El caràcter alemany

24-gener-2019

Autora: Gemma Solans, monitora de l’esplai Kasperle i SVE a Berlín.

Dimarts, 22 de gener de 2019.

Acabo de llegir un article d’Icon, la revista (es veu que masculina) mensual de El País, sobre quines diferències veuen els estrangers residents a Espanya en el caràcter dels espanyols. Però existeix un caràcter eminentment “espanyol”? Persones d’arreu ho comenten, més enllà dels tòpics de la veneració de la siesta, la fama de cridaners i altres estereotips. I a grans trets puc estar d’acord. Per exemple, la importància que té per nosaltres la cerca de la felicitat, la cura i el suport a la família i les amistats o la vergonya de parlar un idioma estranger incorrectament com l’anglès… però el comentari més top en la meva opinió és que el nostre esport nacional és parlar dels altres a l’esquena. El cotilleo de tota la vida. O també l’habilitat de fer humor sobre qualsevol tema, fins a límits insospitats, inclosos nosaltres mateixos. Hi esteu d’acord?

Vull dedicar aquest post a comentar el que he pogut veure sobre el caràcter dels alemanys des que sóc a Berlín. Està clar que qualsevol cosa a dir resultarà una generalització i cada persona és un món, sí. Tanmateix, crec haver observat subtils característiques comunes, que donen forma a l’estil de vida d’una ciutat cosmopolita i amb tanta diversitat cultural com és Berlín.

En primer lloc, els ciutadans alemanys tenen una gran consideració per la privacitat de cada individu i això es nota sobretot en les interaccions en l’espai públic. Tenen en mala consideració, per posar un cas, dirigir-te a una altra persona que no coneixes en mig del carrer. Haig de dir que m’he adaptat a aquest caràcter i quan vaig tornar a Barcelona per les festes de nadal, se’m va fer estrany, i inclús vaig pensar-ho com una falta d’educació, el fet que el cambrer d’un bar (persona desconeguda per mi) se’m dirigís amb naturalitat. A més, acabo d’adonar-me que, des que sóc aquí, no m’he creuat amb cap (típic) treballador/a que es posa a parar gent en mig del carrer, sigui per informar o per vendre’t alguna cosa.

En segon lloc, i això ha vingut com una non grata sorpresa, tenen una relació molt pragmàtica amb el menjar i el beure. Veuen aquesta necessitat com un mitjà sense el qual no poden sobreviure. Tal qual. El menjar no té la funció de cohesió i socialització que té pels catalans, i en general pels espanyols. Menjar no és un plaer per ells, és un mitjà de vida. I està clar que necessitem alimentar-nos per viure, però per mi va més enllà. Ho podem veure amb la quantitat de temps que inverteixen a cuinar o menjar “en família”. Berlín és una ciutat coneguda pel menjar ambulant i moltes paradetes es dediquen a servir menjar “d’altres cultures”, com el turc (boníssim s’ha de dir). En una altra qüestió es fa notable: el cafè. Com a consumidora habitual he de dir que encara no he trobat cap lloc on es dediquin, més enllà de servir-lo, a fer-lo de qualitat. Així, majoritàriament el serveixen aigualit i massa fluix, almenys pel meu gust.

En tercer lloc i per acabar, tendeixen molt a mostrar-se amb educació. El fet de deixar passar, demanar si us plau i donar les gràcies, per exemple. Tot i que també tenen dies més bons que d’altres, en general, sempre tenen el “si us plau” i les “gràcies” a la boca, sobretot a l’hora de demanar. Em vaig adonar al poc d’arribar i la veritat és que es tracta d’un bon costum, que crec que no tenia abans.

Tot i que podria escriure sobre altres diferències i també similituds, fins aquí el que he pogut reflexionar fins al moment present. Si heu tingut l’oportunitat de relacionar-vos amb el caràcter alemany, estaríeu d’acord amb mi?  

Sobre una setmana fantàstica de replantejaments i de reflexions personals- Formació d’arribada.

13-desembre-2018

Autora: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.

Sembla que, com a voluntària, no només he descobert les meves responsabilitats en l’organització que m’acull, Esplac, sinó que també, durant l’any, la responsabilitat de participar en les formacions sobre el meu projecte SVE finançat per la Unió Europea. Per aquesta raó, vaig anar, acompanyada de l’Aleksi, el dilluns 26.01.11 durant quasi una setmana a Girona.
Tot i que la ciutat (en la que tenia altes expectatives gràcies al fet que molts amics em deien que Girona és probablement la ciutat més bonica de Catalunya) em va encantar, l’alberg estava situat al centre i les relacions amb les persones no van ser tan negatives com pensava. Realment, no volia participar-hi al principi.

Sentia que era una pèrdua de temps i preferia passar temps amb els meus nous amics i amigues a Terrasa que escoltant a persones de la Unió Europea que, probablement, m’explicarien coses molt allunyades a la meva realitat, coses que no em servirien o coses que ja conec. Aquest era el meu pensament al principi, i després d’aquesta fantàstica setmana, realment me’n penedeixo de la meva actitud presumptuosa, ja que em sento com si hagués passat per alt molts moments fantàstics al principi. Molt ràpidament els formadors i les formadores em van demostrar el contrari i una setmana de profundes reflexions, noves idees i la motivació em va tornar. Em va agradar com els formadors i formadores van organitzar el programa de manera que mai fos avorrit. Em van agradar molt i van organitzar activitats de treball en equip on ens trobàvem barrejats diverses vegades durant les activitats.

