Posts By comunicacio
Metodologies alternatives i innovació
24.02.2022 | comunicacio
24-FEBRER-2022
Autoria: Membres de l’Equip de Coordinació referents de l’Escola d’Esplac
L’Escola d’Esplac, la trobada anual de formació d’Esplac, vol generar discurs polític i educatiu entorn les metodologies educatives a l’esplai.
Què entenem per metodologia? Són les eines i mecanismes que posem en pràctica per arribar a un resultat? Són aquelles tècniques i processos que posem en pràctica des d’un enfocament pedagògic per aconseguir una reflexió o desenvolupament de competències? O com diu Larrosa, són els procediments orientats al pensament per posar en joc la sensibilitat i la intel·ligència de cada participant?
A l’esplai valorem molt la manera de fer les coses, ja que a través de la nostra metodologia volem transformar i educar, però, ens plantegem per què ho fem així? Té sentit? Seguint aquest fil ens hauríem de plantejar si som conscients de com eduquem o simplement estem educant reproduint patrons que ja venen donats des de fa temps. Què ens fa aplicar una metodologia o una altra? La metodologia que usem va acompanyada d’un procés reflexiu i de presa de consciència en el context que actuem?
És evident que cada esplai té un context únic i, per tant, una manera d’organitzar-se i fer diferent. Davant aquesta rica diversitat, a l’Escola d’Esplac, la trobada anual de formació d’Esplac, volem promoure espais de debat i reflexió per posar consciència al com eduquem i des d’aquí obrir espais per plantejar-nos si pot existir una experiència educativa sense una teoria i consciència darrere aquesta; si hi ha hagut una evolució històrica de les metodologies usades a l’esplai de la qual en som conscients i si ens cal evolucionar o innovar en una societat constantment canviant i el com fer-ho.
Aquesta Escola d’Esplac ha sorgit d’una reflexió sobre el context educatiu actual, on s’està vivint una onada de transformació i innovació al sistema educatiu de Catalunya acompanyat per les famoses “metodologies educatives alternatives”. Aquest procés de canvi que estem vivint, ens ha portat a posar la mirada en les metodologies educatives a l’esplai i qüestionar-nos com estem educant i si ens cal innovar.
El desig de canvi ha generat en diversos casos experiències molt interessants; tanmateix, tal com diu Gino Ferri, hem d’anar amb compte de no generalitzar les pràctiques transformadores sense una prèvia reflexió profunda sobre les raons i els principis que haurien d’orientar i acompanyar els processos de canvi. Fer-ho, podria comportar aplicar una tècnica sense tenir en compte el context i, per tant, no generar els canvis transformadors que es busquen.
Nosaltres entenem la innovació com una nova manera de donar resposta a un necessitat o problema i, com a resultat, entenem que aquesta és transformadora. Creiem que els processos d’innovació no passen per un canvi visible en la metodologia o manera de fer, sinó en les maneres de pensar. La innovació passa per processos de reflexió profunda i col·lectiva sobre les raons i els principis de l’aplicació d’una metodologia o una altra. Si no, pot passar que comencem a aplicar metodologies alternatives seguin un corrent que està de moda i que no vagin acompanyades d’un pensament crític.
És en aquest punt que ens preguntem: Podem innovar sense una reflexió prèvia sobre com eduquem a l’esplai? quina funció i responsabilitats tenim com a monitores i monitors? com entenem els infants? com entenem l’aprenentatge?
La manera com donar resposta i, per tant, innovar, creiem que tal com va dir Xavi Corbella, ha de sorgir d’una necessitat de canvi compartida per les educadores i educadors d’un equip, i afegim també de les participants del projecte. Volem canviar alguna pràctica? Ens sentim còmodes amb tot el que fem a l’esplai? Hi ha alguna cosa que no ens està funcionant? Creiem que tenim marge de millora? Són preguntes que poden generar petites i grans transformacions.
Amb tots aquests interrogants, esperem haver despertat curiositat i ganes de venir a l’Escola d’Esplac, on farem una mirada enrere a les nostres referents pedagògiques, analitzarem en quin punt està l’educació actualment, aprofundirem en diverses metodologies educatives i debatrem sobre quin paper tenim des dels esplais en educar per seguir transformant. No t’ho pensis més i vine a l’Escola d’Esplac!
T’hi esperem! Encara tens temps fins divendres 25 de febrer per inscriure’t.
Com volem que sigui la participació infantil als esplais d’Esplac?
14.01.2021 | comunicacio
14-GENER-2021
Autoria: Grup de Treball del projecte Infància-Esplaiada
Per poder parlar de com és la participació infantil o com volem que sigui aquesta als esplais, primer hem de fer una anàlisi introspectiva, veure quins sistemes de participació utilitzem, en quin grau hi participen els infants i si la participació infantil que estem duent a terme és real o simbòlica. Així doncs, la pregunta central que ens fem és: estem creant espais de participació real o només demanem opinió i col·laboració?
Actualment no tenim dades per poder definir com és la participació dels infants als esplais d’Esplac, però el que sí que podem fer és un treball intern per formar-nos i, conseqüentment, acostar-nos a una participació infantil cada cop més realista.
Els esplais i Esplac hem d’aconseguir ser conscients que s’han de crear sistemes de participació real i representativa. Els infants han de poder decidir com volen dibuixar el seu futur. Molts cops, el què fem és demanar l’opinió sobre temes ja pautats i amb una possibilitat de resposta quartada. També tendim a condicionar les respostes dels infants amb preguntes encarades a trobar una sola resposta. Així doncs hem de començar a canviar aquestes preguntes, i obrir la possibilitat a infinitats de respostes. Canviar l’opinió limitada per: i tu com t’ho imagines?
Tant els infants com les joves, per poder participar han de sentir que tenen poder de decisió, veure que el què diuen i fan té un objectiu, una finalitat i unes conseqüències reals: incidència en el seu entorn més proper. Estem demanant als infants que ens diguin el que volem escoltar i el que ens va millor o de veritat els hi deixem pensar i tenir criteri propi? Tal com va dir Margaret Mead “Els infants han d’aprendre com pensar i no què pensar”.
Per poder crear aquests espais participatius hem de pensar en els infants com iguals, veient-los com a persones capaces de prendre decisions i amb opinió pròpia i vàlida, allunyant-nos de l’adultocentrisme i d’aquells pensaments que infantilitzen el seu pensament, l’entenen com a inferior o com a menys raonat. Hem de prendre consciència que el seu present és totalment diferent al que va ser el nostre passat i també ho serà el seu futur, i en conseqüència, també seran diferents les maneres de raonar i prendre consciència d’allò que les envolta.
Per fer visible aquesta participació i posar-la en pràctica, a Esplac estem treballant amb infants i joves per fer l’Esplaiada que totes volem. Per tal d’organitzar-la estem creant xarxes on compartir i aportar idees i propostes i on les idees dels infants són incloses en el projecte i no només valorades o tingudes en compte.
