Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Scroll to top

Top

Posts By comunicacio

Som un sac d’emocions

18.12.2017 |
18-desembre-2017

Autora: Marta Torns, monitora de l’esplai Boix i participant en les Jornades de Lleure i Feminismes


Fa una estona que he tornat a casa de les Jornades de Lleure i Feminismes i, després de fer-me una dutxa calenta, no he estat capaç de no tombar-me al llit. Estic desfeta, físicament i mental (bé, no negaré que el cansament també és producte d’una nit distreta).

Cansada i vibrant, d’emocions i de pensaments, de sensacions que em fan sentir viva, i alhora poruga i petita. Per això escric. Necessito treure d’alguna manera el que se’m mou per dins i, en fer-ho, intentaré no jutjar-me i, si ho faig, intentaré perdonar-me. No, no estic contenta amb el que acabo de dir… No ho intentaré: serà així. Perquè jo decideixo com prendre’m la vida, i vull viure tranquil·la i contenta. I aquest embolic rocambolesc que acabo d’expressar va molt lligat amb el que vull dir en aquest article.

Com més m’endinso en el món del feminisme i de les formacions, més immersa em veig en debats que no acaben mai. Més preguntes sorgeixen i menys mecanismes em convencen més que la comunicació assertiva, l’empatia i l’acceptació. L’amor i el respecte en la seva essència més pura. Cuidar-se des d’una posició equitativa, horitzontal, humil, vulnerable; ja que, sota qualsevol etiqueta, som sacs d’emocions. I quan parlo d’etiqueta, parlo de les que ens adjudiquen els altres i de les que ens autoadjudiquem nosaltres. “Dona, home, puta, negre, ells, elles, bolleras, trans, gorda, marica, burgesa, feminazi, immigrant, tendre, punki, hippi, responsable, cariñosa, freda….” M’explota el cap.

Totes som agents dins un sistema de relacions que es mouen i es transformen a través de les emocions, unes emocions que es desperten a partir de paraules i de gestos. Perquè sí, accepte-m’ho, les coses (paraules i gestos) ens afecten, i no ens fa menys fortes acceptar-ho. És més, reivindico la fortalesa que té acceptar-nos vulnerables. Confirmo amb la meva experiència que acceptar la derrota, el fracàs i el dolor, m’ha permès conèixer els meus punts febles, i també els forts. M’ha permès (i em permet, en present) desenvolupar, amb molt de temps i de conflictes, les meves pròpies eines per (sobre)viure. Empoderar-me del que soc i del que faig per reconèixer-me en la diferència i en els defectes. Per descobrir que no hi ha coses correctes ni incorrectes, sinó corrents d’aire que segueixes o no. Per descobrir que les meves pors son les meves portes, i que el més important, descobrir quantes portes hi ha i quina mida tenen, no implica haver-les d’obrir. A poc a poc les vaig veient, i jo decideixo si les vull obrir, quan les obro i de quina manera. Perquè la meva vida és meva, i ningú em coneix més que jo per cuidar-me. Ah, per cert, per mi cuidar-me no vol dir tenir sempre un somriure i agradar-me en tot el que soc i faig. Jo entenc cuidar-me com escoltar el meu cos i posar consciència al que sento i quan ho sento, i descobrir quina relació hi ha entre aquestes coses. Decidir si hi vull fer alguna cosa és un pas posterior que cal prendre’s amb calma i paciència. Cuidar-me és conèixer els meus ritmes, saber quan puc i quan no, i no fustigar-me. Acceptar el que soc i entendre’m. Expressar-me, al cap i a la fi, és un mecanisme que jo tinc per entendre’m i conviure. Per posicionar-me dins el grup.

Perquè sí, accepte-m’ho, les coses (paraules i gestos) ens afecten, i no ens fa menys fortes acceptar-ho. És més, reivindico la fortalesa que té acceptar-nos vulnerables.

No acabo de saber si s’entén el que intento expressar, però el que vull dir és que em sap greu si hi ha termes que utilitzo, o gestos que faig, que molesten o fan mal a altres persones. La cultura de valors i actituds ocultes que mamem des de petites fa que, quan parem i analitzem tot el que hi ha (és a dir, què sóc jo i què és la resta), posem consciència de la feinada constant que implica construir-se, tant en la mirada com en l’acció.

Vull expressar que em sap greu que busquem culpables quan la gent fa el que pot (i a vegades més). Que (con)viure no és fàcil a vegades, però la confiança (en tu i en la resta) ajuda a fer-ho més fàcil. Que no es pot saber el que pensa tothom, i el que cada persona interpreta. Jo confio que no em vols fer mal quan em qüestiones, tot i que me’n faci. I espero que si actuo lliurement i tranquil·la, confiïs que no ho faig per fer mal. Confio que totes volem sentir-nos realitzades, sentir estima i respecte, i que a poc a poc ho anem teixint amb una bona comunicació. Que si ens qüestionem ho fem des de l’assertivitat i l’empatia, no des del judici ni la ràbia.

Avui redescobreixo que col·lectivitzant les pors, les inseguretats i qualsevol tabú que ens oprimeix per dins, ens podem fer visibles, podem comprendre’ns, podem descarregar pedres de la motxilla que ens encorben l’esquena, i podem recodificar-nos i reinventar-nos. I el més important, gaudir en el procés, i en la paradoxa d’entendre que no cal entendre res, sinó (con)viure de la millor manera que sabem i que podem, sense mai deixar de revisar-nos i reinventar-nos des de la constructivitat que ens fa créixer.

