En profunditat
Temps era temps… Un relat sobre l’esperit crític
24.12.2020 | comunicacio
24-DESEMBRE-2020
Autoria: Mariona Olivella de l’EGS del Sector Barcelona i el Pau Campderrós de l’Equip de Coordinació!
Temps era temps hi havia, en unes contrades contemporànies, dues localitats molt diferents que vivien en pau. Una d’elles era una gran ciutat formada per uns habitants molt laboriosos, que es passaven el dia dedicats a la seva professió per la qual vivien; era la Ciutat Producció. L’altra, una vila costanera, tenia uns habitants, també molt laboriosos, que estaven molt cohesionats, els quals dedicaven gran part del seu temps a participar de la vida associativa; aquesta era la Vila Autonomia.
Aquestes dues localitats, però, es trobaven afectades per una pandèmia mundial, la qual obligava a tots els habitants a prendre les mesures necessàries per controlar els contagis.
Però la protagonista d’aquesta història no és la pandèmia, sinó l’Àlex, qui en una tarda de cel blau es trobava a la seva habitació pensant en les seves coses:
—Portem ja més de vuit setmanes tancades a casa i jo necessito respirar! Només puc veure l’exterior durant el camí d’anada i tornada de l’escola i hi anem en cotxe…
Amb tot això, feia dies que l’Àlex estava fins al capdamunt de preguntar als adults per què a ells els deixaven anar a treure el gos, fer la compra o llençar la brossa, però, en canvi, a la gent de la seva edat no els deixaven sortir jugar o a fer una volta sense més. La resposta sempre era la mateixa: “Perquè no; perquè t’ho dic jo”.
Amb aquesta resposta gravada al cap, l’Àlex va decidir esperar que tothom estigués dormint a casa per marxar per la finestra de la seva habitació. No sabia cap a on aniria, però no volia quedar-se allà.
Així doncs, una vegada al carrer, l’Àlex va començar a passejar-se per la ciutat. Tot estava en silenci, no hi havia cap cotxe ni persona passejant per allí, degut al toc de queda que havia imposat el govern de la ciutat. Al cap d’una estona va veure que, si volia canviar el seu dia a dia, en aquella ciutat no s’hi podia quedar, així que va decidir buscar més enllà d’aquells carrers asfaltats.
L’Àlex es trobava passejant pels camps entre les poblacions del voltant quan començava a sortir el sol. No sabia quina hora era, però va veure una persona en la llunyania i va suposar que devien ser passades les 6h del matí, ja que, a causa del toc de queda, no podia haver-hi ningú fora de casa abans d’aquella hora. Tot i això, per assegurar-se i per xerrar una estona, va decidir demanar-li a l’hora aquesta persona quan es van creuar.
—Són les 5:30h, acabades de tocar!— va respondre-li amb molta energia. L’Àlex es va sorprendre que fos tan d’hora, i li va preguntar com és que no era a casa, com la resta de gent.—Ostres! Tu ets de ciutat, no? Aquestes normes rares només es fan en aquests llocs… La resta tenim altres formes millors de gestionar aquesta pandèmia.
Una vegada dit això, la persona es va acomiadar i va seguir caminant. L’Àlex va estar rumiant una bona estona. Si fora la ciutat no feien toc de queda, què més podien estar fent diferent de la resta. Amb aquesta pregunta al cap, va estar-se imaginant com li agradaria que hagués estat tot, què no li agradava, què necessitava…
Tenia molt clar que no tenia res a dir davant de les persones adultes que portaven la veu cantant a la seva ciutat, família o escola. Elles sabien el que es feien, ho havien viscut tot, i tot el que feien era pel seu bé… Però, per què això? L’Àlex es va sorprendre, com podia ser que mai hagués pensat sobre el perquè de les coses. Havia viscut com si només hi hagués una manera de fer les coses. Però ja no, li van aparèixer moltes preguntes de cop. Per què les persones adultes eren qui manaven? I la gent gran, per què deixava de tenir veu quan es jubilava? Al cap i a la fi, no deixaven de viure en la mateixa ciutat que els adults, i els infants tampoc… No podia decidir l’Àlex quin era el parc ideal? Per què no hi havia més gronxadoors d’aquells que tant li agradaven?
A poc a poc es va anar adonant que els infants no eren considerats habitants de la ciutat, sinó futurs habitants d’aquesta. Tota la seva etapa era una preparació o maduració cap a l’adultesa, aquella etapa tan intel·ligent, preparada, productiva…
No va deixar de pensar-hi en molta estona, però al final es va cansar d’aquest tema i va decidir distreure’s amb altres coses. Va rebuscar per la seva motxilla i va treure el diari que havia agafat de la taula del menjador. No el solia llegir, ja que era una cosa d’adults, però li va semblar interessant com a distracció si el camí es feia llarg. El va estar fullejant una estona, però de seguida es va cansar, ja que tot anava del mateix: feina, producció, beneficis d’empreses… Sempre deixant bé el govern. Com a màxim podies veure de tant en tant anuncis de famílies que es compraven una casa, cotxes d’última generació, els últims resultats de l’esport hegemònic de la ciutat… L’Àlex es preguntava com era que l’únic mitjà de comunicació que tenien a la ciutat, de l’Editorial Perdre Calers, no podia ser més divers i tenir coses més entretingudes. Quin avorriment! Va tornar a guardar el diari i va seguir caminant, observant el seu entorn, tan natural.
No va tardar a trobar-se en una bifurcació amb unes senyalitzacions. Va llegir els cartells. Si anava cap enrere, podia tornar a casa, a Ciutat Producció, però no era el que volia. Les altres dues direccions eren el Port Regional de la comarca i la Vila Autonomia. Al port no hi tenia res a fer, va pensar. En canvi, potser sí que podia anar a fer un cop d’ull a la Vila i, tenint en compte el que havia dit la persona que s’havia creuat abans, potser allà podia trobar una situació més inclusiva per gent de la seva edat.
Així doncs, va seguir les indicacions del senyal i va posar rumb a la Vila Autonomia. Quan ja feia una hora que caminava, es va trobar un grup de gent de la seva edat que sortia d’un camp i entrava al camí. Amb curiositat i amb ganes de xerrar, els va preguntar qui eren, d’on venien i on anaven. Una d’elles va respondre:
—Som el grup Kalijos, de l’esplai de Vila Autonomia. Hem anat a fer una excursió per aquí la vora del poble, i ara ja tornàvem cap a casa. I tu, d’on vens i qui ets?
—Jo em dic Àlex —va respondre—, i vinc de la Ciutat Producció, d’aquí al costat. M’he escapat de casa i ara buscava algun lloc on anar… Buscava un lloc on poder-me sentir còmode, on pogués parlar i donar la meva opinió i que la gent m’escoltés. No sabreu pas d’un lloc així, per casualitat?
— I d’allà on vens no passava ja, tot això? —va preguntar la noia. L’Àlex va fer que no amb el cap, i la noia es va sorprendre.— Ostres! I llavors, si no s’escolta la gent i ningú pot donar la seva opinió, com viviu? Com heu pogut gestionar tot aquest lio del virus si ningú podia parlar?
L’Àlex li va explicar tota la situació, que no era que ningú pogués parlar, sinó que només ho feien els adults, ja que eren les úniques persones que sabien el que es feien, pel que l’opinió d’infants i gent gran no tenia cap mena de valor, i ni tan sols hi havia espais on donar-la. També li va explicar que la gestió de la pandèmia també l’havien decidit les persones adultes, i que ho havien fet pel bé de la comunitat, per tal de perdre el mínim de producció possible. La noia, en sentir això, es va escandalitzar:
—No pot ser això! Quin horror! I no se us té en compte, a la gent de la teva edat? Però si esteu en tot el vostre dret de dir la vostra, al cap i a la fi, no sou també membres de la ciutat? Aquí a Vila Autonomia, tant infants, com adults o la gent gran participem en les decisions sobre coses del poble. Per exemple, la gestió del virus l’hem dissenyat entre totes, ja que ens afecta a totes i tothom té alguna cosa a dir. Mira, millor vine amb nosaltres al poble i t’hi buscarem algun lloc!