De forma informal, jugant a jocs “ximples”, fent collages, representant obres de teatre, etc. estàvem educant-nos sobre moltes coses interessant pel nostre any SVE, de manera que va ser MOLT interessant i informatiu.

Així mateix, em va servir molt perquè l’educació informal és una forma de treballar als esplais i de treballar amb els infants que jo puc aprofitar dins del meu context. Vaig aprendre molts mètodes nous, divertits i que no esperava per utilitzar en el meu grup, o per explicar-ho als i les monis que podrien estar interessats (durant la setmana acabaré d’escriure tots els mètodes a la meva llibreta).

Aquesta formació em va generar tornar a repensar molts aspectes de la meva vida, aspectes que no havia pogut pensar-hi abans… la meva perspectiva sobre la cultura i la interculturalitat va canviar: vaig ser més conscient del meu impacte cultural (en el qual no creia abans, ja que no hi ha òbviament una “cultura alemanya”); he acabat aprenent la diferència entre multi i interculturalitat i vaig aprendre com la cultura és una de les raons per les quals de vegades, de forma inusual, dormo fins a 14 hores al dia (es tracta del “xoc cultural”, una paraula contundent que significa trobar-te en un ambient que diferent del que no estàs acostumat, de manera que el cervell ha de descansar més i a vegades ho fa dormint).

En general, aquesta formació m’ha provocat un nou interès sobre totes aquestes coses que mai havia pensat abans. Després d’acabar la formació i he continuat pensant. Fins i tot, setmanes després d’aquesta formació em trobo perduda enmig d’aquests pensaments sobre el meu impacte cultural, sobre com la meva visió ha canviat i canviarà. He tornat a ser conscient de com soc d’afortunada d’estar aquí i quina gran oportunitat és aquest lloc per obrir la meva ment. Òbviament pots tenir una ment oberta però no pots aprendre realment d’una altra vida o agafar una nova perspectiva només observant els altres des de la distància (des del teu propi país). Vaig conèixer molta gent, que està fent més o menys el mateix procés de redefinir-se i reconstruir-se i trobant el seu espai en un nou país.

Sembla una mica estrany, però estic contenta d’haver estat “forçada” a venir en aquesta formació perquè, de no ser així, hagués perdut una part molt bonica i important del meu SVE.

Perdent terreny, autosuficiència i castanyes calentes

14-novembre-2018

Autor: Natalya Chetverova, SVE alemanya a Terrassa i monitora de l’esplai La Fera.

Vaig arribar a Barcelona el 23 d’octubre sent l’última persona voluntària per Esplac. Després d’aplicar pel projecte Creuant Mirades quasi massa tard i prepar-ho tot en només tres setmanes, puc dir que aquest projecte pot ser considerada la cosa més espontània que he fet mai. Vaig arribar a Catalunya sense conèixer gens la llengua i vaig trobar-me responsabilitats i complicacions que havia d’afrontar.

Just havia acabat l’escola, fet 18 anys i estava motivada per participar en una experiència internacional o simplement volia aprendre com viure pel meu compte abans de començar la universitat. Quan vaig dir als del meu voltant que me n’anava a Terrassa, em van dir que era “valenta” per marxar a un lloc completament nou. Després d’un mes aquí, veig la magnitud de tot això.
Quan experimentes el que significa viure pel teu compte, esdevens de sobte un adult. Però en realitat sento just el contrari: és com ser nena altre cop. En el procés de convertir-se en adult has d’aprendre-ho tot altre cop: sí, mai abans havia cuinat; evidentment que sé anar al supermercat però ara és completament diferent i ja no parlo de les altres responsabilitats com pagar un lloguer, cosa de la qual mai m’havia ocupat abans. Jo subestimava la meva dependència amb la meva família i els meus amics, de manera que trobar-me en aquesta nova situació va ser realment difícil i em vaig espantar. A vegades encara tinc aquesta sensació i hi ha moments que em sento una mica sola.

Per altra banda, he tingut realment molts moments increïbles, “estranys” i divertits que realment em fan estar molt contenta del projecte. He fet alguns amics i he conegut persones encantadores que realment em donen suport sempre que poden, que tenen paciència amb la meva poca experiència i amb la barrera lingüística i que volen quedar amb mi en el seu temps lliure. Si no fos per la gent que m’ha rebut d’una manera excepcional, no sabria que fer. Realment estava molt contenta quan vaig trobar gent tan generosa i propera. La persona amb la qual visc i comparteixo pis, l’Abel de l’esplai, m’ha fet sentir realment com a casa. L’esplai la Fera a Terrassa també m’agrada molt. Ens portem molt bé i amb els infants amb els que treballo són realment molt divertits i simpàtics en molts aspectes. Òbviament hi ha una dificultat lingüística però el fet que les dues parts fem un esforç per comunicar-nos i entendre’ns de la millor manera, em dóna seguretat i em motiva per continuar aprenent la llengua de forma ràpida. Potser només és una casualitat, però realment crec que La Fera i el lloc on visc són els millors que em podia trobar aquí a Catalunya.