“No vull ser responsable del que no sabeu resoldre”

13.12.2017 |
14-desembre-2017

Autora: Alba Lafarga, ex-monitora de l’Esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.


Cada any, quan arriba el Dia Universal dels Drets dels Infants, tots els esplais ens llancem al carrer per reivindicar-los. Sí, és cert que els drets dels infants s’han de garantir i reivindicar cada dia, i això és precisament el que fem les monitores d’esplai cada dissabte. El fet que hi hagi un dia dedicat al DUDI és una excusa per projectar la nostra tasca més enllà de l’ambient quotidià i recordar els drets fonamentals dels més petits.

I què fem des dels esplais? Eduquem en valors, valors que normalment no es troben a l’escola. I ho fem d’una manera alternativa i sobretot vivencial. Ara bé, també cal tenir en ment que, ho vulguem o no, estem transmetent als infants maneres alternatives de viure que poden xocar amb la realitat que habiten. I és aquí on vol anar a parar aquest article. Més que repassar tots els drets fonamentals que tenen els infants segons la declaració del 1959, es parlarà d’un dret molt específic i no explicitat en els 10 principis del text aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides: el dret a no ser responsable del que els adults no saben resoldre.

Es desenvoluparà el tema a partir del cas de Little Rock (1957) i de la lectura que en va fer Hannah Arendt. El cas parla de nou noies negres d’entre 15 i 17 que van ser les primeres a anar a una escola de blancs per acabar amb la segregació entre blancs i negres als EUA. El primer que cal destacar és que la mesura de posar fi al racisme va ser creada i aplicada per persones blanques (que en aquell context eren els opressors) que decidien quines eren les prioritats de la població negra del país.

En l’article, Hannah Arendt advertia que, ateses les característiques del sud, aquest era el pitjor lloc per començar a implementar polítiques contra la segregació racial. Segons l’autora, es va aplicar de manera impacient i desencertada. Quan les nou nenes van haver d’anar caminant fins a la nova escola cap de les persones a favor de la inclusió social i la igualtat els va fer costat. Per contra, les noies van ser increpades, insultades i criticades durament. I en posar tropes per protegir les noies van convertir la manifestació passiva en una resistència massiva.

drets

El fet de començar la integració en les escoles públiques era un acte de desplaçar la responsabilitat dels adults als menors d’edat. En paraules d’Arendt: “La nena, evidentment, era obligada a ser una heroïna –quelcom que ni el seu pare absent ni els representants de la igualtat de NAACP també absents havien estat cridats a ser.” Quan Arendt parla de l’absència del pare i dels representants de la igualtat vol dir que no l’estaven acompanyant a l’escola per emparar-la dels insults i la violència que la perseguien. Posaven l’infant en una situació vulnerable i, a més, l’adult es desentenia de la situació i fallava com a autoritat encarregada de vetllar pels seu benestar.

L’exemple de Little Rock és un clar episodi de vulneració dels drets dels infants i de polítiques en pro de la igualtat mal aplicades. No hi ha manera que aquestes nou noies puguin recuperar aquells anys d’institut vivint un maltractament constant a les aules i als carrers. Justament el aquest cas va ser recuperat fa uns mesos amb la publicació de Sweet Sixteen (2017, Pagès Editors). Mentre que Arendt feia una crítica tenaç a les polítiques d’igualtat i inclusió social, Heurtier, autora de la novel·la, presenta les noies com heroïnes. És a dir, precisament com allò que no havien escollit pas ser i que no haurien d’haver estat mai. Són dues lectures diferents d’una mateixa realitat.

Avui dia encara trobem molts exemples paral·lels a Little Rock. Un cas clar seria el d’infants que no es troben bé en l’assignació de gènere que els ha tocat i que pateixen assetjament escolar per part dels companys de classe per no ser normals. Està molt bé que des dels esplais intentem construir espais perquè els infants es puguin obrir, descobrir-se i expressar-se en llibertat. Així hauria de ser a tot arreu. Però tot i les bones intencions i els coneixements que tenim sempre hi ha elements del context que se’ns escapen. Perquè no podem canviar de la nit al dia la manera de pensar de la resta d’infants de la colla. Perquè no estem en la seva realitat escolar ni familiar. Quan els problemes que pateixen els infants radiquen en l’estructura de la societat no podem posar-los a ells d’estendard i bandera perquè, com en el cas de Little Rock, els estaríem fent responsables d’un conflicte social que els adults no han sabut resoldre ni encarar.

turu-som-una-pinya

Portugal: dos mesos i cinc llits

13.12.2017 |
13-desembre-2017

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de la Comissió Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.


Sóc la Cira.
Ja fa quasi 23 anys que el Koumera i l’Àfrica van decidir començar a escriure les línies de la meva història. Tot va començar un 20 de desembre en un petit pis del barri d’Horta (Barcelona), on m’esperaven una germana i una àvia fantàstiques disposades a acompanyar-me i donar-me suport en tots els capítols de la meva vida. Després van arribar més germans, nebots, tiets, cosins… La meva història només acabava de començar, els primers passos per casa, pel poble, pel Senegal, per l’escola i per l’esplai em van servir per obrir nous camins, i des d’aquell moment ja no he parat de caminar. Al Xangó (el meu esplai) vaig descobrir que no només tenia cames, sinó que també tenia ales per sortir volant de tant en tant, així que vaig voler fer-les servir i començar a explorar nous horitzons. Amb el temps vaig començar a col·leccionar viatges a Dublín, Itàlia, Berlín, París, l’Empordà… I ara fa dos mesos que va començar l’últim capítol del meu llibre d’aventures: LISBOA.

