12 – gener – 2017

Autor: Dani Costa, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplais Catalans.

Ben aviat es publicarà una nova versió actualitzada del Coordinem-nos, el tercer número de la col·lecció de l’Esmolet dedicat al treball en equip i l’assemblearisme als esplais. Una actualització necessària si atenem als canvis succeïts els últims anys, fruït d’un creixement en la participació i un enriquiment en el discurs sobre temes transversals i específics d’Esplac; més d’una aposta clara cap al model assembleari i la seva consolidació en la dinàmica de funcionament dels esplais.

Ja en l’última publicació, incloíem el “treball en equip”, en contraposició al “treball en grup”, terme molt limitat, si entenem que la dinàmica de l’esplai pressuposa un treball de cooperació, on cadascun dels membres aporta i enriqueix l’entitat, i on els èxits o fracassos depenen de l’aportació de tots els membres de l’equip. Si una persona falla, el col·lectiu se’n ressent, si una persona compleix, el col·lectiu queda reforçat.

I del treball cooperatiu, eix organitzatiu transversal dels esplais, passem a l’assemblearisme, marc idiosincràtic de referència, en el qual ens identifiquem, pregonem amb veu alta i hi treballem permanentment.

Si parlem d’assemblearisme –i aterrant-lo a la nostra realitat- podríem entendre’l com l’òrgan polític en una organització que assumeix decisions i se’n responsabilitza. Segurament el mètode organitzatiu més transparent, directe i que permet assolir en col·lectiu aquells objectius inassolibles a títol individual. I parlem de transparència, quan tothom té la mateixa veu, preval el principi de llibertat d’expressió (crec pensar que els esplais ja hem superat aquest estadi) però on també la informació, de la qual se’n desprèn una decisió o altra, és la mateixa per totes les implicades. Serà amb aquesta informació, que es prioritzarà buscar el consens en les decisions, una aposta que pot ser interminable i feixuga, però també la representació d’un equip compromès, implicat i que té clar els objectius. No sempre s’arribarà al consens, i potser així ha de ser, quan la situació de bloqueig davant les resistències (legítimes i constructives) donin peu a una altra opció: la votació. No ens estendrem en això, però, ja que no és objecte d’aquest article.

Seguint amb el consens, ens podem trobar diverses opcions, totes legítimes quan es busca una decisió consensuada. A l’esplai en som experts (i referents també!). Així doncs, podem trobar-nos amb:

• La persona que recolza i està d’acord amb la decisió i, per tant, assumeix prendre part activa per tal que es dugui a terme.
• La persona que consenteix, que no està del tot d’acord amb la decisió, però confia amb l’equip. Aquesta persona acostuma a prendre’n part i participa en el seu desenvolupament.
• La persona que s’adapta, que no recolza la decisió, però li sembla bé que es dugui a terme. Pot sumar-se o bé no implicar-se en el seu desenvolupament.
• La persona que bloqueja la decisió, ja que pot creure que aquesta posa en perill l’equip o els seus valors. En cap cas hauria de ser per un motiu personal i és important explicar-ne les raons.

No hem d’oblidar que la finalitat del consens és aconseguir que les monitores arribin a un punt intermig, acordant una decisió on tots els arguments sumen i cedeixen en favor de l’objectiu comú. El consens sovint pot implicar cedir, fugir de veritats absolutes. Tal cessió pot provocar contradiccions personals, però a la vegada pot fer avançar el col·lectiu cap als seus propòsits. On posem la balança? Decidim-ho en assemblea!

No m’afegiré a les crítiques que algunes vegades s’escolten des dels mitjans de comunicació o personatges que insòlitament saben de què parlen. Alguns diuen que l’assemblearisme és un procés massa lent, i amb això tirarem de tòpic: sí que ho és, però perquè anem lluny. Altres diuen que no és un mètode operatiu ni pràctic, però en tot cas, crec que a l’esplai hauríem de fugir de resultats immediats (que acaben sent representatius només per a uns pocs o per als que parlen més) i donar significat al procés, com a construcció i participació col·lectiva que genera petits canvis, lents però transformadors. Potser és bo referir-nos a Eduardo Galeano quan deia que “la utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces, para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar”.