Els components de la participació segueixen el següent procés: Ser informat => emetre opinió => ser escoltat => Incidir en les decisions. És per això que és important que infants i joves sentin que estan informades, que són escoltades i que incideixen amb les decisions que prenen, també a l’esplai.
Les eines principals per treballar la participació, i que les animem a utilitzar des d’Esplac, són el joc i el diàleg. Mitjançant el joc podem representar la realitat i podem imaginar el que volem o desitgem. Amb el diàleg, i creant espais d’intercanvi d’opinions, reflexionem de les accions i indaguem en els desitjos i inquietuds de joves i infants.
Així doncs, als esplais, com agents educatius, hem de buscar crear espais per tal d’apoderar infants i joves perquè vulguin i puguin donar la seva opinió. Allunyar-nos de falses participacions o participacions simbòliques on consultem decisions que ja hem pres anteriorment.
És per això que a l’esplaiada volem apostar per treballar temàtiques i activitats iniciades i dirigides per infants i joves, on puguin decidir què volen sent subjectes del procés. Per fer-ho, volem generar espais on infants i joves siguin informades sobre l’esplaiada, espais on puguin donar la seva opinió i posteriorment l’esplaiada, on puguin veure els resultats que elles mateixes han construït.
Esperem que l’esplaiada sigui un pas endavant envers la participació infantil a Esplac i els esplais en general, posant infants i joves al centre i facilitant eines per ser més autònomes. Deixant, així, enrere la mirada adultocentrista que sovint ens condiciona i limita.
Temps era temps… Un relat sobre l’esperit crític
24.12.2020 | comunicacio
24-DESEMBRE-2020
Autoria: Mariona Olivella de l’EGS del Sector Barcelona i el Pau Campderrós de l’Equip de Coordinació!
Temps era temps hi havia, en unes contrades contemporànies, dues localitats molt diferents que vivien en pau. Una d’elles era una gran ciutat formada per uns habitants molt laboriosos, que es passaven el dia dedicats a la seva professió per la qual vivien; era la Ciutat Producció. L’altra, una vila costanera, tenia uns habitants, també molt laboriosos, que estaven molt cohesionats, els quals dedicaven gran part del seu temps a participar de la vida associativa; aquesta era la Vila Autonomia.
Aquestes dues localitats, però, es trobaven afectades per una pandèmia mundial, la qual obligava a tots els habitants a prendre les mesures necessàries per controlar els contagis.
Però la protagonista d’aquesta història no és la pandèmia, sinó l’Àlex, qui en una tarda de cel blau es trobava a la seva habitació pensant en les seves coses:
—Portem ja més de vuit setmanes tancades a casa i jo necessito respirar! Només puc veure l’exterior durant el camí d’anada i tornada de l’escola i hi anem en cotxe…
Amb tot això, feia dies que l’Àlex estava fins al capdamunt de preguntar als adults per què a ells els deixaven anar a treure el gos, fer la compra o llençar la brossa, però, en canvi, a la gent de la seva edat no els deixaven sortir jugar o a fer una volta sense més. La resposta sempre era la mateixa: “Perquè no; perquè t’ho dic jo”.
Amb aquesta resposta gravada al cap, l’Àlex va decidir esperar que tothom estigués dormint a casa per marxar per la finestra de la seva habitació. No sabia cap a on aniria, però no volia quedar-se allà.
Així doncs, una vegada al carrer, l’Àlex va començar a passejar-se per la ciutat. Tot estava en silenci, no hi havia cap cotxe ni persona passejant per allí, degut al toc de queda que havia imposat el govern de la ciutat. Al cap d’una estona va veure que, si volia canviar el seu dia a dia, en aquella ciutat no s’hi podia quedar, així que va decidir buscar més enllà d’aquells carrers asfaltats.
L’Àlex es trobava passejant pels camps entre les poblacions del voltant quan començava a sortir el sol. No sabia quina hora era, però va veure una persona en la llunyania i va suposar que devien ser passades les 6h del matí, ja que, a causa del toc de queda, no podia haver-hi ningú fora de casa abans d’aquella hora. Tot i això, per assegurar-se i per xerrar una estona, va decidir demanar-li a l’hora aquesta persona quan es van creuar.
—Són les 5:30h, acabades de tocar!— va respondre-li amb molta energia. L’Àlex es va sorprendre que fos tan d’hora, i li va preguntar com és que no era a casa, com la resta de gent.—Ostres! Tu ets de ciutat, no? Aquestes normes rares només es fan en aquests llocs… La resta tenim altres formes millors de gestionar aquesta pandèmia.
Una vegada dit això, la persona es va acomiadar i va seguir caminant. L’Àlex va estar rumiant una bona estona. Si fora la ciutat no feien toc de queda, què més podien estar fent diferent de la resta. Amb aquesta pregunta al cap, va estar-se imaginant com li agradaria que hagués estat tot, què no li agradava, què necessitava…
Tenia molt clar que no tenia res a dir davant de les persones adultes que portaven la veu cantant a la seva ciutat, família o escola. Elles sabien el que es feien, ho havien viscut tot, i tot el que feien era pel seu bé… Però, per què això? L’Àlex es va sorprendre, com podia ser que mai hagués pensat sobre el perquè de les coses. Havia viscut com si només hi hagués una manera de fer les coses. Però ja no, li van aparèixer moltes preguntes de cop. Per què les persones adultes eren qui manaven? I la gent gran, per què deixava de tenir veu quan es jubilava? Al cap i a la fi, no deixaven de viure en la mateixa ciutat que els adults, i els infants tampoc… No podia decidir l’Àlex quin era el parc ideal? Per què no hi havia més gronxadoors d’aquells que tant li agradaven?
A poc a poc es va anar adonant que els infants no eren considerats habitants de la ciutat, sinó futurs habitants d’aquesta. Tota la seva etapa era una preparació o maduració cap a l’adultesa, aquella etapa tan intel·ligent, preparada, productiva…
No va deixar de pensar-hi en molta estona, però al final es va cansar d’aquest tema i va decidir distreure’s amb altres coses. Va rebuscar per la seva motxilla i va treure el diari que havia agafat de la taula del menjador. No el solia llegir, ja que era una cosa d’adults, però li va semblar interessant com a distracció si el camí es feia llarg. El va estar fullejant una estona, però de seguida es va cansar, ja que tot anava del mateix: feina, producció, beneficis d’empreses… Sempre deixant bé el govern. Com a màxim podies veure de tant en tant anuncis de famílies que es compraven una casa, cotxes d’última generació, els últims resultats de l’esport hegemònic de la ciutat… L’Àlex es preguntava com era que l’únic mitjà de comunicació que tenien a la ciutat, de l’Editorial Perdre Calers, no podia ser més divers i tenir coses més entretingudes. Quin avorriment! Va tornar a guardar el diari i va seguir caminant, observant el seu entorn, tan natural.