Adéu, Barcelona!
El 12 de setembre, després de comiats, d’una diada i d’un tastet de les festes d’Horta, va tocar buidar l’habitació i encabir totes les meves coses en dues maletes per començar una nova etapa a l’altra banda de la península. Un vol de Tap Portugal de dues horetes rumb a Lisboa va marcar l’inici d’aquesta tapa. Sense saber el que m’esperava, ni on dormiria aquella nit, el meu cos es va anar omplint de sentiments: tristesa, alegria, il·lusió… però sobretot nervis i ganes de conèixer el que m’esperava a terres atlàntiques.

Arribar a l’aeroport i trobar l’Ana i l’Elena (cares que ja coneixia de la meva breu estada en els intercanvis juvenils del maig passat) em va tranquil·litzar. Aquest cop parlaven portuguès i no entenia la meitat de coses que deien, però tot i així vaig començar a sentir-me com a casa. I ara sí, aquí va arrencar la meva superaventura, que no va tenir els primers capítols a Lisboa, sinó entre Cascais, São João i moltes altres destinacions.

Abans de poder dir que tenia casa, vaig dormir a casa de la Gina, una dona molt espiritual, amant del Carib, dels balls de saló i de la medicina alternativa. En aquella petita casa de dos pisos tenia una habitació amb un vàter sense porta (dic vàter i no lavabo) davant del llit, el meu primer llit. Durant l’estada a São João, vaig tenir l’honor de tenir com a veïna una altra voluntària, la Pierina, una peruana divertida i amorosa que em va començar a obrir pas per la ciutat de Cascais, d’una banda, i per Rota Jovem (la meva actual associació) i els seus voluntaris, de l’altra.

Amb la Pierina vaig estar-hi pocs dies, però els suficients per fer mil coses, com ara passejar amb bicicleta, anar al festival de llums de Cascais, descobrir La Bodeguita (un petit bar amb música i begudes cubanes), conèixer en Luís, anar de compres… I moltes coses més que van fer que la Pierina passés de ser “l’altra voluntària” a una nova amiga.

Una setmana intensa d’aprenentatges
Després de moltes caminades pel passeig marítim que uneix Cascais i São João amb un sol ponent de color rosat de fons, el meu viatge va canviar dràsticament. Un autocar ple de joves voluntaris portuguesos (i jo) vam partir en direcció Odemira, un municipi de la regió rural d’Alentejo. Allà m’esperava un matalàs al terra d’un temple espiritual d’una ecoaldea (el meu segon llit). Aquells dies al Centro Ambiental de Cabaços, vaig conviure amb el Manu i uns 25 joves de barris desafavorits de la zona de Cascais. En Manu semblava un personatge de conte; era un senyor gran, ple d’històries i saviesa, que havia viatjat per tot el món i que ara havia creat aquell petit poble on convidava joves i famílies a conviure amb ell.

Els 25 joves, carregats d’energia, vam anar compartint les nostres habilitats. Quatre dies per provar diferents estils de danses, acrobàcies, malabarismes…, entre d’altres. Uns dies lluny de la capital per conèixer joves portuguesos amb una vida molt diferent a la meva, per començar a pronunciar les meves primeres paraules en la seva llengua, per compartir nits de foguera i guitarra amb famílies israelianes, per construir una domus geodèsica, per jugar riure i per fer nous amics.

Aquella setmana plena d’experiències es va acabar amb un vol d’avió cap a casa. El 30 de setembre, en l’aniversari de la meva germana i el dia abans d’unes votacions importants per la meva terra, vaig tornar a casa per complir amb els meus deures com a germana i com a catalana. Aquell viatge va marcar un abans i un després. Un cap de setmana carregat de sentiments, per després tornar de nou a Portugal i ja instal·lar-me a la capital portuguesa.

El 2 d’octubre l’Elena tornava a estar a l’aeroport, aquest cop amb una de les meves futures companyes, la Domi. Aquest cop ja no ens dirigíem cap a São João, anàvem a un hostal lisboeta on m’esperava el tercer llit, compartint habitació amb dos voluntaris més: Diego el Madrileny i Nadejda la Búlgara. L’endemà vaig conèixer Andrea la Gallega i Ileana la Romana. Tots sis vam començar a descobrir la ciutat i a poc a poc vam anar muntant el nostre futur pis. En tres dies ja vam poder inaugurar casa Glòria i així vaig estrenar el llit actual (el quart).

Una setmana de muntatge de lliteres, de posar coses a lloc i d’ordenar-ho tot per començar a sentir-nos com a casa. I altre cop el meu viatge va agafar una nova bifurcació amb destinació al nord de Portugal, Guimarães, on diuen que va néixer el país. El meu cinquè llit en una habitació compartida amb una italiana i una finesa, en un hostal on ens trobàvem 25 EVS per fer l’On Arrival Training, una formació per aprendre més sobre els projectes dels altres i per parlar de les nostres condicions com a voluntaris europeus.

El dia a dia a Portugal
Finalment, després d’aquella setmana vaig tornar a casa meva i a la que ja li dic la meva habitació, que la comparteixo amb en Diego, i vaig començar la nova rutina. Les classes de portuguès del dilluns, el dimecres i el divendres; capoeira el dimarts i el dijous a la tarda; forro el dimecres al vespre, i els caps de setmana visitar mercats (tant de fruita com d’artesans), i sopars i guitarreos amb els nous amics portuguesos i amb els amics catalans que ens hem retrobat aquí. I cada dia no festiu, anar a Rota Jovem, l’associació d’acollida. A Rota de moment ajudo amb diferents tasques a l’Ana, l’Elena, l’Alex i la Bea; però ja he començat a pensar les activitats que vull fer aquí amb els joves. Ara ja puc dir que Rota és la meva segona casa, i el lloc on faig feina en un ambient molt agradable. Els voluntaris i la direcció van venint a saludar, molta gent del carrer s’acosta a preguntar i hi ha un ambient molt juvenil. El dinar és el meu moment preferit del dia, quan ens asseiem tots i petem la xerrada.