Així doncs, amb una cara d’admiració i sorpresa pel que acabava de sentir, l’Àlex va seguir al grup fins al poble. El primer que es va trobar només entrar va ser un parc molt gran, ple d’infants jugant-hi, amb moltes plantes i sense cap barrera envoltant-lo. Hi havia fonts amb gel desinfectant al costat i tothom mantenia certa distància. Era un parc d’ensomni, i es va haver d’aguantar les ganes d’anar-hi a jugar.
—Abans hem d’arribar a l’Esplai i recollir el material de l’excursió.— Va dir un dels infants.
De camí al local, es va trobar un quiosc. Es va sorprendre molt quan va veure que no només hi havia un tipus de diari, sinó que hi havia moltes editorials més. També es va sorprendre en sentir una ràdio de fons, en la qual no sonaven només veus adultes, sinó també d’infants.
Quan van arribar al local de l’esplai, l’Àlex no podia estar-se més de jugar, i va preguntar a què podien jugar.
—Vols jugar a la triple volta? És el joc que m’he inventat jo aquesta setmana i que li agrada molt a (les meves monis? a la meva àvia? la idea és mostrar que juguen també adults)
—A mi m’agrada el bàsquet. — va respondre l’Àlex.
—Bàsquet? Ah sí, aquell joc de pilota, vam jugar una vegada i ens vam avorrir. Aquí els jocs ens els anem inventant! Cada dia se li acut un joc nou a algú, i ens ho passem d’allò més bé! Te’n vols inventar un tu?
—Però jo no m’he inventat mai res… No en sabré, quina mandra, quina por!
Les noves amigues de l’Àlex li van explicar que no els hi importava esperar-se una estona o ajudar-lo a pensar un joc. Que era tan divertida l’estona de jugar com l’estona de pensar, i que a poc a poc aniria aprenent a pensar i decidir coses, només calia començar!
Els infants van acabar jugant a diferents jocs i l’Àlex s’ho va passar genial, i els va dir que, si a la gent del poble li semblava bé, s’hi voldria quedar, amb moltes ganes, a viure.
I així és com acaba aquesta curta història sobre l’Àlex, qui finalment va viure molt feliç i va començar a crear un projecte de com fer de la seva ciutat natal un lloc més inclusiu per totes les edats, fomentant l’esperit crític i on les persones es tenen en compte com a fi en sí mateixes i no com a mitjà per produir.
I vosaltres, en quina població eduqueu als vostres infants? Creus que a l’esplai reproduïm els vicis de Ciutat Producció?
Qui ocupa els espais de participació d’Esplac? Una anàlisi amb perspectiva GSDD
15.12.2020 | comunicacio
15-GENER-2020
Autoria: Comissió de Gèneres i Sexualitats Diverses i Dissidents (GSDD)
La Comissió Gèneres i Sexualitats Diverses i Dissidents (GSDD) ens vam marcar com a objectiu el curs passat fer un recompte d’intervencions a l’Assemblea General Ordinària (AGO) per poder analitzar en perspectiva GSDD com ocupem un dels espais de participació més importants.
L’objectiu d’aquest recompte és analitzar la representació i ocupació dels espais envers el gènere i la sexualitat de monitores, dirigents (EGS, Equico, RdC), mesa de l’AGO 2019, per veure com de diverses som, qui té tendència a assumir segons quins càrrecs o a ocupar espais… a ESPLAC.
No hem pogut fer una anàlisi de les monitores en conseqüència de les dades amb les quals ens trobàvem, que estan esbiaixades. Això és causat per la selecció de caselles no compatibles o per la selecció de cap casella a l’hora de les inscripcions i ha suposat no poder fer una anàlisi concloent envers les monis. Tot i això, i per tal que l’esforç de comptar les intervencions pogués donar els seus fruits, hem volgut analitzar a les dirigents i la mesa que al ser un col·lectiu més petit (40 persones) hem pogut demanar personalment que la modificació de les dades. Avui, us portem els resultats.
Figura 1. Comparació de les personas assistents (EGS, RdC, Equico i mesa) i el temps parlat de l’AGO 2019. En blau el % de temps parlat i en vermell el % de representació d’assistents.
L’AGO 2019 va comptar amb la participació de 40 assistents EGS, RdC, Equico i mesa (presidència, moderació i secretària). D’aquestes, només una representació del 7,5% són persones trans*. Això suposa que el 92,5% restant de les dirigents són persones cis. Les persones cis van ocupar el 95% del temps parlat, mentre que les persones trans* només en van ocupar un 5%.
Seguint parlant del gènere, un 55% de les assistents són dones, un 40% homes i un 5% representen a les persones no binàries i sense gènere.
Les dones van ocupar el 40,5%, els homes el 56,4%, i les persones no binàries i sense gènere 3,1% del total de temps parlat.
Envers l’orientació sexual, un 38% de les persones assistents s’identifiquen com a heterosexuals, ocupant un 59% del temps parlat. Un 13% s’identifiquen com a homosexuals i van ocupar un 2,5% del temps parlat. Les persones bisexuals representen un 47,5% de les dirigents i van ocupar un 35,5% del temps parlat. Les persones que s’identifiquen amb altres sexualitats diverses i dissidents van ocupar el 3% del temps parlat i representaven un 2,5% de les dirigents.
Així doncs, un 59% del temps parlat va ser ocupat per dirigents hetero i un 39% va ser ocupat per dirigents de sexualitats diverses i dissidents.
Figura 2. Representació del % de temps parlat de les dirigents sense tenir en compte la mesa (EGS, RdC, Equico) de l’AGO 2019. En blau el % de temps parlat i en vermell el % de representació d’assistents.
Tal com veiem a la figura 2, si excloem d’aquesta anàlisi les 3 persones que formaven part de la mesa (presidència, secretària i moderadora), ja que el seu rol a l’AGO implica que hagin de parlar molt més que la resta de dirigents, veiem com els resultats varien.
Les persones cis passen a representar el 92% de les persones assistents, mentre que les persones trans* representen un 8%. Les persones trans* van ocupar un 8% del temps, ocupant així un 90,5% del temps les persones cis.
Pel que fa a les dones, que representen un 54% de les assistents, parlen en un 54,5% del temps, mentre que els homes, que representen un 40,5% de les persones dirigents presents a l’AGO, ocupen un 39,5% del temps. Les persones no binàries o sense gènere, que representen el 5,5% de les dirigents presents, ocupen un espai del 6%.
Respecte a l’orientació sexual, hem pogut veure que les persones homosexuals, tot i representar un 13,5% de les persones presents, només han parlat en un 5% del temps, mentre que les persones heterosexuals, representant un 35% de les persones presents, ha ocupat un espai 44,5% del temps parlat. Les persones bisexuals, un 49% de les assistents, han parlat en un 44,5% del temps. Finalment, les persones amb altres sexualitats diverses i dissidents, que representen un total del 2,5% de les persones assistents a l’AGO, han ocupat un 6% del temps parlat.
Figura 3. Representació del % de temps parlat de les dirigents amb i sense la mesa de l’AGO 2019. En blau el % de temps parlat sense la mesa i en vermell el % de temps parlat amb la mesa.
