De l’espectacle a la pedagogia

13-novembre-2017

Autor: Pau Peralta, ex-monitor de l’Esplai Turons i ex-EGS del Sector Barcelona

L’estrafolari David Lynch, director de pel·lícules com Mulholland Drive o L’home elefant, afirma: “L’art no canvia res, l’art et canvia a tu!” Vet aquí la cita ideal per comença aquest article.

En el món del lleure les persones són el motor del canvi. I el marc del lliurepensament ens dóna, com a educadores, la possibilitat de crear i utilitzar les eines per generar aquest canvi, per treballar les dimensions de la societat en què vivim des d’un angle diferent. En aquesta línia, sovint recorrem a eines audiovisuals per omplir els nostres dissabtes amb diferents continguts –fantasia, crítica social, humor…- i així seguir amb la tasca educativa que fem. Però amb quina finalitat? Quin tractament en fem després? Quina relació establim entre el cinema i el lleure? És tot pur entreteniment?

El cinema com a eina educativa
El potencial pedagògic del cinema està sovint lleugerament amagat. Una pel·lícula pot no donar-nos exactament el que buscàvem i, en conseqüència, hem d’intentar abstraure una idea, un cas pràctic, i portar-lo al nostre marc de realitat. Eines com el test de Bechdel ens acosten a allò que busquem i restringeix l’inabastable espectre de les pel·lícules, els curts, les sèries i els documentals que poblen les pantalles avui dia. Aturar-nos un segon a reflexionar què triem per als nostres infants marcarà la diferència entre passar l’estona o seguir complementant i ampliant. I és que de ben segur que trobarem de tot: des d’autors compromesos amb la societat que utilitzen el seu talent per fer-ne una crítica fins a d’altres que ens oferiran entreteniment sense filtres i que potser no acabaran d’encaixar amb els valors que pretenem transmetre.

En el que sí estarem d’acord, probablement, és que tot és creixement. I que veure un film que aparentment no ens aporta res, ja ens està aportant alguna cosa. O que segurament sabrem trobar la manera de donar-li la volta i criticar-lo constructivament fent una anàlisi de realitat. D’aquesta manera, per exemple, una pel·lícula com The Stepford Wives (Les dones perfectes), la qual ens transporta a un barri d’alt poder adquisitiu on el col·lectiu de veïns ha implantat un xip a les seves dones que les fa ser les seves esclaves, ens pot servir per fer una reflexió profunda sobre els rols de gènere dominants i fer un treball de casos en el nostre entorn més proper. En resum, mostrar que no tot el que ens ofereixen a través de la pantalla ha de coincidir amb la nostra manera de pensar, pot ser ja un aprenentatge valuós per als nostres infants, així com un bon punt de partida de la nostra tasca educativa a l’esplai.

Acostumem-nos, doncs, a ser més conscients del que ens entra pels ulls i coherents amb el discurs que n’extraiem. Així potser trobarem altres vies pedagògiques molt potents on intervenir. D’aquesta manera comença la segona part d’aquest article, on oferim algunes recomanacions i presentem un petit projecte sobre el tema.

Freedom Writers
Un film interessant per treballar l’educació emocional de joves i grans és Freedom Writers (Diaris del carrer). Tracta d’una professora nouvinguda en un institut fortament marcat per la violència entre bandes. La professora s’haurà d’enfrontar a la seva classe dia a dia per tal de donar-los un futur millor. Mica en mica anirà guanyant la seva confiança i els farà escriure en un diari com se senten, i així aniran recopilant les seves històries. D’aquesta pel·lícula en podem extreure, per exemple, certes tècniques d’educació emocional: des de la importància d’associar un espai al treball emocional que fem (com l’aula, en la pel·lícula), al fet de trobar espai i temps per dedicar-se a un mateix, a cuidar-se i a mirar-se per dins, i a plasmar-ho després en un paper. Meditar per prendre consciència.

Little Miss Sunshine
Una altra pel·lícula recomanable és Little Miss Sunshine, un clàssic entre els clàssics del cinema a l’esplai. Tracta d’una família desestructurada que s’uneix perquè l’Olive, la petita de la família, pugui complir el seu somni: guanyar un concurs de bellesa. La pel·lícula aborda temes com les relacions familiars gràcies a la diversitat de personatges que ofereix: l’avi és drogoaddicte, el tiet s’ha intentat suïcidar i el germà fa vot de silenci per tal que el deixin entrar a l’exèrcit…. També es poden veure traces de cànons de bellesa i rols de gènere, però el que pesa més és la gestió del fracàs que es pot veure a través del personatge del pare. El pare, un “fracassat”, treballa fent xerrades sobre èxit i no s’adona que ell no ha triomfat a la vida tant com li agradaria. Sempre amb la màscara posada, dóna consells a tota la família sobre com triomfar, quan ni ell mateix coneix el significat de la paraula ni és capaç d’entendre la diversitat de camins que la resta volen seguir. En resum, una pel·lícula molt completa i per a totes les edats!

Kynodontas
Per acabar, Kynodontas (Ullal) és una altra pel·lícula útil per agafar idees. Aquest cop una família grega decideix educar els seus fills sense que puguin rebre cap influència del món que els envolta. D’aquesta manera, els fills tenen prohibit sortir de casa i reben les formacions i els coneixements que els seus pares creuen adequats: per exemple, que els gats són criatures assassines, que els avions cauen del cel o que el mar és un tipus de cadira folrada. Si l’analitzem a fons podrem discutir sobre tots els tipus d’educació, sobre el problema que pot sorgir quan dos educadors es contradiuen davant els infants o sobre el fet d’aprofitar a fons les oportunitats educatives quan aquestes apareixen.