L’intercanvi cultural diari és realment molt interessant. Cada dia descobreixo més coses i mai se’m fa avorrit traduir i intercanviar paraules i frases divertides en les nostres respectives llengües i riure d’això. He experimentat que Catalunya és realment un país molt divers i estic realment contenta de com d’agradables i d’amigables han sigut les meves trobades amb la gent de Catalunya. Una altra cosa que he descobert aquí recentment és, per exemple, la Castanyada. El meu esplai va decidir vendre castanyes i moniatos al carrer i utilitzar els beneficis per realitzar els projectes de l’esplai. D’aquesta manera, el dia 31 d’Octubre a les 7 del matí vàrem quedar per preparar la parada, tot i la terrible pluja d’aquell dia. Teníem por que no funcionés a causa del mal temps però després va fer bon dia i tota la gent de l’Esplai, fins i tot els monis més veterans van arribar al lloc i ens van ajudar tant com van poder. Al principi hi havia molta gent, tothom volia castanyes i vàrem tenir molta feina. La manera en què els veïns i veïnes i les persones de l’esplai es relacionaven i s’ajudaven entre ells era realment molt bonic. Realment em va agradar molt el dia i tinc ganes de descobrir més festes locals, esdeveniments i tradicions com la Castanyada.

Tot i que no és fàcil al principi, tinc realment curiositat pel que passarà després. Estic contenta pels següents mesos i crec que ha sigut una bona decisió venir aquí.

Primers passos a Barcelona

05-novembre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.

La primera cosa i la més difícil quan marxes fora del teu país és que, inevitablement, estàs sol. No mentiré, és com et sents quan arribes i ningú pot fer res, ho has d’acceptar de la millor manera.
 Ara, un mes més tard, honestament puc dir que em sento com a casa. He conegut als altres monitors del meu grup (Tagues) i a les persones d’Esplac. Hem tingut vàries activitats amb el grup i algunes reunions amb els i les monitores, a més a més d’estar dos vegades a l’oficina d’Esplac. És realment increïble tot el que pot passar en 30 dies o menys.

Òbviament la cosa més difícil (i la més important) és aprendre la llengua. Actualment tinc un nivell bàsic: puc presentar-me en català. Estic agraït i content que hi hagi tant suport per aprendre una nova llengua. Això realment em té motivat.

En general, cada dia em sento més segur i cada dia aprenc coses noves. Sóc conscient que aquest projecte, l’SVE, dura un any i que encara em queden 11 mesos al davant. Estaré content i agraït que cada dia que passi em farà ser millor monitor. L’entusiasme s’ha convertit en seguretat i tranquil·litat gràcies a tot el suport que rebo de tota la gent que m’envolta.

Les 5 coses més impressionants des que he arribat a Barcelona

25-octubre-2018

Autor: Aleksi Paakkinen, SVE finlandès a Barcelona i monitor de l’Esplai Sarau.

Quan vaig arribar a Barcelona, res em va decebre. Les palmeres, les muntanyes, la gran ciutat. Per descomptat, estava molt emocionat però no espantat. Des del moment en què dos monis em van recollir a l’aeroport, sabia que no em sentiria sol. La meva organització de Finlàndia és realment molt important per mi, de manera que em vaig sentir fantàstic al veure com em van acceptar els monis de l’Esplai i les treballadores i treballadors d’Esplac. Quan vaig deixar l’aeroport, el principal sentiment era el que ja he mencionat, molt emocionat. Em sentia energètic, segur i preparat.

Arribar a un país estranger et presenta reptes sorprenents en els quals no penses quan estàs a casa teva, com per exemple comprar un bitllet de tren, fer la compra o demanar menjar. Després de dues setmanes d’adaptació, sembla molt més fàcil. Diria que és qüestió d’actitud: has d’estar disposat a provar noves coses, com per exemple aprendre l’idioma local. Alguns aspectes són més difícils d’adaptar-se, com per exemple els horaris de menjar. Mai hauria pensat que estaria dinant a les 14:00 o 15:00 i que soparia a les 19:00 o 20:00. Crec que els monis es van quedar també realment xocats quan els hi vaig dir que a Finlàndia dinem a les 11 i sopem a les 15:00 o 16:00.

Clarament, Esplais Catalans funciona molt diferent en comparació a l’entitat finlandesa (Nuoret Kotkat). Però aquí (i especialment on visc, a Sant Cugat), aquest funcionament funciona realment. Sempre havia pensat que la nostra manera d’actuar a Finlàndia és la més lògica, però realment estava equivocat. El primer cap de setmana amb l’Esplai va ser suficient per demostrar-ho; conèixer un grup de gent durant un any sencer serà una experiència increïble i no puc esperar més perquè comenci de veritat.

Si m’enyoro de vegades? Clar, una mica. Realment trobo molt a faltar els meus amics de Nuoret Kotkat i la cosa més difícil de viure aquí tan lluny de casa és que perdre’m el camp de tardor amb l’Esplai a Finlàndia. Però després penso que si el que trobo a faltar de casa és bàsicament el mateix que estic fent aquí, no hi ha dubte que venir aquí és una de les millors decisions que he pres.

Les 5 coses més impressionants per mi des que he arribat a Barcelona:

• Caminar per la Rambla (el carrer principal de Barcelona) ple de persones i cultures diferents.

• Sopar després d’una assemblea a les 21:00h i veure l’ambient entranyable de totes aquelles persones gaudint juntes.
•  Estar a la protesta de l’1 d’Octubre. Mai havia vist tanta gent concentrada al mateix moment.
• El primer cap de setmana d’Esplai. De les 17:00h a les 20:00h i la comunitat, estant en una zona de Sant Cugat.
• L’arquitectura dels carrers petits i plens de gent amb la bandera catalana, no només a Barcelona, a Sant Cugat també.