Així, podem veure com les dades varien amb la incorporació o l’exclusió de la mesa. Aquest fet es deu al fet que la mesa, tot i ser un col·lectiu reduït (3 persones), té un rol a l’AGO qui implica parlar un temps proporcionalment molt superior. De fet, la mesa, ocupa exactament el mateix espai que la resta de dirigents juntes, essent només un 7,5% de les persones, provocant així que les dades varin significativament.
En conclusió, aquests resultats ens mostren l’hegemonia de les dirigents d’Esplac, i en conseqüència, evidencien com les persones amb privilegis (cis i/o homes i/o heteros) tenen més facilitat i tendència a ocupar els espais.
El barri ens acull i el lleure uneix
17.11.2020 | comunicacio
17-NOVEMBRE-2020
Autoria: Alba Prat, monitora de l’Esplai Espurna (Sants, Barcelona)
Què és i què ens aporta formar part de la Federació d’Esplais i Caus de Sants-Montjuïc.
FECSM (Federació d’Esplais i Caus de Sants-Montjuïc) neix de la unió entre diverses entitats d’educació en el lleure al districte de Sants-Montjuïc amb l’objectiu de defensar els interessos comuns dels esplais i caus del territori, enfortir els vincles del jovent del barri i fomentar el treball en xarxa tot reivindicant el model educatiu no formal com a sistema totalment vàlid.
Què ens aporta FECSM?
Podem parlar de visibilitat al barri, oportunitats a l’hora de crear espais on donar-nos a conèixer, comparar diversitat de realitats i funcionament, compartir una xarxa de recursos…
Un dels punts forts de FECSM és el fet que sigui una federació relativament petita. Això ens proporciona capacitat d’adaptació, poder gestionar-nos les assemblees i els horaris sense massa dificultat, i alhora rapidesa pel que fa a xarxa de recursos o traspàs d’informació.
Però com és la relació dia a dia d’un esplai amb la federació?
FECSM el formen representants de cada una de les entitats, i aquestes decideixen com i quan es volen reunir, defineixen els objectius i les activitats i promouen la participació dels esplais i caus.
Cert és que per tant, la motivació de les representants té una gran influència en el funcionament de la federació i que per això cada any ens podem trobar en situacions molt diferents. Cada cau i cada esplai viu un dia a dia intens i el fet d’haver de sumar-li les tasques que comporta tirar endavant la federació pot ser de vegades una muntanya.
A més, la majoria d’entitats que participem de FECSM ja formem part d’alguna associació més gran com és Esplac i que per tant ens cobreix moltes de les necessitats comentades anteriorment.
I saben els infants que participem d’aquesta federació?
Sí. FECSM té dues activitats principals que es realitzen al novembre i a l’abril. Una d’elles és el sembra lleure on es tracten els drets dels infants i les diverses entitats ens trobem per passar una tarda d’esplai juntes on per edats ens podem conèixer o compartir un espai d’esplai amb infants o joves que coneixem d’altres espais del barri.
L’altra gran activitat és l’Acampa Sants. Aquesta consisteix en un cap de setmana conjunt de totes les entitats i totes les edats al parc de l’Espanya Industrial amb l’objectiu de conèixer el funcionament dels altres esplais i caus i ser conscients de les diferències i similituds entre nosaltres per créixer a partir d’aquí tot seguint un fil conductor.
Aquest últim any però, després d’una AGO i veient la manca de participació i motivació dels esplais i caus envers la federació vam decidir aturar-nos, revisar-nos i en cas que calgués replantejar-nos tant el nostre funcionament com les nostres activitats.
A dia d’avui el futur de la federació és incert, i en part això és una crida a la participació, a la motivació i a deixar enrere la por als canvis. Segons es va definir a l’AGO, totes les entitats creiem necessària l’existència de la federació, és per això que si aquesta no és la manera de funcionar que motiva canviem-la, renovem-la, i respectant les necessitats de les entitats busquem sortides a la situació actual.
Aleshores, quina és la importància de pertànyer a FECSM?
La importància i motiu pel qual cal que tant FECSM com qualsevol petita federació local no desaparegui és principalment entendre-la com a xarxa de suport i com a una eina dins el barri i no esperar d’ella una força com la d’associacions més grans.
També és important perquè ens permet ser molt més concretes i treballar sobre la realitat del lloc on ens trobem, poder organitzar activitats d’acord amb els dies més esperats, treballar conjuntament amb infants de diverses entitats en dies puntuals i comunicar-nos de manera fluida i propera.
És important, al final, fer un balanç de què ens aporta cada una de les federacions o associacions de les quals participem i intentar enfortir-les i ser agents actius en elles. Per tant i per concloure creiem important participar de FECSM per tal d’aportar el nostre granet al teixit associatiu del districte i perquè totes juntes tenim més veu.
La tecnologia a l’esplai després de la crisi del Coronavirus
02.07.2020 | comunicacio
Autor: Marc Clascà, monitor i membre de la Comunitat de Desenvolupament de l’Era.
Què et ve al cap quan llegeixes la idea sobirania tecnològica? Abans d’arribar a parlar de la pandèmia, cal posar-nos en context. Les eines tecnològiques fa anys que tenen un paper molt important en el desenvolupament de la societat i en el dia a dia de les persones. La manera com utilitzem aquestes eines, com ens són proveïdes, l’accés que hi tenim… són totes idees que la sobirania tecnològica porta a debat per tal que les persones puguem decidir lliurement sobre allò que ens afecta. Actualment utilitzem dispositius dissenyats i manufacturats per empreses privades dels quals no en tenim tota la informació interna i que no podem modificar; també utilitzem unes plataformes i xarxes socials que, tot i que ens permeten estar més connectats amb la gent que ens envolta (i la que no, també), es lucren amb les nostres formes de vida, gustos, reaccions… Posar tots aquests temes sobre la taula del debat és una assignatura pendent que tenim des de fa temps.
Si ara ens traslladem al Març del 2020 ens trobem davant la pandèmia de la COVID-19 a la qual ens hem enfrontat en unes condicions d’austeritat i desregularització en el sector sanitari i de capitalisme ferotge que ha posat en perill la subsistència de les classes populars. Davant d’aquesta crisi, les plataformes han arribat de cop amb el seu solucionisme tecnològic. Les empreses tecnològiques han arribat on les administracions públiques no podien arribar, imposant el seu model: solucions individuals a les nostres necessitats més bàsiques, oferta d’oci i consum de continguts de forma individual i personalitzada, fins i tot un sistema de control de contagis desenvolupat entre els propietaris dels dos sistemes operatius per a mòbils més utilitzats al món. Un panorama de solucionisme tecnològic com aquest ens obliga a acceptar la seva ajuda — perquè tenen els mitjans — i ens allunya del debat polític real sobre l’arrel de tots aquests problemes: parlem de solucions postideològiques. I, en tot aquest desplegament, el sector de l’educació no n’hem estat pas allunyats, sinó tot el contrari! Escoles, instituts, caus, esplais… hem vist com aquestes eines tecnològiques entren directament en el nostre dia a dia i no sabem gestionar-ho (ni les associacions ni les institucions) perquè mai havíem tingut aquest debat. Però hem d’actuar ja!