Havent acabat amb les recomanacions, presentem amb moltes ganes “Cinèfilsdelleure”, un petit projecte sorgit de dos apassionats del cinema i monitors de l’esplai Turons de Barcelona (el Pau i el Dani) que té l’objectiu de donar eines audiovisuals per complementar la tasca d’educació en el lleure que realitzem als esplais.

Bàsicament, a través d’un compte d’Instagram (cinefilsdelleure), fem recomanacions de pel·lícules, curtmetratges, documentals, sèries… que poden aportar idees aplicables al món del lleure, tant en el treball amb infants com en el creixement personal de l’educadora. A Cinèfilsdelleure no som experts en la matèria, som simplement dues persones motivades, amb ganes de pensar i de fer pensar, de complementar i que ens complementin, d’ampliar horitzons. És per això que també animem a donar l’opinió, a ser criticats, a que si teniu una idea la tireu endavant sense por, ja que ens trobem en el millor àmbit per fer-ho!

Allò que el cos m’ha pres

Autora: Alba Lafarga, ex-monitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.

A partir d’un relat en primera persona sobre el cos femení i els problemes que s’ha trobat en el seu desenvolupament, es busca reflexionar sobre les agressions masclistes, la pressió social i com ho podem combatre des dels esplais.

L’entrada a l’adolescència, a part del clàssic còctel hormonal, va representar una pèrdua gegant d’identitat. El creixement dels pits i l’eixamplament dels malucs eren l’entrada per la porta gran al món de les mirades, les repassades i les paraules. Tot d’interpel·lacions cap a un cos no desitjat que canviava a marxes forçades. El pitjor de tot eren les reaccions dels desconeguts que es creien amb la llicència d’adreçar-se al cos d’una menor de manera lasciva i repugnant. Interrupcions que teixeixen jerarquies i subordinacions en l’espai públic i que estableixen que el cos de la dona pot ser mirat, repassat i interpel·lat sense desig exprés de la persona que l’habita.

Vaig quedar subordinada, esporuguida i avergonyida del meu cos. Si fer-me gran volia dir haver d’acceptar això, no ho volia. M’estimava tornar al cos lleuger i no sexuat. Tornar a l’escola, on la diferència nen-nena no era gaire perceptible. Però és impossible retrocedir. S’ha de poder conviure amb harmonia amb qui som. Ara bé, quan convius en un cos que genera incomoditat en aparèixer a l’espai públic (entre els altres) quedes alienada en un mar d’inseguretat i vergonya corporal. Per si fos poc, encara falta sumar-li la societat estatitzada que fixa el cànon de bellesa en un cos esquelètic i que condueix a la bulímia.

Tots aquests complexes són batalles que cadascú lliura en solitari. Acceptar-se a una mateixa requereix temps propi i mirada interior. Un bé escàs a dia d’avui. El fet és que aquesta tarda he sentit sobre el meu cos la duresa d’una repassada que m’ha generat por i m’ha fet sentir inferior i subordinada a la mirada del que em fitava i m’esperava abans d’entrar a un edifici. Les sensacions que m’ha deixat la trobada han fet aflorar la relació complexa que cada dona té amb el seu cos. En aquest cas, la meva situació, però estic convençuda que també és la de tantes altres.

Caminava immersa en pensaments passatgers quan en la distància ha aparegut un cos. Tot i evitar el contacte visual m’he adonat que tenia els ulls clavats en mi. No sé ben bé en quina part, bàsicament no he volgut mirar per evitar qualsevol contacte que pogués donar peu a una interpel·lació verbal. El cos que m’incomodava en la distància s’ha aturat davant la porta d’una casa. Primer ha comprovat que estigués tancada amb un cop, i després he vist que picava al timbre. El so elèctric que indicava l’obertura ha sonat diversos metres abans de la intersecció del meu cos amb el cos intimidador. Però aquest ha decidit esperar i realitzar una llarga, incòmoda i fastigosa repassada al cos de dona que em vesteix.

Tot plegat ha estat una trobada horrible en la qual m’he sentit vexada i rebaixada. On algú ha convertit un espai públic que transito amb assiduïtat en un carrer a creuar amb l’antena d’alerta. Injustícia. Injustícia que per més seguretat i fermesa que guanyis amb el teu cos tot pugui ser ensorrat en uns segons fruit de la violència dels altres. Tant les agressions (o invasions) com la pressió social condueixen a una alienació entre la persona i el cos en què es troba. La persona no es vol o no es pot reconèixer en un cos que és el camp de batalla de tantes altres.

A l’esplai tenim l’opció, i jo diria que també el deure, d’ajudar els infants i els joves a estimar el propi cos, a poder-lo habitar amb comoditat. Així com aprendre a respectar el cos dels altres. El primer pas per fer-ho és que les monitores es sentin bé en la seva pell. Si els referents mostren confiança en els seus cossos, per diversos i poc regits a la norma social que siguin, es pot infondre comoditat als petits en els canvis que hauran de viure.

En el desenvolupament del cos es passa per moltes etapes: por, incomoditat, vergonya, etc. Cada persona és un món i també som responsables de poder-los mostrar la diversitat de cossos que hi ha més enllà del binarisme home-dona. Enmig dels dos pols hi ha una amalgama de vides encabides en cossos que busquen reconeixement. Visibilitzant els casos de les mateixes monitores estarem ajudant els infants a veure més enllà i a donar-los les eines per al demà. I és que a l’esplai el cos hi té molta presència. Abans de prendre la paraula en un debat o participar en una activitat de reflexió ja estem formant part en ser-hi presents físicament. Els cossos expressen el nostre estat d’ànim i trobar-se bé és un element important per generar espais positius i saludables, on es busqui compartir i sumar.

