Baden-Powell vs Ferrer i Guàrdia: FIGHT!

6-març-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.

Si el que busques és un article seriós que faci una comparativa de les trajectòries vitals d’aquests dos personatges, aquest no és el lloc adequat. Aquí simplement hem intentat recrear una batalla entre dos referents: de l’escoltisme, d’una banda (Robert Baden-Powell), i dels esplais o de l’educació en el lleure en general des d’una perspectiva laica, de l’altra (Francesc Ferrer i Guàrdia).

I ho hem fet en versió 2.0 o, dit d’una altra manera, el que avui dia coneixem com tuits. Endavant!

“La veritable manera d’obtenir la felicitat és fent feliços els altres.”
Robert Baden-Powell

“S’ha de deixar que l’infant, sigui on sigui, consumeixi sincerament els seus desitjos.”
Francesc Ferrer i Guàrdia

“La millor manera de vèncer les dificultats és atacant-les amb un magnífic somriure.”
RB-P

“Cal inculcar a la infància l’afany de conèixer l’origen de totes les injustícies socials perquè, amb el seu coneixement, puguin combatre-les i oposar-s’hi.”
FFiG

“Procureu deixar el món una mica millor de com l’heu trobat.”
RB-P

“Hi ha dues maneres d’ensenyar. Una embruteix l’infant i l’inhibeix per sempre més de tota curiositat intel·lectual i una altra que, incrementant les seves facultats, li infon el gust pel saber, l’amor per la natura i l’entusiasme per la vida.”
FFiG

“La felicitat no procedeix de ser ric, ni tan sols de l’èxit en la carrera, ni de concedir-se tots els gustos. Un pas cap a la felicitat és fer-se sa i fort de nen, per poder ser útil i així poder gaudir de la vida quan s’és adult.”
RB-P

“Volem persones capaces de destruir, de renovar els mitjans sense parar i de renovar-se elles mateixes. Volem persones la independència intel·lectual de les quals sigui la seva força més gran, que mai més estiguin lligades a res, que aspirin a viure múltiples vides en una sola vida.”
FFiG

“L’infant no aprèn del que diuen els grans, sinó del que fan.”
RB-P

“I sobretot no oblidem que, en matèria d’educació, només hi ha un dret superior als altres i davant el qual tots han de cedir: el dret de l’infant.”
FFiG

Què? Qui us sembla que ha guanyat la batalla dialèctica?

• Opció a) Robert Baden-Powell #PowellRànger
• Opció b) Francesc Ferrer i Guàrdia #FranTheGuàrdian
• Opció c) Simplement fareu servir aquestes frases per omplir els peus de foto d’Instagram i Facebook #PostureigEscolta #PostureigEsplai

Ari Iranzo i Arnau Gilibert: “L’objectiu del Reach Out és apropar l’internacionalisme a les bases”

L’Ariadna Iranzo i l’Arnau Gilibert, de l’Esplai Espurna, són els representants d’Esplais Catalans al grup de treball que gestiona i organitza el projecte Reach Out de l’IFM-SEI. Parlem amb ells per conèixer en què consisteix aquesta iniciativa i quin paper hi juguen ell i ella.

De què tracta aquest projecte? Quin n’és l’objectiu principal?
Més que projecte, nosaltres l’anomenaríem grup de treball. La idea és que set membres de diferents organitzacions d’arreu del món vinculades a l’IFM (concretament de Catalunya, Finlàndia, Alemanya, Geòrgia, Colòmbia i Sud-Àfrica) treballin conjuntament per assolir un mateix objectiu: fer arribar millor l’internacionalisme a les bases de les diferents organitzacions, en el nostre cas als infants i monis dels esplais. Creiem que aquesta iniciativa és especialment interessant per a Esplac, ja que poc sovint es veuen activitats internacionals als esplais.

Concretament, quines accions hi ha previstes?
Per desenvolupar el projecte ens hem dividit en quatre comissions, cadascuna de les quals té un objectiu específic. Tot, però, amb la intenció d’assolir l’objectiu general comú que hem comentat abans. Les quatre comissions (i els seves finalitats) són les següents:

• Bilateral Partnership: construir una plataforma perquè les entitats de base puguin fer activitats i projectes conjuntament d’una manera senzilla i còmoda.
• Growth Project: incrementar el nombre d’entitats que formen part de l’IFM, oferint suport i dotant de recursos les organitzacions perquè creixin, i donant suport a les que estan creixent perquè es consolidin.
• Membership Campaign: crear un banc de recursos internacional en el qual totes les organitzacions puguin compartir les experiències viscudes i els recursos d’interès general.
• Pool of International Socialist Educators: implementar un espai de formació per a futurs formadors/es internacionals pels diferents seminaris que s’imparteixen durant l’any arreu del món.

Quina és la funció d’aquest grup de treball i quin hi és el vostre paper ara per ara?
De moment estem endinsades en dues de les quatre comissions que hem explicat abans: la de Bilateral Partnership i la de Membership Campaign. Treballem mitjançant una plataforma que es diu Trello, que ens permet compartir les idees que tenim amb la resta de persones, i també fem reunions periòdiques via Skype. Ara mateix el projecte encara està força verd, però té com a data de finalització el 2019, així que a poc a poc i bona lletra!

Sobre el seminari del mes de maig, ens en podeu avançar més detalls?
Sí, però tampoc gaire cosa, ja que s’està organitzant des d’un grup de treball de l’IFM. Pel que sabem, en principi consistirà que cada organització que hi participi hi portarà cinc joves i dues persones “responsables”, i s’hi desenvoluparan diferents activitats enfocades a l’internacionalisme. La idea és que aquestes persones facin d’altaveu a les seves organitzacions i que no es quedin tot l’aprenentatge per elles mateixes.

El seminari del maig conclourà amb l’Esplaiada, és a dir, amb la participació dels joves i monis del seminari a l’Esplaiada. Serà la primera vegada que donem una dimensió internacional a aquest gran esdeveniment. Quins canvis implicarà tot això?
No creiem que el fet que vinguin persones d’altres països canviï gaire la dinàmica de l’Esplaiada. El que sí que creiem és que el valor de donar-li aquesta dimensió internacional farà que les altres organitzacions puguin veure com treballem realment els esplais i es facin una idea més clara del concepte esplai, ja que no és freqüent veure aquest tipus d’entitats en altres països.

La participació d’organitzacions internacionals a l’Esplaiada ens pot servir per transmetre’ls una idea més clara del concepte esplai i de la nostra manera de treballar.

Quins són els resultats que s’esperen d’aquest projecte i es pretén donar-li continuïtat?
El resultat palpable que finalment podrem trobar d’aquest grup de treball seran els productes finals que desenvoluparà cada comissió i que podran ser explotats per les diverses entitats. Un cop els diferents productes comencin a funcionar veurem si els objectius que ens vam marcar finalment s’assoleixen. És un projecte a llarg termini.

Com veieu el treball de l’internacionalisme des de l’IFM i les organitzacions membres, en comparació amb com ho fa Esplac, tant des del punt de vista del valor com dels mètodes de treball?
El que tenim clar és que el concepte d’esplai és únic, tal com hem dit abans, i, per tant, és difícil de comparar. En aquest sentit, podem diferenciar entre l’organització interna i el mètode, ja que hem pogut observar que, tot i que tinguem organitzacions internes molt diferents respecte a altres entitats, a l’hora de fer seminaris els mètodes de treball són els mateixos, aquells que impliquen una sèrie de valors que compartim malgrat que visquem realitats absolutament diferents.

Quines creieu que són les dificultats o els reptes més grans a l’hora de treballar l’internacionalisme des de les entitats base?
Creiem que el problema és que es veu com una cosa molt llunyana i que comporta un punt de feina extra. Aquestes dues variables juntes fan que no t’hi sentis involucrat/da d’una manera directa i que, per tant, no tinguis ganes de posar-te a fer aquesta feina extra que implica. Només les persones que han viscut alguna experiència internacional i que saben el valor i la importància que tenen són les que s’engresquen a fer aquesta feina extra que implica (que al final tampoc és tanta). És per això que animem a tothom a participar-hi, com a moni o com a entitat. Hi ha seminaris i campaments internacionals que valen molt la pena.

El principal problema de l’internacionalisme és que es veu com una cosa molt llunyana, però quan vius una experiència d’aquest tipus la valores moltíssim i t’engresques a seguir.

Per acabar, com valoreu que Esplac formi part d’una plataforma internacional com l’IFM-SEI?
Ens sembla imprescindible dotar els esplais d’aquest valor afegit, ja que ens permet veure de manera directa altres punts de vista que ens fan replantejar la nostra manera de fer. Sortir de la zona de confort no és fàcil, però és molt enriquidor, i l’internacionalisme ens dona aquesta oportunitat que a vegades és difícil d’assolir per nosaltres mateixos/es. A vista personal, gràcies a l’IFM hem pogut viure experiències molt engrescadores de les quals hem après molt i hem conegut gent amb qui encara tenim vincles.