Final Round! Obrigado

2-Octubre-2018

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.

Hola mi gente.
Pues aquí estamos, al final…
Pero antes de concluir, aun hay unas historias.

Al llegar de Portugal empezaron la vacaciones de Esplac en la oficina y pude dedicarme a otra exposición, en Agosto en un local lleno de cultura urbana, el Skate Bar NeverMind del Raval. Tuve la oportunidad de conocer y darme a conocer a mucha gente y artistas de Barcelona, fue importante para ganar algún espacio en el “juego”! En octubre habrá una pieza grande en las paredes de allí, “stay tunned”! Como era un evento significativo para mi y que yo quería estar de lleno, las piezas de lego de mi hombro hicieron de las suyas y se salió del sitio (otra vez…ya van 4), pero afortunadamente estaba con unos colegas del Esplai Torxa que con mucha calma (demasiada hahaha) me acompañaron al hospital y fue todo muy “chill”, en 30 minutos ya estaba de vuelta a la fiesta, aun que con 2 dosis de “Voltaren” en la nalga y del brazo al pecho. En conclusión fue exitoso y recibí un feedback muy fuerte!

Recover.  Pasando unos 4 días mas “down” fisicamente y emocionalmente, vi de golpe un par de series, para que me animase un poco mientras recuperaba del hombro, os aconsejo aquí tres cositas muy buenas (mayores de 15 haha) “Rick and Morty”, “Disenchantment ” y “Big Mouth”.

Pasado esa fase me salí de casa y me aventuré a un paseo a pie de muchos kilómetros, caminé un poco por algunos barios de Trinitat Vella, hasta que llegué al Parc de la Trinitat que muy deprisa me ganó, es que tiene una disposición de espacio muy bien organizada y equilibrada y con su semicirculo en agua. Pasado eso seguí hasta la zona verde junto al rió Besós, que me dejó con ganas de volver y explorar mejor, siguiendo, pasé por un pequeño barrio muy extraño con pinta de olvidado por la cantidad de casas inhabitadas, su aspecto antiguo y pequeño en una zona de Bon Pastor. Ese paseo termino en un local que tenia una visita pendiente desde que llegue, se trata de Nau Bostic y os aconsejó ir allí si buscáis creatividad y colores a grande escala, pude ver muros de grandes artistas e incluso conocer a uno que estaba pintando en el momento. En conclusión fue un paseo con una constante de cosas bonitas, porque hubo mucha zona de polígono y barrio social aburrido pero tuvo puntos muy fuertes!

Llegaron las fiestas de Gracia.  Claro que tuve que echar un vistazo, sin duda la mas currada de todas las fiestas de barrio (y esos se siente en el precio de la cerveza) con decoraciones callejeras que flipas, y aunque vas en movilidad de caracol por las calles descubres diferentes historias y temáticas todo hecho con material reciclado increíble y una participación comunitaria muy fuerte. Ah! y como siempre, aun me cuesta asimilar todo esta locura de los petardos y el correfoc!

Menuda semanita mas chill.  Me fallaron los planes que tenia para esa semana para trabajar en dos piezas de arte para la calle, y por un problema de entrega con el material (corcho de Corchugal), me iré de Barcelona y no dejaré nada en las calles? En fin… pasada la fase de revuelta, llegó la aceptación, las cosas ya no dependían de mi en ese momento. Tras aceptarlo, toda la semana empezó a fluir, con mucha playa, dibujitos, jugar con gatos, una cena con mis colegas de esplai (que finalmente bajaron al centro hahaha) y aun tuve la oportunidad de conocer una pareja portuguesa de emigrantes en Alemania muy buena onda.

Esa semana me tocó hacer “Catsiting”, y estuve cuidando de 2 gatitos y de la casa de una amiga, que se iba de vacaciones. Tenia muchas ganas de lidiar con animales, es algo que siempre fue muy presente en mi vida y desde que llegue Barna siento esa falta. Así que bueno, se trata de aceptar las cosas, cuando ves que no puedes cambiarlas.

Anem a Vilafranca de Penedès.  Otra visita que tenia pendiente era a Vilafranca del Penedès, pues ya tenia una conexión con ella del pasado buenas y malas. La visité durante sus fiestas, me encontré con una buena amiga de allí que me guió por los encantos de esta villa y recuerdos de un Erasmus por allí. Las fiestas, bueno… cada uno que haga la suya hahaha. Aunque, claro, siempre con fuegos, petardos y correfocs. A veces es bueno volver atrás para seguir adelante y Vilafranca tenia algo pendiente conmigo, pues fue allí que por 1º vez se desencajó mi hombro de lego y muchas otras cosas.

El Esplai esta de vacaciones aunque ya empiezan organizando el nuevo equipo de monitores mientras otros se despiden, y por Esplac se calienta motores para un nuevo año mientras yo preparo regalitos para ellos!

