Autora: Maria Llimona i Cuscó, monitora de l’esplai Movi de Sarrià i EGS del sector Barcelona.

La decisió de fer el curs de directora va ser precipitada i poc meditada: era agost, era car… I a més, tornar a Viladrau, on dos anys enrere havia fet el curs de monis implicava moltes coses. Tornar suposava retrobar-me amb una bona pila d’emocions, que recordava precioses, però molt difoses. Un cop inscrita, vaig decidir no pensar-hi gaire, no volia crear-me expectatives, però a mesura que s’apropava el dia de marxar, una barreja de por, mandra i il·lusió –perquè en el fons sabia que, passés el que passés, aniria bé- creixia dins meu.

El dia va arribar. Se’m fa estrany pensar-hi… Però ho definiria com un gran grup de cares desconegudes, alegres i nervioses, amb motxilles a l’esquena, guitarres a les mans i foulards al coll, que, en major o menor mesura, sabien que començava alguna cosa molt gran.

Després d’això, tot va passar molt ràpid. Vam arribar a Viladrau i el vam conquerir, el vam fer nostre. Sempre nostre. Els nervis s’esfumaven a poc a poc, teníem pocs dies i no necessitàvem la vergonya. Volíem coneixer-nos, créixer juntes i quan la gent hi posa ganes, les coses sempre surten bé.

La màgia de Mas Pujolar s’assembla una mica a Hogwarts, les formadores –a més d’assemblar-se als professors de l’escola- tenen el poder de fer-te explotar la ment. I és que fer el curs d’Èxit és arriscat: se’t desmonta tot allò que t’havia costat anys de construir i et fan pensar, i penses moltíssim. Pensar cansa, i et fa mal de cap, però és addictiu; ens agradava tant construir-nos que demanàvem més formacions a les nits, entre birres, vi i cola.

El que em costa més d’explicar, però, són els vincles que s’estableixen convivint amb 54 persones amb ganes de transformar el món. És indescriptible l’amor que se sent, se’t remou tot. Crec que a Viladrau la gent és feliç. I sí, tornes a casa i la bombolla peta, però els records i les emocions viuen dins nostre i ens fan grans, i això, des de la meva perspectiva, transforma la societat.