Paraules d’un ex monitor d’esplai a famílies, infants i monitors i monitores que inicien un nou curs

Autor: Roger Puig, Esplai SCV–El Clot (Barcelona)

Permeteu-m’ho: compartiré amb vosaltres unes paraules. Probablement sigui una de les últimes vegades en què em pugui dirigir a vosaltres en aquest context. El temps s’acaba i les etapes, també. Ja hi ha mans que, suaument, prenen el timó d’aquest vaixell i em veig en cor, ara, d’anar destensant els braços i de donar pas, a poc a poc, amb tot el que això comporta. I d’això mateix us volia parlar. Espero fugir de l’èpica i no ser massa tediós. Comprendreu que no és pas feina fàcil condensar en poques paraules la conclusió que en trec de tota aquesta història.

Fem aquesta cerimònia –digueu-li acte els més escèptics, jo inclús li diré ritual- per donar valor al temps i al creixement. Per donar valor a la vida en si, al procés que vivim en aquest món. Per a alguns i algunes, l’etapa de l’esplai ha estat fins ara la més important de la nostra vida, i veure’n les acaballes, el crepuscle d’aquest dia que finalitza, ens genera moltíssimes coses, entre elles, una de les emocions més essencials de la vida: la por.

Però, què és l’esplai sinó un lloc d’aprenentatge? Una arena on enfrontar-nos a les nostres pors, no per vèncer una batalla, sinó per comprendre-les amb un somriure i poder-hi conviure i acceptar-nos tal com som. És per això que som tan importants, sense voler ser arrogants. Sí, som importants. Donem al nostre temps una textura transparent i nítida, per poder-hi veure reflectides les desídies i les mancances del nostre entorn, de la nostra societat. Però no siguem superbs: som importants però no perfectes.

Afrontar aquestes pors amb sinceritat és necessari. Perquè aquesta és la virtut de la nostra espècie: la cerca de la veritat, de la veritat sobre nosaltres mateixes. Conèixer i escodrinyar els racons més inhòspits i foscos de la nostra ànima, per comprendre les ombres de la nostra societat. I és que som un reflex, un mirall del món. Cada un de nosaltres és un mirall del món, de la bellesa del món i de la vida. Però el món és un reflex nostre. És essencial que siguem crítics i autocrítics, que entenguem que allò que critiquem dels altres, no és més que un desesperat crit del nostre interior per criticar-nos a nosaltres mateixes. Quan reclamis, reclama’t! Quan ajudis, ajuda’t! Quan retreguis, retreu-te! Quan estimis, estima’t!

Treballem en comunitat perquè comprenem que és en els altres on podem trobar la força, però en nosaltres on rau el canvi. Tu –i només tu- podràs créixer, madurar i portar pau i amor en un món ja de sobres induït a les conductes de l’odi i la guerra. Només el teu propi convenciment de què allò que fas és correcte i és bo, amb una sinceritat que eixordi l’ego i l’arrogància, és allò que et portarà a conèixer-te; a estimar-te.

Creieu-me quan us dic que em faig meva aquella antiga sentència que diu que: “Per estimar als altres primer t’has d’estimar a tu mateix”. Estimar als altres i veure en totes les que t’envoltem la possibilitat d’aportar-te alguna cosa, per petita que sigui. Potser no tothom t’acabarà aportant quelcom, però no tanquis la porta. Deixa que sempre s’escoli un filet de corrent d’aire, perquè algun dia una brisa o un huracà poden obrir-te de bat a bat les portes de l’amor. I en la natura trobem la resposta sempre: deixem-nos sorprendre i despullem-nos davant dels altres, perquè com la planta que es deixa nodrir de la terra fèrtil, jo me’n puc nodrir dels altres, i només acceptant el que em donen des de l’amor és possible completar aquest procés natural de créixer!

Però, què és créixer? Créixer no és treure pit i alçar el cap per veure’s més lluent, ni reivindicar-se més bonic. Créixer és, en el fons, arrelar. Arrelar, cavar profund, cap a dins, i trobar la força en les teves arrels, que creixin fermes per poder aprofitar cada vegada millor allò que la vida ens dóna. Arrelem a fons per créixer amunt, perquè unes bones arrels ens permetin aguantar les envestides d’aquesta societat malaltissa que com una tramuntana intenta fer-nos defallir i caure esmicolats a terra per complir els designis irreals i neuròtics del sistema. Arrelem des del cor, per créixer amunt, fermes i fortes. I cada una de nosaltres és una arrel d’aquest món! Arrela cap a l’amor, cap al respecte, cap a l’afecte, cap a la pau, cap a la igualtat, arrela-hi amb totes les forces i suma esforços amb els altres, abraça’t i entrelliga’t.