No va tardar a trobar-se en una bifurcació amb unes senyalitzacions. Va llegir els cartells. Si anava cap enrere, podia tornar a casa, a Ciutat Producció, però no era el que volia. Les altres dues direccions eren el Port Regional de la comarca i la Vila Autonomia. Al port no hi tenia res a fer, va pensar. En canvi, potser sí que podia anar a fer un cop d’ull a la Vila i, tenint en compte el que havia dit la persona que s’havia creuat abans, potser allà podia trobar una situació més inclusiva per gent de la seva edat.
Així doncs, va seguir les indicacions del senyal i va posar rumb a la Vila Autonomia. Quan ja feia una hora que caminava, es va trobar un grup de gent de la seva edat que sortia d’un camp i entrava al camí. Amb curiositat i amb ganes de xerrar, els va preguntar qui eren, d’on venien i on anaven. Una d’elles va respondre:
—Som el grup Kalijos, de l’esplai de Vila Autonomia. Hem anat a fer una excursió per aquí la vora del poble, i ara ja tornàvem cap a casa. I tu, d’on vens i qui ets?
—Jo em dic Àlex —va respondre—, i vinc de la Ciutat Producció, d’aquí al costat. M’he escapat de casa i ara buscava algun lloc on anar… Buscava un lloc on poder-me sentir còmode, on pogués parlar i donar la meva opinió i que la gent m’escoltés. No sabreu pas d’un lloc així, per casualitat?
— I d’allà on vens no passava ja, tot això? —va preguntar la noia. L’Àlex va fer que no amb el cap, i la noia es va sorprendre.— Ostres! I llavors, si no s’escolta la gent i ningú pot donar la seva opinió, com viviu? Com heu pogut gestionar tot aquest lio del virus si ningú podia parlar?
L’Àlex li va explicar tota la situació, que no era que ningú pogués parlar, sinó que només ho feien els adults, ja que eren les úniques persones que sabien el que es feien, pel que l’opinió d’infants i gent gran no tenia cap mena de valor, i ni tan sols hi havia espais on donar-la. També li va explicar que la gestió de la pandèmia també l’havien decidit les persones adultes, i que ho havien fet pel bé de la comunitat, per tal de perdre el mínim de producció possible. La noia, en sentir això, es va escandalitzar:
—No pot ser això! Quin horror! I no se us té en compte, a la gent de la teva edat? Però si esteu en tot el vostre dret de dir la vostra, al cap i a la fi, no sou també membres de la ciutat? Aquí a Vila Autonomia, tant infants, com adults o la gent gran participem en les decisions sobre coses del poble. Per exemple, la gestió del virus l’hem dissenyat entre totes, ja que ens afecta a totes i tothom té alguna cosa a dir. Mira, millor vine amb nosaltres al poble i t’hi buscarem algun lloc!
Així doncs, amb una cara d’admiració i sorpresa pel que acabava de sentir, l’Àlex va seguir al grup fins al poble. El primer que es va trobar només entrar va ser un parc molt gran, ple d’infants jugant-hi, amb moltes plantes i sense cap barrera envoltant-lo. Hi havia fonts amb gel desinfectant al costat i tothom mantenia certa distància. Era un parc d’ensomni, i es va haver d’aguantar les ganes d’anar-hi a jugar.
—Abans hem d’arribar a l’Esplai i recollir el material de l’excursió.— Va dir un dels infants.
De camí al local, es va trobar un quiosc. Es va sorprendre molt quan va veure que no només hi havia un tipus de diari, sinó que hi havia moltes editorials més. També es va sorprendre en sentir una ràdio de fons, en la qual no sonaven només veus adultes, sinó també d’infants.
Quan van arribar al local de l’esplai, l’Àlex no podia estar-se més de jugar, i va preguntar a què podien jugar.
—Vols jugar a la triple volta? És el joc que m’he inventat jo aquesta setmana i que li agrada molt a (les meves monis? a la meva àvia? la idea és mostrar que juguen també adults)
—A mi m’agrada el bàsquet. — va respondre l’Àlex.
—Bàsquet? Ah sí, aquell joc de pilota, vam jugar una vegada i ens vam avorrir. Aquí els jocs ens els anem inventant! Cada dia se li acut un joc nou a algú, i ens ho passem d’allò més bé! Te’n vols inventar un tu?
—Però jo no m’he inventat mai res… No en sabré, quina mandra, quina por!
Les noves amigues de l’Àlex li van explicar que no els hi importava esperar-se una estona o ajudar-lo a pensar un joc. Que era tan divertida l’estona de jugar com l’estona de pensar, i que a poc a poc aniria aprenent a pensar i decidir coses, només calia començar!
Els infants van acabar jugant a diferents jocs i l’Àlex s’ho va passar genial, i els va dir que, si a la gent del poble li semblava bé, s’hi voldria quedar, amb moltes ganes, a viure.
I així és com acaba aquesta curta història sobre l’Àlex, qui finalment va viure molt feliç i va començar a crear un projecte de com fer de la seva ciutat natal un lloc més inclusiu per totes les edats, fomentant l’esperit crític i on les persones es tenen en compte com a fi en sí mateixes i no com a mitjà per produir.
I vosaltres, en quina població eduqueu als vostres infants? Creus que a l’esplai reproduïm els vicis de Ciutat Producció?
Qui ocupa els espais de participació d’Esplac? Una anàlisi amb perspectiva GSDD
15.12.2020 | comunicacio
15-GENER-2020
Autoria: Comissió de Gèneres i Sexualitats Diverses i Dissidents (GSDD)
La Comissió Gèneres i Sexualitats Diverses i Dissidents (GSDD) ens vam marcar com a objectiu el curs passat fer un recompte d’intervencions a l’Assemblea General Ordinària (AGO) per poder analitzar en perspectiva GSDD com ocupem un dels espais de participació més importants.
L’objectiu d’aquest recompte és analitzar la representació i ocupació dels espais envers el gènere i la sexualitat de monitores, dirigents (EGS, Equico, RdC), mesa de l’AGO 2019, per veure com de diverses som, qui té tendència a assumir segons quins càrrecs o a ocupar espais… a ESPLAC.
No hem pogut fer una anàlisi de les monitores en conseqüència de les dades amb les quals ens trobàvem, que estan esbiaixades. Això és causat per la selecció de caselles no compatibles o per la selecció de cap casella a l’hora de les inscripcions i ha suposat no poder fer una anàlisi concloent envers les monis. Tot i això, i per tal que l’esforç de comptar les intervencions pogués donar els seus fruits, hem volgut analitzar a les dirigents i la mesa que al ser un col·lectiu més petit (40 persones) hem pogut demanar personalment que la modificació de les dades. Avui, us portem els resultats.