Menorca. Me toca una semanita de vacaciones, esta vez fui a Menorca, esa magnifica isla. Es increíble, sus playas fueron las primeras que vi con arena totalmente blanca y agua cristalina, son bellísimas. Se siente un ritmo muy distinto, es un lugar especial donde tuve la suerte de encontrarme con algún que otro animal raro como águilas, peces de colores y tortugas, y un grupo de gatos que te acogían como familia en 30 segundos. La isla tiene una red de transportes muy limitada, así que tuve que transformarme en ciclista, haciendo kilómetros en busca de pequeños paraísos, entre playa y playa tienes viviendas gigantes donde se siente el nivel económico de los turistas. Me quede con la sensación que la falta de dinamismo de la isla (aunque alguno hay, tampoco es tan muerto) es algo intencional, para fiestas y locura ya vale Mallorca y Ibiza, allí se preserva la buena vida y un planeamiento de crecimiento. El catalán menorquín no lo entiendo nada hahaha, y la costumbre de la siesta allí lo llevan MUY en serio, pues durante gran parte de la tarde todo cierra, pero TODO!

Estuve con unas colegas de EVS, que me acogieron muy bien (gracias) y les estuve ayudando con su proyecto final que seria una exposición sobre Menorca en un Molino muy chulo que era un espai jove, flipante, me encantó esta mezcla de un sitio tan tradicional usado para dinamizar el pueblo. Fue un poco irónico ayudar otros voluntarios europeos en las vacaciones del mío hahaha pero lo pasé muy bien, fue una semana muy buena para reflexionar, descansar y concluir mi experiencia anual de EVS. Esta fase es siempre muy dura a varios niveles y te puede dejar con muchas dudas con tu futuro, sin embargo, la suerte me sonreía y este “sufrimiento” ya lo había resuelto una semana antes y pude realmente disfrutar de Menorca…

Volviendo a Barcelona, llega mi última semana de EVS, pero antes de cerrar esta etapa de mi vida, doy inicio a otra… Os dije que no sabia si me quedaba por Barcelona o volvía a Portugal… pues la respuesta es un poco de las dos. Encontré trabajo por aquí en un sitio encantador y con un ambiente muy familiar, desde ya os invitó a conocer,  A Casa Portuguesa (Raval y Gracia), la pasteleria con los mejores sabores de Portugal.  Estoy súper feliz por como concluí esta aventura y porque podré hacer una que otra visita a “els meus nens de esplai”, y otra gente que amo por aquí, y no desperdiciar el espacio que me gané en el juego del arte, Barna wait 4 me!

No se bien como despedirme (ni ganas de ello) pero la vida sigue con un corazón bien lleno y una vida mas experimentada. Con un sentimiento de GRATITUD indescriptible, aconsejando a TODOS los jóvenes que disfruten de la maravillosa experiencia de EVS. Conectado para siempre a Esplai Torxa, del cual continuaré como Lliberat estando presente cuando sea posible. Esperando vuestra visita por A Casa Portuguesa y que encontréis CURTIÇO en las calles y una que otra galería.  O por las Redes Sociales (@mota_curtico).

Moltes Gracies / Obrigado a todos los que han contribuido para que este año fuera uno de los mejores de mi vida.

Injuve por las formaciones, y gestiones burocráticas.
Rota Jovem que me habéis facilitado llegar aquí.
Esplac, por la acogida, formación y libertad de acción que me habéis dado.
Esplai Torxa (nens y monis) por todo el AMOR, experiencias, visitas, enseñanzas y por aumentar mi familia.

A mis padres y mis bros de Portugal que siempre me enviaron buena energía y mucha fuerza.
Y todas y cada una de las personas que pude conocer este año en Barcelona y Erasmus+ people, sabéis quien sois <3

OBRIGADO!

Troba les diferències: de campaments a Àustria

29-agost-2018

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.

El passat juliol vaig fer de monitora a un grup d’adolescents durant dues setmanes al fantàstic Falkencamp a Döbriach (a Millstättersee) i vaig estar observant les diferències que hi trobaria entre els campaments amb l’esplai de tota la vida i amb aquest.

En aquest campament, s’hi troben grups d’infants i joves d’entre 6 i 17 anys, els quals venen de diferents regions d’Àustria, tant amb Rote Falken o Kinderfreunde, i dormim en tendes de campanya agrupades per regions.

Pels que no acaben d’entendre la diferència entre Kinderfreunde i Rote Falken: els Rote Falken vindrien a ser el més semblant a un esplai, es reuneixen durant el curs i realitzen diverses activitats i excursions en un mateix grup; Kinderfreunde per altra banda organitza activitats, com per exemple campaments d’estiu, principalment per a infants amb pocs recursos o en risc d’exclusió social. A Salzburg, el grup de Rote Falken es bastant petit, però després d’aquests campaments, alguns dels infants que hi van participar des de Kinderfreunde han decidit unir-s’hi pel curs vinent.

El campament dura duos setmanes, però no tots els grups s’hi estan les dues setmanes, alguns s’hi estan una setmana i d’altres arriben només per la segona setmana. Durant aquest temps, s’ofereix un programa central, en el qual una tarda, un matí i una nit a la setmana, es programen activitats de gran tamany per a tothom del campament que hi vulgui participar. Hi ha també, cada vespre a partir de les 22h, programa pels joves a partir de 13 anys, tant discoteca com cuina, jocs, pel·lícules, etc. El programa central organitza també al final de cada setmana, un resum en videos i fotos del que ha passat, com també la república de Dö.

La república de Dö és una cosa que em va sorprendre molt, des de l’equip central s’organitza un taller sobre democràcia, on els infants de cada Dorf (agrupació de tendes dins el campament, normalment dividida en regions), poden realitzar una campanya per a ser escollits ministres. Els infants de cada Dorf voten per a un ministre dintre del seu Dorf. Un cop escollits els ministres, es fa una votació interna entre ells per escollir un canceller. Els ministres s’encarreguen de recollir les idees, desitjos, queixes del seu Dorf i transmetent-les a la persona adequada, el canceller actua com a portaveu. Un dels canvis realitzats a càrrec dels ministres va ser afegir més fruita a l’esmorzar.