Seminari Reach Out de maig

• Dates: del 6 al 13 de maig de 2018
• Lloc: Barcelona
• Participants: 67 persones, delegacions de 5 participants (13-17 anys) i 2 monis de cada entitat.
• Entitats: Esplais Catalans (Catalunya), Association for Social Democracy (Turquia), Georgian Falcons (Geòrgia), Kinderfreunde Rota Falken (Àustria), Lithuanian Young Falcon Union (Lituània), Nuoret Kotkat (Finlàndia) SJD-Die Falken (Alemanya), Slovenian Falcons (Eslovènia) i Woodcraft Folk (Regne Unit).

Perrea, perrea! O com educar amb reggaeton sense ser criticada

15-febrer-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons.

Diuen que les persones són la suma d’allò que els va passant pel camí… Suposo que quan a segon d’ESO un imbècil de l’institut et roba l’mp3 (sí, llavors es portaven una espècie de pendrives amb pantalla on la gent emmagatzemava música) i el recuperes, per casualitat, uns mesos més tard carregat de música reggaetonera… fas una aproximació al gènere musical molt directa.

En el meu entorn o en els cercles propers, molts cops he sentit que havia de justificar per què escoltava aquest tipus de música o per què em gastava diners anant a concerts o festivals de reggaeton. En els últims mesos, però, he començat a punxar com a DJ i la pressió social ha estat tal que m’ha empès a escriure aquest article.

Des de dalt de les tarimes o escenaris improvisats en què punxem amb la meva parella artística hem sentit com gent del públic ens diu coses com: “Aquest artista no!”, “aquesta cançó no, que és massa reggaetonera”. Hem vist com companyes DJ s’han de justificar públicament i explicar per què posen aquest estil. I el que ha estat el súmmum del surrealisme: ser teloners d’un grup que ens va demanar explícitament que “les cinc cançons d’abans d’ells –tots homes al grup, casualitat o no- no fossin de reggaeton ni sexistes”.

Arribats a aquest punt em veig amb l’obligació de fer alguns aclariments sobre el tema, amb la intenció de no haver d’estar donant explicacions contínuament i -potser- ajudar-vos a aquelles que, com jo, escolteu, balleu, punxeu o canteu reggaeton, donant-vos arguments de pes que us puguin treure d’un compromís quan algú tregui el tema:

1. NO SIGUEM INCULTES MUSICALS!

Em dirigeixo a tota la gent que diu que el reggaeton és sexista/masclista. PROU!!! No es pot dir que un gènere sigui sexista. El gènere musical és la forma que prenen les cançons, no el seu contingut ni la seva lletra. Enlloc està escrit que les cançons POP hagin d’anar sobre l’amor romàntic, o les de ROCK sobre la sobirania animal… L’estil defineix la forma, ritme, tonalitats, escales, etc. no de què parlaran els temes. Puc entendre que això causi confusió entre les oients amateurs, però entre músics, PD’s, comissions de festes o fins i tot ajuntaments… NO ES POT PERMETRE!

Escoltar o posar reggaeton no ens fa més masclistes que si ho féssim amb metal o folk. L’únic que cal és escoltar la lletra de les cançons per assegurar-nos que, siguin de l’estil que siguin, no tinguin un missatge sexista.

2. JO NO SÓC RACISTA, PERÒ…

Aquí la qüestió és que molta gent oblida que el masclisme és una característica estructural de la nostra societat, és a dir, que està per tot arreu. Així que, en aquest aspecte, quan s’afirma que “el reggaeton és masclista” es cometen dos errors; el que ja hem resolt al punt 1 i el de creure que aquest estil és una taca negra dins de la història de música europea (o mundial) feminista 100% [ironia].

Ara mateix, moltes de les “denúncies” sobre el masclisme dins del reggaeton no són tan diferents d’algunes declaracions racistes tipus “d’ençà que van arribar tots aquests llatins i la seva música, Espanya està plena de masclisme”. Com si el masclisme fos exclusivament sud-americà…

La periodista Irantzu Varela recull en aquest vídeo aquesta idea de “com jutgem el reggaeton des d’Europa” que crec que és molt interessant.

Per si encara hi ha dubtes, he fet un petit recull de cançons que he escoltat/cantat/tocat/ballat a l’esplai i que, sense ser llatines, no es queden enrere pel que fa a masclisme.

Don Federico mato a su mujer, la hizo picadillo y la hizo a la sartén.

La gente que pasaba, olía a carne asada,

era la mujer de don Federico.

[tradicional castellana]

 

Every breath you take, every move you make

Every bond you break, every step you take,

I’ll be watching you

[Police]

 

Vaig beure’m la seva sang, vaig menjar-me el seu cervell,

però l’única cosa que no em vaig menjar

van ser aquells ulls que em tornaven boig

i els guardo amb formol.

[Lax’n’Busto]

 

“una dona és una dona, no et preocupis,

tant se val”

[Els amics de les Arts]

3. “SI NO PUEDO BAILAR, NO ES MI REVOLUCIÓN” [TU CINTURA SIN CENSURA]

S’ha parlat molt sobre les dones que ballen reggaeton, perregen o fan twerk: que si és poc feminista…, que si degrada… Doncs, en aquest punt, heu de saber que justament una de les lluites feministes més reclamades al llarg de la història és que se’ns permeti gaudir del propi cos o del que podem fer amb el cos: ballar, follar, parir, etc.

Segur que en aquest punt algú ja està preguntant: “Però el reggaeton us denigra, no?”, “i la cosificació de la dona què?”. A veure, a veure… deixem clares un parell de coses: si ballo com a mi m’agrada, em diverteixo i ho faig per a mi, no necessàriament ho faig per complaure els homes del meu voltant. Moure el cul lliurement no em fa ni “menys feminista”, ni una “zorra”, ni més “fàcil”, ni un “putón”.

4. #OnSónLesDones

Les dades demostren el que ens deia la simple percepció; les dones estem subrepresentades. A la tele, a la ràdio, als diaris i… al món del reggaeton! Hi ha molta gent arreu del món (i sobretot a Sud-amèrica) que està treballant molt per canviar això. Per posar alguns noms: Miss Bolívia, Torta Golosa, Ivi Queen, Sara Hebe, Kumbia Queers…, que no només canvien els continguts tradicionals de les cançons, sinó que també omplen els escenaris i agafen els micròfons representant sectors de la població que fins ara ni tan sols tenien veu (o sigui, els no cis-homes).

Cal posar-nos seriosos amb aquest tema. Perquè encara que sembli que hem avançat, seguim vivint en una societat on elles no tenen tantes oportunitats com ells, també a l’hora de treballar en l’àmbit musical. A les dades em remeto:

• Sónar: 139 homes, 40 dones (22,68 %)
• Primavera Sound: 348 homes, 50 dones (12,56 %)
• FIB: 75 homes, 10 dones (11,62 %)
• Low Festival: 117 homes, 15 dones (11,36 %)
• Cruïlla: 90 homes, 7 dones (7,21 %)
• Viña Rock: 464 homes, 15 dones (3,13 %)
• Canet Rock: 79 homes i 2 dones (2,5%)

Així que el pròxim cop que un home, d’un grup musical format íntegrament per homes, amb tècnics i mànagers homes, es dirigeixi al meu company home per dir-li que no podem punxar reggaeton, li diré: “Si no voleu que us diguin sexistes feu alguna cosa al respecte.” Deixeu de justificar-vos en l’estil musical! Deixeu de disculpar-vos! Busqueu una baixista dona o una tècnica de llums dona o una bateria dona… Si no enteneu de què us parlo us recomano aquest article i investigar sobre el misteriós tema de “les dones i el món de la música”.

5. ¡ÉCHAME LA CULPA!

Vinga, monitores! Si el reggaeton ens resulta incòmode, pot ser una bona excusa per revisar-nos a nosaltres mateixes. És a dir, trencar amb la culpabilització/externalització constant i convertir aquest estil de música (o més ben dit, el debat al seu voltant) en una excusa per parlar de masclismes, racismes, poder i privilegi amb els infants de l’esplai. Vincular-ho amb el lleure, que sigui un element més per fomentar l’esperit crític i per generar debat entre els i les joves (que molt probablement són els que més consumeixen aquests productes culturals). No hi ha excuses! S’està fent molta feina al respecte i teniu molts recursos per treballar tot allò que envolta el món del reggaeton i infinites fonts de música no sexista de tots els estils!

AMPLIEM ELS NOSTRES CANÇONERS! Podem buscar cançons que no siguin sexistes sense que parlin estrictament de violència de gènere, de feminisme o de relacions no normatives. Superem el “Malo” (Bebe) i exigim igualtat en totes les cançons, no només en les que parlen de desigualtat. Comparteixo amb vosaltres -per això de ser proactives en la lluita- alguns suggeriments d’aquí i d’allí que he intentat que siguin originals i adaptables a la guitarra de campaments!