Potser el més important de tot plegat és evitar que els infants es sentin amb la potestat d’intimidar i subordinar els cossos de les persones que els resultin atractives. No s’ha de banalitzar el tema de “l’amor” entre els infants amb els “cotis” o les rialles de “el Pau va per la Laia!”. Cal ensenyar-los a respectar-se mútuament en aquestes ocasions (que tot sovint ens prenem de broma), ja que això pot determinar les actituds d’aquests infants de cara al futur. Tot i que la batalla final per sentir-se bé en la pròpia pell és individual, sí que tenim un paper important a l’hora d’ampliar el camp de visió dels infants i tallar conductes nocives que es puguin generar entre ells (comentaris com ara: “No vull anar amb el Noel perquè està gras” o bé “L’Anna no és amiga nostra perquè es comporta com un nen”). És important que els equips de monitores tinguin debats interns sobre quina actitud mostrar davant de comportaments agressius o comentaris incòmodes (tant entre infants, entre monitores o entre infants i monitores). Parar atenció a les dinàmiques que es generen entre els infants en les estones lliures pot ser d’utilitat per detectar problemes a les colles i trobar punts a reforçar. També és interessant fer l’exercici d’autocrítica de fixar-se en el tipus de relacions que s’estableixen entre les monitores i si el grup d’infants es pot veure influït per les seves dinàmiques.

L’anàlisi, però sobretot l’autoanàlisi, són les millors eines per entendre els petits malentesos o les grans trifulgues del microsistema que és l’esplai. Més que omplir els calendaris d’activitats, projectes i campanyes econòmiques, s’han de potenciar els espais d’escolta i cura. Perquè tenir la motivació i l’energia d’educar passa per formar part d’un grup que s’estima, que coneix els seus límits i que no força els petits engranatges de la seva màquina.

Pau Fuentes: “Tenim el repte d’intensificar la col·laboració entre els esplais i Encís”

23-octubre-2017

Autor: Dani Costa, membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac i formador de l’Escola Lliure El Sol.

Encís és la cooperativa d’Esplais Catalans. Una cooperativa sense ànim de lucre que integra persones sòcies treballadores i de consum i que desenvolupa projectes adreçats a la ciutadania amb l’objectiu d’aconseguir una societat més justa on es garanteixin els drets i les oportunitats de les persones. La seva missió és millorar el desenvolupament de la comunitat assessorant, dissenyant i gestionant serveis i projectes socials, educatius i culturals sota criteris de qualitat, innovació i flexibilitat.

En aquesta entrevista, volem aprofundir sobre la cooperativa, i ho volem fer amb un dels nostres comissionats, el Pau Fuentes, que actualment està assumint la presidència d’Encís. El Pau, que és advocat de professió, va ser monitor de l’Esplai Olivera Rodona, membre de l’Equip de Direcció d’Esplais Catalans i integrant del Patronat de l’Escola Lliure El Sol.

Quan i com vas entrar a formar part d’Encís?

Quan era moni de l’esplai vaig participar en alguna assemblea de la cooperativa, en representació de l’Esplai Olivera Rodona, així que potser ja fa uns deu anys.

Però “entrar-hi”, més enllà de participar en les assembles, no va ser fins que l’any 2014 el Benet Cases, l’anterior president de la cooperativa, em va engrescar i em motivar a dedicar temps al projecte. Després d’algunes converses i alguns cafès, molts cafès, vaig decidir-me, així que vam començar un relleu progressiu. L’acompanyava a alguna reunió i participava en alguna trobada. Finalment, en l’Assemblea General del maig del 2015 em van escollir president del Consell Rector de la cooperativa. Aleshores és quan comença de veritat una aventura del tot inesperada, que no per intensa, interessant i engrescadora ha deixat de ser una mica dura i complicada en algun moment. Això sí, sempre amb il·lusió i amb la sensació d’estar molt ben acompanyat.

Quins canvis s’han produït en la cooperativa des que ets president del Consell Rector?

Les organitzacions es transformen contínuament i Encís no n’ha estat l’excepció. Cal tenir en compte que Encís és fruit d’una fusió de dues cooperatives, 6tell i Entorn. Per tant, els principals canvis que s’han produït s’emmarquen dins del procés de fusió i reorganització corresponents.

En tot cas, podríem dir que al llarg d’aquests dos anys, des del Consell Rector, l’Assemblea General i totes aquelles persones que participen en el dia a dia a Encís, hem intentat canviar i millorar en els següents aspectes:

En primer lloc, estem posant l’accent en la participació dels socis i sòcies. Crec que hem millorat i molt quant als aspectes formals i procedimentals, destinant-hi més recursos i més rigor. Des del Consell Rector i la Direcció, s’està fent un esforç perquè la informació que avui dia tenen els socis i sòcies sobre l’estat de la qüestió de la cooperativa sigui cada cop més fluïda, constant i de qualitat. Això ens ha de permetre millorar la participació, en quantitat i qualitat, dels nostres socis i sòcies.

En segon lloc, hem donat una volta a la gestió ordinària de la cooperativa, renovant totalment l’Equip de Direcció i aplicant un nou sistema de gestió que ens ha de permetre ser més eficients i més eficaços. Hem decidit “abraçar” els serveis que gestionem, ser molt més propers, i situar-los al centre d’atenció. Així mateix, ens ocupa i ens preocupa molt el benestar de totes i cadascuna de les persones que treballen i col·laboren amb nosaltres. Volem que treballar a Encís sigui genial, motivador i engrescador. Hem fet molt i ens queda molt per fer, però no ens aturarem i ho aconseguirem.

En tercer lloc, després d’un parell d’anys amb pèrdues econòmiques, hem aconseguit amb esforç i determinació revertir la situació i situar-nos, ja des de l’exercici 2016, en positiu. No ha estat un camí fàcil i encara tenim feina per fer, però hem millorat processos gràcies a la incorporació de bons professionals, assessorament extern i amb noves eines de gestió i de control econòmic i financer.