Ara, des de l’experiència personal com a monitora, va ser molt interessant ja que era el primer cop que portava joves. Un grup de 13 joves d’entre 13 i 16 anys, que no havia vist abans i que no parlen anglès, seria interessant. Els primers dies van ser intensos, els infants anaven provant els límits, i jo anava guanyant confiança en mi mateixa, sent capaç d’establir els límits clarament sense avergonyir-me del meu alemany, construint relacions de confiança amb els infants amb el pas dels dies, sentint-me una monitora més com qualsevol altra. S’ha de dir que en aquell campament ningú em va parlar en anglès ja que jo era una monitora més, i el meu alemany va millorar com mai en dos setmanes, a més, als joves els hi encantava ajudar-me a construir frases, m’escoltaven amb paciència i van aprendre a cantar el “nyam nyam bon profit” abans de cada àpat (i el “hueke hueke cacahuete!”). Aquest grup em va motivar a millorar el meu alemany com ningú fins ara!

Per acabar aquest article, volia comentar que l’any vinent aquest mateix campament serà internacional, i espero que algun esplai s’animi a venir i cantar el “nyam nyam” amb el meu grup!

SVE, per crèixer ràpidament!

23-agost-2018 

David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.

Sin duda, Junio y Julio fueron los meses más activos, hubo de todo.

Canet de Mar

Empezamos con un excursión general a Canet de Mar. Floresta de piña, sol y playa, guitarras y ukeleles.
Siento que finalmente conecto más con algunos de los niños y niñas de otras edades, sea con el fútbol, con las fotos o con el humor.

Tuvimos un pequeño “problema” con un virus zombie que se propagó por el grupo e instaló el caos, bastantes fueron infectados, pero tras algunas “pesquisas” por la floresta se encontró la cura y se pudo volver de vuelta a la normalidad. Más tarde, un grupo de 7 exploradores de medio palmo, se aventuraron por la floresta y crearon un abrigo con lo que la naturaleza les ha dado, ahora tenían un local para refugiarse y crear toda una realidad paralela, pero aun así, al llegar la luna, trajo consigo la fatiga de todo un día de actividades y para combatirla no hay nada como un buen colchón para dormir.

Por la noche hay ese momento bonito del “bona nit” con guitarritas y musiquitas (que supongo que también tendréis en vuestros esplais), cuando me entra el primer gran flechazo emocional y se me asoma una lagrimita. En la reunión final se empieza a hablar de la próxima generación de monis y también con algunos de los jóvenes “supras” invitandoles a asumir ese cargo. Fue interesante ver el inicio de la transmisión de responsabilidades poco a poco y ver como los monis mas jóvenes están preparados para recibir esa misión.

Final de Esplai con Graffiti

Cerramos las actividades del esplai en grande, lo que ya os había prometido ha ocurrido, el graffiti de Torxa hecho por mi grupo Rondinaires.

La suerte ha querido que justo al lado del Mas Guinardó (donde hacemos el esplai) hay unos muros legales que de forma muy fácil y a través de una app (Wallspot) conectada al ayuntamiento te dan el permiso de pintura en pocos minutos. Puedo afirmar que fue un éxito, los niños y niñas han flipado haciendo sus dibujos más grandes que ellos mismos. Aunque intenté organizar pequeños grupos y mantener un orden, ese día casi nadie faltó al esplai, eran 25 y en cierta medida estaba todo un poco caótico, hasta que se hizo una pausa reflexiva y organizadora. El resultado estético final quedó “aceptable” para mi exigente opinión y PERFECTO para ellos, pero lo que cuenta fue toda la experiencia. También me dejó feliz ver mis colegas monis que aun no siendo artistas asumieron el Spray como herramienta educativa.

Además como era el último día hubo un recibimiento especial a los padres, que después fueron a ver nuestro graffiti y el feedback fue tremendamente positivo, recibiendo mucha confianza y respeto de su parte, algo súper gratificante.

Una semana en cuenta atrás!

El tiempo no para y de pronto mi joya de Marruecos (una compañera marroquí) se iba a marchar, posiblemente para quedarse, así que tenia una semana para cumplir una lista de objetivos y así fue, desde visitar una expo de Disney en la cual no encontramos a Mikey pero si mucho esbozos de los grandes clásicos, como Hercules o la Bella Durmiente. También subimos al Tibidabo para sentir su energía y la tremenda vista que te da de Barcelona, como si la tuvieras en la mano, es maravillosa la mezcla entre religión y parque de diversiones. Además ella insistió en llevar una pintura de su tamaño para hacer fotos, lo que generó bastantes situaciones divertidas.

Los otros días nos perdíamos por los jardines de Poblesec o íbamos en bici a la playa y por las noches probaba diferentes especias marroquíes… Más tarde llegó San Juan, muy distinto de las fiestas de Portugal, aquí se tiran petardos y cohetes de forma constante y sin cualquier aviso. Nos fuimos a cenar a la casa de unos amigos de Poblenou, y entre tantas conversaciones y diferentes nacionalidades, la noche pasó en un “pis pas” y ya era hora de ir a la playa. Al llegar sentí un ambiente de euforia gigante, mogollón de gente llenaba toda la costa, decenas de hogueras por todas partes, mientras se escuchaba por megafonía “Atenció està prohibit fer foc“. Sin pensarlo dos veces, me tiré al mar en “ritual” de limpieza y conexión espiritual, menos mal que estaba caliente y que me sequé con las hogueras!