La Otra – Contigo

El Kanka – Volar

Rozalén – Girasoles

Perota Chingo – La complicidad

El Diluvi – I tu, sols tu

Fémina – Deshice de mi

Zahara – Con las ganas

Churupaca – No se vive feliz comiendo perdiz

I per si no en teniu prou…

• La Comissió de Gènere d’Esplac ha fet una llista de música no sexista!!!
• Comparteixo també la que ha fet La Observatoria, un col·lectiu de comunicació i periodisme feminista.
• O la de DJ Porco Rosso.

I acabo l’article animant-vos a crear les vostres pròpies llistes/Cd’s/pendrives per campaments i donant-vos forces perquè el corrent popular no pugui amb vosaltres! Si us agrada el reggaeton, no esteu soles i ara teniu molts arguments al vostre favor.

QUE NO ME LO INVENTO… QUE AQUÍ HI HA MOLTA GENT QUE PENSA COSES! (per ordre d’aparició dels temes):

• Prohibir el reggaeton
• Una crítica de la crítica feminista de la crítica feminista del reggaetón (sí, lo que lees)
• Así de oscuras y machistas eran las canciones de nuestra infancia
• Soy feminista y me gusta bailar reggaetón
• Manifest – On són les dones?
• On són les dones al Primavera Sound i al Sónar?
• Ei, prou
• Per una cultura igualitària
• Deja de disculparte y programa mujeres
• El reggaeton i la consciència de classe

Saps d’on ve Sant Valentí?

15-febrer-2018

Autora: Momo Salcedo, membre de la Comissió de Gènere d’Esplac.

Vergonyosa llum del matí, la terra brunzeix i conversa amb els insectes, estan xerrant mentre
s’eixuguen la rosada que les ha embolcallat durant la nit.
Si escolto tot això és perquè, quan has estat més de tres cicles lunars en contacte únic amb el
bosc, pots interactuar en les seves converses. Semblant a les trobades que fèiem per a pensar,
no ho podies entendre fins que sabies de què tractava l’idioma.
Sento el cos àgil, puc notar com els meus músculs escultòrics es tensen mentre saludo el sol
ixent. Però tinc un nus a l’estómac que no em deixa badallar del tot, segurament sigui perquè
aquesta vesprada hauré d’escometre l’empresa que m’ha sigut encomanada.
Avui he fet divuit anys, ante diem XV Kalendas Martias (15 de febrer), coincidint amb
Lupercalia. Recordo a la meva mare consternada perquè no creia que estigués preparat per a
ser Luperci, deia que el coneixement era un regal de fuïció individual, que no podien obligar-
me a efectuar el ritual… Ma mare era una salvatge.

La paret blanca desprèn nuesa pura, tinc els ulls plens de sorra perquè he estat somiant que
nedava en un llac al desert. Aquell oasis estava habitat per llops majestuosos i, de lluny,
desterrades i excloses dels capricis de l’idíl·lic paratge hi havia un parell de cabres lluents com
perles brutes. Sento una humitat abundant a la vagina, ha estat nit de lluna plena i tinc unes
ganes imperioses de gojar, de desfer-me i concebre el cosmos a través de la procreació.
Afortunadament Lupercalia ja ha arribat. Toco el meu sexe, toco també una cassoleta de figues
que tinc als costat del jaç, n’agafo una amb el peu i esverada la precipito cap al cel. Cau
lleugera al meu palmell. La tasto i suaument la refrego pels meus llavis rosats. Em sento
extasiada, mística i desperta, com part de la naturalesa, com si les meves llàgrimes de joia
fossin l’aigua que brolla quan hem de néixer, em sento en harmonia.
Amb un lleuger i sinuós peble m’encamino amb Medea i Dànae cap al turó de Palatino. Hi
anem abans del moment previst, ja que volem ballar i acariciar-nos amb la soca del llorer
perquè quan ens beneeixin amb la fertilitat de les deesses estiguem en sincronia amb Gea.
Mentre ens hi dirigim, veig el fòrum i l’Ara Màxima decorats amb pintures i ofrenes a Fauno i a
Hircus, un calfred em fa espurnejar l’espinada… Començo a sentir una ombra tèrbola.

El sacerdot, presumptuós i recarregat de penjolls d’ós satinats de resina remena un senzill bol
ple de sang de la cabra que acaba d’immolar. Gentil però tenebrós, prenent un pedaç de llana
molla amb la llet del mateix animal. S’apropa:
–Perseu, fill de Lupus, fill d’Orfeu i beneït per Fauno Luperco, agraciat i concebut per Rómul i
Rem. Mentre pronunciava aquest discurs seré i profund em tacà l’espai entre les celles amb un
ganivet roig de sang , després, mentre sentia la mirada de les mosses clavades en mi,
m’enretirà el líquid amb el pedaç.
–Februatio ens empari!
Entre xiscles i rialles forçades, amb la nuesa líquida de la joventut i un fuet de pell de cabra el
ritual començà.

Vaig haver de fustigar moltes dones, algunes sentien un sinistre plaer que s’escapava al meu
entendre, com si s’estiguessin comunicant amb éssers desconeguts per a nosaltres. D’altres
fugien després d’haver sigut tocades amb l’instrument, aterrides i ploraneres.
Em vaig sentir trasbalsat, enfollit, amb deler inacabable de seguir infligint dolor i plaer,
pregant perquè entrada la nit, pogués trobar aquella jove tan sensual i desperta, la dels llavis
de maduixa esquitxats del morat de les figues madures i el lli dolç, i em permetés endinsar el
meu esperit desbocat i primari en ella.

A l’any 496, l’Església catòlica prohibí aquest ritual i instaurà Sant Valentí com a data per a
l’amor i l’amistat. Va ser popularitzat a França, on van dedicar aquest dia a l’aparellament i a la
recerca amorosa entre la població.

Qüestions a debatre:

• Celebrem Sant Valentí? Per què?
• És una festivitat apta per ser gaudida per tothom? O és exclusiva per a algunes persones?
• Trobem similituds actuals amb Lupercalia?
• Com moltes altres festivitats, aquesta la trobem necessària i/o beneficiosa?
• Quin model de Sant Valentí ens agradaria tenir en el cas que existís com volguéssim?
• Què ens aporta de negatiu i positiu el fet de que existeixi aquest dia?
• Estem d’acord amb el tipus d’afecte material que s’intercanvia en aquesta data?
• Alguna vegada ens hem sentit violentes o dolgudes per no voler participar-hi? Hi estem
  obligades?
• Voldríem erradicar Sant Valentí?

Teach me with hip-hop!

7-febrer-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.

Tras algunos años viviendo la cultura urbana y creciendo en una pequeña ciudad del sur de Portugal, puedo citar la mítica frase “el hip-hop salvó mi vida”. Más específicamente ayudándome en la búsqueda de mi ser, y de un conocimiento que no se encontraba en los libros, conectando me con mis mejores amigos, siendo parte de mi crew soulution, con los que promuevo la proactividad de la juventud local.

Vengo a dar a conocer la posibilidades educativas que esta cultura incomprendida puede proporcionar a las futuras generaciones.

¿Qué es el hip-hop? (¿De verdad aún no sabéis eso en el año 2018?)

El hip-hop, por la voz de uno de sus padres, KRS-ONE, se transcribe en: “Hip significa ‘saber’, es una forma de inteligencia. Estar de moda, actualizado y relevante. Hop es el salto, una forma de movimiento. No puedes simplemente observar un salto, tienes que saltar y hacerlo.”

“Hip significa ‘saber’, es una forma de inteligencia. Hop es el ‘salto’, una forma de movimiento. Así, el hip-hop es conocimiento y acción. ”

Actualmente es un movimiento cultural con muchos jóvenes participando del mismo, aunque ya empezó en los años 70 en el Bronx , NY, basándose en valores como la paz, el amor, la unión y la diversión. Su origen es afroamericano, pero rápidamente se mezclaron más razas. El hip-hop, como lo conocemos, fue fundado el 12 de noviembre de 1973, después de un viaje a África, donde fueron trasmitidos lo conocimientos ancestrales de la tribu Zulu para con Afrika Bambaataa (Padre de ZuluNation, ONG directamente conectada al nacimiento del hip-hop).

Después de la aparición de la Zulu Nation ONG, se fueron resolviendo problemas de violencia entre cuadrillas, se contestaba al poder opresor, se reivindicaban los derechos y se suavizaba el ambiente con las mejores fiestas. Sin embargo, los media, las grandes productoras musicales y otros factores han conseguido transformar y distorsionar esa realidad en un movimiento más artificial, materialista y egocéntrico. Siendo un movimiento cultural, como el propio nombre indica, no está parado, es algo orgánico, siempre creciendo y mudándose con la sociedad. Sin embargo, existen muchas derivaciones y subgéneros de este movimiento, que en busca de su distinción, glorificación y también alguna manipulación, aleja y desvirtúa los valores iniciales del hip-hop. En ese caso seria mejor darles nuevas definiciones para no “contaminar” sus orígenes.