Operatius podem ser-ho amb les tasques, amb el treball quotidià, amb les actituds resolutives i enginyoses, però seria idoni donar espai i temps a les decisions col·lectives, gaudint del camí, sense voler arribar al final massa ràpid, no fos cas que ens passi desapercebut el paisatge.

Un altre aspecte que em ronda pel cap és: què passa quan els arbres no ens deixen veure el bosc? Abans he fet referència a les veritats absolutes, aquelles que, de vegades, no ens permeten abordar tota la realitat que tenim al davant. Aquelles raons que potser no identifiquem com una part integrant d’una realitat més complexa, sinó com una única raó. Sóc partidari d’agafar distància per poder veure i fer una anàlisi més exhaustiu en tota la seva globalitat. També ho sóc a l’hora d’abordar els objectius ambiciosos i utòpics pas a pas, fita a fita, que ens permeti arribar a l’horitzó i no caure en un vertigen perquè allò que perseguim està massa lluny i ens mareja.

No es tracta de relativitzar-ho tot i donar-ho tot per vàlid, sempre hi ha uns límits (que els marca l’assemblea) i amb aquests ens movem. Però ens pot ajudar parlar d’un escenari on totes les raons són escoltades, valorades i que convé tenir en compte en la solució final. Comparteixo el següent conte on s’explicita aquesta idea.

Hi havia una vegada dos monjos que passejaven pel jardí d’un esplai taoïsta. De sobte, un d’ells va veure a terra un cargol que travessava just per on passaven. Quan el seu company estava a punt d’aixafar-lo, ell el va aturar a temps.

– Mira, hem estat a punt de matar aquest cargol, i aquest animal representava una vida, i, a través d’ella, un destí que ha de continuar. Delicadament va tornar a deixar el cargol entre l’herba.

– Inconscient!- va exclamar furiós l’altre monjo-. En salvar aquest estúpid cargol poses en perill tots els enciams que el nostre jardiner cultiva amb tanta cura.

Aleshores, tots dos van discutir davant la mirada curiosa d’un altre monjo que passava per allí. Com que no arribaven a posar-se d’acord, el primer monjo va proposar:

– Anem a explicar aquest cas al mestre, ell serà prou savi per decidir qui de nosaltres té la raó.

Es van adreçar al mestre seguits del tercer monjo, que s’havia sentit encuriosit pel cas. El primer monjo va explicar que havia salvat un cargol i que, per tant, havia preservat una vida sagrada que contenia milers d’altres existències futures o passades. El mestre se’l va escoltar, va moure el cap i després va dir:

– Has fet el més adient. Has fet bé. El segon monjo vas saltar:

– Com? Salvar un cargol devorador d’enciams i devastador de verdures és bo? Al contrari, s’hauria d’aixafar el cargol i protegir aquell hort gràcies el qual tots els dies tenim coses bones per menjar.

El mestre va escoltar, va moure el cap i va dir:

– És veritat. És el que s’hauria d’haver fet. Tens raó.

El tercer monjo, que havia romàs en silenci fins aleshores, es va avançar:

– Però si els vostres punts de vista són diametralment oposats. Com podeu tenir raó tots dos?

El gran mestre va mirar llargament el tercer interlocutor. Va reflexionar, va moure el cap i va dir:

– És veritat. Tu també tens raó.

Possiblement un dels debats que encara hem de tenir és on estan els límits de l’assemblearisme, quines són les implicacions, les actituds i les respostes que es donen una vegada s’ha pres la decisió de forma col·lectiva, i donant espai a un procés de consens. I també, ja posats, com reconvertim l’assemblea en un espai igualitari (que ho és per definició del propi mètode), fugint de perversions elitistes on aquell que més crida acaba tenint més poder. En definitiva, informació clara i compartida, temps pel consens, implicació i compromís per part de totes, i potser plantejar-nos, si s’escau, quin valor li donem al silenci dins l’assemblea de l’equip de monitores.