Figura 1. Comparació de les personas assistents (EGS, RdC, Equico i mesa) i el temps parlat de l’AGO 2019. En blau el % de temps parlat i en vermell el % de representació d’assistents.
L’AGO 2019 va comptar amb la participació de 40 assistents EGS, RdC, Equico i mesa (presidència, moderació i secretària). D’aquestes, només una representació del 7,5% són persones trans*. Això suposa que el 92,5% restant de les dirigents són persones cis. Les persones cis van ocupar el 95% del temps parlat, mentre que les persones trans* només en van ocupar un 5%.
Seguint parlant del gènere, un 55% de les assistents són dones, un 40% homes i un 5% representen a les persones no binàries i sense gènere.
Les dones van ocupar el 40,5%, els homes el 56,4%, i les persones no binàries i sense gènere 3,1% del total de temps parlat.
Envers l’orientació sexual, un 38% de les persones assistents s’identifiquen com a heterosexuals, ocupant un 59% del temps parlat. Un 13% s’identifiquen com a homosexuals i van ocupar un 2,5% del temps parlat. Les persones bisexuals representen un 47,5% de les dirigents i van ocupar un 35,5% del temps parlat. Les persones que s’identifiquen amb altres sexualitats diverses i dissidents van ocupar el 3% del temps parlat i representaven un 2,5% de les dirigents.
Així doncs, un 59% del temps parlat va ser ocupat per dirigents hetero i un 39% va ser ocupat per dirigents de sexualitats diverses i dissidents.
Figura 2. Representació del % de temps parlat de les dirigents sense tenir en compte la mesa (EGS, RdC, Equico) de l’AGO 2019. En blau el % de temps parlat i en vermell el % de representació d’assistents.
Tal com veiem a la figura 2, si excloem d’aquesta anàlisi les 3 persones que formaven part de la mesa (presidència, secretària i moderadora), ja que el seu rol a l’AGO implica que hagin de parlar molt més que la resta de dirigents, veiem com els resultats varien.
Les persones cis passen a representar el 92% de les persones assistents, mentre que les persones trans* representen un 8%. Les persones trans* van ocupar un 8% del temps, ocupant així un 90,5% del temps les persones cis.
Pel que fa a les dones, que representen un 54% de les assistents, parlen en un 54,5% del temps, mentre que els homes, que representen un 40,5% de les persones dirigents presents a l’AGO, ocupen un 39,5% del temps. Les persones no binàries o sense gènere, que representen el 5,5% de les dirigents presents, ocupen un espai del 6%.
Respecte a l’orientació sexual, hem pogut veure que les persones homosexuals, tot i representar un 13,5% de les persones presents, només han parlat en un 5% del temps, mentre que les persones heterosexuals, representant un 35% de les persones presents, ha ocupat un espai 44,5% del temps parlat. Les persones bisexuals, un 49% de les assistents, han parlat en un 44,5% del temps. Finalment, les persones amb altres sexualitats diverses i dissidents, que representen un total del 2,5% de les persones assistents a l’AGO, han ocupat un 6% del temps parlat.
Figura 3. Representació del % de temps parlat de les dirigents amb i sense la mesa de l’AGO 2019. En blau el % de temps parlat sense la mesa i en vermell el % de temps parlat amb la mesa.
Així, podem veure com les dades varien amb la incorporació o l’exclusió de la mesa. Aquest fet es deu al fet que la mesa, tot i ser un col·lectiu reduït (3 persones), té un rol a l’AGO qui implica parlar un temps proporcionalment molt superior. De fet, la mesa, ocupa exactament el mateix espai que la resta de dirigents juntes, essent només un 7,5% de les persones, provocant així que les dades varin significativament.
En conclusió, aquests resultats ens mostren l’hegemonia de les dirigents d’Esplac, i en conseqüència, evidencien com les persones amb privilegis (cis i/o homes i/o heteros) tenen més facilitat i tendència a ocupar els espais.
El barri ens acull i el lleure uneix
17.11.2020 | comunicacio
17-NOVEMBRE-2020
Autoria: Alba Prat, monitora de l’Esplai Espurna (Sants, Barcelona)
Què és i què ens aporta formar part de la Federació d’Esplais i Caus de Sants-Montjuïc.
FECSM (Federació d’Esplais i Caus de Sants-Montjuïc) neix de la unió entre diverses entitats d’educació en el lleure al districte de Sants-Montjuïc amb l’objectiu de defensar els interessos comuns dels esplais i caus del territori, enfortir els vincles del jovent del barri i fomentar el treball en xarxa tot reivindicant el model educatiu no formal com a sistema totalment vàlid.
Què ens aporta FECSM?
Podem parlar de visibilitat al barri, oportunitats a l’hora de crear espais on donar-nos a conèixer, comparar diversitat de realitats i funcionament, compartir una xarxa de recursos…
Un dels punts forts de FECSM és el fet que sigui una federació relativament petita. Això ens proporciona capacitat d’adaptació, poder gestionar-nos les assemblees i els horaris sense massa dificultat, i alhora rapidesa pel que fa a xarxa de recursos o traspàs d’informació.
Però com és la relació dia a dia d’un esplai amb la federació?
FECSM el formen representants de cada una de les entitats, i aquestes decideixen com i quan es volen reunir, defineixen els objectius i les activitats i promouen la participació dels esplais i caus.
Cert és que per tant, la motivació de les representants té una gran influència en el funcionament de la federació i que per això cada any ens podem trobar en situacions molt diferents. Cada cau i cada esplai viu un dia a dia intens i el fet d’haver de sumar-li les tasques que comporta tirar endavant la federació pot ser de vegades una muntanya.
A més, la majoria d’entitats que participem de FECSM ja formem part d’alguna associació més gran com és Esplac i que per tant ens cobreix moltes de les necessitats comentades anteriorment.
I saben els infants que participem d’aquesta federació?
Sí. FECSM té dues activitats principals que es realitzen al novembre i a l’abril. Una d’elles és el sembra lleure on es tracten els drets dels infants i les diverses entitats ens trobem per passar una tarda d’esplai juntes on per edats ens podem conèixer o compartir un espai d’esplai amb infants o joves que coneixem d’altres espais del barri.
L’altra gran activitat és l’Acampa Sants. Aquesta consisteix en un cap de setmana conjunt de totes les entitats i totes les edats al parc de l’Espanya Industrial amb l’objectiu de conèixer el funcionament dels altres esplais i caus i ser conscients de les diferències i similituds entre nosaltres per créixer a partir d’aquí tot seguint un fil conductor.
Aquest últim any però, després d’una AGO i veient la manca de participació i motivació dels esplais i caus envers la federació vam decidir aturar-nos, revisar-nos i en cas que calgués replantejar-nos tant el nostre funcionament com les nostres activitats.
