Autoria: Eduard Fernando, President d’Incoop i Ex-membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.

---

El 2020 serà recordat com l’any de la Covid-19, la pandèmia que ho ha impactat tot i ha provocat grans canvis a les nostres vides. Tot i així, si ens ho mirem una mica en perspectiva i aixequem la vista, veiem que tampoc res ha canviat tant, i que aquell mantra repetit ad infinitum que la pandèmia no entenia de territoris, fronteres, edats o classes socials està molt allunyat de la realitat.

La crisi del la COVID-19 afecta especialment joves i dones

El Banc d’Espanya alertava aquest juliol que la crisi derivada de la Covid-19 afectaria de forma especial a les persones joves i dones, ja que es tracta dels segments de població més exposats als sectors socials i de serveis que estan més afectats pels confinaments, perquè són els que tenen les feines més precàries i perquè el nivell de riquesa previ a la crisi és inexistent. Per tant, cap canvi. I com a la crisi financera de fa poc més d’una dècada, tornem a viure com les persones joves assumeixen els costos més elevats de les crisis que es generen, en forma de precarietat i dificultats per dur a terme una vida plena. 

L’estat espanyol continua liderant l’atur juvenil

El darrer 2 d’octubre la Comissió Europea publicava a Twitter les dades d’atur juvenil dels països europeus al mes d’agost. Sense sorpreses: Espanya se situa a dalt de tot del rànquing, amb un 44% de persones joves a l’atur tot i voler treballar. Espanya supera a Grècia (39%), Itàlia (32%) i més que duplica la mitjana europea (17,6%). Aquest fet no hauria de sorprendre ningú, ja que el 2013 Espanya va assolir un atur juvenil del 60% i sempre s’ha mantingut a un nivell que dobla la mitjana de la UE, molt per sobre de països amb menor nivell de renda. 

Els infants, la baula oblidada

Els infants i joves en edat escolar van estar sis mesos sense posar els peus a les seves escoles, entre el 15 de març i el 14 de setembre. Abans de retornar a les aules es va desconfinar tota la resta. Això dóna una idea del valor que s’atorga a l’educació a la nostra societat. 

L’escola és un espai socialitzador bàsic per a tots els infants, però ho és especialment per aquells amb una situació socioeconòmica més vulnerable: sense accés a mitjans digitals, sense habitatges i espais amb condicions dignes, sense relacions afectives de qualitat,… de manera que el que ha passat tindrà conseqüències rellevants per a les oportunitats d’aquests infants. 

No deixa de ser curiós, en aquest sentit, que la Generalitat renunciï, a partir d’ara, a ingressar 50 milions d’euros anuals recaptats, prácticament, a través de les taxes universitàries a les rendes més altes, quan tota l’evidència indica que la igualtat d’oportunitats no es resol a la universitat sinó principalment a l’educació infantil i primària. 

El risc de pobresa de la franja de menors de 16 anys és la més alta de totes les franges d’edat, superant el 31% el 2019 a Catalunya, mentre que de 16 a 64 anys és del 19% i del 12% pels majors de 64 anys. A falta que es publiquin les dades de 2020 tot fa pensar que la situació s’agreujarà.

El Senat espanyol continua negant l’avenç cap a un sufragi universal

El dia 20 d’octubre es va votar al Senat una proposta d’ERC per ampliar el dret a sufragi a partir dels 16 anys. Aquesta tímida proposta per convertir en ciutadania de ple dret les persones de 16 i 17 anys només va obtenir el suport de Bildu, JxCAT i Esquerra Confederal (Podem, Compromís i Comuns), a banda d’ERC. En un article anterior ja vaig considerar que el dret a vot havia de ser universal, i no limitat arbitràriament per l’edat. Aquesta proposta, ens hi apropava. A més a més, és a partir dels 16 anys que es pot començar a treballar legalment o assumir responsabilitats penals (ho indicava el CNJC en un posicionament recent vinculat a aquesta votació). Igualment, sembla que la gran majoria del legislatiu no comparteix aquestes idees. 

En resum, sembla que no s’albiren canvis a l’horitzó, com a mínim pel que fa a protegir a les persones més joves de la societat, que són les que continuen assumint l’impacte més fort de la crisi. 

L’estat espanyol té al seu davant un repte important. La pandèmia i els confinaments han enfonsat els ingressos públics i han disparat les despeses. D’acord amb diferents anàlisis, sortirem d’aquesta crisi amb un deute públic superior al 120%; un deute que pesa com una llosa sobre les generacions més joves i amb una economia per reconstruir. La pregunta que ens hem de fer és: els canvis que s’aguaiten serviran per repartir millor els costos de la crisi i canviar el model productiu? De moment, sembla que no. 

Per anar acabant, recentment s’ha publicat el llibre “La generació tap”, de Josep Sala i Cullell, que precisament planteja un debat sobre el repartiment de poder entre generacions. Vinculat amb aquest debat, i sense entrar en una guerra generacional, no tinc gaire clar que sigui coherent, com sembla que planteja el Pacte de Toledo, garantir el poder adquisitiu a les persones pensionistes, quan la pensió mitjana ja supera el sou de la treballadora mitjana, i tenint en compte que es tracta del grup d’edat que ha perdut menys poder adquisitiu des de l’anterior crisi. Molt menys que la resta de franges d’edat. 

Finalment, m’agradaria reproduir un fragment de l’editorial del Financial Times del 23 d’octubre titulada “El descontentament dels joves amb la democràcia és preocupant”: “L’avís és clar. La nostra societat no pot continuar beneficiant els vells i rics i esperar que continuï sent una societat democràtica. Les democràcies han de mostrar que estan treballant pel benefici de tothom”. Resumidament: la societat democràtica està en perill si no treballa amb principis d’equitat generacional, i la Covid-19 ens dóna una oportunitat per fer-ho.