Vull afegir que el Consell Rector en el seu conjunt respon i és responsable. Al llarg d’aquests dos últims anys, sobretot durant els primers mesos de mandat, hem viscut a la cooperativa força tensions internes, que interpreto que eren fruit, bàsicament, tant de les diferències culturals arran de la fusió no culminada de l’any 2011 com de la reestructuració i el canvi de model de gestió. Com a Consell Rector segur que hem comés algun error, però estic convençut que en general, vistos els resultats, hem pres les decisions que ens tocava prendre i, per tant, n’estic satisfet i content.

Hem decidit abraçar els serveis que gestionem, ser molt més propers, i situar-los al centre d’atenció.

Quina és la teva tasca com a president de la cooperativa?

La meva principal tasca és coordinar el Consell Rector, que és l’òrgan de govern de la cooperativa. Convoco les reunions ordinàries i extraordinàries, les presideixo i vetllo perquè els objectius que ens anem marcant es vagin assolint. També em correspon presidir les assemblees generals, que són espais de participació en estat pur. Aquesta és potser una de les tasques més engrescadores i interessants.

D’altra banda, em coordino setmanalment amb la directora general d’Encís per garantir que la comunicació entre el Consell Rector i l’Equip de Direcció sigui constant i fluida.

Així mateix, amb altres companys i companyes del Consell Rector i de l’Equip de Direcció, represento la cooperativa davant d’altres organitzacions, institucions i administracions públiques on participem com a cooperativa, com en la Federació de Cooperatives, el Moviment Laic i Progressista i la Confederació.

És un càrrec voluntari, no retribuït, però l’experiència és molt interessant. Estic aprenent molt i tinc la gran sort d’estar envoltat de grans professionals, companys i companyes que fan que les coses siguin més senzilles, sobretot en els moments complicats.

Encís és i serà el que els esplais vulguin.

Com explicaries als esplais què els aporta Encís?

Els diria que els esplais són socis de la cooperativa i que, per tant, en part, Encís és i serà el que els esplais vulguin que sigui.

D’entrada, crec que hi ha moltes oportunitats educatives, tant pels esplais com per Encís, que podríem i que hem de treballar amb més intensitat. La col·laboració entre els esplais i els serveis que gestionem Encís, com les escoles bressol, els centres cívics, les llars d’avis, els projectes comunitaris…, és un repte i estic convençut que poden sortir projectes molt interessants!

El Consell de Consum ens ha de servir per poder canalitzar tot allò que els Esplais ens demanen o qüestionen en relació als serveis que els oferim i els gestionem. És per això que els animo a participar-hi amb il·lusió i ganes.

Més enllà d’oferir-los recursos, què poden trobar els esplais dins la cooperativa?

Encís és una eina de transformació social que els esplais tenen al seu abast. Els esplais poden participar (i els animo a fer-ho) en els debats interns de la cooperativa, en les jornades educatives que organitzem, i sobretot de manera activa en els projectes socials, educatius, culturals que des d’Encís gestionem als pobles i ciutats d’arreu de Catalunya. Poden sortir projectes molt interessants, només cal una mica d’imaginació i empenta. Estic desitjant que el Consell de Consum comenci a treballar-hi amb intensitat.

D’altra banda, els monitors i monitores d’Esplac, com tothom, poden participar i accedir a la borsa de treball d’Encís. Treballar a Encís pot ser una molt bona sortida professional per als educadors i educadores del moviment. Molts dels nostres professionals son monis o exmonis d’esplai, i estem contents i satisfets que així sigui.

Els esplais són socis de la cooperativa. En què els repercuteix això?

Ser soci de la cooperativa et permet participar amb dret a veu i dret a vot en les assemblees generals, presentar-se i ser escollits com a membres del Consell Rector i prendre part en totes aquelles comissions, consells i grups de treballs constituïts o que es vagin constituint. És a dir, et permet ser motor de canvi a la cooperativa, decidir cap a on ha d’anar i a què ens hem de dedicar.

També implica complir amb les normes internes de la cooperativa quant a la participació, consum mínim i relació entre socis, entre d’altres.

Quan es treballa en xarxa i en col·laboració, el projecte transformador es multiplica.

Què aporten els esplais a Encís?

Qualsevol aportació a la cooperativa per part dels esplais és i serà molt benvinguda. D’entrada, els esplais estan presents en bona part del territori català i nosaltres gestionem projectes educatius, culturals i socials en molts pobles i ciutats on els esplais també estan presents. Quan es produeix el treball en xarxa i de col·laboració, el projecte transformador es multiplica.

Ja fa molts anys que estem col·laborant i treballant amb Esplac, i la resta d’entitats del Moviment Laic i Progressista, en projectes transversals, i més que en vindran. Així mateix, ens alimentem sovint dels debats i reflexions que els esplais catalans produeixen constantment. Em refereixo, per exemple, en qüestions com el gènere, la diversitat, el decreixement, el relleu i la participació. Els esplais són un moviment d’associacionisme educatiu voluntari transformador que cal reconèixer com a referent en moltes de les qüestions educatives i pedagògiques, i a Encís, indubtablement, n’estem al cas.

Quins reptes et planteges a curt i llarg termini a Encís?

Doncs just ara estem començant a treballar el Pla Estratègic de la cooperativa per als propers anys, així que aviat obrirem un procés participatiu per tal que els socis i sòcies puguin decidir cap a on ha d’anar Encís. Ho decidirem col·lectivament.

Així, personalment, crec que hem d’acabar de culminar el procés de reorganització interna que fa mesos que treballem, per ser més eficients i eficaços i per permetre així que Encís esdevingui útil en els serveis que gestiona, satisfaci les expectatives dels seus socis i sòcies i, sobretot, esdevingui un molt bon lloc per treballar-hi.

10 coses que sempre passen a la tancada de monis

5-octubre-2017

Autora: Cèlia Nisarre, de l’esplai Turons.

