L’Anna Pujol, monitora de l’esplai l’Olivera Rodona, vol compartir amb tots i totes nosaltres aquesta carta (d’amor, clar que sí). Llegiu-la i descobrireu a qui l’envia 😉

A tu

Vas aparèixer un dia assolellat, de sobte, sense previ avís. Bé, no és del tot cert. Ja m’havien parlat de tu  i sempre vaig pensar que erets interessant, però no va ser fins aquell dissabte de juliol que realment vaig saber que allò nostre seria per sempre. Per aquell moment jo rondava els 13 i tu, ja feia molts anys que havies abandonat les tonteries de l’adolescència. Entusiasta, creatiu i sorprenent, em vas enganxar des del primer moment; com una mena d’addicció que tot i sana em removia per dins constantment.

Amb tu vaig descobrir un món nou. Vaig aprendre a somiar, a compartir, a estimar, a viure. Vaig viure una realitat paral·lela que fins al moment s’havia mantingut sempre allunyada de mi. Amb tu, vaig conèixer gent que m’ha marcat de per vida i vaig entendre tots aquells que com jo, eren i serien feliços al teu costat.

Els anys van anar passant i junts ens vam fer grans. Vam evolucionar i em vas ensenyar que tot allò que anys enrere jo havia viscut es podia perpetuar al llarg del temps, si treballàvem junts i amb il·lusió. Podíem aconseguir un món millor ple de gent que anys més tard, lluitaria pel que nosaltres també havíem lluitat; pels nostres ideals.

Així doncs ens vam posar a treballar plegats. El meu cap és va omplir de la imaginació que creia perduda i es va despertar en mi la nena que anys enrere havia jugat amb una caixa de cartró, imaginant castells amb prínceps i princeses. Vaig redescobrir les histories i el poder de la màgia, vaig desenterrar valors vitals i vaig intentar que tots aquells que no en sabien res de tu, et descobrissin mica en mica, degustant cada un dels moments. En definitiva, vas canviar el meu món i el de tantes altres persones que com jo fins el moment sempre havien viscut “perduts en la immensa mar blava”.

Ara veig que això arriba a un altre punt. No és un punt i final, sinó un punt i coma. Una aturada en el camí, un fins aviat, un adéu que no és per sempre. Se’m fa dur assumir que això nostre canvia de perspectiva, però per sobre de tot se que no s’esvaeix sinó que perviurà amb mi fins els últims dies.

Gràcies per ser i per estar. De tot cor, gràcies!

A l’Olivera Rodona