Educación personal a través del hip-hop

La educación pública está estancada en este sistema. Hace años, sin embargo, el mundo no dejó de cambiar. Me acuerdo de cuando era un crío y salía de casa todo el día y mis padres no tenían ninguna necesidad de preocuparse por lo que pudriera ocurrir. Hoy la realidad es un poco diferente, el espacio público funciona de otra forma, hay una dinámica y unos comportamientos distintos. Así, ¿no seria la educación de la cultura urbana una buena herramienta para lidiar con estas cuestiones?

El enseñamiento a través del hip-hop trae una educación mucho más personal, pues no funcionaria de otra forma, ya que el profesor tiene que conocer al alumno personalmente para entender sus trabajos, y no sólo mirar al alumno como un “ser técnico”, pues el arte no puede ser cualificado tan solo técnicamente, y la producción de contenido tiene que tener un origen de lógica personal.

La enseñanza a través del hip-hop conlleva una educación mucho más personal, ya que el profesor tiene que conocer al alumno personalmente para entender sus trabajos y no sólo mirarlo como un “ser técnico”.

Dada la versatilidad de las temáticas, las mezclas de estilos, las nociones visuales auditivas y quinestésicas, además de un autodescubrimiento intrínseco en todas las artes, origina una mayor confianza y autoestima y una visión critica, resultando en los que lo hacen un desarrolo cultural general. Y aunque que el hip-hop sea algo muy propio y de autoprogreso, también origina la posibilidad de ser desarrollado en un grupo fuerte y unido a través del concepto de crew, proporcionando una unión y conexión para un objetivo mayor, donde la confianza y la ayuda funcionan como valores primarios. “Los que solo tienen aspiraciones individuales no entenderán el valor de un sueño colectivo!”

En el pasado (años 70), enfrentamientos de gangues y cuadrillas empezaron a ser resueltos encima del escenario a través de batallas artísticas, siendo esto una buena alternativa para resolver problemas de violencia entre grupos, malas lenguas y algunas picardías menos saludables.

Cuando uno se enfoca en desenvolver sus habilidades y explorar las temáticas que le mueven, el foco de atención no se pierde, y la crítica destructiva y el juicio superficial se diluye, haciéndote mirar alrededor con empatía y ganas de superación para con los otros y contigo mismo, poniendo a prueba toda su dedicación y esfuerzo en las batallas o encuentros de hip-hop, promoviendo el apoderamiento a través de competiciones saludables, dejando para tras las acusaciones sin valores, creando así objetivos que superen tu curiosidad para profundizar en cualquiera que sea la temática, pues ésta podrá ser resuelta artísticamente, enseñando un nivel de consciencia y de moral elevado fruto del trabajo en uno mismo.

A pesar de la infinidad de estigmas y temas aburridos para la juventud, si lo abordas a través del hip-hop todo se convierte en mucho más aceptable, incluso molón. Habla de política a un joven y se dormirá delante tuyo, cántale un rap sobre lo mismo y lo cautivarás. No es para nada nuevo que el hip-hop trae muchas ventajas en el nivel de aprendizaje y crecimiento personal. Sin embargo, los tiempos cambian, y lo que antes se transmitía generacionalmente en la calle de una forma natural, hoy es un poco más complicado, derivado de la distancia de los jóvenes con la propia calle, pasando a ser el espacio principal la Internet, que por una lado, aunque traiga una mayor facilidad para acompañar todas las novedades, conectando distancias, ofreciendo informaciones de las ofertas de productos, técnicas y contenidos de distintos lugares, por otro lado crea un aplastamiento de la práctica genuina, de la conexión personal y trae una tremenda cantidad de contenido (que pasa a ser consumido de una forma mucho más efímera ), que con el tiempo, se desvirtúa de sus valores iniciales, resultado de la influencia de productoras/marcas sin escrúpulos, de unos tiempos más superficiales, artificiales, comerciales, y una busca de la fama fácil. La distancia generacional, las redes sociales que se usan de una forma compulsiva y poco reflexiva, también influencian el origen de una enorme cantidad de jóvenes que empieza a desarrollar “algo” sin conexión con las raíces del movimiento creando un variedad de interpretaciones erróneas y superficiales del la cultura hip-hop.

Como es lógico, siempre habrá contenido puro, y con valores fuertes, pero teniendo en cuenta que el hip-hop tiene actualmente una dimensión internacional, es más difícil encontrar su pureza, y más fácil encontrar algo que exalte valores sucios como la objetivación de la mujer, la promoción de drogas y los bienes materiales. Se puede decir que, en general, la idea que la sociedad adulta tiene sobre el hip-hop es negativa. Este hecho moldea, afecta y estigmatiza la construcción social de la cultura y de las personas que lo siguen. Sin embargo, su visión ante el movimiento es comprensible, pues la mayor parte del contenido que expone en los media convencionales, es ese contenido, llamémosle “desrespetador de valores”.

Como tal, es muy importante promover y dar a conocer las verdaderas posibilidades de este movimiento a toda la sociedad de una forma clara y educativa. Uno de los mejores ejemplos de educación a través del hip-hop es el proyecto #HipHopEd, implementado por el Doctor Christopher Emdin. Mejorando la integración de los preadolescentes a través del desarrollo de habilidades sociales y el fomento de su capacidad creativa, utilizando el rap como instrumento educativo.

En éste, a través de cuestiones practicas, sepuede comprobar que “PARA ENSEÑAR ES NECESARIO ACTIVAR LA CONEXIÓN EMOCIONAL CON LAS MATERIAS”. El arte es un fenómeno que conecta con el corazón del ser humano y activa sus emociones,“¿por qué enseñamos las ciencias, las humanidades y las artes de maneras distintas? No porque lo necesitemos, sino porque estamos condicionados a pensar que requieren formas distintas de pensar, pero en realidad eso no es verdad.” Además es una buena forma de introducción social la cantidad de historia en que “hip-hop salvó mi vida” son interminables sea porque le ayudó a encontrarse a si mismo o un lugar donde se sentía acogido.

Resumiendo, las posibilidades educativas a través del hip-hop son infinitas, teniendo siempre agregadas al mismo, el progreso cognitivo de una comunicación fluida y una expresión de sentimientos, opiniones y conocimientos, además del uso constante de la creatividad para desenvolver sus creaciones, muchas veces resolviendo conflictos creando un espirito comunitario y de inclusión multicultural, además que el autor sentirá una mejora de la autoestima y un sentimiento de pertenencia a algo mayor, además de todas las cuestiones técnicas de cada vertiente, y del tema trabajado por el mismo, pudiendo el mismo ser tambien educativo.

Elementos / Vertientes 

El hip-hop tiene actualmente 9 elementos, estando 5 dedicados a la producción artística y los otros a complementos y consecuencias de los mismos. Con ellos podremos ganar cualidades cognitivas, emocionales, físicas y competencias artística, comunitarias y sociales.

Todas ellas van influenciar en el progreso personal del que lo produzca, ayudando en el auto conocimiento,
auto empoderamiento, perder miedos escénicos, creatividad, capacidad de analice emocional y una infinidad te calidades, además es posible direccionarlo para cualquier otra temática donde existe un interés de exploración.

Mcing – comunicación, canto ,creación literaria, rimas y prosas, métrica, rítmica, voz, postura en publico.
Graffiti – dibujo, caligrafía, nociones cromáticas, nociones del funcionamiento del espacio publico.
Breaking Dance – Movimiento Rítmico, coordinación, sentido kinestésico, fuerza, elasticidad, reinterpretación escénica.
Djing – Noción rítmica, coordinación, cultura musical, interpretación de gustos. Nociones de corte y mezcla.
Beat Boxing – Noción rítmica, adaptación musical, capacidad pulmonar, creatividad sonora.

Lenguaje Callejero – Vocabulario vasto, consecuencia de la aparición de nuevas actividades/objetos/técnicas y necesidad de definición de las mismas. También por adaptación de palabras ya existentes á la realidad urbana.
Moda Callejera – La cuestión estética del vestuario, es una consecuencia del modo de vida y las tendencias promovidas por los artistas mas influyentes, por veces influenciadas por grandes marcas (casos como Run DMC y Adidas). La misma se va reinventando durante el pasar del tiempo, y hizo su contribución para la Moda en general.
Emprendimiento – Se trata de la gestión empresarial de cualquiera actividad conectada con el Hip-Hop, sea el agenciamiento de un artista, como la producción de eventos, conciertos, revistas, gestión de marca. Hay bastantes personajes importantes del Movimiento que ayudaron a su crecimiento y promoción, sin embargo no son artistas y no por eso son olvidados.
Conocimiento – El Hip-hop tiene en este elemento una de las bases de toda su creación, la producción artística será siempre más rica cuanto mayor y vasto sea el conocimiento general del artista, permitiendo progresar mucho mas rápido si ya conoce las técnicas y el background de la cultura o de otras, y le permitirá exprimirse de la forma más creativa con las diferentes referencias.