Tancada…, trobada…, reunió de setembre…, excursió d’inici de curs…, guerra nuclear… Hi ha diversos noms per referir-se al màgic cap de setmana, abans de començar el curs d’esplai normal, en què els i les monis preparen el curs, es reparteixen en comissions i… FAN ELS NOUS GRUPS!!!

1. Trobar el lloc

Siguem sincers i sinceres; en tornar de campaments (o colònies, els dèbils) tothom desapareix del mapa i dues setmanes abans de la tancada algun illuminati recorda que s’ha de buscar un lloc per la tancada. La llista de requisits és llarga:
– Que sigui barat
– Que es pugui fer festa (que no hi hagi veïnes a 10.000 km a la rodona)
– Que tingui espais adients per fer les reunions (opcional)

2. Valoració de l’estiu

Normalment s’aprofita aquest espai per fer valoració de les activitats d’estiu o fins i tot del curs. Amb el pas dels mesos, les festes de poble, les sortides a la platja i que la majoria encara no ha començat la uni… Les barbaritats s’obliden i es fan valoracions amb un extra de sucre. Ai! La perspectiva i el temps (que trapelles)!!!

3. El moment de fer grups

És en el que pensa tothom des de fa mesos (tot i que rarament es diu en veu alta). La tensió és tan forta que es pot arribar a palpar i si les mirades parlessin…
SPOILER: tothom ja porta pensat de casa el grup, els companys/es i fins i tot el centre d’interès del curs! “Tonto el último”.

4. Els que per sorpresa (o no) diuen que ho deixen

Sempre es dóna aquest moment entre trist i nostàlgic en què les persones que abandonen l’equip de monis ho fan públic. Tot i que ja se sabia de la majoria, sempre hi ha un component de sorpresa dels qui esperes que no marxin perquè a l’últim moment s’ho han repensat o d’aquelles que desitges que fotin el camp (SÍ, NO ANEU ARA DE BONES PERSONES QUE SEGUR QUE ALGUN COP HO HEU PENSAT).

PD: En aquest punt, és important saber que no és fàcil prendre la decisió de deixar l’esplai, per això cal vigilar amb insistir massa o no abraçar suficientment fort.

5. El grup que vol tothom

Per algun estrany motiu es dóna una situació més inexplicable que el Triangle de les Bermudes, i és que sempre hi ha un grup sobredemandat. Els factors que els estudis han detectat com més rellevants són:
-Els infants són monos
-Els infants són joves en què els monis es veuen reflectits
-L’anterior grup de monis ha fet que semblés fàcil (miratge)

6. El que no ve, però no s’ho vol perdre

En plena disputa pels grups sempre hi ha qui no ha pogut venir a la reunió però està connectat via telèfon, mail, Whatsapp, videoconferència o senyals de fum amb la resta del grup i que vol que la seva opinió s’escolti igual de fort que la de la persona que escriu a la pissarra. Poques vegades s’han vist converses tant de besugos com els intents d’explicar les combinacions per telèfon a algú…

7. Quan ja està tot fet, o no…

Després de 3 a 10 hores de combinacions i negociacions sembla que hi ha una proposta que no desagrada a ningú (fixeu-vos que no he utilitzat l’expressió “agrada a tothom”). En aquest punt apareix algú que diu:
Opcions:
-Mmmmm…. nyee… No ho veig…
-Hi ha alguna cosa que em falla…
-Ho veig fluix…
-No ho veieu estrany?

Toma crítica constructiva! (Es nota que tots ens hem llegit l’Esmolet “Coordinem-nos: el treball en equip i l’assemblearisme als esplais”). Aquí, amb arguments de pes per defensar el que no ens agrada.
I llavors, passa el que passa…

8. Quan es fan oficials els nous grups

Quan es decideixen els nous grups de monis es dóna un moment intern molt profund en el qual t’entra una gran melancolia de l’any que just acaba…, de tot el que heu fet…, de com de bé us ho heu passat… I per dins penses: “No trobaré cap grup igual!”

SPOILER: L’any que ve pensaràs el mateix!

9. Recollir la casa

Sense cap mena de dubte, el moment més dur del cap de setmana no és quan vols “convidar a marxar a algú” (que ja sabem que al final mai es fa), el moment més dur és el de recollir l’espai! PERDONEU PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

10. Foto finish

Després de tots els punyals que han volat, les fletxes enverinades, les mitges veritats, els plors, les emocions… Tot s’oblida i es fa un foto de grup (per la pàgina web, que mai està actualitzada) amb tot un grup de persones especialment felices!

ÀNIMS! QUE NOMÉS QUEDEN 11 MESOS I MIG PER A LA PRÒXIMA TANCADA!

Anem de debò? Vegem-ho!

28-setembre-2017

Autor: Roger Puig, soci d’Esplac i exmonitor de l’esplai SCV (Barcelona).

Cal imprimir democràcia. No, no parlo de les impressores d’Òmnium ni de l’ANC… Ja voldria que els esplais tinguéssim pressupost per imprimir a tals magnituds. Parlo de nosaltres.

És inevitable en aquest context plantejar-se futurs, hipòtesis, treure boles de cristall, patir o envalentir-se. Però una de les idees que cada vegada ressona més és que l’escenari polític que estem vivint i tot el que gira al voltant de la situació fràgil de l’1-O està imprimint democràcia a l’ADN de milers de persones de diferents classes socials, orígens, opcions polítiques i edats.

Si bé podem discutir del sí, del no, de la legalitat i de les garanties, i d’altres mils pros i contres del que està passant, el que és innegable és que d’una forma o d’una altra el moviment proreferèndum, tal com s’està construint, està basat en una de les idees més revolucionaries que pot haver-hi: sols el poble salva el poble. El recorregut de la institució ha quedat curt i és vulnerable a detencions. El recorregut dels juristes ha quedat curt. El recorregut de les forces de l’ordre ha quedat curt en la defensa dels drets civils i democràtics. Això últim a ningú li estranya. Però el que la gent està veient i està aprenent és que la simple unió del poble, en aquest cas de forma pacífica, és l’únic que el salvarà…, si és que se salva.