A dia d’avui el futur de la federació és incert, i en part això és una crida a la participació, a la motivació i a deixar enrere la por als canvis. Segons es va definir a l’AGO, totes les entitats creiem necessària l’existència de la federació, és per això que si aquesta no és la manera de funcionar que motiva canviem-la, renovem-la, i respectant les necessitats de les entitats busquem sortides a la situació actual.
Aleshores, quina és la importància de pertànyer a FECSM?
La importància i motiu pel qual cal que tant FECSM com qualsevol petita federació local no desaparegui és principalment entendre-la com a xarxa de suport i com a una eina dins el barri i no esperar d’ella una força com la d’associacions més grans.
També és important perquè ens permet ser molt més concretes i treballar sobre la realitat del lloc on ens trobem, poder organitzar activitats d’acord amb els dies més esperats, treballar conjuntament amb infants de diverses entitats en dies puntuals i comunicar-nos de manera fluida i propera.
És important, al final, fer un balanç de què ens aporta cada una de les federacions o associacions de les quals participem i intentar enfortir-les i ser agents actius en elles. Per tant i per concloure creiem important participar de FECSM per tal d’aportar el nostre granet al teixit associatiu del districte i perquè totes juntes tenim més veu.
Infants i joves, ciutadania de segona
26.10.2020 | comunicacio
Autoria: Eduard Fernando, President d’Incoop i Ex-membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.
El 2020 serà recordat com l’any de la Covid-19, la pandèmia que ho ha impactat tot i ha provocat grans canvis a les nostres vides. Tot i així, si ens ho mirem una mica en perspectiva i aixequem la vista, veiem que tampoc res ha canviat tant, i que aquell mantra repetit ad infinitum que la pandèmia no entenia de territoris, fronteres, edats o classes socials està molt allunyat de la realitat.
La crisi del la COVID-19 afecta especialment joves i dones
El Banc d’Espanya alertava aquest juliol que la crisi derivada de la Covid-19 afectaria de forma especial a les persones joves i dones, ja que es tracta dels segments de població més exposats als sectors socials i de serveis que estan més afectats pels confinaments, perquè són els que tenen les feines més precàries i perquè el nivell de riquesa previ a la crisi és inexistent. Per tant, cap canvi. I com a la crisi financera de fa poc més d’una dècada, tornem a viure com les persones joves assumeixen els costos més elevats de les crisis que es generen, en forma de precarietat i dificultats per dur a terme una vida plena.
L’estat espanyol continua liderant l’atur juvenil
El darrer 2 d’octubre la Comissió Europea publicava a Twitter les dades d’atur juvenil dels països europeus al mes d’agost. Sense sorpreses: Espanya se situa a dalt de tot del rànquing, amb un 44% de persones joves a l’atur tot i voler treballar. Espanya supera a Grècia (39%), Itàlia (32%) i més que duplica la mitjana europea (17,6%). Aquest fet no hauria de sorprendre ningú, ja que el 2013 Espanya va assolir un atur juvenil del 60% i sempre s’ha mantingut a un nivell que dobla la mitjana de la UE, molt per sobre de països amb menor nivell de renda.
Els infants, la baula oblidada
Els infants i joves en edat escolar van estar sis mesos sense posar els peus a les seves escoles, entre el 15 de març i el 14 de setembre. Abans de retornar a les aules es va desconfinar tota la resta. Això dóna una idea del valor que s’atorga a l’educació a la nostra societat.
L’escola és un espai socialitzador bàsic per a tots els infants, però ho és especialment per aquells amb una situació socioeconòmica més vulnerable: sense accés a mitjans digitals, sense habitatges i espais amb condicions dignes, sense relacions afectives de qualitat,… de manera que el que ha passat tindrà conseqüències rellevants per a les oportunitats d’aquests infants.
No deixa de ser curiós, en aquest sentit, que la Generalitat renunciï, a partir d’ara, a ingressar 50 milions d’euros anuals recaptats, prácticament, a través de les taxes universitàries a les rendes més altes, quan tota l’evidència indica que la igualtat d’oportunitats no es resol a la universitat sinó principalment a l’educació infantil i primària.
El risc de pobresa de la franja de menors de 16 anys és la més alta de totes les franges d’edat, superant el 31% el 2019 a Catalunya, mentre que de 16 a 64 anys és del 19% i del 12% pels majors de 64 anys. A falta que es publiquin les dades de 2020 tot fa pensar que la situació s’agreujarà.
El Senat espanyol continua negant l’avenç cap a un sufragi universal
El dia 20 d’octubre es va votar al Senat una proposta d’ERC per ampliar el dret a sufragi a partir dels 16 anys. Aquesta tímida proposta per convertir en ciutadania de ple dret les persones de 16 i 17 anys només va obtenir el suport de Bildu, JxCAT i Esquerra Confederal (Podem, Compromís i Comuns), a banda d’ERC. En un article anterior ja vaig considerar que el dret a vot havia de ser universal, i no limitat arbitràriament per l’edat. Aquesta proposta, ens hi apropava. A més a més, és a partir dels 16 anys que es pot començar a treballar legalment o assumir responsabilitats penals (ho indicava el CNJC en un posicionament recent vinculat a aquesta votació). Igualment, sembla que la gran majoria del legislatiu no comparteix aquestes idees.
En resum, sembla que no s’albiren canvis a l’horitzó, com a mínim pel que fa a protegir a les persones més joves de la societat, que són les que continuen assumint l’impacte més fort de la crisi.
L’estat espanyol té al seu davant un repte important. La pandèmia i els confinaments han enfonsat els ingressos públics i han disparat les despeses. D’acord amb diferents anàlisis, sortirem d’aquesta crisi amb un deute públic superior al 120%; un deute que pesa com una llosa sobre les generacions més joves i amb una economia per reconstruir. La pregunta que ens hem de fer és: els canvis que s’aguaiten serviran per repartir millor els costos de la crisi i canviar el model productiu? De moment, sembla que no.
Per anar acabant, recentment s’ha publicat el llibre “La generació tap”, de Josep Sala i Cullell, que precisament planteja un debat sobre el repartiment de poder entre generacions. Vinculat amb aquest debat, i sense entrar en una guerra generacional, no tinc gaire clar que sigui coherent, com sembla que planteja el Pacte de Toledo, garantir el poder adquisitiu a les persones pensionistes, quan la pensió mitjana ja supera el sou de la treballadora mitjana, i tenint en compte que es tracta del grup d’edat que ha perdut menys poder adquisitiu des de l’anterior crisi. Molt menys que la resta de franges d’edat.
Finalment, m’agradaria reproduir un fragment de l’editorial del Financial Times del 23 d’octubre titulada “El descontentament dels joves amb la democràcia és preocupant”: “L’avís és clar. La nostra societat no pot continuar beneficiant els vells i rics i esperar que continuï sent una societat democràtica. Les democràcies han de mostrar que estan treballant pel benefici de tothom”. Resumidament: la societat democràtica està en perill si no treballa amb principis d’equitat generacional, i la Covid-19 ens dóna una oportunitat per fer-ho.