Després de molts dies ja puc dir que a la ciutat dels set turons, entre postes de sol, pastissos de nata, fados, pujades i tramvies, m’hi sento com a casa!

Imatges de l’aventura!

mentores

gloria

22555654_10214583934461317_4789255472841329183_o

Postureig Esplai: “Un color? El groc de la gespa quan desplantes la tenda després de quinze dies”

11.12.2017 |
11-desembre-2017

Autoria: Consell de Redacció del Som Esplai


Encara no coneixeu Postureig Esplai? Es tracta d’una pàgina de Facebook de gestió anònima que comparteix mems, reflexions, enllaços i imatges relacionades amb el món dels esplais i els caus, sempre amb un toc d’humor. Des de la redacció del Som Esplai, hem volgut descobrir qui i què hi ha darrere la pàgina. Ho aconseguirem?

1. Què és el que més us agrada de l’esplai? TOT.
2. Una olor? La de la terra mullada quan surts de la tenda (que fa olor de peus) després d’una tempesta d’estiu.
3. Una pudor? La de la motxilla en tornar de campaments.
4. Una idea de negoci? Fer un Gran Hermano de campaments, o que els protagonistes del proper anunci d’Estrella Damm siguin monitores d’esplai.
5. Una cançó que us recordi els teus dies a l’esplai? Live is life – Opus.
6. Què és el que més odiàveu com a monitores? Descarregar tot el material l’últim dia de campaments…
7. Què repetiríeu mil cops? El nostre primer dia d’esplai.
8. Un color? El groc de la gespa quan desplantes tendes després de quinze dies.
9. El moment més calent dels campaments? Dubtem entre dos: la cadena de roba i la sopa de la primera nit.
10. Un moment de silenci? Quan mires les estrelles de campaments.

  • Ja que no podem revelar la vostra identitat, permeteu-nos que anem al gra: quan aneu en tren i puja un grup d’esplai, canvieu de vagó?

Aquesta pregunta és de principiants! Mai agafem trens el diumenge de 16 a 19 h (i menys els de la costa, que porten guiris incorporats). Així evitem infants cridant, joves tocant la guitarra, monis sobant per les cantonades i pudor entre de suat i de tupper de carn arrebossada amb truita de patates.

  • I ara que parlem de coses sense gaire interès, deixeu-nos preguntar com vau engegar el “Postureig Esplai”.

Érem dues monitores vivint els nostres últims dies a l’esplai, volíem transmetre tot el nostre coneixement, no desvincular-nos del hihi-haha del món del lleure… I vam pensar que quan ens féssim famoses potser lligaríem amb algun moni!

  • Molt bé, teniu més de 3.000 “m’agrada” a la vostra pàgina de Facebook. Però com porteu això de fer servir una xarxa social que està quedant tan desfasada?

3.142! No ens treguis mèrit!!! Saps la diferència que suposen 142 educadores??? Ara els infants diuen que Facebook està passat de moda i que el que es porta és Instagram… PER-FEC-TE! Mentre els nostres nens i nenes estan distrets, nosaltres podem seguir “rajant” per xarxes obsoletes.

  • Més preguntes indispensables. Teniu traça retallant cartolines? Sabeu plantar una tenda? Quantes gimcanes heu preparat a la vostra vida? (Volem saber si sou d’esplai de debò!)

Som d’un esplai dels de veritat, dels que va de campaments! Som més de muntar tendes que de plegar-les (que tothom sap que és un pal i que no queden mai bé), més de riu que de piscina, més de latrines que de…

  • I remenant una mica en el “baúl de los recuerdos”, què és el més surrealista que heu viscut a l’esplai?

L’evacuació d’un campament per inundació. Va ser el nostre primer any com a monis i vam haver de sortir del campament “con lo puesto”. Un cop a resguard de la tempesta, vam adonar-nos que els petits anaven en banyador perquè la pluja els havia enganxat al riu. Només havíem pogut rescatar tres motxilles de monitores, així que vam haver de vestir un grup sencer amb la nostra roba dels 15 dies. Tot els anava mil talles grans i semblava que la pluja els hagués encongit (un raig d’humor enmig de tant de caos i tristesa).

  • Creieu que els esplais tenim un sentit de l’humor propi (que la gent de cau no entén)?

La gent de cau és més “seriota”, o almenys això sembla! L’experiència ens ha fet veure que en realitat són gent bastant normal, gairebé com els d’esplai. Ja sabeu, intenten transmetre valors als infants a través de l’educació en el lleure (vaja, com els d’esplai, però amb fulards de més colors).

  • Per acabar, la pregunta que tothom espera. Quins són els límits de l’humor en el món del lleure?

Nosaltres no en tenim ni idea, però podeu preguntar a la gent del Sector Barcelona, que sempre proposaven aquest tema per a les formacions de la Trobada de Sector 😉

10 moments clau de l’AGO (en gifs)

04.12.2017 |
4-desembre-2017

Autora: Cèlia Nisarre, monitora de l’esplai Turons.


