16-novembre-2017

Autor: Ramon Sagalés, membre de l’Equip de Coordinació.

---

Cada cop som més conscients de les opressions que pateixen segons quins col·lectius. I per això mateix diem que som feministes o aliats del feminisme, que som antiracistes i antifeixistes, que defensem la lluita obrera i que rebutgem la LGTIBfòbia, la globalització, el neoliberalisme, la corrupció, l’estat repressiu…

Tot això són lluites que més o menys totes podem compartir perquè es repeteix el mateix patró: hi ha un col·lectiu que n’oprimeix un altre. Més ben dit: hi ha un col·lectiu humà que oprimeix un altre col·lectiu humà.

Participem en aquestes lluites perquè en algun moment algú s’ha organitzat i ha liderat una petita revolució que s’ha anat fent gran. I ha comptat amb aliats, segur. Aliats de dins del sistema que pretenien un canvi, però que en cap moment n’han estat, ni n’haurien d’haver estat, abanderats. Perquè la part oprimida té la possibilitat i la capacitat d’organitzar-se i de transmetre un missatge clar i coherent amb el que pensa.

Seria estrany que jo mateix liderés el moviment feminista o el Black Live Matters, o que Amancio Ortega encapçalés la manifestació de l’1 de maig. M’agradaria veure’l, sí, ja que significaria que moltes coses estan canviant, però no a primera fila.

Ara bé, i els animals no humans què? Els animals no humans també són un col·lectiu que pateix una opressió per part d’un altre. El nostre, el dels animals humans. I sembla que ens sentim molt còmodes essent part opressora i no aliada. Ara mateix ja no és una qüestió ni de supervivència ni de necessitat, és una qüestió de plaer i egoisme. Ens agrada el gust de la carn, dels ous, de la llet amb cafè, de vestir amb pells, de fer un passeig amb cavall per la muntanya… Però mai els hem preguntat si estan disposats a fer tot això que pretenem que facin. Més que res perquè si pogués haver-hi una resposta seria que no.

No vol dir no, i un silenci també.