Famílies.SÍ o Famílies.NO: Com participen les famílies del nostre esplai?
13.10.2020 | comunicacio
AUTORA: Andrea Canals, monitora de l’Esplai Espurna (Barcelona)
Sempre que la gent de l’Espurna expliquem això, la resta d’esplais es queden ben parats.
– “Que les famílies venen a fer d’intendents a les colònies d’estiu?” ens diuen.
I és que realment si ho mires amb perspectiva, és estrany. O més ben dit, poc freqüent. La majoria d’esplais porten a ex monitores, pre monitores o a amigues, però nosaltres no, nosaltres portem a famílies. Si us quedeu llegint, us explico perquè i com ho fem.
Sincerament, no sé si es fa de tota la vida, però que fa molts i molts anys, n’estic segura. Quan les monitores estem preparant les colònies amb tota la il·lusió del món, una de les coses que hem de tancar és quines famílies vindran a cuinar-nos. I no és tan fàcil, marxem al juliol i moltes d’elles treballen, però sempre trobem a 5 o 6 persones que estan disposades a venir a ajudar, i us asseguro que s’ho passen d’allò més bé.
I per a les que això us ve de nou, us estareu preguntant: i això què us aporta? Doncs moltíssim. Sense les famílies l’esplai no tira endavant, són un element igual d’imprescindible que monitores i infants, tot i que a vegades tendim a restar importància a la seva participació. És interessant que vinguin de colònies per crear vincles amb elles, perquè vegin de prop el projecte i el visquin i el sentin com nosaltres i els seus fills i filles ho fan. I us asseguro que s’enganxen, i si poden repeteixen any rere any. I és que a part de crear vincles amb nosaltres, evidentment, els creen entre elles, i això fa que es coneguin més i que es motivin a participar en activitats organitzades per famílies (que hi ha algunes durant el curs).
Perquè entengueu una mica el funcionament; les intendents quan venen, no tenen contacte amb infants pràcticament. Passen moltes hores a la cuina i les seves estones lliures se’n van a la piscina, a descansar, o a participar en alguna activitat especial de les colònies. Establim d’entrada que no poden tenir un tracte directe amb els seus fills i filles ja que això seria injust per la resta que no tenen a la seva família allà. I elles no treballen soles, som un esplai estrany però no tant, venen 5 premonitores (a les que anomenem pinxes) a fregar els plats, preparar esmorzars i berenars, i a participar en alguna que altra activitat com a monitores. I per últim també venen dues exmonis per guiar a pinxes i fer de pont entre intendència i monis.
I és que aquest equip de monitores, famílies, respos i pinxes, formem una petita família a les colònies d’estiu. A les nits, després de la reunió, les monitores pugem amb la resta i xerrem, ens coneixem i fem cohesió. A la nit d’equador fem concurs de flams, unes guitarres i passem una molt bona estona.
Així que, com a monitora de l’Espurna, us animo a fer participar a famílies a tot arreu on pugueu, trenqueu les barreres que a vegades ens separen i tingueu contacte amb elles, deixeu-vos conèixer i coneixeu-les a elles, no deixen de ser imprescindibles pel projecte, son persones que hi creuen i que ens estan confiant una part de l’educació molt important dels seus infants.
La tecnologia a l’esplai després de la crisi del Coronavirus
02.07.2020 | comunicacio
Autor: Marc Clascà, monitor i membre de la Comunitat de Desenvolupament de l’Era.
Què et ve al cap quan llegeixes la idea sobirania tecnològica? Abans d’arribar a parlar de la pandèmia, cal posar-nos en context. Les eines tecnològiques fa anys que tenen un paper molt important en el desenvolupament de la societat i en el dia a dia de les persones. La manera com utilitzem aquestes eines, com ens són proveïdes, l’accés que hi tenim… són totes idees que la sobirania tecnològica porta a debat per tal que les persones puguem decidir lliurement sobre allò que ens afecta. Actualment utilitzem dispositius dissenyats i manufacturats per empreses privades dels quals no en tenim tota la informació interna i que no podem modificar; també utilitzem unes plataformes i xarxes socials que, tot i que ens permeten estar més connectats amb la gent que ens envolta (i la que no, també), es lucren amb les nostres formes de vida, gustos, reaccions… Posar tots aquests temes sobre la taula del debat és una assignatura pendent que tenim des de fa temps.
Si ara ens traslladem al Març del 2020 ens trobem davant la pandèmia de la COVID-19 a la qual ens hem enfrontat en unes condicions d’austeritat i desregularització en el sector sanitari i de capitalisme ferotge que ha posat en perill la subsistència de les classes populars. Davant d’aquesta crisi, les plataformes han arribat de cop amb el seu solucionisme tecnològic. Les empreses tecnològiques han arribat on les administracions públiques no podien arribar, imposant el seu model: solucions individuals a les nostres necessitats més bàsiques, oferta d’oci i consum de continguts de forma individual i personalitzada, fins i tot un sistema de control de contagis desenvolupat entre els propietaris dels dos sistemes operatius per a mòbils més utilitzats al món. Un panorama de solucionisme tecnològic com aquest ens obliga a acceptar la seva ajuda — perquè tenen els mitjans — i ens allunya del debat polític real sobre l’arrel de tots aquests problemes: parlem de solucions postideològiques. I, en tot aquest desplegament, el sector de l’educació no n’hem estat pas allunyats, sinó tot el contrari! Escoles, instituts, caus, esplais… hem vist com aquestes eines tecnològiques entren directament en el nostre dia a dia i no sabem gestionar-ho (ni les associacions ni les institucions) perquè mai havíem tingut aquest debat. Però hem d’actuar ja!
La tecnologia ha trucat a la porta, i abans de poder preguntar “qui hi ha?” i sense pràcticament adonar-nos-en ja s’havia rentat les mans, tret la mascareta, desinfectat la roba, arraconat les sabates a un espai apartat del rebedor i… era al menjador de casa totes nosaltres com una més de la família! Eines com Zoom o similars han sigut el dia a dia de l’esplai aquests mesos i xarxes socials com Instagram van ser el bressol dels “reptes confinats” que vam idear esplais i caus a l’inici del confinament. D’altra banda, estructures molt més complexes com escoles i instituts públics han vist com tota la seva organització (i per tant, les dades de tots els professors i alumnes del sistema educatiu públic) passava a utilitzar el conjunt d’aplicacions de Google Apps. A l’esplai, des de sempre, ens mirem molt i molt bé tots i cadascun dels canvis que fem —tant en l’àmbit pedagògic com en l’àmbit organitzatiu — perquè creiem que té implicacions en la nostra feina amb els infants. En aquest cas, però, hem adoptat sense remei unes solucions tecnològiques que estic segur que si haguessin passat per un procés de debat a la meva assemblea, no s’haurien aprovat. D’entrada, aquest “paquet de mesures digitals” que de cop hem adoptat com a societat està basat en un model d’oci individual i instantani: un algoritme que coneix més els usuaris que ells mateixos ens proposa què hem de veure a continuació; un paradigma que crec que s’allunya molt del model d’aprenentatge i oci col·lectius que defensem els esplais i caus. Després de veure com ha passat tot això, a mi se’m plantegen les següents preguntes: quina percepció tenim des del lleure educatiu de les tecnologies? Coneixem bé les eines? I els continguts? Si la nostra feina és plantejar alternatives al món que vivim amb els infants, ho estem fent amb la tecnologia també?