El cap de setmana 25 i 26 de novembre vam viure la 36a Asssemblea General d’Esplais Catalans, i segur que alguns pobres innocents van debutar-hi! Unes setmanes abans de la trobada, apareix un punt en l’ordre del dia de les reunions d’equips de monis on es parla de l’AGO, i en aquest moment surt el típic moni “cebolleta” explicant anècdotes de les anteriors assemblees generals davant la cara de terror dels més jovenets. Intentarem posar una mica d’ordre i donar els màxims detalls sobre l’esdeveniment per no agafar a ningú desprevingut de cara a les properes edicions.

1. QUAN VEUS LA DATA DE L’AGO AL CALENDARI
Tot i que s’envia un calendari amb les dates importants abans de marxar per vacances, tothom sap que el dia que reps l’agenda i comences a marcar les dates importants de l’esplai, trobes que l’AGO coincideix amb una excursió de grup, un aniversari, un dinar familiar, exàmens dilluns següent, un comiat de soltera, etc.
gif 1

2. QUAN ARRIBA LA DOCUMENTACIÓ A REVISAR
Moments màgics; quan reps un correu amb 8.000 documents adjunts de 180.000 pàgines cada un (sense doble espai ehhhh, a loco!) i uns pressupostos amb tot de números gegants i conceptes que no entens… I comences a sospitar de la desviació de fons per comprar tendes per l’ED (EC).

gif 2

3. QUAN VEUS EL LLOC ON ES FARÀ L’ACTE
Sigui on sigui l’AGO, sempre serà al punt oposat del territori on et trobes tu. Això suposarà aixecar-se a les 5 h del matí, agafar dos autobusos, tres trens i caminar una estoneta per un poble que GoogleMaps semblarà no reconèixer.
P.D.: Durant l’estona a peu, plourà.

giF 3

4. QUAN VEUS LES CARTES DE PRESENTACIÓ A L’EQUIP DIRECTIU (COORDINADOR)
Admetem-ho; ho feu per morbo. Per veure què ha fet a la vida aquella persona per acabar volent ser EC (voluntàriament). I les fotos? Una meravella! (menjant, escalant, ballant…) Això és amor pel moviment i no anar un cop a l’any a aixecar el vot 😛

gif 4

5. DURANT LES ESMENES
Ja sabeu… Aquell moment tens en què algú presenta una esmena de la qual fa dies que es parla. Acostuma a obrir un debat intens, calorós, llarg… (podria ser un cafè)!

gif 5

6. A LA PAUSA, CAFÈ
Correeeeee, correeeeee! Que si no només quedaran galetes Maria… i els termos de cafè estaran col·lapsats. I és gratis ehhhh, per això sempre n’agafem més del que necessitaríem.

gif 6

7. A L’HORA DE LES VOTACIONS
DRA-MA! Hores i hores sense fi…

GIF 7

8. A L’HORA DE LES VOTACIONS SI TENS SISTEMA DIGITAL
És broma motherfuckers!!! Ara som modernets i anem més ràpids que els raigs. Així tenim més temps per fer esmenes XD

gif 8

9. A LA CLOENDA DE L’AGO
Totes saltem, ballem i ens abracem al so de “L’energia de l’esplai”. Lluny queden ja els moments de tensió, les votacions sense sentit, les esmenes infinites…

giF 9

10. L’ENDEMA DE L’AGO AL MATÍ
Recordes que el divendres vas pensar que el dilluns al matí seria el millor moment per fer tot el que has de fer i ara ja és dilluns i l’únic que pots fer és sentir dins del teu cap la maleïda gralla de “L’energia de l’esplai”.

gif 10

Primer round de un cuico em BCN!

29.11.2017 |
29-novembre-2017

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.


Recién llegado de tierras lusas
Cansado de una lucha de cinco años con algunos resultados poco permanentes, decidí conocer diferentes realidades de la educación no formal infantil y juvenil, y por eso estoy en Esplac haciendo el Servicio de Voluntariado Europeo durante un año.

¿Quien y de dónde soy?
Me llamo David Mota aka Curtiço, tengo 26 años y soy un artista visual con raíces en Monte Gordo (Vila Real de Santo António, Algarve), un pequeño paraíso natural al sur de Portugal. Sus habitantes, los cuicos, descienden de una mezcla entre andaluces, catalanes e indígenas Tupi Guarani (Venezuela), con un origen sin una data muy bien definida. Ciudad impulsora del turismo en el Algarve (en los años 70), hoy lucha para adaptarse a todo el progreso turístico que hubo al lado opuesto del la región, y a una deuda financiera de las diez mayores del país. Sobrevive de la pesca y del turismo de verano, con poco más 3.300 habitantes, rodeado de reserva natural y con las playas más largas y la temperatura del mar más alta del país. 🙂
Justo cerca de la frontera con Ayamonte (España), donde la relación con “nuestros hermanos” no va mucho más allá de la compraventa de atollados (ropa de cama y toallas), del botellón, del tráfico de drogas y de uno que otro evento esporádico para justificar la creación de departamentos políticos con función de conectar las ciudades.
Es un paraíso que en general sufre de un desinterés muy grande, excepto en verano, cuando nos invaden a gran escala. Pero pasada esa época, volvemos a la monotonía de una ciudad con una cantidad muy reducida de actividades, conciertos, exposiciones, formaciones, emprendimiento…, además de un sentimiento de comunidad que cada vez se diluye más.
La falta de trabajo, agregada al poco apoyo del dinamismo juvenil, empuja a los jóvenes a una vida “sin color”, de rutina poco progresiva, con algún que otro consumo de drogas y sin grandes objetivos, o a marcharse para Lisboa o a otro país buscando un empleo y una vida más “rica” y diversa culturalmente. Todo esto obviamente generalizando, porque al mismo tiempo conozco jóvenes muy proactivos y con talentos inigualables, que luchan bastante para un cambio para mejor, aunque la corrupción política y la influencia de élites ralentizan el progreso de la dinamización juvenil y de la cultura urbana.
Juntamente con mi Crew Soulution y la asociación Backup, trabajamos para un despertar cultural infantil y juvenil en nuestro municipio, siendo un gran desafió dado que la población es muy poco participativa y los jóvenes y los niños tampoco están educados ni motivados (mayoritariamente) para una participación activa en la comunidad, en la cultura local o en voluntariado. Además, cuando se trata de cultura urbana, se pone otro desafio, pues debe existir algún miedo por parte del poder conformista a crear jóvenes cultos, activos, con valores y con alguna rebeldía propia de la cultura urbana…
Por todas esas razones, sentí la necesidad de aprender nuevas estrategias de educación, para en el futuro poder implementarlas, además de absorber la cultura urbana que proporciona Barcelona y ponerme a prueba saliendo de mi zona de confort.
Por irónico que parezca, yo también voté el 1 de octubre, pero en este caso para decidir la presidencia del municipio y de mi ciudad. Y bueno, ahora a esperar la promesa de una “casa de artes y juventud” que hizo la candidata que ganó…!

