En Raimon Goberna va ser monitor de l’esplai Isard-Flor de Neu i ara hi torna a participar d’una forma diferent: com a pare de la Sila. En aquest article reflexiona sobre el seu record i compromís, i remarca que malgrat les crisis (siguin de valors o econòmiques), l’esplai avança imparable! No us el perdeu, aquest és de lectura obligatòria 😉

Fa uns dies, vaig anar a la reunió de mares i pares de l’esplai. Bé, més de mares que de pares, ja sabem com va això. I si, la reunió era millor que les que fèiem nosaltres, que no estaven malament perquè vam treballar-hi molt i bé. Però l’equip d’ara ho va fer molt bé. Ens hi vam trobar pares de la nostra època, que ara hi porten els fills petits, que ja són molt grans. I monitors nostres, que tenen fills com els nostres. I cosins, i amics. A l’esplai compten les persones, quan et saludes i xerres, quan saps qui anirà a l’excursió.

Vaig tornar-hi a la tarda i s’hi va quedar la Sila, il·lusionada, al·lucinada. La veritat és que s’ho ha fet tot ella: nosaltres tampoc vam insistir-hi. Només passa que creiem que l’esplai és un bon lloc per anar. I ja se sap que és millor fer les coses en les que creus. Va sortir contenta, em sembla que intueix que pot ser divertit, això de l’esplai.

I fa tres dies hi hem tornat, aquest dissabte amb previsió de pluja i activitat al local. Ja es van coneixent i això avança imparable. M’impressiona la força de les sensacions que he viscut, veient un equip de joves compromesos amb la idea de fer d’Horta un lloc on viure. El primer dia va ser record, avui és sentiment de compromís: com pot ser que vint joves dediquin els seus dissabtes a impulsar un esplai, sense rebre res a canvi? Què els mou? Perquè creuen en l’educació, que tothom critica? Perquè segueixen compromesos amb un país on els joves estan apartats? Intentaré saber-ho. El més fàcil seria dir que per les mateixes raons que nosaltres. Potser si, però potser no del tot.

El que és segur és que als meus inicis també vivíem una crisi i l’Ajuntament no ens pagava les subvencions. Per això vam impulsar un model d’esplai que no en depenia: un model que en línies generals, segueix. Ara, en plena crisi econòmica potser tampoc les cobren. Però el que és clar és que la crisi no és de valors, com diuen sovint. Bé, és crisi de valors per a Millet, per a Armstrong, per a Botín i d’altres com ells. Però no per als joves que fan esplai. Així que ara que hem tornat, estic feliç de saber que la meva filla podrà saber que hi ha una vida per viure com ella vulgui viure-la. I que hi sempre hi haurà algú al seu costat. Això i més, és l’esplai.