Subgéneros
Sus temáticas y subgéneros son formas infinitas de explorar sus variaciones y estas van a depender de una infinidad de factores educacionales, temporales y espaciales. Sin embargo estas son las mas conocidas y exploradas.
-Hip-Hop Político, reivindicativo/activista, donde existe una busca por divulgar, las corrupciones y malas practicas políticas, reivindicando soluciones.
-Hip-Hop Comunitario, donde se presentan soluciones para el progreso de su comunidad y referencias a sus raíces locales.
-Hip-Hop Espiritual Afrocéntrico, realzando el poder del Hombre Negro, su conexion con el mundo etérico /mágico y con sus orígenes africanas.
-Hip-Hop Romántico, siendo el Amor su base, sin duda que este será siempre una temática que estará en Vogue.
-Hip-Hop Feminista, reivindicando el papel de la Mujer en el Movimiento y en la sociedad.
-Hip-Hop Club, donde entra el valor de la diversión sin compromisos, y se produce arte por el simple echo del disfrute.
-Hip-Hop Egotriping, permitiendo el artista viajar en su ego, elevando-se sobre todos, destacando todas sus calidades.
-Hip-Hop Nerd, haciendo referencia y mezclándose con la cultura Nerd y Geek, más cinematográfica, series y juegos.
-Hip-Hop Horrorcore basándose su producción en el lado terrorífico y gore, explorando el lado oscuro y supernatural.
-Hip-Hop Hardcore mas dirigido a la vida de calle/gangsta, revelando las dificultades y vivencias de los suburbios.
-Hip-Hop Comedy, son claras las similitudes técnicas entre el RAP y la Comedia, y aun más en este subgénero.

A pesar del listado, los subgéneros no siempre están tan definidos o catalogados, pudiendo fusionarse y mezclar temáticas.
Sin duda que no se puede afirmar que todos los tipos de Hip-Hop son educativos, o pedagógico, la realidad es que no fue esa su función inicial y siendo tan diverso y orgánico es normal que con el pasar de los años, se agregan más derivaciones en busca de crear algo nuevo y único, aun que por veces se llega a puntos mas destructivos, fútiles, frívolos.
Sin embargo, todo es cuestión de perspectiva y podremos siempre recoger aprendizajes de alguna creación que refleje el lado negativo de la realidad del artista, además que el ejercicio de su producción es inevitablemente progresivo pues exige el uso calidades cognitivas y reflexión de experiencias de vida.

Posteriormente a esta reflexión haré un pequeño cuestionario a los Esplais a respecto de esta temática para poder entender su conocimiento a respecto de estas estrategias de educación, si hay algún historial de participación en esto genero de formaciones y si tienen algún interese de implementar lo futuramente.

Y para concluir, espero que este articulo tenga cambiado vuestra vision a respecto de este Movimiento Cultural Urbano, o que al menos os haya dejado con un interese en entenderlo mejor, y darle la posibilidad de llevarlo a otros escenarios.

I tu, per què eduques?

6-febrer-2018

Autoria: Dani Costa, membre de l’Equip de Coordinació, i Maria Marco, tècnica de projectes. 

Política prové del grec polis, que significa ‘ciutat’, i és etimològicament tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, i especialment amb la ideologia dels grups. Sembla que no és poca cosa, i que forma part de totes les decisions que prenem els grups humans.

Educació prové del llatí i significa ‘guiar’. Acompanyar la persona en el procés d’entrada al món, a la socialització i a l’aprenentatge en totes les seves dimensions vitals.

Fetes aquests primeres consideracions, sembla que la política i l’educació caminen de la mà. Educar ens ajuda a crear l’espai perquè la persona pugui fer-se una idea determinada del món, mentre que fer política ens predisposa a prendre decisions i a passar a l’acció en base a la nostra manera d’entendre’l. És clar que eduquem cap a una determinada mirada del món, entenent que els esplais ja fa temps que sabem que l’educació no és neutra. Però pretenem ser neutrals en la nostra tasca educativa?

Som filles de les nostres mares, però també ho som d’un sistema socioeconòmic. Eduquem amb el cap, amb les mans i amb el cor; transmetem el que som als infants i companys, per molt que vulguem defugir-ne. Volem transformar el món educant, però ens hem transformat abans nosaltres mateixes? Concebem l’educació com un mecanisme de reproducció del sistema social hegemònicament establert?  Potser pretenem que tots els infants siguin d’esquerres? (Ui, què vol dir ser d’esquerres?) Llavors estem adoctrinant? Significa que manipulem a consciència? (Uff, no ho sé, però se m’acaba de produir un curtcircuit neuronal).

Sembla que educació i política són indissociables si entenem que per canviar la societat també cal canviar les idees de la gent (Sí? Quina por…). També sembla que els esplais tenim el lema “volem transformar el món”, i ho fem actuant de manera local, als barris, carrers i ciutats. Som executors d’alternatives socials al sistema que ja coneixem.

Sembla que educació i política són indissociables si entenem que per canviar la societat també cal canviar les idees de la gent.

Potser per això fem rotllanes on tothom pot expressar-se i dir la seva (Segur? Revisem-ho…), o ens relacionem amb l’associació de veïns, el cau, l’escola, els diables, la botiga de l’Enriqueta, el casal de joves i un munt més d’entitats associatives. Amb aquestes entitats teixim objectius i projectes conjunts de transformació (Ah sí? Pensava que només ens trucàvem un cop a l’any per preparar la festeta del barri i no faltar a la tradició).

Potser per això també treballem els drets dels infants, que no es compleixen i que estan pensats per gent adulta. Els treballem, hi reflexionem, els critiquem i els reivindiquem un cop a l’any com a mínim (és clar que hi ha qui diu que els treballem de manera transversal durant tot l’any. Qui sap, potser sí).

Ara bé, si hi ha alguna cosa que ningú ens pot retreure, són les interminables hores d’assemblea reflexionant sobre els valors de l’ideari, sobre allò que som i volem ser, i com ho hem d’aplicar coherentment a la nostra praxis educativa. Som assembleàries, internacionalistes, inclusives, diverses, ecològiques, sostenibles, alternatives, associatives, i un llarg etcètera. També ens agrada compartir, ser solidàries, altruistes, compromeses, sociables, crítiques, necessàries…(Buff, quantes etiquetes… Ara no tinc clar si puc escollir jo les meves pròpies o em venen imposades). Per què clar, com ha de ser una educació no dogmàtica que promogui la construcció de l’esperit crític o això que en diem llibertat individual i col·lectiva?

Sembla que els esplais eduquem per canviar el nostre entorn des d’una mirada global. Ho fem a través de l’acció. Ens encanta actuar i fer, per això la nostra metodologia és l’aprenentatge vivencial, aprendre participant i transformar educant. Perquè a l’esplai els infants decideixen el que volen fer, participen i són protagonistes del seu propi procés d’aprenentatge (menys quan la gimcana la preparem les monitores o quan portem la programació de colònies feta no fos cas que ens caigui una bronca). Potser ens hauríem de preguntar més sovint quin és el paper de l’educador a l’hora d’educar. Si facilitem els espais perquè els infants decideixin o si, per contra, decidim per elles (Qui va decidir anar a aquella manifestació? I fer aquells cartells tan reivindicatius? Uixx! Ara no ho recordo…)

Potser ens hauríem de preguntar més sovint quin és el paper de l’educador a l’hora d’educar. Si facilitem els espais perquè els infants decideixin o si, per contra, decidim per elles. 

Ara bé, si una cosa tenim assumida a dins l’esplai és que treballem per construir relacions menys jeràrquiques. Procurem que el poder sigui compartit, horitzontal i totes tenim la mateixa veu i poder de decisió (menys quan parlo jo i no em sento escoltada, o quan el veterà té una gran idea per resoldre el conflicte que jo havia anticipat anteriorment però ningú se’n havia adonat). El poder és un dels aspectes que apareix en qualsevol relació educativa. Per això és important reflexionar sobre la relació de poder que hi ha entre l’educador i l’aprenent (per sort, això dels privilegis de les monitores ja és d’una altre època, no?)

En definitiva, quan fem esplai estem fent política. No sabria dir si primer som educadores o polítiques, o si som les dues coses a la vegada. Sí que sabem que la nostra acció educativa té uns objectius i, per tant, una intencionalitat. Si hi ha intencions, no hi ha neutralitat, sinó acció política per transformar la persona, i després el col·lectiu. És clar que això em fa dubtar, i ara no sé si els esplais hem d’educar en la veritat o deixar espai per al dubte (perquè eduquem en l’esperit crític, no? Però som crítics amb els nostres propis valors?)