La tecnologia ha trucat a la porta, i abans de poder preguntar “qui hi ha?” i sense pràcticament adonar-nos-en ja s’havia rentat les mans, tret la mascareta, desinfectat la roba, arraconat les sabates a un espai apartat del rebedor i… era al menjador de casa totes nosaltres com una més de la família! Eines com Zoom o similars han sigut el dia a dia de l’esplai aquests mesos i xarxes socials com Instagram van ser el bressol dels “reptes confinats” que vam idear esplais i caus a l’inici del confinament. D’altra banda, estructures molt més complexes com escoles i instituts públics han vist com tota la seva organització (i per tant, les dades de tots els professors i alumnes del sistema educatiu públic) passava a utilitzar el conjunt d’aplicacions de Google Apps. A l’esplai, des de sempre, ens mirem molt i molt bé tots i cadascun dels canvis que fem —tant en l’àmbit pedagògic com en l’àmbit organitzatiu — perquè creiem que té implicacions en la nostra feina amb els infants. En aquest cas, però, hem adoptat sense remei unes solucions tecnològiques que estic segur que si haguessin passat per un procés de debat a la meva assemblea, no s’haurien aprovat. D’entrada, aquest “paquet de mesures digitals” que de cop hem adoptat com a societat està basat en un model d’oci individual i instantani: un algoritme que coneix més els usuaris que ells mateixos ens proposa què hem de veure a continuació; un paradigma que crec que s’allunya molt del model d’aprenentatge i oci col·lectius que defensem els esplais i caus. Després de veure com ha passat tot això, a mi se’m plantegen les següents preguntes: quina percepció tenim des del lleure educatiu de les tecnologies? Coneixem bé les eines? I els continguts? Si la nostra feina és plantejar alternatives al món que vivim amb els infants, ho estem fent amb la tecnologia també?
Des que sóc monitor, el més a prop que hem estat a l’esplai de parlar sobre tecnologia ha estat quan hem posat a debat l’ús dels mòbils per part dels infants, addiccions, conseqüències de les xarxes socials… Sempre hem plantejat aquest problema entre dues opcions, deixant que triïn si volen dur els mòbils o els volen deixar a casa (i en general acostumem a imposar que no s’han d’utilitzar), però mai els hem donat les eines per plantejar aquest debat en profunditat! A l’esplai hem de deixar de veure els mòbils com caixes negres i portar el debat en termes de com són les eines, plataformes i dispositius que trobem ara mateix a la societat, com utilitzen les nostres dades, quina capacitat tenim de controlar-les o configurar-les, quins continguts ofereixen i quines alternatives més adequades podem trobar. Per posar exemples de les conseqüències d’utilitzar la tecnologia sense una revisió política prèvia, trobem el cas de la moderació que feia la plataforma TikTok dels seus continguts, que demanava als seus moderadors “descartar vídeos que mostressin persones lletges, amb cossos no normatius, del col·lectiu LGTBI o amb estil de vida pobre” per l’apartat de contingut recomanat als usuaris. O també és el cas dels algorismes de filtratge i d’intel·ligència artificial, basats en l’aprenentatge a partir de dades ja existents: si el contingut que hem generat les persones a internet conté biaixos racistes, masclistes… com seran els resultats que obtinguem d’aquests programes? D’altra banda, però, també tenim exemples, a Esplac mateix, de projectes que intenten capacitar-nos precisament amb els coneixements necessaris per controlar, i fins i tot construir, les nostres pròpies eines tecnològiques: és el cas del projecte de la comunitat de desenvolupament de l’Era. Un espai on decidim com serà el futur de la nostra intranet i en desenvolupem les millores col·laborativament, però també on tot just posem les primeres pedres en aquest debat sobre pedagogia en la sobirania tecnològica.
L’esperit crític que construïm a l’esplai amb els infants i joves ha d’incorporar una nova perspectiva que els permeti créixer escollint eines tecnològiques que els siguin útils i no perjudicials, eines i plataformes col·laboratives i lliures que no estiguin controlades per grans multinacionals que es lucren amb les nostres dades i l’estudi dels nostres comportaments. Cal que intentem trencar amb la barrera de coneixement tècnic que sovint ens pensem que ens allunya de poder fer política sobre aquest tema. Simplement hem de començar a parlar a l’esplai de conceptes que permetin als infants i joves saber que poden tenir el control de la tecnologia que utilitzen: això és, la sobirania tecnològica com a un més dels elements necessaris per a l’emancipació de la infància. Joan Fuster deia “La política o te la fas o te la fan” i amb la tecnologia passa una mica el mateix: tota la tecnologia que utilitzem acríticament se’ns pot girar a la contra. Si volem que els infants i joves esdevinguin ciutadans de ple dret, també han de ser capaços de conèixer la tecnologia que els envolta i actuar en conseqüència.
Si voleu aportar al debat o comentar sobre com treballeu aquest tema a l’esplai no dubteu en deixar comentaris en aquest article o venir a les reunions de la comunitat de desenvolupament! I si voleu llegir més sobre el tema, deixo alguns articles enllaçats d’autors que parlen d’això:
- << Las “soluciones” tecnológicas son el poli bueno del capitalismo en la crisis del coronavirus>>, Evgeny Morozov, https://www.eldiario.es/theguardian/soluciones-tecnologicas-coronavirus-vigilancia-siguiente_0_1017348795.html
- << La libertad de expresión no puede ser un servicio premium de Google y Facebook>>, Ekaitz Cancela, https://www.elsaltodiario.com/tecnologia/la-libertad-de-expresion-no-puede-ser-un-servicio-premium-de-google-y-facebook
- << Riesgos e incertidumbres en las aplicaciones para el rastreo de contagios>>, Javier Sánchez Monedero, https://www.elsaltodiario.com/paradoja-jevons-ciencia-poder/aplicaciones-de-rastreo-de-contagios-demasiados-riesgos-y-muchas-incertidumbres-sobre-su-efectividad-(parte-1-de-2)
- << Fin del interregno: hacia la sociedad digital post-Covid19>>, Ekaitz Cancela, https://www.elsaltodiario.com/coronavirus/ekaitz-cancela-fin-interregno-hacia-sociedad-digital-post-covid19
- Cirillo, D., Catuara-Solarz, S., Morey, C. et al. <<Sex and gender differences and biases in artificial intelligence for biomedicine and healthcare.>> npj Digit. Med. 3, 81 (2020). https://doi.org/10.1038/s41746-020-0288-5
La participació a Esplac, a debat!
23.06.2020 | comunicacio
Autoria: Grup de Treball del Projecte Pla de Participació d’Esplac
Pot existir un esplai si no hi ha participació? Què seria d’Esplac si no n’hi hagués? Des del Grup de Treball del projecte “Pla de participació” pensem que la participació és la base dels nostres projectes, tant de l’esplai com d’Esplac i per això, estem creant el Pla de Participació d’Esplais Catalans.
Aquest curs ens vam plantejar, primer de tot fer un anàlisi a diferents nivells per plasmar la realitat actual (allò que funciona i el que no) i detectar aquelles oportunitats i necessitats pel que fa als diferents espais i processos i la participació de monitores, dirigents i joves al sector i l’associació.
Abans de començar l’anàlisi, però, ens vam assessorar amb en Fermín Rodríguez per comptar amb una visió externa i poder enfocar bé què és el que volíem i ens interessava saber per després redactar un pla de participació.
D’aquest assessorament en vam extreure algunes reflexions interessants com que no existeix una sola manera de participar i que si entenem la participació d’una única forma, estem renunciant a les altres.
Hem de poder contemplar que no totes les membres de l’associació podran implicar-se de la mateixa manera. Així que hem de trobar els espais, mecanismes i processos per tal que els diferents perfils puguin aportar i incidir en l’associació.
Alhora, no hem d’oblidar que la participació ha de crear una experiència positiva, ja sigui per la incidència transformadora d’allò en que s’està treballant o fent que el procés sigui motivador i no viscut com una obligació.
Tot i que ens agradaria que la participació i implicació de les monitores fos major també ens vam fixar que ja hi ha persones que participen, ja sigui dels grups de treball o a les reunions de sector; és per això que ens vam preguntar què és el que les feia participar, quines experiències s’enduen i com es percep la seva tasca.
Actualment hem de poder adaptar els canals per tal de fer-los coincidir amb la realitat que tenim les joves; classes, feines precaritzades, hores en desplaçaments, implicació en diferents associacions… i malgrat que la presencialitat pot ser molt positiva per formar vincles i crear experiències personals, també s’ha convertit en un escull per poder participar de grups de treball o comissions.