Finalmente la semana terminó y empezaba otra nueva fase de SVE.

Málaga, Mollina, Mundo.

Llegó mi tiempo de ir á la formación intermediaria, cogí el vuelvo y en poco tiempo estaba más cerca de casa, aunque lejos. Estaba poco tiempo en Málaga, pero sabia lo que quería ver aunque a contra reloj. Así fue, en 3 horas y sin parar pude ver algunas obras de artistas como ROA, Obey , D*face, el centro, el puerto y la playa de la Malagueta, pero así de rápido terminó. Tenía que ir a Mollina para encontrarme con otros 80 voluntariados europeos.

La verdad, al inicio no iba con gran expectativa, pero la agencia nacional española nos trató muy bien, Instalaciones perfectas hasta con piscina y refrigerantes en las comidas y todas las actividades bastante dinámicas y muy útiles para esta fase de SVE. Además de gente muy interesante con historias increíbles de compartir y un buen nivel de humor. Es una buena oportunidad para hacer conexiones y esparcir tu red de amistades por el mundo y provisionalmente por España. Conocí a jóvenes con proyectos muy similares al mío y con problemas idénticos; jóvenes que trabajaban con animales, otros que vivían del Instagram, en fin, una multidisciplinariedad gigante de conocimientos y aun así continuo con la misma opinión que tenia en la otra formación, aunque más acentuada. Escogí el mejor SVE, OBRIGADO ESPLAC.

Expo La Fontana                                                                                                                                                      

Lo que es bueno termina temprano y “cuando me enteré” ya estaba en Barcelona montando una expo más, esta vez en el Espai Jove la Fontana, sitio que me recibió muy bien y que me contó un poco más sobre las dinámicas del Casal, despertándome ganas de quedarme en un futuro por Barcelona trabajando en un Casal de Joves.

Pero no pasó ni dos días y ya estaba de camino hacia otra aventura, diría yo que la GRAN AVENTURA.

Los Campas del Esplai Torxa

No hablare mucho del campas aquí, os dejo aquí un link del periódico Catalunya Plural, donde podréis leer de forma mas detallada, esta que fue una de las experiencias más fuertes en mi vida, OBRIGADO TORXA!

INTROSPECCIÓ, SI US PLAU!

Volviendo de Campas con 5 kilos menos de peso y 50 kilos más de amor y aprendizaje, vuelvo a la rutina SVE en BCN.

Para mi sorpresa la Moura Encantada (mi compañera de marruecos) había vuelto y ahora yo tenia los sábados libres sin esplai, el final de Julio me sirvió para reflexionar sobre estas últimas 6 semanas que fueron a toda prisa y que viví en modo Freestyle.

Un día, al volver de la playa, tuve la suerte de cruzarme con uno de mis artistas favoritos, top10 mundial, el chileno Inti, 5 minutitos de conversación y un placer gigante por la sincronía. Al día siguiente en un paseo por el centro voy a Nevermind, el bar de la movida Skater y con suerte conseguí una expo allí. Ya os contaré como fue en el próximo round. Yo que buscaba un poco de tranquilidad pero no paraban de ocurrir cosas!

Vacaciones en Monte Gordo

Finalmente llegaron mis vacaciones y volví a Portugal para ver a mi familia, mis “bros” y conocer a mi sobrino. Mi playa está cambiada, afortunadamente para mejor aunque las obras no están terminadas, veo mi ciudad con un nuevo rostro (y nuevos precios). Tuve una reunión con los políticos locales de cultura y educación/juventud, para presentar mi proyecto de Escuela de Arte Urbano, con un feedback espectacular, diría incluso perfecto, aunque acompañado de una excusa financiera (que me cuesta creer por algunas razones), que me deja con una respuesta no negativa pero muy comprometedora, algo que me fortalece las ganas de buscarme la vida por Barcelona.

Aun así la vida sigue y pude disfrutar de unos días más de vacaciones en mi paraíso.

Y bueno, me faltan poco menos de 2 meses de SVE, tengo un sentimiento de deber cumplido y de empezar a planear el futuro por aquí, aun así, hay algunas otras cosas para terminar, así que estad atentos porque esto ya se está terminando. Nuevamente y nunca es demasiado: merci Esplac, Torxa y Rota Jovem. 

SVE, el meu tren de l’oportunitat a Nuoret Kotkat, Finlàndia

10-juliol-2018

Autora: Jessica Gallardo ex monitora de l’esplai Pampayuga i participant d’un SVE a Finlàndia. 

Alguna vegada has pensat que t’agradaria marxar una temporada a l’estranger? Que t’agradaria viure l’experiència de conèixer una altra cultura en primera persona? Que t’agradaria sortir de la teva zona de confort i coneixe’t a tu mateixa? Si la resposta és sí per alguna o totes aquestes preguntes, continua llegint.

Hola, sóc la Jess, ex monitora de l’AIJ Pampayuga, ex EGS del sector Maresme, sòcia d’Esplac i fa 3 anys i mig vaig marxar a Finlàndia a fer un Servei de Voluntariat Europeu (SVE).