Abans de seguir amb tantes preguntes i que ens exploti el cap, ens donarem un respir per pensar. Serem coherents (uii! Que no hem parlat de la coherència a l’esplai encara…), i ens cuidarem una mica, ens prioritzarem i ens donarem temps per fer les coses que més ens agraden. Anirem a la muntanya, a veure la posta de sol, a la piscina o a jugar a billar.

Quan obrim l’agenda per planificar-ho tot (que de planificar en som experts, i també de viure estressats com el sistema capitalista el qual critiquem. Com més produïm, millor? Com més activitats fem, millor? Quina relació tenim amb la societat actual? ), ens adonarem que el 24 i 25 de febrer tenim una cita (ja se sap que això de la militància és un no parar). És l’Escola d’Esplac, l’espai de formació d’Esplais Catalans, que enguany tracta sobre educació i política. Serà fantàstic fer-nos mil preguntes, compartir experiències i qui sap si arribar a alguna conclusió. El que segur que farem serà debatre, xerrar, formar-nos, construir coneixement i replantejar-nos les nostres pràctiques. El que fem i el que no, el com, el què, el quan, el qui i el per què. Ens ho replantejarem tot, i si pot ser una mica més. De dalt a baix, de dreta a esquerra.

(Davant d’aquest esdeveniment no puc prioritzar-me, ja estic nerviós i el pensament em va a mil. Així que començo a escalfar motors i us faig una primera pregunta: i tu, per què eduques?)

La realitat de l’ocupació a Palestina

1-febrer-2018

Autoria: Grup de Treball Creem Llaços – Brigades a Palestina.

El fil històric que ens porta a l’actualitat de Palestina és força complex. Per entendre què hi passa ens hem de remuntar al segle passat. Conèixer la història de Palestina ens acosta a una perspectiva àrab. Creem Llaços neix amb la intenció de fer d’altaveu de la història invisibilitzada, de les veus silenciades i del poble oprimit. Som conscients, tot i la nostra intenció, que a través d’un article no som capaces de plasmar la complexitat de l’ocupació i encara menys en ser persones europees que no han viscut el conflicte. Si més no, la responsabilitat que ens recau és transmetre allò que hem après.

Creem Llaços neix amb la intenció de fer d’altaveu de la història invisibilitzada, de les veus silenciades i del poble oprimit.

L’ocupació és el fruit del projecte sionista i el mitjà per la construcció d’un estat que, sota presumpcions religioses, és un projecte polític expansionista, racista i colonial de dominació europea i estatunidenca. Un nova vegada en la història, Occident té responsabilitats sobre un territori del qual no va voler desvincular la seva relació colonial a través de l’alliberació del poble palestí, sinó que va optar per la construcció deliberada de l’estat d’Israel.

Palestina és una terra amb una particular història de desenvolupament i riquesa, tant cultural com socioeconòmica. El seu problema és tenir una situació geopolítica estratègica. L’any 1947, les Nacions Unides van aprovar la resolució 181 en favor de la creació a Palestina de dos estats: un d’àrab i un de jueu amb Jerusalem sota control internacional. Aprovada sota el rebuig de la ciutadania àrab palestina i dels estats àrabs, ja que infringia l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides que reconeix “el dret a la lliure determinació dels pobles”.

L’any 1948, sota aquest conflicte, Gran Bretanya traspassa la colònia a l’administració de les Nacions Unides. Una oportunitat que l’Agència Jueva per Israel va aprofitar per declarar la independència de l’estat d’Israel: “Una terra sense poble per a un poble sense terra”. Aquesta història ja ens la sabem. Retrocedim?

Una història invisibilitzada

Palestina, un cop derrotat l’Imperi otomà després de la Primera Guerra Mundial, és declarada formalment colònia de Gran Bretanya. Així doncs, l’any 1917 és determinant la Declaració de Balfour, que estableix Palestina com a la llar nacional pel poble jueu. Elaborada pel ministre britànic d’Afers Exteriors, líder de la comunitat sionista a Gran Bretanya. No és d’estranyar que el govern britànic, com a metròpoli, comencés a elaborar un projecte per assegurar relacions geoestratègiques i evitar que se simpatitzés amb el món àrab. L’any 1922 la població jueva representava el 13% de la població total a Palestina. Cal entendre que la religió no és l’element distintiu entre els àrabs, ja que poden ser persones de qualsevol religió. Simplement, serveix per indicar que el 87% restant no seria considerada població israeliana en cas de la proclamació de facto de l’estat d’Israel. Gradualment, el control de Palestina va passar en mans de les organitzacions sionistes, que van començar a assentar-se a Palestina. En el procés de democratització de la colònia anglesa es va instaurar un sufragi exclusiu per a sionistes; el dret a vot era sionista, els locals on es votava eren sionistes. La ciutadania palestina va reclamar els seus drets, i la primera gran resistència palestina reivindicant la seva alliberació i denunciant l’ocupació que s’estava duent a terme es va iniciar el 1936 i va durar fins al 1939, quan es va produir la matança de 15.000 palestines per part del moviment sionista. Aquesta és la primera gran massacre palestina.

Creiem necessari desmuntar el tan utilitzat argument de “construir l’estat d’Israel a Palestina sols perquè és la terra del poble jueu i que és per motius religiosos”, perquè és fals. Cal ser sensibles, tot i això, amb la persecució i l’exterminació de què ha estat víctima el poble jueu durant tota la història i que, per tant, veiessin en la creació d’un estat exclusiu la garantia de la protecció dels seus drets com a persones. Un altra vegada, volem tornar a recordar que el judaisme i el sionisme no són sinònims, que el conflicte no és religiós i que la culpa no és del poble jueu, el qual també és víctima del projecte sionista.

Creiem necessari desmuntar el tan utilitzat argument de “construir l’estat d’Israel a Palestina sols perquè és la terra del poble jueu i que és per motius religiosos”, perquè és fals.

Un altra vegada, volem tornar a recordar que el judaisme i el sionisme no són sinònims, que el conflicte no és religiós i que la culpa no és del poble jueu, el qual també és víctima del projecte sionista.

Construir l’estat d’Israel a Palestina amb el pretext que era una terra desocupada és completament fals. La seva creació, el mateix any, va provocar la destrucció de més de 400 comunitats,i la mort i el desplaçament de 750.000 persones entre l’any 1947 i 1950, que automàticament esdevenen refugiades i una segregació institucionalitzada per ètnia. Es va instaurar l’apartheid. Tot i això, no és només un conflicte d’àmbit local. Construir l’estat d’Israel a Palestina va provocar a escala internacional el conflicte àrab-israelià, que és un exemple més de l’imperialisme d’Occident sobre Orient. Israel, recolzat completament pels EUA i amb la neutralitat de la UE, és l’únic estat de les Nacions Unides sense haver definit les seves fronteres; per tant, és el pretext perfecte per a l’ocupació.

La següent data important va ser el 1967, amb la Guerra dels Sis Dies, en què Israel es va enfrontar amb el món àrab i el va reduir en tan sols sis dies. En aquesta guerra, Israel va ocupar massivament Cisjordània (incloent-hi Jerusalem), la Franja de Gaza, els Alts del Golan (Síria) i la península del Sinaí (Egipte). Amb aquesta guerra, Israel va deixar clara la seva supremacia sobre els estats àrabs. Es van trencar en certa manera les aspiracions d’un projecte panarabista i es van iniciar tractats bilaterals entre els països àrabs i Israel per assegurar la no intervenció bèl·lica. D’aquesta manera, Palestina va quedar desemparada, sense un suport internacional determinant. El conflicte és de tals dimensions que les Nacions Unides van decidir “intervenir” (sempre a nivell institucional i emetent recomanacions) i van dictaminar que la solució al conflicte era la creació de dos estats amb les fronteres prèvies al 4 de juny de 1967 i que Jerusalem, com que era ser la capital sagrada per les religions monoteistes, quedava sota control internacional i no podia ser sobirania de ningú.

És evident que Israel va fer cas omís a aquestes resolucions, ja que des de la seva creació no només no ha deixat d’ocupar, sinó que ha agreujat les condicions de vida del poble palestí. I tot, perquè gaudeix de completa impunitat internacional. Els nombrosos tractats “acordats” entre Israel i l’Autoritat Nacional Palestina han fracassat. El més important, el d’Oslo (1994), després de les conferències i els acords de pau de Camp David i de Madrid, és determinant per entendre les asimetries de poder des de les quals es negocia i, per tant, perquè tant Israel com Palestina hi estan en desacord, ja que no compleixen els factors clau:

• Fi de l’expansió: la construcció del mur és indiscriminada; des del 2002 fins a l’actualitat el mur té una longitud de més de 700 km.
• Fi de la presència i continua expansió d’assentaments a ritmes frenètics tot i la resolució 465 de l’ONU que sosté que són il·legals. Actualment s’erigeixen assentaments com a ciutats i envolten els nuclis poblacionals palestins, en sumen més de 150 als territoris palestins ocupats.
• El retorn dels aproximadament 6 milions de persones palestines refugiades és actualment impossible; Israel no reconeix com a seva aquesta responsabilitat i reconèixer-ne el retorn significaria reconèixer l’existència històrica del poble palestí.
• Concessió de llibertat i independència al poble palestí sota un estat sobirà amb Jerusalem com a capital. Resposta: Jerusalem no serà la capital de Palestina, el control dels recursos naturals no es cedeix (Israel controla aproximadament el 80% dels aqüífers palestins i les seves terres) i la demolició de cases augmenta. La intervenció dels soldats a la vida de la ciutadania palestina és denigrant; la seva missió és destruir la dignitat de les persones palestines i gaudeixen d’extrema impunitat per fer-ho.