Una de les últimes reflexions que va sorgir és que cal que Esplac també treballi per la participació dins de l’esplai, que sigui un valor a posar en pràctica més que un resultat o mecanisme a aconseguir. Tal i com expliquem a l’apartat de Participació de la web de Línies pedagògiques, fer dels esplais espais d’apoderament i participació infantil i juvenil farà que els i les joves tinguin les capacitats i habilitats per participar, i per tant decidir, sobre les diferents associacions i espais dels quals formin part al llarg de la seva vida.
Una de les accions va ser desenvolupar una enquesta sobre participació de les monitores a Esplac, les diferents conclusions que n’hem pogut extreure són:
En primer lloc, els espais de participació més coneguts per les monitores són aquells on poden participar, com per exemple l’AGO, mentre que els menys coneguts són aquells on no hi participen directament com ara l’AGE, el Gran Comitè o la Coordinació Territorial.
En segon lloc, hem conegut que un dels principals motius pels quals les monitores no participen és perquè prioritzen altres projectes personals, alhora que creuen que suposa un volum de feina elevat, i que molts cops els horaris i la distància són complicats. L’opció preferida per participar és a través d’espais físics descentralitzats. Finalment el que més les motiva a participar són els espais que els repercuteixen personalment, com per exemple les formacions, o bé, l’intercanvi d’experiències entre els esplais. Per contra l’organització de l’entitat és una de les coses que menys motiva.
Així doncs, ara que ja coneixem els diferents factors que condicionen la participació de les monitores a l’associació, començarem a pensar com volem que sigui la participació del futur a Esplac. I tu, com te la imagines?
Viatjar ens fa créixer… i destrossar el planeta?
15.06.2020 | comunicacio
15-JUNY-2020
Autoria: Comissió Reduint Petjada d’Esplac i el grup d’Esplac del projecte internacional Amplify Youth Voices.
No se’ns podrà negar que està de moda viatjar. Que més a prop o més lluny (i sempre justificat d’un interès cultural i coneixedor) ens agrada viatjar. Hem pensat mai en com ens desplacem, els esplais? Ens plantegem, cada vegada que sortim del poble, barri o ciutat, quina petjada ecològica i social generem? Tenim totes el dret o el privilegi de moure’ns pel món de la mateixa manera?
Adaptades a la societat, i tot i que intentant donar-li forma de projecte, els infants i les monis d’esplai també viatgem: fem campaments internacionals, voluntariats fora de Catalunya o bé, intentem fer la ruta tan lluny com podem, oblidant que potser a vegades, encara no coneixem el nostre entorn més proper.
Algunes dades ens poden ajudar a contextualitzar-nos: segons dades oficials del Parlament Europeu, en les últimes dues dècades les emissions d’aviació internacional i el transport marítim han augmentat gairebé un 130% i un 32% respectivament en les últimes dues dècades, suposant un 3,5% de las emissions totals de gasos d’efecte hivernacle de la UE. En quant al turisme a Espanya, 8 de cada 10 turistes que van venir l’any 2018 van arribar en avió, mentre només un 0,4 ho va fer en tren (Canalis, 2019).
I és que, tot i que viatjar ens permeti aprendre un munt, també té un impacte ecològic i social del qual cal que en prenguem consciència. Les membres de la Comissió Reduint Petjada i del projecte Amplify Young Voices tenim ganes de parlar i aprendre de tot això i més a les VII Jornades Ambientals que celebrarem, de la mà, el diumenge 4 d’octubre.
La Comissió Reduint Petjada, formada per monitores dels esplais d’Esplac, és la comissió que vetlla per fomentar la sostenibilitat i l’educació ambiental com a eix transversal d’Esplac. Ho fem oferint recursos, assessorament i formació relacionades amb el medi ambient als esplais i a les persones que formen l’entitat. Així, volem aconseguir generar discurs polític en relació a l’ecologisme i l’economia social. Pots consultar la resolució d’emergència climàtica fent clic aquí.
El projecte Amplify Young Voices neix per donar veu a joves d’Europa i del Canadà. El grup d’Esplac que hi participem vam decidir treballar al voltant de la petjada ecològica de les joves i dels Esplais quan fem activitats internacionals o turisme. El projecte va començar amb una pregunta inicial: quina consciència tenim les joves associades de la petjada ecològica que generem a l’hora de viatjar? Després d’un any de treball, ja hi ha les primeres conclusions de la recerca juvenil que es va fer i l’experiència d’haver anat al Canadà a compartir la feina amb les altres entitats.
Col·laborar activament en la preparació de les VII Jornades Ambientals ens brinda la possibilitat de compartir els resultats, els reptes i els aprenentatges d’aquest projecte amb altres joves. Per fer-ho, hem creat noves formes de treball en xarxa per tal de detectar els interessos comuns i les necessitats, tant del grup organitzador com dels equips de monitores dels esplais. Hem trobat espais de trobada, intercanvi i interrelació (presencials i telemàtics) per tal de que les decisions siguin preses de manera horitzontal i amb la màxima participació.
El context social en el que ens trobem, més enllà de la crisis de la Covid-19, ens porta a pensar que hem de reflexionar sobre la nostra petjada en moments tan claus com són els desplaçaments, no només pel que fa el transport, sinó també el consum, la fabricació, les infraestructures, la burocratització dels viatges o els privilegis que podem tenir respecte a altres persones, així com l’impacte que crea tot això a nivell social i econòmic.
Cal fer-ho aviat, i com a agents de transformació que som, cal que en prenguem consciència i que actuem ara.
Donada la naturalesa del tema, creiem necessari i molt interessant la col·laboració d’aquests dos àmbits d’Esplac (internacional i mediambiental), ja que pot ser una oportunitat pel començament de futurs projectes conjunts.
Empeses per la il·lusió, doncs, us convidem a totes a les VII Jornades Ambientals, de les que aviat rebreu més informació!
Som #MonisImparables
Us hi esperem!
Amb la col·laboració de:
Violències i agressions. Aquesta és la realitat a les nostres assemblees.
09.03.2020 | comunicacio
9-març-2020
Autoria: Grup de Treball de Protocol d’Esplais Catalans
El Grup de Treball del projecte “Protocol per a la prevenció i l’actuació davant la violència o l’abús” d’Esplais Catalans vam realitzar una enquesta a diferents esplais dels sectors geogràfics amb la finalitat d’observar els tipus de violència que es poden donar a les nostres entitats i si les identifiquem o no com a agressions.
Així doncs, aquesta sorgeix de la necessitat de veure què és el que s’identifica com agressió i què no en els diferents esplais, per tal d’intentar donar una resposta genèrica a les inquietuds dels esplais d’ESPLAC encaminant les nostres futures accions en base a això.
En aquest article volem exposar els resultats de l’enquesta, procurant fer una anàlisi objectiva, a fi que els esplais tingueu contingut per poder reflexionar i abordar aquesta realitat a les vostres assemblees. A més, podeu posar-vos en contacte amb el Grup de Treball de Protocol (a través d’un formulari que pots accedir fent clic aquí o per whatsapp 722 672 177) per demanar-nos recursos, assessoraments o formacions sobre com poder abordar aquestes qüestions a les vostres entitats, així com també acompanyar-vos en el procés de creació del vostre protocol.
Finalment, volem deixar clar que no som especialistes en aquesta matèria i que no tenim intenció de jutjar a ningú. Nosaltres aprenem juntes treballant plegades i tenim les mateixes pors i preguntes que vosaltres.