Llegada a BCN
Llegué a Barcelona el día 2 de octubre, con un recibimiento muy caluroso por parte de los monis del Esplai Torxa.
Al día siguiente tuve la oportunidad de vivir en primera persona parte de las manifestaciones de la expresión de una identidad catalana muy intensa y muy segura de si misma. Se pedía democracia y dialogo, dado todo lo ocurrido en el 1 octubre. Digamos que llegué en una fase intensa y que tuve una recepción con dosis extra de catalanidad. La verdad, fue muy bueno pasar esta fase aquí.
Hace poco estuve en una reunión del Sector Barcelona (dos horas en catalán, hahaha!) A pesar de un entendimiento intermitente por la lengua, noté una organización y una responsabilidad mezclada con informalidad (rulando cerveza y pipocas), y los puntos que hay que debatir se van resolviendo a través de dialogo. Todo eso parte de los jóvenes, sin ningún tipo de obligación ni control represivo ni evasivo de ninguna entidad reguladora o política. Estas reuniones de sector ponen en conexión toda una red de esplais que te hace estar más conectado con todos los barrios de la ciudad, sus jóvenes y sus realidades, lo cual es muy importante y siempre aporta algo al progreso de todos. Infelizmente es algo que no ocurre de forma fluida en mi región, al revés, allí hay una competición para nada saludadle…

Esplai Torxa
Me recibieron muy bien, enseguida me sentí supercómodo y ya me han presentado a los niños, aunque tuve pocas experiencias para sacar grandes conclusiones. Me parece un buen grupo, creativo y activo, y estoy seguro de que se van a crear lazos muy fuertes y vamos a crear actividades que nos marcarán a todos.
Se nota un conexión y una comprensión muy fuerte entre los monitores (fruto de varios años de vivencias como niños en el esplai). Son como una familia entre ellos, algo muy importante si el objetivo es transmitir valores como la unión, la empatía y la comunidad.
Aún estoy en fase de adaptación y reconocimiento, pero espero conseguir hacer algún tipo de actividad más conectada con la cultura urbana, las artes visuales y el vídeo, aunque ya vi que existe mucha libertad en las propuestas de actividades.
El sitio donde nos reunimos (Casal d’Entitats) tiene muy buenas condiciones para sesiones teóricas y prácticas; cuenta con material variado para usar en las actividades y una vista tremenda de la ciudad desde el barrio del Guinardó. Aún no conozco muy bien la zona, pero parece ser muy tranquila, un buen sitio para crecer, pues ya no se siente toda la confusión del centro. Tengo pendiente una visita a los búnquers del Carmel, puesto que me han hablado mucho de este sitio.

Viviendo en el centro
Al final encontré una habitación al lado de las Ramblas, a cinco minutos de Esplac. Creo que soy el que vive más cerca, ahahahah! En la sede de Esplac, hay un grupo de trabajo responsable y empeñado con plena entre-ayuda y se nota un ambiente de muy buena vibe.
Fui muy bien recibido, todos muy simpáticos y disponibles para ayudar. Es fácil integrarse y eso que yo soy mucho de vivir en mi mundo. Me siento fenomenal allí.
Por lo que he entendido, ellos son los responsables de toda la parte del backstage de los esplais, de todo lo que es burocracia, candidaturas, comunicación, permisos, conexiones internacionales, etc… Es una tarea fundamental para que todo el movimiento de Esplac funcione. Trabajar allí me da una mejor visión de toda la estructura, y aún tengo mucho que aprender mucho de ambas partes, y desenrascar-me (portugués) para ir siempre cumpiendo todas las tareas.
Gracias al Esplai Torxa, a la asociación Rota Jovem y a Esplac por esta oportunidad. ¡Daré lo mejor de mí! 🙂

Manifest 25-N: Dia Internacional contra la Violència vers les Dones

25.11.2017 |
25-novembre-2017

Autoria: Comissió de Gènere d’Esplais Catalans.