Palestina ha quedat completament fragmentada: la Palestina del 48 completament oblidada; Cisjordània sota control militar; la Franja de Gaza indefinidament aïllada i bloquejada. A Cisjordània, territori amb què ens vàrem vincular durant la major part del projecte, existeix la presència militar d’Israel a través d’intrusions a cases palestines de manera sistemàtica, controls militars als checkpoints per impedir i limitar el moviment de les persones palestines dins i fora dels territoris ocupats, empresonaments sense càrrecs, demolició de cases, càstigs col·lectius, augmentar la dependència econòmica palestina amb el control dels recursos i impostos, tortures i assassinats, entre altres vulneracions dels drets humans i civils de les persones palestines. Aquestes reiterades discriminacions priven Palestina de desenvolupar-se econòmicament i política. A més, la construcció de carreteres de circumval·lació a Cisjordània i dels assentaments sionistes que rodegen els nuclis palestins priven la comunicació lliure i independent a Palestina i provoquen la confiscació de les seves terres.

Palestina ha quedat completament fragmentada: la Palestina del 48 completament oblidada; Cisjordània sota control militar; la Franja de Gaza indefinidament aïllada i bloquejada…

69 anys després de la creació de l’estat d’Israel, la consolidació d’aquest estat és indiscutible i el control dels mitjans d’educació i comunicació és clau per a la falsificació d’una cultura i la perversió del pensament sobre les noves generacions, basades en la negació històrica de Palestina i reafirmants que aquí, abans del 1948, no hi havia res.

Per entendre la complexitat de l’ocupació palestina cal analitzar la seva història. Aquest conflicte no és local, sinó que s’explica a través de la implicació de la comunitat internacional. El que sí que és evident és que les conseqüències les paguen la ciutadania palestina que, front l’opressió, ha escollit la resistència com a forma de vida abans que la rendició.

“El poble palestí manté el seu esperit de resistència, cimentat en la seva pròpia comunitat, contra l’ocupació israelita. Però no es pot escapar d’un sentiment de soledat i desemparament davant del silenci còmplice de la comunitat internacional”, Majed Nassar, Nassar Ibrahim.

Una terra amb un poble organitzat: Palestina

29-gener-2018

Autoria: Grup de Treball Creem Llaços

D’on venim? El projecte Creem Llaços (I)

“Una terra amb un poble organitzat: associacionisme i joventut a Palestina” sembla un títol enorme. Aquesta sensació també la vàrem tenir quan li vam posar títol al projecte: “Creem Llaços”. Però un cop a Palestina, un cop en contacte amb la realitat, un cop havent conegut les històries d’aquelles persones, tots els títols que se’ns feien grans es van omplir de significat.

Fent una mica de memòria, el grup de treball de Palestina va sorgir del viatge d’algunes monitores a aquest país l’estiu del 2015. En tornar, a l’AGO realitzada a Molins de Rei aquell mateix any, es va aprovar la creació d’un grup de treball que derivava de la Comissió Internacional, per a treballar al voltant de la situació de Palestina i el nostre posicionament com a entitat. Aquell grup no va acabar d’arrencar i un any més tard, a l’AGO del 2016 a Granollers, un grup de monis van tornar a presentar la proposta, per donar-li una segona oportunitat. D’allà, va sorgir un grup més consolidat que hem seguit treballant fins ara.

Sabem que des d’aquell moment, tot i que s’ha fet molta feina, no hem anat difonent gaire el que anàvem fent. Per una banda, perquè anàvem saturadíssimes de feina; per l’altra, perquè Israel té forts sistemes de seguretat informàtica i de rastrejament i volíem comprometre’ns el mínim possible a les xarxes.

D’entrada ens vàrem plantejar el projecte en tres fases

Del setembre de 2016 al juliol del 2017. Va ser el moment de decidir què hauria de ser aquest projecte, quins objectius ens marcàvem, què necessitàvem… Primerament, tot això tenia un cost i vam començar amb les campanyes econòmiques (samarretes i bosses, per una banda, i dues kafetes, per l’altra). També vàrem creure necessari un moment d’aprenentatge, en què vàrem fer formacions sobre context històric i polític, realitat cultural, seguretat informàtica i fronterera (per passar des d’Israel fins a Palestina). I partint d’un dels objectius marcats, que era fer una brigada per conèixer la realitat i fer un petit documental, vàrem començar a contactar amb les entitats palestines i israelianes que ens acollirien allà i que marcarien el nostre itinerari.

Del 31 de juliol al 18 d’agost del 2017. Vam fer el viatge a Palestina. El xoc amb la realitat, i les entitats i persones, van fer que redefiníssim part del projecte i adaptéssim els nostres objectius a les necessitats i interessos locals. Va ser un viatge molt intens, en què vàrem conèixer molta gent que ens va donar una visió panoràmica de l’ocupació i en què vam fer molta feina recopilant material audiovisual.

Des del setembre del 2017 fins a l’actualitat. Estem desenvolupant el projecte, creant el documental i la guia educativa que ha de servir per a difondre i apropar la realitat palestina, perquè ens serveixi com a excusa per fer un treball de valors en profunditat.

Palestina és una terra amb un poble que ha decidit resistir i lluitar per la seva llibertat i la seva dignitat. D’aquesta manera demostra que la lògica d’ocupació d’Israel no és suficient per destruir els drets d’un poble, negar-li’n la història i eliminar-ne la consciència.

Des de Catalunya, fem una crida a la solidaritat internacional i a la lluita per l’alliberament dels pobles oprimits. La resistència es construeix des de les bases i nosaltres també som part d’aquesta lluita que ha transcendit les fronteres i que no és una qüestió dels afers interns d’un estat.

“Existir és una forma de vida apropiada para a aquell que és capaç de transformar, produir, decidir, crear i comunicar-se”, Paulo Freire.

• En aquest enllaç podeu trobar el manifest de Creem Llaços – Brigades a Palestina.
• En aquest altre, la pàgina de Facebook on van publicant les activitats i les propostes.

Festes i festinhas

15-gener-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.

Puuuues ya se aproximaban las fiestas, juntamente con las lucecitas en las calles y las ferias de Nadal. Todo muy bonito, es verdad, pero alguien tenia que poner fin a esto, y eso lo hice yo…matando al Caga Tió MUAHAHAHA
Así fue. Hicimos una obra de teatro/gimcana en la fiesta de Nadal de l’Esplai Torxa, una escena estilo Cluedo, la víctima el Caga Tió, muerto por engaño por João, el amigo de “Erasmus Republicano”, jugándolo para la hoguera por desconocer la tradición.
El publico adivinó quien era el asesino, pero se quedó condescendiente con el personaje ahahaha!
Después de toda esta movida, apareció un Caga Tió gigante y los niños, y no tan niños, pudieron apalearlo y sacarle sus dulces.
Afuera empezó el sonido de tambores acompañado de fuegos de artificio en espiral girando sobre los pequeños niños que los llevaban en estilo paraguas como en un cuento de hadas.

A los búnkers!!!
Finalmente, los tan esperados BÚNKERS.
Me encontré con algunos de mis bros de Torxa y fuimos por la tarde. Empezando a subir por el Parc del Guinardó, por atajos de quien creció por aquí, teniendo el privilegio de vivir cerca de este pequeño mundo para explorar, y refugiarse de la urbe.
Al llegar, después de una subida semivertical en modo esprint (atajos…ahahah), tuve la oportunidad de ver la puesta de sol y poder “exaltar” la mirada de una forma altiva sobre el caos y el orden que engulle la ciudad.
Es un sitio donde te elevas, no solo en altura, respiras y sientes la urbe en 360º pero con la tranquilidad de la distancia.
La orientación de como se dispone la ciudad, también se torna más lógica y definida mentalmente, y poco antes de finalizar la visita, me marqué otro futuro objetivo: visitar el Laberint d’Horta.

Nit de Nadal…

Bueno, bueno… No soy muy fan de las Navidades. Además, éstas las iba a pasar solo, pero eso no fue un drama. Afortunadamente, el arte siempre está presente en mí y me sirve de refugio, expresión y exploración y con él siempre encuentro el camino para sentirme bien.
La noche la pasé entre pirografía en corcho, “llamadas internacionales” y buenas dosis de humor, y así me lo paso bien en mi mundo, aunque nostálgico y con Saudades.