RESULTATS
D’entrada, els resultats d’aquest buidatge es basen en un total de 177 respostes de monitores i dirigents de l’entitat. Seguidament, per tal de fer més clar i etenedor el buidatge hem classificat les preguntes de l’enquesta en els diferents tipus de violència segons l’estructura del Protocol d’Esplais Catalans: https://www.esplac.cat/wp-content/uploads/2019/12/Protocol_agressions_Esplac.pdf
Aquestes són les següents:
- La violència social és el control de la vida social. És a dir, dinamitar les relacions socials i cercles d’amistats a la força o de forma subtil fins que la persona talla les relacions i acaba aïllada. Per representar la violència social varem destacar possibles escenaris que poden succeir a les nostres assemblees com: denunciar a una agressió durant l’assemblea i que no s’obtingui cap tipus de resposta, escoltar més l’opinió d’un home cis i/o ridiculitzar a una altra persona durant les reunions. D’aquestes, el 92,66% de les persones que vanrespondre queho van identificar com una agressió i el 58,76% asseguren que ha passat al seus espais.
- El rol de poder és quan una persona utilitza la seva condició i els seus privilegis, de manera conscient o inconscientment, per aconseguir establir relacions sexoefectives amb una altra persona sense els mateixos privilegis. Com per exemple: quan una dirigient d’Esplac es lia amb una monitora de primer any o una monitora veterana es lia amb una moni que acaba d’entrar.
En aquest ca s’identifica que passa en més de la meitat dels casos (54,39%) però el 77% de les persones no ho identifica com una agressió.
- La violència ambiental és la destrucció d’objectes personals i l’alteració de l’ambient vital de la persona. Com per exemple: no posar cançons feministes o que no hi hagi un punt lila a una festa.
El 79,6% considera que el fet que no hi hagi un punt lila en una festa és una agressió, mentre que el 48,6% diu que no ho és el fet que no soni cap cançó explícitament feminista. Els resultats de l’enquesta ens diuen que passa en un 51,16% dels casos.
- La violència simbòlica comporta un seguit de submissions i coaccions que no són percebudes com a tal, recolzades en unes creences i valors socials homogènies, en unes expectatives col·lectives. Els exemples escollits per realitzar l’enquesta són: presumir d’haver-te liat amb algú, riure’s d’una persona perquè és verge, que un home cis es tregui la samarreta i que qualsevol persona es tregui la samarreta.
En l’enquesta s’afirma que passa en un 62,09%, no obstant el 48% considera que no és una agressió.El 51,4% de les persones consideren que presumir de liar-se amb algú és una agressió. Per altra banda, riure’s d’algú perquè és verge pràcticament tothom ha contestat que sí que és una agressió (92,7%). Seguidament, el 32,2% considera que és una agressió que algú es tregui una samarreta , mentre que el 39,5 % considera que és una agressió si aquesta persona és un home cis.
- La violència sexual és qualsevol acte de naturalesa sexual NO consentit per una persona, inclosa l’exhibició, l’observació i la imposició, per mitjà de violència, d’intimidació, de prevalença o de manipulació emocional, de relacions sexuals, amb independència que la persona agressora pugui tenir amb la persona agredida una relació conjugal, de parella, afectiva o de parentiu. A l’enquesta vàrem exemplificar aquesta violència amb aquest ítems:
- Demanar “polvo ràpid” quan l’altra persona diu que està cansada.
- Incitar que dues monis es liin durant una trobada de monitores.
- Insistir quan no tenim preservatiu.
- Liarte amb una monitora que va taja.
- Despertar la persona amb qui t’has liat durant la nit per veure si vol dormir amb tu.
- Mostrar interès per algú només per “follar”.
On hi ha hagut més controvèrsia ha estat enles tres últimes preguntes, les quals no eren considerades com agressió per un 48,2% de la gent enquestada. No obstant, en el global de preguntes veiem que el 71,3% sí que es consideren agressió. Aquesta s’afirma que passa en un 38,14% dels casos.
- La violència en relació a gèneres i sexualitats diverses i dissident ésla violènciaque exerceixen les persones, i/o la societat, a altres persones per raons de sexe, gènere i/o orientació sexual. Com per exemple:
- Assumir que persones trans són heteros.
- Sentir-te molesta per agradar a una persona del mateix gènere /sexe que tu.
- Assumir el gènere d’una persona.
- Assumir sexualitat d’infants i joves.
- Assumir la sexualitat d’una persona.
- Assumir gènere d’un infant o jove.
Un 29,10% de les respostes consideren que no són agressions, mentre que el 70,09% diuen que sí que ho són. A més a més, el 53,95% dels casos diuen que en el seu esplai passa o ha passati el 46,05% dels casos que no.
- La violència estructural s’’exerceix a través de les estructures socials i sembla inamovible, tot i que no ho és. Impedeix l’accés de les dones als drets bàsics, a través de barreres i obstacles arrelats i que es (re)produeixen diàriament. S’expressa a través dels rols sexistes, de la divisió sexual del treball i dels espais de la societat. Els casos que podem trobar a l’esplai són que les monitores dones siguin les referents dels grups de peques, que la presidència de l’entitat sigui d’un home cis i/o que les monitores estan a les comissions relacionades amb les tasques de cures (material, farmaciola, neteja…)
El 63,65% consideren que aquests exemples passant al seu esplai. Però el 48,02% no consideren que sigui una agressió.
- La violència cultural és quan S’exerceix violència a través d’aspectes culturals que la legitimen, ja sigui a través de l’art, la religió, la filosofia, el dret… com per exemple: portar una samarreta que digui “primer els de casa”.
El 80% de les monitores que han respost a l’enquesta consideren que és una agressió i pràcticament el 100% asseguren que no ha passat (93,79%).
CONCLUSIONS
Des del Grup de Treball de Protocol, ens agradaria compartir amb vosaltres algunes conclusions i reflexions que hem fet mentre realitzavem el buidatge de l’enquesta.
D’entrada, considerem que la paraula agressió té una connotació forta amb un significat negatiu, cosa que creiem que possiblement ha influït alhora de contestar que sí que era una agressió coses que potser sabem que no són del tot correctes que passin, però no volem classificar-ho com a tal.
Seguidament, hem vist que en general són molt més fàcils d’identificar aquelles violències o agressions visibles com pot ser la violència social o sexual, mentre que aquelles formes de violència implícita com poden ser el rol de poder o la violència estructural són molt menys visibles, no obstant, observem que són les més comuns en el món associatiu. Aquest fet es veu clarament en l’apartat de violència ambiental, on veiem que la majoria de les persones consideren que és una agressió el fet que no hi hagi un punt lila a una festa (visible), però en canvi que no soni cap música feminista, i que per tant no es potenciï la representació de la dona en el món de la música (no visible) no. En aquesta mateixa línia, veiem que costa identificar com agressió el fet que una persona més gran, amb més experiència pugui estar aprofitant el seu rol de poder (conscient o inconscientment) per liar-se amb una altra persona més petita o amb menys experiència dins de la entitat.
En definitiva, ens agradaria remarcar el fet que la societat és un reflex de l’educació, i és per això que a l’esplai també patim violències. La societat binària a occident està estructurada de tal manera que divideix les persones en homes i dones segons els seus genitals. A les dones se les educa per realitzar les funcions reproductives i per tant, els pertoca, suposadament, ocupar els espais privats, fet que indirectament comporta la invisibilització. Als homes se’ls educa per realitzar funcions productives i per ocupar l’espai públic.
Així doncs, creiem que cal donar molta importància a oferir espais no mixtes, per infants, joves i monitores. D’aquesta manera, les dones poden donar-se suport, identificar o denunciar les discriminacions i violències que pateixen i apoderar-se. Per altra banda, els homes poden revisar el masclisme interioritzat, els privilegis i els seus rols dins l’assemblea o espai en què participen.