Un pas endavant

En aquest punt, cal que en prenguem partit. A participar s’hi aprèn participant, a estimar s’hi aprèn estimant i a transformar s’hi aprèn transformant. Podem començar un debat sobre si la independència o el referèndum seran transformadors o no; però no és això, companyes. El més important són els milers de persones que hi havia el dimecres 20 de setembre a la rambla de Catalunya i a la seu de la CUP. Persones pacífiques desafiant en un pols al poder, al poder autoritari i a la força dels cossos de repressió. Res més, i res menys. Centenars de vegades als esplais hem utilitzat metàfores, al·legories i formes evidents per explicar als nostres infants històries, centres d’interès, motivacions, eixos temàtics sobre com units els infants podien fer caure un poder opressor. Com els infants de manera alegra podien escriure un nou relat. Era fàcil, calia omplir paperines amb farina, fer murals i superar unes proves maratonianes per aconseguir uns paperets en forma de peix. Aquesta vegada és fàcil també. La victòria és més difícil, la victòria és complexa i plena de política, però em sembla que el debat sobre si a l’esplai fem política està superadíssim. Hem votat resolucions on dèiem que els esplais decidim decidir, hem publicat comunicats de suport a aquesta i a altres causes. Ens hem envalentit anant a manifestacions per la pau, per les refugiades, per aconseguir locals. Però amb la mà al cor no hem tingut mai, crec, una oportunitat tan gran que els nostres infants visquin el que és un poble mobilitzat. Un poble que probablement tingui més força i més recorregut al endavant que els seus propis parlamentaris, un poble que de millor o pitjor manera ha marcat l’agenda política. Convidem-nos a formar-hi part activament! Convoquem els infants de l’esplai a guixar els carrers amb guixos de colors en contra de la repressió (negaré haver escrit això dels guixos…), a fer cartells, a sortir a les manis… Donem-nos l’oportunitat de viure seriosament allò en què creiem, que els quedi imprès a l’ADN que organitzats i mobilitzats hi ha un futur incert, però hi ha futur. Que no oblidin, quan hi hagi una propera reforma laboral, que el poble al carrer és la millor arma. Que la solidaritat és necessària. Que la democràcia de tant en tant pot prendre forma i sortir espontàniament al carrer i fugir de la institució.

Per això el reclam és senzill: donem l’oportunitat que aquesta vegada el poble, els seus carrers i les seves places (i rius i valls i muntanyes i aquestes cançons…) siguin els que ens eduquin, els que ens facin sorprendre’ns malgrat les contradiccions que allò que prediquem pot ser real. Que potser durant un temps recordarem, nosaltres i ells (els infants), que el poder per i del poble es podia exercir. Que la violència podia rebre una resposta pacífica. I si algú creu que això no és tasca dels esplais, que això no va amb nosaltres o que no ens toca, fermament crec que no s’ha assabentat de què va la pel·lícula, ni aquesta, ni la de l’educació a l’esplai.


Que no ens faci por sortir. Molts dels nostres pares fugien de la dictadura en esplais i caus que, de forma clandestina o no evident, marxaven a la muntanya a fer democràcia i a conviure regits per uns valors que avui en dia ens toca defensar a nosaltres, no per honor a elles. Per honor a nosaltres mateixes i a tot allò que creiem indivisible de l’ésser i el gènere humà.


El dissabte 30, els esplais han de prendre els carrers com mai. A lluitar per la llibertat s’hi aprèn lluitant. I l’1 d’octubre, també.

De la reflexió a l’acció: aturem la islamofòbia!

27-setembre-2017

Autor: Víctor Albert Blanco, politòleg i doctorand en sociologia

Arran dels atemptats del mes d’agost a Barcelona i Cambrils, el terme islamofòbia ha emergit amb força en el discurs públic. Responsables polítics, mitjans de comunicació i dirigents associatius insisteixen en la necessitat de prevenir els discursos i els actes contra la comunitat musulmana que, malauradament, se succeeixen arreu. En aquest sentit, la paraula islamofòbia també va protagonitzar la manifestació institucional del dissabte 26 d’agost, en la qual molts assistents van exhibir cartells amb el lema “No a la islamofòbia”.

Què és exactament la islamofòbia? A què ens referim amb aquest terme?

Des de fa uns anys, la noció ha proliferat en l’àmbit social, polític i acadèmic amb l’objectiu de descriure els actes i els discursos hostils envers el col·lectiu musulmà que es produeixen, principalment, als països occidentals. D’aquesta manera, tant des de centres d’investigació universitaris com des del moviment associatiu i, en certa manera, des d’algunes institucions, s’ha fomentat l’estudi i la denúncia d’aquest fenomen.

A tall d’exemple, convé assenyalar que entre el 2012 i el 2016 un equip de la Universitat de Berkeley, als Estats Units, va publicar una revista científica multidisciplinària sota el títol Islamophobia Studies Journal. A Europa, l’European Monitoring Center on Racism and Xenophobia (EUMC) , depenent de les institucions de la UE i predecessor de la Fundamental Rights Agency, va publicar diversos informes sobre la situació de la islamofòbia al continent. D’altra banda, Amnistia Internacional va presentar el 2012 un extens document en què reportava situacions de discriminació sofertes per les persones musulmanes a diferents països europeus.

A causa del nombre i de la varietat de contribucions sobre el concepte, es fa difícil oferir una definició precisa de la islamofòbia. És per això que resulta interessant abordar-la com un fenomen social d’alterització de les persones musulmanes pel simple fet de ser-ho, o de semblar-ho. En aquest sentit, cal remarcar que en les darreres setmanes el focus s’ha centrat en alguns actes discriminatoris, com agressions físiques i verbals o missatges ofensius en centres de culte. No obstant això, cal entendre que la islamofòbia va molt més enllà d’aquestes accions.