Des que sóc monitor, el més a prop que hem estat a l’esplai de parlar sobre tecnologia ha estat quan hem posat a debat l’ús dels mòbils per part dels infants, addiccions, conseqüències de les xarxes socials… Sempre hem plantejat aquest problema entre dues opcions, deixant que triïn si volen dur els mòbils o els volen deixar a casa (i en general acostumem a imposar que no s’han d’utilitzar), però mai els hem donat les eines per plantejar aquest debat en profunditat! A l’esplai hem de deixar de veure els mòbils com caixes negres i portar el debat en termes de com són les eines, plataformes i dispositius que trobem ara mateix a la societat, com utilitzen les nostres dades, quina capacitat tenim de controlar-les o configurar-les, quins continguts ofereixen i quines alternatives més adequades podem trobar. Per posar exemples de les conseqüències d’utilitzar la tecnologia sense una revisió política prèvia, trobem el cas de la moderació que feia la plataforma TikTok dels seus continguts, que demanava als seus moderadors “descartar vídeos que mostressin persones lletges, amb cossos no normatius, del col·lectiu LGTBI o amb estil de vida pobre” per l’apartat de contingut recomanat als usuaris. O també és el cas dels algorismes de filtratge i d’intel·ligència artificial, basats en l’aprenentatge a partir de dades ja existents: si el contingut que hem generat les persones a internet conté biaixos racistes, masclistes… com seran els resultats que obtinguem d’aquests programes? D’altra banda, però, també tenim exemples, a Esplac mateix, de projectes que intenten capacitar-nos precisament amb els coneixements necessaris per controlar, i fins i tot construir, les nostres pròpies eines tecnològiques: és el cas del projecte de la comunitat de desenvolupament de l’Era. Un espai on decidim com serà el futur de la nostra intranet i en desenvolupem les millores col·laborativament, però també on tot just posem les primeres pedres en aquest debat sobre pedagogia en la sobirania tecnològica.
L’esperit crític que construïm a l’esplai amb els infants i joves ha d’incorporar una nova perspectiva que els permeti créixer escollint eines tecnològiques que els siguin útils i no perjudicials, eines i plataformes col·laboratives i lliures que no estiguin controlades per grans multinacionals que es lucren amb les nostres dades i l’estudi dels nostres comportaments. Cal que intentem trencar amb la barrera de coneixement tècnic que sovint ens pensem que ens allunya de poder fer política sobre aquest tema. Simplement hem de començar a parlar a l’esplai de conceptes que permetin als infants i joves saber que poden tenir el control de la tecnologia que utilitzen: això és, la sobirania tecnològica com a un més dels elements necessaris per a l’emancipació de la infància. Joan Fuster deia “La política o te la fas o te la fan” i amb la tecnologia passa una mica el mateix: tota la tecnologia que utilitzem acríticament se’ns pot girar a la contra. Si volem que els infants i joves esdevinguin ciutadans de ple dret, també han de ser capaços de conèixer la tecnologia que els envolta i actuar en conseqüència.
Si voleu aportar al debat o comentar sobre com treballeu aquest tema a l’esplai no dubteu en deixar comentaris en aquest article o venir a les reunions de la comunitat de desenvolupament! I si voleu llegir més sobre el tema, deixo alguns articles enllaçats d’autors que parlen d’això:
- << Las “soluciones” tecnológicas son el poli bueno del capitalismo en la crisis del coronavirus>>, Evgeny Morozov, https://www.eldiario.es/theguardian/soluciones-tecnologicas-coronavirus-vigilancia-siguiente_0_1017348795.html
- << La libertad de expresión no puede ser un servicio premium de Google y Facebook>>, Ekaitz Cancela, https://www.elsaltodiario.com/tecnologia/la-libertad-de-expresion-no-puede-ser-un-servicio-premium-de-google-y-facebook
- << Riesgos e incertidumbres en las aplicaciones para el rastreo de contagios>>, Javier Sánchez Monedero, https://www.elsaltodiario.com/paradoja-jevons-ciencia-poder/aplicaciones-de-rastreo-de-contagios-demasiados-riesgos-y-muchas-incertidumbres-sobre-su-efectividad-(parte-1-de-2)
- << Fin del interregno: hacia la sociedad digital post-Covid19>>, Ekaitz Cancela, https://www.elsaltodiario.com/coronavirus/ekaitz-cancela-fin-interregno-hacia-sociedad-digital-post-covid19
- Cirillo, D., Catuara-Solarz, S., Morey, C. et al. <<Sex and gender differences and biases in artificial intelligence for biomedicine and healthcare.>> npj Digit. Med. 3, 81 (2020). https://doi.org/10.1038/s41746-020-0288-5
La participació a Esplac, a debat!
23.06.2020 | comunicacio
Autoria: Grup de Treball del Projecte Pla de Participació d’Esplac
Pot existir un esplai si no hi ha participació? Què seria d’Esplac si no n’hi hagués? Des del Grup de Treball del projecte “Pla de participació” pensem que la participació és la base dels nostres projectes, tant de l’esplai com d’Esplac i per això, estem creant el Pla de Participació d’Esplais Catalans.
Aquest curs ens vam plantejar, primer de tot fer un anàlisi a diferents nivells per plasmar la realitat actual (allò que funciona i el que no) i detectar aquelles oportunitats i necessitats pel que fa als diferents espais i processos i la participació de monitores, dirigents i joves al sector i l’associació.
Abans de començar l’anàlisi, però, ens vam assessorar amb en Fermín Rodríguez per comptar amb una visió externa i poder enfocar bé què és el que volíem i ens interessava saber per després redactar un pla de participació.
D’aquest assessorament en vam extreure algunes reflexions interessants com que no existeix una sola manera de participar i que si entenem la participació d’una única forma, estem renunciant a les altres.
Hem de poder contemplar que no totes les membres de l’associació podran implicar-se de la mateixa manera. Així que hem de trobar els espais, mecanismes i processos per tal que els diferents perfils puguin aportar i incidir en l’associació.