Avui, dissabte 25 de novembre de 2017, no és un dia feliç. És un dia trist. És un dia per recordar i per alçar la veu. Un dia per recordar totes i cadascuna de les dones que han patit la brutalitat del patriarcat i que han estat discriminades, insultades, agredides o assassinades únicament per la seva condició de dones. És un dia per alçar la veu en contra d’aquestes actituds injustificables i per visibilitzar un problema de fons massa seriós per deixar-lo de banda. I no pararem fins a eradicar-lo. No pararem fins que deixi de caldre el Dia Internacional contra la Violència vers les Dones.

D’entrada, hem de ser conscients que les dones víctimes de la més cruel violència masclista no moren, les assassinen. Assassinen. Les maten amb premeditació i traïdoria. I punt. Però, de la mateixa manera, hem de tenir present que la mort no és l’única violència masclista que existeix, ni de bon tros. Hi ha tantes formes… Agressions físiques i verbals, en públic i en l’àmbit privat: tot és masclisme.

Fer pagar menys a les noies per entrar a la discoteca, utilitzant-les com a mercaderia, és masclisme; comentar només la roba de les dones, presentar dones que freguen i homes que les ajuden per anunciar productes de neteja, fer acudits dient que les dones no condueixen bé…, també és masclisme. Posar el canviador per a bebès al lavabo de dones i hipersexualitzar el cos femení com a reclam per a grans marques també és masclisme. Afirmacions com “somriu, que estàs molt seriosa”, “així no es comporta una senyoreta” i “deixa’ls, parlen coses d’homes” també és masclisme. Totes aquestes situacions reforcen la discriminació cap a la dona i no contribueixen, en cap cas, a avançar cap a la igualtat real entre homes i dones. I, alhora, invisibilitzar aquest micromasclisme (a vegades no tant micro) també és, en la seva arrel, masclisme. I és preocupant.

Com també és preocupant que a Catalunya s’hagin efectuat des de principi d’any 6.740 trucades al telèfon 016 en atenció a víctimes de maltractaments per violència de gènere: 22 trucades al dia. Al dia. Gairebé una trucada cada hora. Per maltractament masclista. I l’any passat va haver-hi 19.546 denúncies per violència de gènere, 53 al dia, dues cada hora. I es van assassinar sis dones, en mans de les seves parelles o exparelles. Un panorama desolador. I unes dades que no registren la resta d’escenaris on es produeixen discriminacions i opressions a les dones. Quant camí queda per recórrer…

I una part d’aquest camí que ha de portar les societats contemporànies, dites “civilitzades”, a posar fi a aquesta violència brutal, inhumana i cruel, s’ha de fer des de baix, des de la infància, a través del treball amb els més petits. És a través de l’educació que canviarem la mentalitat de la societat i aconseguirem que el masclisme i la violència que a vegades en deriva desapareguin. I per això, els esplais, des del lleure educatiu, som una peça fonamental de l’engranatge que treballa a favor de la igualtat i el respecte. Si ho som, és per contribuir a no normalitzar situacions de discriminació, eradicar les actituds irrespectuoses i evitar perpetrar els rols de dominació. La violència masclista es combat des de l’educació. I als esplais exclamem amb convenciment: ni una menys!

Avui, dissabte 25 de novembre de 2017, és un dia trist. Per a totes.

Articles i espais d’interès

Servus, grüezi und hallo!

23.11.2017 |
17-novembre-2017

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.


Aquestes son totes les maneres en què he après a dir “hola” aquí a Àustria. Em dic Alícia, tinc 21 anys i vinc de Sant Cugat del Vallès, tot i que el meu esplai sempre ha estat i serà l’Eixam de Rubí. La meva primera impressió de Salzburg va ser que tota la ciutat és de postal: uns paisatges preciosos, rius i parcs per tot arreu, tot rodejat de muntanyes… La setmana en què vaig arribar hi havia una onada de fred i ja portava posada tota la meva roba d’hivern (i això que en pujar a l’avió anava en tirants); aleshores vaig pensar que moriria de fred un cop arribés l’hivern! Per sort, al Flohmarkt (mercat de segona mà), vaig poder trobar roba d’hivern baratíssima!

La gent aquí és molt maca. Sé que diuen que a Àustria la gent és molt freda, però jo no ho veig així. Totes les persones que he conegut són molt maques i molt simpàtiques, tot i que això de saludar a tothom donant la mà se’m va fer extranyíssim al principi. Els meus companys de pis són els millors, som sis compartint una caseta amb jardí davant del riu, a tan sols deu minuts en bici del centre (sí, aquí o ets mous en bicicleta o no et mous).

M’ho passo molt bé aquí. Faig moltes excursions i estic aprenent a fer escalada. Treballo molt, però tinc temps per a mi i això m’agrada. L’entitat acollidora són els Kinderfreunde, una entitat la qual ja vaig tenir el plaer de conèixer en l’últim campament internacional de l’IFM i que em va dedicar una molt bona rebuda. En l’equip hi ha tres espanyols, dos austríacs, una turca i una ucraïnesa. M’agrada que hi hagi tanta diversitat!

La idea del projecte m’agrada molt. Anem a parcs de la zona marginal de la ciutat (un diferent cada dia) i organitzem activitats per als nens que hi ha. Tot i això, molts cops m’he trobat que és quasi com una ludoteca, ja que uns nens juguen a futbol i els altres només volen fer manualitats. Trobo que potser se centren massa en el material (tenen un garatge ple de joguines i material impressionant!) Trobo a faltar poder fer activitats d’esplai, sense necessitar gaire material i fent reflexions conjuntament, però suposo que és més complicat de fer, ja que no sempre són els mateixos nens i tenen edats diferents.