Evidentment, aquestes agressions són segurament la cara més visible del fenomen i, sobretot, l’element que més pateixen les persones musulmanes. Només el 2016, la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia va recollir en el seu informe anual un total de 573 incidents. Cal assenyalar, a més, que la majoria d’aquests actes dirigits contra persones físiques afecten dones, fet que s’ha definit com a islamofòbia de gènere.

Però aquests actes se sustenten en una sèrie de discursos contra l’islam i els musulmans que troben importants altaveus mediàtics. Els més cridaners són, sens dubte, els anomenats discursos d’odi, que atien precisament un rebuig obert i desacomplexat en contra dels musulmans. Alguns d’aquests estan sent recollits i denunciats per l’Observatori de la Islamofòbia als Mitjans. Malgrat això, podem observar igualment altres formes discursives que, sense abominar l’islam i els musulmans, en reprodueixen una sèrie d’imatges negatives i estereotipades.

Aquests discursos, molt ancorats en la nostra societat, se sustenten en un seguit de representacions històriques. En el cas català i espanyol, amb la popularització del patrònim moro en la seva accepció pejorativa. Una dimensió que es va veure amplificada amb l’experiència colonial del segle XIX i primera meitat del XX, on el conflicte violent amb la població del nord del Marroc va atiar un seguit d’imatges que es corresponien, a més, amb els discursos orientalistes en boga a tot Europa. Els moros estaven presentats com intrínsecament violents, endarrerits misògins i salvatges. Idees que, encara avui, ressonen en l’opinió pública, avivades, segurament, per una actualitat internacional que presenta gairebé sempre la relació entre Europa i els països dits musulmans d’una manera conflictiva.

Convé precisar, en aquest punt, que algunes persones rebutgen l’ús del terme islamofòbia. Creuen que la denúncia d’aquesta forma de racisme es podria confondre amb la crítica legítima a l’islam. És una remarca pertinent i un risc real. Però la profunditat del fenomen i la cruesa amb què es manifesta requereix un nom específic que vagi més enllà del terme xenofòbia. Més encara, quan hi intervé un factor que no es manifesta en altres formes de racisme, com és l’afiliació religiosa. Anomenar una realitat social permet reconèixer i combatre-la, no fer-ho suposa, al contrari, ocultar-la socialment i política.

De la reflexió a l’acció?

Més enllà de les reflexions i les definicions que aquí es poden plantejar, convé preguntar-nos què pot fer el moviment associatiu juvenil en la lluita contra la islamofòbia. En primer lloc, cal reivindicar les entitats com a espais de socialització i politització des de la diferència i la diversitat.

La implicació de milers de joves i adolescents en aquestes organitzacions afavoreix que aquestes esdevinguin plataformes a través de les quals desmuntar tòpics i estereotips. Existeixen, en aquest sentit, multitud de recursos per treballar des d’aquesta perspectiva. Els materials elaborats per les xarxes anti-rumors vinculades als ajuntaments o les guies sobre diversitat religiosa publicades per la Generalitat en són només alguns exemples.

Per concloure, el treball en xarxa també esdevé clau. En l’àmbit nacional, diverses iniciatives intenten federar i coordinar el treball de diferents entitats i moviments en contra del racisme i les discriminacions. A escala local, això també resulta important. En aquest sentit, és interessant mencionar l’exemple del districte barceloní de Nou Barris, on els casals de joves s’han implicat de manera activa en una mobilització per la convivència amb l’objectiu de defensar el dret d’una comunitat musulmana a obrir el seu centre de culte. Un dret que, malgrat que reconegut per la legislació vigent, alguns veïns intenten qüestionar amb el suport entusiasta de l’extrema dreta.

Dídac Ferrer: “La solució la trobem connectant el que malbarata i el que li falta”

20-setembre-2017

Autors: Ramon Sagalés (membre de l’Equip de Coordinació i de la comissió Reduint Petjada) i Alba Lafarga (integrant del Grup de Treball de Somesplai).

El diumenge 8 d’octubre se celebraran a Barcelona les IV Jornades Ambientals d’Esplais Catalans, organitzades per la comissió Reduint Petjada. Un dels ponents de la taula rodona que es realitzarà al matí és Dídac Ferrer, professor de la UPC expert en economia circular i comunitats col·laboratives. Hem parlat amb ell per conèixer la seva feina i perquè ens introdueixi lleugerament en la que serà la temàtica central de les jornades.

Read More

El top 10 dels articles més llegits del curs 16-17!

4-setembre-2017

Autor: Esplais Catalans

Després d’un estiu farcit de misteris i descobriments, donem el tret de sortida a un nou curs d’esplai que de ben segur que serà molt emocionant. Des de Som Esplai, abans d’endinsar-nos en les noves aventures, volem oferir-vos un recull de les millors vivències i reflexions que vam publicar durant el curs 2016-17. És el moment de recuperar els somriures i les llàgrimes i de compartir novament els articles en cas que us agradin. Aquí els teniu!

10. El pas de les colònies als campaments: un repte pedagògic

Autores: Sara Clemente, Júlia Espinet, Laia Guillamon i Joana Pacho (esplai Bruixes i Bruixots dels Escorrelots)
Data de publicació: 6 de juliol de 2017
Nombre de visites: 429

“Anar de campaments ens permet un apropament real a la naturalesa, ja que llevar-se, conviure i anar-se’n a dormir envoltats de natura fa que els infants siguin subjectes actius i conscients, i els aporta una nova experiència i un nou rol com a persona, ja que la majoria no estan acostumats a viure a la muntanya amb tot el que això comporta.”