És per això que com a instrument transformador de la societat, els esplais teniu un gran compromís per qüestionar i poder trencar aquesta estructura.
Des del Grup de Treball de Protocol, us animem a que tingueu debats sobre aquest tema, i aprofiteu els recursos i assessoraments que des d’Esplac us podem oferir, per generar el vostre propi protocol per fer front a qualsevol tipus d’agressió discriminatòria que pugui tenir lloc a la vostra entitat.
Finalment, també us volem animar a participar al Grup de Treball de Protocol i pugueu aportar els vostres punts de vista en les nostres accions. A continuació us deixem un apartat amb recursos per tal que us puguin ser d’utilitat per treballar aquests aspectes a la vostra entitat.
MATERIALS I RECURSOS
- Guia per elaborar un protocol contra agressions discriminatòries.
- Voleu fer l’enquesta? Aquí us deixem l’enllaç per fer-la.
- Des del Grup de Treball us podem oferir assessorament i acompanyament en la realització del vostre protocol. Si voleu, podeu omplir el formulari de l’Era especificant en què us podem ajudar.
- Durant aquest any podeu demanar formacions sobre prevenció, detecció i actuació davant de violències masclistes o abús a menors. Posa’t en contacte amb la teva Coordinadora de Projectes per demanar-les.
- Guia d’autodiagnosi de gènere. Autodiagnosi per esplais, fent clic aquí.
#GENERACIÓQUEER, un documental de joves per a joves
25.06.2018 | comunicacio
19-juny-2018
Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons de Barcelona.
La Berta Gol i la Lourdes Pereyra son dues estudiants que han realitzat com a Treball de Recerca un documental sobre la rellevància de les xarxes socials i les etiquetes en el jovent de la comunitat LGBT+. Parlem amb les autores de”#GENERACIÓQUEER” per apropar-nos al projecte.
Qui sou i de què tracta el vostre projecte?
Bones, som la Berta Gol i la Lourdes Pereyra, estudiants de segon de batxillerat de l’institut Lluís Vives del barri Sants, Barcelona. Com a treball de recerca hem realitzat un documental sobre joves de la comunitat LGBT+, centrat en la influència de les xarxes socials i l’ús de les etiquetes.
Què us va motivar a fer el treball i el documental sobre aquesta temàtica?
Aquest treball de recerca va néixer d’una inquietud: donar més visibilitat a la comunitat LGTB+. Pensàrem que creant un audiovisual, un documental del grup esmentat, arribaríem al màxim nombre de persones. Reflexionàrem sobre les diferències entre la nostra generació queer (1) i les generacions anteriors, i ens adonàrem que nosaltres som la generació de la tecnologia i internet. Lligat a això, han nascut nous conceptes relacionats amb la sexualitat i el gènere. Per tant, acordàrem que al nostre documental hi sortirien testimonis del col·lectiu que relatarien experiències personals i diferents punts de vista.
(1) Queer: terme anglès que fa referència a totes les persones que no s’identifiquen com a heterosexuals ni cisgèneres.
Què és el que més us ha sorprès durant el procés de creació del documental?
Sorprèn veure com, en una ciutat oberta i abanderada del Pride com Barcelona, tots els participants del documental s’han trobat en situacions de discriminació i han patit violència, tant verbal com física.
Perquè creieu que pot ser interessant que es posi el documental i/o es treballi sobre el tema a les aules, esplais, caus…?
La realitat és que aquest tema encara és un tabú per a molta gent. El documental és una bona eina per a normalitzar i crear converses. En una aula, esplai, cau, aquest audiovisual pot ajudar tant a informar a la gent que no conegui res del tema, com a la gent que tingui dubtes sobre la seva orientació sexual o identitat de gènere, perquè se n’adonin que no estan sols ni són els únics i s’animin a parlar-ne. També convida a debatre, ja que el documental no extreu una conclusió fixa sobre el tema de les etiquetes sinó que obre portes a diferents punts de vista.
On us agradaria que arribés aquest projecte?
L’objectiu primordial del documental és arribar al màxim de gent possible, ja que, de què serveix aquest vídeo si ningú el veu? Ens agradaria canviar mentalitats, per exemple que uns familiars acceptin la sexualitat del seu fill, nét, nebot… O per exemple que es deixin d’utilitzar expressions despectives com “maricó”, o “desviat”. Però sobretot, que les diferents orientacions sexuals o identitats de gènere es deixin de veure com a una cosa excepcional i única per començar a formar part de la normalitat.
Us animem a totes i a tots a fer servir el nostre documental com a eina i a fer la màxima difusió, i si teniu qualsevol dubte, ens podeu escriure a berta.gol@illuisvives.cat o lourdes.pereyra@illuisvives.cat. Gràcies i fins aviat!
Si voleu veure el documental sencer us deixem l’enllaç aquí.
Com? Que el sexe és un constructe social?
10.04.2018 | comunicacio
10-abril-2018
Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.
Sí, amics. Deixeu que m’expliqui. Més enllà de la clàssica distinció entre gènere i sexe que diu que el gènere és una construcció social a partir de les característiques que associem a homes i dones, el sexe també és un producte cultural.
Amb aquest article intentaré fer una mica de divulgació del pensament de Judith Butler, ben coneguda per ser considerada la fundadora de la Queer Theory pels volts del 1990. En l’auge del feminisme que estem vivint en els últims anys —i que tant de bo es quedi per sempre—, tot sovint hi ha terminologies i teories que no s’acaben de comprendre ni d’explicar bé. I des de fa un cert temps tinc la sensació que aquest és el cas de la filòsofa americana, que, per cert, visitarà Barcelona la setmana vinent per fer un parell de conferències al CCCB. Val a dir que els seus llibres tampoc no posen les coses fàcils, com bé il·lustra la vinyeta de ‘Judith Butler explained with cats’ (molt recomanable, per cert).
El punt de partida i el fil que enllaça tota l’obra són les polítiques de reconeixement de la vida humana: com es determina quines vides mereixen ser viscudes? La normalitat estableix uns límits que exclouen moltes persones —ja sigui per qüestions de sexe, origen, sexualitat, etc.— i és necessari ser conscients que aquests límits són construïts pels humans. Si ens trobem dins del que marca la normalitat podem ser reconeguts pels altres. El reconeixement esdevé l’espai que construeix i fa visible les formes de vida que s’adeqüen a la normalitat i fa invisible (o mostra com a monstruoses) les que no. Aquesta és l’estructura discursiva que guia el pensament de Judith Butler i des de la qual s’entra millor a la seva teoria de gènere.
Si el feminisme posava el patriarcat com a causa i principi de l’opressió de les dones, Judith Butler diu que el problema d’arrel no és el patriarcat sinó l’assumpció de l’heterosexualitat i el binarisme home-dona. Butler va començar a escriure El género en disputa perquè volia rebatre la teoria literària feminista que limitava el gènere a concepcions acceptades de masculinitat i feminitat. En el pròleg explica que la seva teoria estava impregnada de la pròpia experiència i de les persones que havia conegut al llarg de la vida. I és aquí on escriu per primera vegada que el sexe i el gènere acaben sent el mateix: “El sexo, por definición, siempre ha sido género.”* I és que el cos s’interpreta a través dels significats culturals (i no de manera neutra, no hi ha un moment previ en què només tinguem sexe i no un gènere associat). Per això diu que el sexe és gènere, ja que el sexe no s’interpreta mai amb claus naturals, la seva mirada sempre està esbiaixada pels atributs culturals que s’hi associen com si fossin naturals, donats.
*El género en disputa, (2016), Editorial Paidós, 8a edició, p. 57.