Fem-ho, si us plau. Què som nosaltres, els joves, els infants, les més menudes i les més grans?! Què som sinó les arrels del futur? De nosaltres depèn la força de l’escorça, la llargària de les branques, la frescor de l’ombra, el verd de les fulles i el dolç del fruit. D’allà on som ara, i d’aquí on vivim. D’aquí i d’ara depèn el nostre futur, de tu i només de tu. De com decideixis viure, jugar, riure, estimar i abraçar. Arrela, petit, petita, que la vida és bonica i mereix de la teva bellesa.

Permeteu-me anar acabant amb els agraïments.

Primer de tot, i el més important per estrany que sembli, m’agraeixo a mi ser on sóc. Doncs sóc on sóc perquè sóc qui sóc, i és en mi on comença el meu camí. On comencen els camins sinó en nosaltres mateixes? Valorem-nos i escoltem-nos més, respirem amb tranquil·litat i alegria. Que tenim un cor que batega, i que a més a més bomba sang. Gràcies.

A les famílies, per l’oportunitat que ens doneu i la confiança que ens regaleu. I concretament a vosaltres, mares, dones, lluitadores de la vida real. A vosaltres us devem la vida, i no ens demaneu que siguem conscients d’això, si us plau. No ens demaneu res a canvi, no ens demaneu una devolució perquè se’ns fa impossible tornar-vos tant com ens heu donat, la porta a la vida, la porta al “ser”. De vosaltres coneixem l’amor des del primer moment de consciència i ens uneix aquesta màgica força des que restàvem tranquils dins vostra protegits de qualsevol mal. No espereu un “gràcies”, no espereu una abraçada, no espereu sempre un to agradable. Us estimem per tot el que heu fet per nosaltres, pel que heu hagut de lluitar com a dones en aquesta vida, precisament, per tenir el poder de donar-la. Us estimem i us ho farem saber, de mil formes i mil maneres, amb ràbia, amb plors, amb indiferència o amb alegria. Però sabem que sou allà i heu sigut sempre, tard o d’hora, us ho farem saber. Gràcies.

A vosaltres, infants. Que sou la benzina de tot el que aquí succeeix. Gràcies per cada rialla, gràcies per cada ximpleria, per cada bogeria. Vosaltres encara sou més presents al món que nosaltres. Gràcies per cada gamberrada, per cada vegada que heu fet enfadar un monitor o monitora, cent i mil gràcies per cada vegada que ens porteu al límit, que ens feu enfadar i que ens feu posar nerviosos! Feu-ho. Feu-ho sempre perquè sou la representació viva de la lluita! No us deixeu enganyar només per la figura d’un monitor que us diu el que heu de fer. Demaneu sempre explicacions, qüestioneu el perquè d’aquest joc i no d’un altre, feu-nos pensar i feu-nos reinventar. US NECESSITEM. Us necessitem per recordar-nos perquè fem aquesta tasca, per recordar-nos que ens queda molt de camp per cultivar dins nostre, per plantejar-nos per què ens enfadem o per què us fem riure. No us conformeu amb qualsevol afecte: exigiu l’amor més sincer dels vostres monitors i monitores. Que no serveixi qualsevol gest, sinó que només serveixi el més sincer, el de veritat! Perquè només així podrem canviar el món: sent sincers i estimant. Poseu-nos-ho, doncs, difícil! I ajudeu-nos, sobretot, a tornar-nos boges. Perquè volem ser les boges que canviïn aquest món. Gràcies.

I finalment, gràcies a vosaltres, monitores. Us miro i veig en tots vosaltres el rècord de la meva etapa. No puc evitar veure el reflex dels meus errors i encerts com a monitor. A vosaltres us agraeixo que sigueu aquí, que ens recordeu als que hi hem sigut. El temps passa inexorable i cada procés demana canvi, demana mort. Que ens recordeu que podem seguir creixent i aprenent i que ens mostreu que el respecte per la feina feta no s’aprèn d’un dia per l’altre, s’aprèn fent. Segur que serà compartida per molts de nosaltres la sensació d’orgull –sí, orgull- de veure-us ara aquí. Alguna cosa haurem fet bé.

Prenc la bella cançó d’aquell cantautor de Porrera que diu: “Clavaré les meves arrels, creixent de cara al cel donaran fruit abundós”. Com no podia ser d’una altra manera, continua. “I els fills que em segueixin, també clavaran les seves arrels, creixent de cara al cel i donaran fruit abundós”. Us demano només que canviem una paraula: canviem l’abundància per l’amor. «Que el nostre fruit sigui amorós». L’amor és conèixer-se i conèixer a l’altre des de la sinceritat. Em permeto dir que sou la flor de la llavor que vam sembrar.

Gràcies a totes i a tots per deixar-me compartir els sentiments expressats en aquest text, que albiren més un comiat que no l’inici d’una nova aventura. Però tota aventura comença acomiadant-se d’aquells i aquelles que es queden a casa.

Un petó ben fort. Visca l’esplai, visca nosaltres, visca l’amor.

I que comenci un nou curs!