9. Pròleg de ‘Transformar educant’

Autor: Carles Capdevila (periodista i fundador del Diari Ara)
Data de publicació: 2 de juny de 2017
Nombre de visites: 483

“Educar és una paraula tan gruixuda que a vegades ens acomplexa, ens sembla una responsabilitat tan gran que ens fa por. I perdem naturalitat i alegria. Per això defenso l’educació en el lleure, perquè manté l’espontaneïtat i les ganes de divertir-se, perquè no necessita cap manual d’autoajuda per entendre que la felicitat s’aconsegueix amb l’esforç, que l’autoestima s’alimenta de la feina ben feta, que la gent activa i alegre viu més i viu millor.”

8. No vull ser un “referent masculí”!

Autor: Miguel Martorell (esplai Turons)
Data de publicació: 13 de desembre de 2016
Nombre de visites: 563

“Les identitats de gènere, com les identitats en general, són fluides, canviants. Per tant, cada home articula la seva masculinitat en funció de molts condicionants, i genera així infinites maneres de ser i de sentir-se home. Que hi hagi un tipus de masculinitat “suposadament” desitjable (subratllo el “suposadament”) no vol dir que no puguem posar-la en dubte.”

7. Respirar la mort

Autor: Roger Puig (soci d’Esplac i exmonitor de l’esplai SCV Clot)
Data de publicació: 29 de setembre de 2016
Nombre de visites: 640

“Proposo doncs: acceptar els processos de dol emocional perquè esdevinguin transformació. Perquè les emocions contingudes en excés no facin calcificar en nosaltres les pors, les ferides o la incomprensió, i evitar així que s’engruixin els murs emocionals que ja ens separen massa sovint de la comunitat i dels nostres propis objectius personals. Aquesta és, al meu entendre, la clau per conèixer-nos.”

6. Colònies vs. campaments

Autor: Cèlia Nisarre (esplai Turons)
Data de publicació: 27 de juny de 2017
Nombre de visites: 821

“De campaments tothom torna brut, hippie, amb trenes de fil (o rastes en funció de la quantitat de fil que quedi enganxat al cabell). I de sobte tots i totes canten Lax’n’busto a l’uníson, com hooligans, i fan malabars i carioques amb foc i porten tatuatges de henna i/o retolador permanent pel cos.”

5. 4 preguntes per esbrinar si la meva associació és masclista

Autora: Mariona Zamora (Ulleres per Esquerrans)
Data de publicació: 14 de febrer de 2017
Nombre de visites: 939

“Què és el que més es valora a la meva organització o associació? La organització a la que pertanyo em demana o em suposa dedicació exclusiva? Tenim mecanismes de participació que tinguin en compte totes les maneres de participar? Com es distribueixen les tasques i quin significat se’ls dóna?”

4. La mentida esplaiera: les monitores

Autor: Roger Puig (soci d’Esplac i exmonitor de l’esplai SCV Clot)
Data de publicació: 29 de juny de 2017
Nombre de visites: 951

“Ja fa 9 anys que faig campaments i colònies. I ja fa temps que penso: «Quin sentit té això que fem?» Ho sento, ara no començaré un article irònic per acabar dient que som l’òstia. Tenim un problema, potser no totes, potser molt poques, però no m’ho sembla. Tenim un problema de risc i d’ego.”

3. 10 moments (en gif) que viuràs a les paradetes de Sant Jordi dels esplais

Autora: Cèlia Nisarre (esplai Turons)
Data de publicació: 19 d’abril de 2017
Nombre de visites: 1.107

“Fer la comanda de roses. Moment de subidón en què et sents un gran de Wall Street negociant amb majoristes del sector de la flor i el ramillet. (NOTA: el teu nivell de flipada serà directament proporcional al cague que tindràs quan pronostiquin pluja per al 23 d’abril.)”

2. 10 senyals (en gifs) per deixar l’espai a temps i no cremar-se en l’intent

Autora: Mireia Martínez
Data de publicació: 3 d’abril de 2017
Nombre de visites: 2.027

“Aquell infant preferit del grup de xics quan vaig entrar de monitora… Ja en té 17 i l’any vinent entrarà a l’equip! Ja no tinc aquella energia per córrer i jugar durant dues hores seguides a l’esplai. Inclús a vegades em dic a mi mateixa: em fa una mica de pal…”

1. Els ‘perroflautes’ aquests de l’esplai

Autor: Sara Subirana (Equip de Direcció d’Esplac)
Data de publicació: 6 d’octubre de 2017
Nombre de visites: 4.392

– Els ‘perroflautes’ aquests de l’esplai.
– Sí, aquests que van amb rastes i fumen tot el dia.
– Jo no portaré la meva filla a l’esplai perquè els monitors només juguen i toquen la guitarra.
– Quan veig aquests grupets de gent penso si faig bé de deixar el meu fill anar amb ells.

I aquest és el top 10 dels articles més llegits del curs 2016/17. Aquest any segur que rebrem més propostes genials, iguals o millors que les que hem publicat fins ara! Seguim!

El pas de les colònies als campaments: un repte pedagògic

6-juliol-2017

Escrit per Sara Clemente, Júlia Espinet, Laia Guillamon i Joana Pacho, de l’esplai Bruixes i Bruixots dels Escorrelots (Cardedeu)

Aquestes quatre monitores vallesanes ens expliquen el posicionament i les raons pedagògiques que els han dut a decidir, per primer any, fer campaments d’estiu en lloc de colònies.

Read More

La mentida esplaiera: les monitores

29-juny-2017

Escrit per Roger Puig Lucas, soci d’Esplac i exmonitor de l’esplai SCV Clot (Barcelona)

Queden pocs dies perquè comencin els campaments i colònies, i crec que vaig tard perquè segur que els equips ho tenen tot ben preparat i enllestit. I tremolo…
Read More