En el día de Navidad me fui de paseo freestyle, sin rumbo. Empecé por la plaza de Catalunya, donde había un espectáculo musical/teatral y muchas otras actividades y juegos para niños, además de una decoración de la plaza muy fina!
El resto ya no se cuenta, es freestyle… Uno va descubriendo por casualidad, una pegatina aquí, otro grafiti allá, un mural XL, un músico de calle…

El día 26 es mi cumpleaños, y el espíritu NO Navideño seguía en mi ahahah, pero subí al Guinardó y estuve con los chicos y me distraje un poco, volviendo a la producción artística de noche, a quemar corcho!!!
No tenía regalos para ofrecer en mi Navidad adelantada en el calendario, así que fui al Mercat Fira de Bellcaire Els Encants, buscando un muñeco de Mr. Bean, pero con poco éxito. Fue entonces que busqué por Geek/Comic Shops y encontré una zona que es una mina. Si eres fan de anime, series, películas, frente al Arc de Triomf hay como 10 tiendas de este tipo. ¡Y qué tiendas más chulas! Algunas hasta son café/club de juegos de mesa, unas solo de terror, otras más anime japonés. Hay mucha variedad, es todo un universo en el que perderse! Aaaah y  sí, al final en la última tienda me esperaba ese pequeño Mr. Bean que buscaba ahahaha!

Fin de año
A medianoche fui a la plaça de Espanya, decisión de ultima hora ahahah. Tremendaaaa la energía que se siente, el local y el espectáculo de fuego, agua y audiovisuales, fueron impresionantes y diferentes de cualquier otro fin de año que tuve.
Pero eso fue el inicio de una larga noche. Estuve casi 15 minutos para salir del aglomerado de gente, me recordó a los primeros días en las manifestaciones. Los metros cercanos estaban cerrados y toda esa multitud se dispersaba para todas direcciones, tal cual hormigas.
La segunda parte de la noche fue en Font d’en Fargues, donde me encontré con mi gente del Esplai Torxa. Había un concierto de Angangas, de los cuales doy mi “propz” gran dinámica de show, contrastando drásticamente con el magnifico “DJ Superguai”, que aunque se entregaba a su público, sus nociones del Djing eran muy dudables ahahah. A pesar de eso, al final valió la pena toda esta movida, por pequeños momentos de risa insana, miradas que se cruzan, uno que otro toque de danza mientras te olvidas de la música y por conversaciones de borrachos conscientes ahaha

Matar Saudades
Al inicio del año volví a Portugal, durante 8 días, para visitar a la familia y tener la merecida cena de Navidad.
Muy grato por el confort de mi cama, la paz de mi hogar, el amor de mis padres.
Volver a mi taller, la “guarida del arte” y reabastecerme de corcho, pero también recibir las visitas necesarias.
Ver la playa (necesidad de primera) increíble, sin un puto edificio, totalmente limpia, por el tema de la remodelación…
Estar con mis brooos, soltar todo el humor posible, saber qué han producido, ir a sus talleres y estudios de música, escuchar su magia y dejar la mía AHAHAHAHA.
Ir a la asociación Backup, y darme cuenta de las novedades respecto de la participación juvenil.
Para cerrar con llave de oro, la sincronía quiso que se hiciese ese día la primera reunión entre la nueva concejal de la cultura y los artistas de la ciudad, lo que ya demuestra una intención por su parte de cambiar la estagnación cultural y escuchar las propuestas de los artistas.

Pero bueno hay mucho que hacer allí, y yo aun tengo mucho que aprender y poner en practica aquí en Barcelona y en Esplac, así que cada cosa a su tiempo y lugar.

Me despido deseando que este año surjan grandes cambios de mentalidades y que el sentimiento de empatía y el sentido común se hagan oir junto a unas ganas de progreso individual y comunitario.
Moltes gràcies por acompañar un relato más de mi experiencia en Catalunya! Adeuuuu!

Esplais antiracistes, lleure compromès

18-gener-2018

Autoria: Júlia Hosta (Esplai Xangó), Núria Domingo (Esplai Boix) i Miquel Martorell (Esplai Turons), formadores de l’Escola Lliure El Sol.

La volta al món en 80 dies, les cultures del món (o la seva versió gastronòmica: les cuines del món), indis i vaquers… I tants altres eixos d’animació al voltant del concepte màgic de la diversitat cultural. El treball entorn d’aquesta idea ha estat present a les entitats de lleure associatiu des de sempre, però tenim clar què són exactament les cultures? Com en parlem? De quina manera les representem a les nostres activitats?

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix cultura com a “conjunt de símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc. que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble”. És a dir, que una cultura ho és pràcticament tot (i justament com que és un concepte tan ampli, no acaba sent res). En altres paraules, el concepte de cultura és molt ambigu, molt flexible i, per tant, està al servei de qui l’invoca. Les preguntes que plantejàvem més amunt, doncs, no tindrien raó de ser si darrere d’aquestes “paraules boniques” amb què tant sovint ens omplim la boca – cultures, diversitat, tolerància – no s’amaguessin pràctiques i actituds més discriminatòries del que ens pensem.

Si mai algú ens preguntés si el nostre esplai és racista, molt probablement contestaríem que no. No ens definiríem com a racistes perquè, de la mateixa manera que no som masclistes ni consumistes, ser racista és “dolent”. Però de ben segur que una mirada atenta ens permetria identificar, molt ben camuflades, actituds excloents. Fer-nos preguntes ens ajuda a reflexionar-hi: Hem revisat que els menús siguin realment inclusius? Tothom té garantida la llibertat de culte? Treballem els nostres eixos d’animació des de la voluntat de descoberta o des de l’estereotip fàcil? La manera en què plantegem la perspectiva de gènere té en compte qüestions culturals? Com ens relacionem amb els col·lectius de persones migrants? Som una entitat “diversa”? Hem de ser-ho?

Potser hem construït els pilars de l’entitat des del supòsit que la nostra cultura és, si no directament superior, sí més “normal” que les altres.O simplement no ens hem plantejat que hi pugui haver altres maneres d’habitar i concebre el món.

Segons què hàgim contestat a les preguntes anteriors, és hora de posar-nos a treballar. I un bon lloc per començar és revisant el nostre ideari. Els valors que hi hem plasmat són tan importants com pensem, però segurament també més etnocèntrics del que voldríem. És a dir, que potser hem construït els pilars de l’entitat des del supòsit que la nostra cultura és, si no directament superior, sí més “normal” que les altres. O simplement no ens hem plantejat que hi pugui haver altres maneres d’habitar i concebre el món més enllà de la nostra (que és una altra manera de veure i de viure aquest privilegi de la norma). Però més enllà de les idees, les nostres pràctiques i els nostres discursos quotidians també estan impregnats de segles de racisme. Si els esplais no som un mirall de la realitat, és en gran mesura per tots aquests motius. Per tant, si volem obrir les nostres entitats a persones d’origen divers –si volem ser realment inclusives i no només celebrar la diversitat des de la superfície– és imprescindible que comencem a revisar els nostres privilegis i els espais de poder que inconscientment ocupem. És hora que escoltem totes les veus que ens envolten i que assumim responsabilitats.

De la mateixa manera que fa uns anys vam passar de no ser masclistes a definir-nos i actuar com a feministes, cal que deixem de “no ser racistes” per esdevenir, de manera proactiva i clara, antiracistes. I ser antiracistes vol dir començar posar línies vermelles en aquelles actituds que permetem i aquelles que no. També vol dir apropiar-nos de les paraules boniques que ho volen dir tot (i que a la vegada no diuen res) per dotar-les del contingut que ha de guiar les nostres accions quotidianes i la transformació social a la qual aspirem. El racisme va més enllà del color de pell. Estereotips culturalistes, islamofòbia (de gènere), antigitanisme, etc. deixen clar que es tracta d’una discriminació interseccional. És imprescindible, doncs, fer el discurs i la pràctica antiracistes també plurals.

De la mateixa manera que fa uns anys vam passar de no ser masclistes a definir-nos i actuar com a feministes, cal que deixem de “no ser racistes” per esdevenir, de manera proactiva i clara, antiracistes. 

Però per arribar aquí ens cal conèixer(-nos) i compartir opinions. I massa sovint ens trobem que en els debats sobre aquests temes som ben poques, potser un reflex de la importància que els donem. Us convidem, doncs, a portar aquest debat a les vostres assembles per tal d’establir compromisos que facin del vostre esplai una entitat lliure de qualsevol mena de discriminació. A l’Escola Lliure El Sol ens hi hem posat: a més d’un monogràfic dedicat a aquests temes celebrat el desembre passat, oferim a les entitats assessoraments i formacions a mida. També trobareu interessants propostes d’activitat al recurs d’Esplac “Mirall de realitats”. Esperem que tot plegat sigui un granet de sorra cap a un lleure encara més compromès, cap a uns esplais que deixin de ser “no racistes” per passar a ser obertament antiracistes.