultura” comparteixen una mateixa lògica: l’existència de dos blocs monolítics –“nosaltres” i “els altres”- separats per una suposada “distància cultural”. És en aquesta divisió on es troba l’arrel de l’exclusió.

Així doncs, la retòrica de la “diversitat cultural” amaga una cara fosca. Amb això no vull dir que haguem d’abandonar el concepte: penso que cal parlar de “diversitat” i evitar convertir el terme “cultura” en un tabú. Però sí que m’agradaria alertar dels perills que comporta fer servir certs conceptes de forma acrítica i simplista. I és que si realment treballem per fer de l’esplai un lloc d’inclusió i respecte, cal que reflexionem sobre com, quan i per què utilitzem les paraules que utilitzem.

—

1 Es tracta d’un exemple fictici però “basat en fets reals”. L’objectiu és que el relat il·lustri els arguments i faciliti la reflexió.

2 A aquesta lògica se la coneix en ciències socials com a “essencialisme cultural”.