Una altra dificultat que m’he trobat és l’idioma. Jo ja havia estudiat alemany amb anterioritat, cosa que ha fet que les coses em siguin més fàcils, però les reunions es fan en alemany, en el grup de Whatsapp es parla en alemany… i molts cops em costa seguir el fil de la conversa i poder aportar-hi les meves idees.

D’altra banda, m’agrada molt que realment escoltin les meves idees, i gràcies a això el mes de novembre desenvoluparem un centre d’interès amb personatges i tot! És el primer cop que fan una cosa així, però els agrada molt (tot i que com que va ser idea meva m’ha tocat a mi disfressar-me). Espero veure com evoluciona aquest projecte i poder seguir intercanviant idees i aprendre de les seves!

I els animals no humans, què?

16.11.2017 |
16-novembre-2017

Autor: Ramon Sagalés, membre de l’Equip de Coordinació.


Cada cop som més conscients de les opressions que pateixen segons quins col·lectius. I per això mateix diem que som feministes o aliats del feminisme, que som antiracistes i antifeixistes, que defensem la lluita obrera i que rebutgem la LGTIBfòbia, la globalització, el neoliberalisme, la corrupció, l’estat repressiu…

Tot això són lluites que més o menys totes podem compartir perquè es repeteix el mateix patró: hi ha un col·lectiu que n’oprimeix un altre. Més ben dit: hi ha un col·lectiu humà que oprimeix un altre col·lectiu humà.

Participem en aquestes lluites perquè en algun moment algú s’ha organitzat i ha liderat una petita revolució que s’ha anat fent gran. I ha comptat amb aliats, segur. Aliats de dins del sistema que pretenien un canvi, però que en cap moment n’han estat, ni n’haurien d’haver estat, abanderats. Perquè la part oprimida té la possibilitat i la capacitat d’organitzar-se i de transmetre un missatge clar i coherent amb el que pensa.

Seria estrany que jo mateix liderés el moviment feminista o el Black Live Matters, o que Amancio Ortega encapçalés la manifestació de l’1 de maig. M’agradaria veure’l, sí, ja que significaria que moltes coses estan canviant, però no a primera fila.

Ara bé, i els animals no humans què? Els animals no humans també són un col·lectiu que pateix una opressió per part d’un altre. El nostre, el dels animals humans. I sembla que ens sentim molt còmodes essent part opressora i no aliada. Ara mateix ja no és una qüestió ni de supervivència ni de necessitat, és una qüestió de plaer i egoisme. Ens agrada el gust de la carn, dels ous, de la llet amb cafè, de vestir amb pells, de fer un passeig amb cavall per la muntanya… Però mai els hem preguntat si estan disposats a fer tot això que pretenem que facin. Més que res perquè si pogués haver-hi una resposta seria que no.

No vol dir no, i un silenci també.

Creuant mirades: inaugurem el projecte!

15.11.2017 |
15-novembre-2017

Autora: Irene Asensio, tècnica coordinadora de projectes internacionals


Obrim una nova secció del Som Esplai que acollirà els articles relacionats amb l’experiència del Servei de Voluntariat Europeu d’Esplac: Creuant mirades / Crossing views

Esplais Catalans som una associació internacionalista, oberta al món, en què aprenem d’altres entitats i de persones voluntàries mitjançant la formació i l’autocrítica. Tot, per saber plantejar-nos, sempre que sigui necessari, quines coses hem de canviar per millorar la nostra tasca educativa i transformadora. D’altra banda, a Esplais Catalans també tenim molt a ensenyar a altres entitats, d’aquí i d’arreu, fruit dels molts anys de treball i creixement que duem a la motxilla.

Aquest projecte que ara us presentem neix de la voluntat de treballar en aquesta línia, a la vegada que cobrim la tradicional demanda de molts i moltes monis i esplais de participar en projectes de voluntariat europeu, tal com es reflecteix en el pla de treball de cada any d’Esplac.

Amb el nom de “Creuant mirades / Crossing views”, volem que aquest projecte ens ofereixi oportunitats d’aprenentatge intercultural, per tal de poder conèixer altres maneres de treballar l’educació en el lleure i l’associacionisme juvenil, i que alhora ens permeti apropar-nos a altres cultures, llengües i maneres de fer. Tot això ho farem a través de l’acollida de voluntàries a un esplai i a Esplac i de l’enviament de voluntàries a entitats de fora del país.

Des d’Esplais Catalans ja havíem participat anteriorment en el programa de Servei de Voluntariat Europeu (SVE) a través de projectes coordinats per la nostra plataforma internacional, l’International Falcon Movement (IFM-SEI). A partir d’aquest any, però, ens hem acreditat com a entitat coordinadora, de manera que podem començar a gestionar els nostres projectes de SVE propis, com és aquest.

Creauant mirades / Crossing views compta amb un partenariat amb l’entitat austríaca Kinderfreunde i la portuguesa Rota Jovem, que, juntament amb Esplac, tenen el rol d’entitats d’enviament i acollida de voluntaris i voluntàries. El projecte està subvencionat pel programa Erasmus i tindrà una durada de dotze mesos (de l’octubre de 2017 al setembre de 2018).

Creuem mirades, i expliquem-les!

Mitjançant aquesta secció dins de la revista digital Som Esplai, esperem que tothom que estigui vinculat al projecte, de manera directa o indirecta, pugui llançar reflexions i compartir nous aprenentatges en relació amb la vivència del SVE, ja sigui des d’Àustria, des Portugal o des d’aquí. I els que no hi participem tan a prop, també hi podrem trobar pistes per a la nostra tasca de monis o idees per incorporar al nostre projecte d’esplai.

Esperem que ens inspiri a totes!

EUROPEtravel