13-desembre-2017

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de la Comissió Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.

---

Sóc la Cira.
Ja fa quasi 23 anys que el Koumera i l’Àfrica van decidir començar a escriure les línies de la meva història. Tot va començar un 20 de desembre en un petit pis del barri d’Horta (Barcelona), on m’esperaven una germana i una àvia fantàstiques disposades a acompanyar-me i donar-me suport en tots els capítols de la meva vida. Després van arribar més germans, nebots, tiets, cosins… La meva història només acabava de començar, els primers passos per casa, pel poble, pel Senegal, per l’escola i per l’esplai em van servir per obrir nous camins, i des d’aquell moment ja no he parat de caminar. Al Xangó (el meu esplai) vaig descobrir que no només tenia cames, sinó que també tenia ales per sortir volant de tant en tant, així que vaig voler fer-les servir i començar a explorar nous horitzons. Amb el temps vaig començar a col·leccionar viatges a Dublín, Itàlia, Berlín, París, l’Empordà… I ara fa dos mesos que va començar l’últim capítol del meu llibre d’aventures: LISBOA.

Adéu, Barcelona!
El 12 de setembre, després de comiats, d’una diada i d’un tastet de les festes d’Horta, va tocar buidar l’habitació i encabir totes les meves coses en dues maletes per començar una nova etapa a l’altra banda de la península. Un vol de Tap Portugal de dues horetes rumb a Lisboa va marcar l’inici d’aquesta tapa. Sense saber el que m’esperava, ni on dormiria aquella nit, el meu cos es va anar omplint de sentiments: tristesa, alegria, il·lusió… però sobretot nervis i ganes de conèixer el que m’esperava a terres atlàntiques.

Arribar a l’aeroport i trobar l’Ana i l’Elena (cares que ja coneixia de la meva breu estada en els intercanvis juvenils del maig passat) em va tranquil·litzar. Aquest cop parlaven portuguès i no entenia la meitat de coses que deien, però tot i així vaig començar a sentir-me com a casa. I ara sí, aquí va arrencar la meva superaventura, que no va tenir els primers capítols a Lisboa, sinó entre Cascais, São João i moltes altres destinacions.

Abans de poder dir que tenia casa, vaig dormir a casa de la Gina, una dona molt espiritual, amant del Carib, dels balls de saló i de la medicina alternativa. En aquella petita casa de dos pisos tenia una habitació amb un vàter sense porta (dic vàter i no lavabo) davant del llit, el meu primer llit. Durant l’estada a São João, vaig tenir l’honor de tenir com a veïna una altra voluntària, la Pierina, una peruana divertida i amorosa que em va començar a obrir pas per la ciutat de Cascais, d’una banda, i per Rota Jovem (la meva actual associació) i els seus voluntaris, de l’altra.

Amb la Pierina vaig estar-hi pocs dies, però els suficients per fer mil coses, com ara passejar amb bicicleta, anar al festival de llums de Cascais, descobrir La Bodeguita (un petit bar amb música i begudes cubanes), conèixer en Luís, anar de compres… I moltes coses més que van fer que la Pierina passés de ser “l’altra voluntària” a una nova amiga.

Una setmana intensa d’aprenentatges
Després de moltes caminades pel passeig marítim que uneix Cascais i São João amb un sol ponent de color rosat de fons, el meu viatge va canviar dràsticament. Un autocar ple de joves voluntaris portuguesos (i jo) vam partir en direcció Odemira, un municipi de la regió rural d’Alentejo. Allà m’esperava un matalàs al terra d’un temple espiritual d’una ecoaldea (el meu segon llit). Aquells dies al Centro Ambiental de Cabaços, vaig conviure amb el Manu i uns 25 joves de barris desafavorits de la zona de Cascais. En Manu semblava un personatge de conte; era un senyor gran, ple d’històries i saviesa, que havia viatjat per tot el món i que ara havia creat aquell petit poble on convidava joves i famílies a conviure amb ell.

Els 25 joves, carregats d’energia, vam anar compartint les nostres habilitats. Quatre dies per provar diferents estils de danses, acrobàcies, malabarismes…, entre d’altres. Uns dies lluny de la capital per conèixer joves portuguesos amb una vida molt diferent a la meva, per començar a pronunciar les meves primeres paraules en la seva llengua, per compartir nits de foguera i guitarra amb famílies israelianes, per construir una domus geodèsica, per jugar riure i per fer nous amics.

Aquella setmana plena d’experiències es va acabar amb un vol d’avió cap a casa. El 30 de setembre, en l’aniversari de la meva germana i el dia abans d’unes votacions importants per la meva terra, vaig tornar a casa per complir amb els meus deures com a germana i com a catalana. Aquell viatge va marcar un abans i un després. Un cap de setmana carregat de sentiments, per després tornar de nou a Portugal i ja instal·lar-me a la capital portuguesa.

El 2 d’octubre l’Elena tornava a estar a l’aeroport, aquest cop amb una de les meves futures companyes, la Domi. Aquest cop ja no ens dirigíem cap a São João, anàvem a un hostal lisboeta on m’esperava el tercer llit, compartint habitació amb dos voluntaris més: Diego el Madrileny i Nadejda la Búlgara. L’endemà vaig conèixer Andrea la Gallega i Ileana la Romana. Tots sis vam començar a descobrir la ciutat i a poc a poc vam anar muntant el nostre futur pis. En tres dies ja vam poder inaugurar casa Glòria i així vaig estrenar el llit actual (el quart).

Una setmana de muntatge de lliteres, de posar coses a lloc i d’ordenar-ho tot per començar a sentir-nos com a casa. I altre cop el meu viatge va agafar una nova bifurcació amb destinació al nord de Portugal, Guimarães, on diuen que va néixer el país. El meu cinquè llit en una habitació compartida amb una italiana i una finesa, en un hostal on ens trobàvem 25 EVS per fer l’On Arrival Training, una formació per aprendre més sobre els projectes dels altres i per parlar de les nostres condicions com a voluntaris europeus.

El dia a dia a Portugal
Finalment, després d’aquella setmana vaig tornar a casa meva i a la que ja li dic la meva habitació, que la comparteixo amb en Diego, i vaig començar la nova rutina. Les classes de portuguès del dilluns, el dimecres i el divendres; capoeira el dimarts i el dijous a la tarda; forro el dimecres al vespre, i els caps de setmana visitar mercats (tant de fruita com d’artesans), i sopars i guitarreos amb els nous amics portuguesos i amb els amics catalans que ens hem retrobat aquí. I cada dia no festiu, anar a Rota Jovem, l’associació d’acollida. A Rota de moment ajudo amb diferents tasques a l’Ana, l’Elena, l’Alex i la Bea; però ja he començat a pensar les activitats que vull fer aquí amb els joves. Ara ja puc dir que Rota és la meva segona casa, i el lloc on faig feina en un ambient molt agradable. Els voluntaris i la direcció van venint a saludar, molta gent del carrer s’acosta a preguntar i hi ha un ambient molt juvenil. El dinar és el meu moment preferit del dia, quan ens asseiem tots i petem la xerrada.

Després de molts dies ja puc dir que a la ciutat dels set turons, entre postes de sol, pastissos de nata, fados, pujades i tramvies, m’hi sento com a casa!

Imatges de l’aventura!