Alhora, no hem d’oblidar que la participació ha de crear una experiència positiva, ja sigui per la incidència transformadora d’allò en que s’està treballant o fent que el procés sigui motivador i no viscut com una obligació.
Tot i que ens agradaria que la participació i implicació de les monitores fos major també ens vam fixar que ja hi ha persones que participen, ja sigui dels grups de treball o a les reunions de sector; és per això que ens vam preguntar què és el que les feia participar, quines experiències s’enduen i com es percep la seva tasca.
Actualment hem de poder adaptar els canals per tal de fer-los coincidir amb la realitat que tenim les joves; classes, feines precaritzades, hores en desplaçaments, implicació en diferents associacions… i malgrat que la presencialitat pot ser molt positiva per formar vincles i crear experiències personals, també s’ha convertit en un escull per poder participar de grups de treball o comissions.
Una de les últimes reflexions que va sorgir és que cal que Esplac també treballi per la participació dins de l’esplai, que sigui un valor a posar en pràctica més que un resultat o mecanisme a aconseguir. Tal i com expliquem a l’apartat de Participació de la web de Línies pedagògiques, fer dels esplais espais d’apoderament i participació infantil i juvenil farà que els i les joves tinguin les capacitats i habilitats per participar, i per tant decidir, sobre les diferents associacions i espais dels quals formin part al llarg de la seva vida.
Una de les accions va ser desenvolupar una enquesta sobre participació de les monitores a Esplac, les diferents conclusions que n’hem pogut extreure són:
En primer lloc, els espais de participació més coneguts per les monitores són aquells on poden participar, com per exemple l’AGO, mentre que els menys coneguts són aquells on no hi participen directament com ara l’AGE, el Gran Comitè o la Coordinació Territorial.
En segon lloc, hem conegut que un dels principals motius pels quals les monitores no participen és perquè prioritzen altres projectes personals, alhora que creuen que suposa un volum de feina elevat, i que molts cops els horaris i la distància són complicats. L’opció preferida per participar és a través d’espais físics descentralitzats. Finalment el que més les motiva a participar són els espais que els repercuteixen personalment, com per exemple les formacions, o bé, l’intercanvi d’experiències entre els esplais. Per contra l’organització de l’entitat és una de les coses que menys motiva.
Així doncs, ara que ja coneixem els diferents factors que condicionen la participació de les monitores a l’associació, començarem a pensar com volem que sigui la participació del futur a Esplac. I tu, com te la imagines?
Viatjar ens fa créixer… i destrossar el planeta?
15.06.2020 | comunicacio
15-JUNY-2020
Autoria: Comissió Reduint Petjada d’Esplac i el grup d’Esplac del projecte internacional Amplify Youth Voices.
No se’ns podrà negar que està de moda viatjar. Que més a prop o més lluny (i sempre justificat d’un interès cultural i coneixedor) ens agrada viatjar. Hem pensat mai en com ens desplacem, els esplais? Ens plantegem, cada vegada que sortim del poble, barri o ciutat, quina petjada ecològica i social generem? Tenim totes el dret o el privilegi de moure’ns pel món de la mateixa manera?
Adaptades a la societat, i tot i que intentant donar-li forma de projecte, els infants i les monis d’esplai també viatgem: fem campaments internacionals, voluntariats fora de Catalunya o bé, intentem fer la ruta tan lluny com podem, oblidant que potser a vegades, encara no coneixem el nostre entorn més proper.
Algunes dades ens poden ajudar a contextualitzar-nos: segons dades oficials del Parlament Europeu, en les últimes dues dècades les emissions d’aviació internacional i el transport marítim han augmentat gairebé un 130% i un 32% respectivament en les últimes dues dècades, suposant un 3,5% de las emissions totals de gasos d’efecte hivernacle de la UE. En quant al turisme a Espanya, 8 de cada 10 turistes que van venir l’any 2018 van arribar en avió, mentre només un 0,4 ho va fer en tren (Canalis, 2019).
I és que, tot i que viatjar ens permeti aprendre un munt, també té un impacte ecològic i social del qual cal que en prenguem consciència. Les membres de la Comissió Reduint Petjada i del projecte Amplify Young Voices tenim ganes de parlar i aprendre de tot això i més a les VII Jornades Ambientals que celebrarem, de la mà, el diumenge 4 d’octubre.
La Comissió Reduint Petjada, formada per monitores dels esplais d’Esplac, és la comissió que vetlla per fomentar la sostenibilitat i l’educació ambiental com a eix transversal d’Esplac. Ho fem oferint recursos, assessorament i formació relacionades amb el medi ambient als esplais i a les persones que formen l’entitat. Així, volem aconseguir generar discurs polític en relació a l’ecologisme i l’economia social. Pots consultar la resolució d’emergència climàtica fent clic aquí.
El projecte Amplify Young Voices neix per donar veu a joves d’Europa i del Canadà. El grup d’Esplac que hi participem vam decidir treballar al voltant de la petjada ecològica de les joves i dels Esplais quan fem activitats internacionals o turisme. El projecte va començar amb una pregunta inicial: quina consciència tenim les joves associades de la petjada ecològica que generem a l’hora de viatjar? Després d’un any de treball, ja hi ha les primeres conclusions de la recerca juvenil que es va fer i l’experiència d’haver anat al Canadà a compartir la feina amb les altres entitats.
Col·laborar activament en la preparació de les VII Jornades Ambientals ens brinda la possibilitat de compartir els resultats, els reptes i els aprenentatges d’aquest projecte amb altres joves. Per fer-ho, hem creat noves formes de treball en xarxa per tal de detectar els interessos comuns i les necessitats, tant del grup organitzador com dels equips de monitores dels esplais. Hem trobat espais de trobada, intercanvi i interrelació (presencials i telemàtics) per tal de que les decisions siguin preses de manera horitzontal i amb la màxima participació.
El context social en el que ens trobem, més enllà de la crisis de la Covid-19, ens porta a pensar que hem de reflexionar sobre la nostra petjada en moments tan claus com són els desplaçaments, no només pel que fa el transport, sinó també el consum, la fabricació, les infraestructures, la burocratització dels viatges o els privilegis que podem tenir respecte a altres persones, així com l’impacte que crea tot això a nivell social i econòmic.
Cal fer-ho aviat, i com a agents de transformació que som, cal que en prenguem consciència i que actuem ara.
Donada la naturalesa del tema, creiem necessari i molt interessant la col·laboració d’aquests dos àmbits d’Esplac (internacional i mediambiental), ja que pot ser una oportunitat pel començament de futurs projectes conjunts.
Empeses per la il·lusió, doncs, us convidem a totes a les VII Jornades Ambientals, de les que aviat rebreu més informació!
Som #MonisImparables
Us hi esperem!
Amb la col·laboració de:
Temes
Últims comentaris