Creixem en una societat que s’ha construït sobre la separació entre homes i dones com la gran divisió social: des dels banys públics a les feines que exerceixen o al rol que acompleixen en la família. Mirat en termes darwinians, diríem que són estructures que han permès la convivència i la supervivència de l’espècie. Però cal tenir molt clar que aquesta divisió és construïda. Hi ha moltes persones que no s’identifiquen ni a ser home ni a ser dona. S’assumeix que néixer amb un determinat sexe ens converteix en homes o dones, masculins o femenines. I precisament aquest moment, el del naixement, és el moment que Butler assenyala en els seus llibres que es comença a construir el nostre sexe. Quan a l’hospital diuen “és nen” o “és nena” es posa la primera pedra per edificar la identitat d’aquell nounat o fetus.
Creixem en una societat que s’ha construït sobre la separació entre homes i dones com la gran divisió social: des dels banys públics a les feines que exerceixen o al rol que acompleixen en la família.
Anem a pams. Segurament haureu sentit això de performar o performatiu. És un terme que entra a la filosofia de la mà de John Austin, un filòsof del llenguatge que defineix el performatiu com el ‘fer coses amb paraules’. En el seu text How to do things with words exposa actes ritualitzats entre els humans en els quals es realitza una acció gràcies a la proferència d’unes paraules determinades en un context concret (per exemple: un casament o la inauguració d’un vaixell). Judith Butler parteix de la teoria d’Austin (passada pel filtre de Derrida) per desenvolupar el seu pensament. Reprenent el cas en què es diu a un fetus o a un recent nascut que “és nen” o “és nena” s’està realitzant una acció performativa a través de la qual es construeix la identitat sexual d’aquest infant.
En aquest punt, és interessant destacar que es donen bastants casos d’infants que neixen amb els dos sexes i que, fins no fa gaire, l’hospital decidia quin sexe li deixaven i quin mutilaven en base al que es veia més gran (sí, sense mirar les hormones ni res, a ull). Tot i que la mutilació genital en nadons ha estat prohibida, seguim mutilant-nos els uns altres amb l’assumpció del binarisme home-dona i els prejudicis que ens acompanyen. El mateix passa amb moltes de les persones trans. Fruit de la pressió de no identificar-se amb el seu cos i de l’estructura social que determina que s’ha de ser home o dona, moltes persones passen pel procés de canviar-se de sexe per sentir-se millor en la pròpia pell. Si l’estructura social no estigués tan enclavada en aquest binarisme potser podrien viure en harmonia en el seu cos sense que aquest hagi d’adequar-se a la norma. Cada cas és un món, cada persona una realitat i experiència diferent. Però prendre consciència de l’estructura social en què vivim segurament ens ajudi a totes a acceptar, viure i conviure en un món on tothom es pugui trobar a gust.
Saps d’on ve Sant Valentí?
15.02.2018 | comunicacio
15-febrer-2018
Autora: Momo Salcedo, membre de la Comissió de Gènere d’Esplac.
Vergonyosa llum del matí, la terra brunzeix i conversa amb els insectes, estan xerrant mentre
s’eixuguen la rosada que les ha embolcallat durant la nit.
Si escolto tot això és perquè, quan has estat més de tres cicles lunars en contacte únic amb el
bosc, pots interactuar en les seves converses. Semblant a les trobades que fèiem per a pensar,
no ho podies entendre fins que sabies de què tractava l’idioma.
Sento el cos àgil, puc notar com els meus músculs escultòrics es tensen mentre saludo el sol
ixent. Però tinc un nus a l’estómac que no em deixa badallar del tot, segurament sigui perquè
aquesta vesprada hauré d’escometre l’empresa que m’ha sigut encomanada.
Avui he fet divuit anys, ante diem XV Kalendas Martias (15 de febrer), coincidint amb
Lupercalia. Recordo a la meva mare consternada perquè no creia que estigués preparat per a
ser Luperci, deia que el coneixement era un regal de fuïció individual, que no podien obligar-
me a efectuar el ritual… Ma mare era una salvatge.
La paret blanca desprèn nuesa pura, tinc els ulls plens de sorra perquè he estat somiant que
nedava en un llac al desert. Aquell oasis estava habitat per llops majestuosos i, de lluny,
desterrades i excloses dels capricis de l’idíl·lic paratge hi havia un parell de cabres lluents com
perles brutes. Sento una humitat abundant a la vagina, ha estat nit de lluna plena i tinc unes
ganes imperioses de gojar, de desfer-me i concebre el cosmos a través de la procreació.
Afortunadament Lupercalia ja ha arribat. Toco el meu sexe, toco també una cassoleta de figues
que tinc als costat del jaç, n’agafo una amb el peu i esverada la precipito cap al cel. Cau
lleugera al meu palmell. La tasto i suaument la refrego pels meus llavis rosats. Em sento
extasiada, mística i desperta, com part de la naturalesa, com si les meves llàgrimes de joia
fossin l’aigua que brolla quan hem de néixer, em sento en harmonia.
Amb un lleuger i sinuós peble m’encamino amb Medea i Dànae cap al turó de Palatino. Hi
anem abans del moment previst, ja que volem ballar i acariciar-nos amb la soca del llorer
perquè quan ens beneeixin amb la fertilitat de les deesses estiguem en sincronia amb Gea.
Mentre ens hi dirigim, veig el fòrum i l’Ara Màxima decorats amb pintures i ofrenes a Fauno i a
Hircus, un calfred em fa espurnejar l’espinada… Començo a sentir una ombra tèrbola.
El sacerdot, presumptuós i recarregat de penjolls d’ós satinats de resina remena un senzill bol
ple de sang de la cabra que acaba d’immolar. Gentil però tenebrós, prenent un pedaç de llana
molla amb la llet del mateix animal. S’apropa:
–Perseu, fill de Lupus, fill d’Orfeu i beneït per Fauno Luperco, agraciat i concebut per Rómul i
Rem. Mentre pronunciava aquest discurs seré i profund em tacà l’espai entre les celles amb un
ganivet roig de sang , després, mentre sentia la mirada de les mosses clavades en mi,
m’enretirà el líquid amb el pedaç.
–Februatio ens empari!
Entre xiscles i rialles forçades, amb la nuesa líquida de la joventut i un fuet de pell de cabra el
ritual començà.
Vaig haver de fustigar moltes dones, algunes sentien un sinistre plaer que s’escapava al meu
entendre, com si s’estiguessin comunicant amb éssers desconeguts per a nosaltres. D’altres
fugien després d’haver sigut tocades amb l’instrument, aterrides i ploraneres.
Em vaig sentir trasbalsat, enfollit, amb deler inacabable de seguir infligint dolor i plaer,
pregant perquè entrada la nit, pogués trobar aquella jove tan sensual i desperta, la dels llavis
de maduixa esquitxats del morat de les figues madures i el lli dolç, i em permetés endinsar el
meu esperit desbocat i primari en ella.
A l’any 496, l’Església catòlica prohibí aquest ritual i instaurà Sant Valentí com a data per a
l’amor i l’amistat. Va ser popularitzat a França, on van dedicar aquest dia a l’aparellament i a la
recerca amorosa entre la població.
Qüestions a debatre:
- Celebrem Sant Valentí? Per què?
- És una festivitat apta per ser gaudida per tothom? O és exclusiva per a algunes persones?
- Trobem similituds actuals amb Lupercalia?
- Com moltes altres festivitats, aquesta la trobem necessària i/o beneficiosa?
- Quin model de Sant Valentí ens agradaria tenir en el cas que existís com volguéssim?
- Què ens aporta de negatiu i positiu el fet de que existeixi aquest dia?
- Estem d’acord amb el tipus d’afecte material que s’intercanvia en aquesta data?
- Alguna vegada ens hem sentit violentes o dolgudes per no voler participar-hi? Hi estem
obligades? - Voldríem erradicar Sant Valentí?
Temes
Últims comentaris