Durant un temps em vaig plantejar que volia marxar fora una temporada i vaig provar sort en diverses ocasions: primer sol·licitant una beca per anar a fer pràctiques dels meus estudis a Polònia, però no vaig ser seleccionada; després vaig sol·licitar fer un SVE a la oficina de l’IFM-SEI (l’organització paraigües de la que Esplac és membre) a Brussel·les i tampoc va haver-hi sort; i finalment, fer un SVE amb Nuoret Kotkat (organització similar a Esplac, també membre d’IFM-SEI) a Finlàndia i aquest cop sí, aquest cop va sonar la flauta! Diuen que a la tercera va la vençuda i aquesta va ser la meva!

És difícil posar paraules a la meva experiència fent el SVE amb Nuoret Kotkat, moltes històries, sentiments, emocions, anècdotes… però ho intentaré!

“Finlàndia! Marxo a Finlàndia!” Anava dient a tothom però, sincerament, no sabia res del país. Ni on estava situat al mapa, ni la cultura, ni que marxava a un país on es diu que fa molt fred! Jo volia marxar fora i si Finlàndia era on m’havia tocat, allà hi anava jo amb molta il·lusió i ganes de viure l’experiència.

Va arribar el moment i l’1 de febrer del 2015 vaig agafar les maletes (3 maletes! Semblava que més que marxar per 11 mesos, em mudava definitivament!), un vol a Hèlsinki i la meva aventura internacional va començar. Pots trobar informació sobre les meves primeres impressions del país i la cultura, a més de què és el que feia al principi del meu SVE en aquest article.

El SVE consistia en realitzar un projecte de participació infantil amb 10 organitzacions membres d’IFM-SEI de diferents països tant de dins com de fora d’Europa. Això em va donar l’oportunitat de viatjar a Bolívia abans de marxar a Finlàndia, per fer una formació inicial del projecte, i a Bèlgica a la meitat del voluntariat. A més, vaig conèixer a persones de diferents països com Indonèsia, Camerun, Alemanya, Colòmbia, Perú, etc.

Sona bé, oi? Doncs no tot va ser un camí de roses perquè anar-te’n sola a viure a un altre país i adaptar-te a una altra cultura no és fàcil. Al principi estava massa en contacte amb les amistats de la meva ciutat d’origen perquè tenia molt de temps lliure, tot i estar fent un voluntariat, i durant aquest temps lliure estava sola. Era hivern, feia fred, hi havia poques hores de llum i no hi havia gaire gent al carrer. A més no sabia on trobar gent. Vivia a un poble i era més difícil trobar gent, sobre tot gent d’altres països perquè fer amistats amb les persones finlandeses és tot un repte. Tot un repte però és possible i un cop ho fas, és per sempre!

Va ser així els primers mesos, fins que jo mateixa vaig obligar-me a fer l’esforç de canviar aquella situació. Necessitava tenir vida social. Està bé passar estones sola i conèixe’t a tu mateixa però eh! Jo he crescut envoltada de gent i amb una vida social molt activa, de no parar per casa, i estar involucrada en mil i una històries. Tant de temps lliure sola no m’estava fent bé.

Just en aquell moment quan necessitava un canvi, vam tenir una formació d’arribada (sí, dos mesos més tard en el meu cas) amb altres voluntàries que estaven també a Finlàndia. Això em va donar la dosis d’energia que necessitava i a partir de llavors, vaig contactar amb gent de grups de Facebook, preguntar a membres de l’organització si volien quedar per prendre alguna cosa, organitzar trobades i festes amb les altres voluntàries de SVE a Finlàndia i vaig començar a tenir més vida social i em vaig començar a sentir millor.

I l’idioma què? Et deus estar preguntant. Les llengües oficials de Finlàndia són el finés (95% de la població el parla) i el suec (5% de la població el parla). Si has sentit parlar del finés potser t’estàs espantant, però no pateixis! La majoria de les persones parlen anglès i et pots comunicar en aquest idioma sense problema. A més, és més fàcil entendre l’accent de les finlandeses parlant anglès que el de les angloparlant. Jo anava espantada pel fet d’haver-me de comunicar en anglès perquè el meu nivell no era suficient per expressar opinions i sentiments. Molts anys de classes d’anglès a l’escola i quan et parlen en anglès i has de contestar… pànic! (en el meu cas). Va ser tot un repte però com que no em va quedar cap més opció, el meu anglès va millorar moltíssim (i no va fer falta esperar al final del voluntariat per això).

Això sí, encara que et puguis comunicar en anglès et recomano aprendre finés. És una llengua difícil perquè no s’assembla gramaticalment al que estem acostumades però no és impossible d’aprendre. Depèn de la motivació de cadascuna. A mi m’agrada i a dia d’avui puc dir que el parlo, no fluidament, però em puc comunicar.

Finlàndia és un país que recomano visitar i no només per unes setmanes de vacances. Conèixer la seva història, viure la cultura i costums (és possible aconseguir abraçades), els canvis de temperatura, el blanc i fred de l’hivern, els mesos de foscor, els canvis de pluja i sol diverses vegades el mateix dia, la natura, els preciosos paisatges, els llacs (tenen un munt!) i, si tens sort, les aurores boreals!

De Nuoret Kotkat què dir, què és una organització per conèixer, que la seva gent són un encant, que estan a nivell nacional i a través de les seves activitats pots viatjar per tot el país (vaig veure més zones de Finlàndia en 11 mesos que del que he vist al meu propi país durant tota la meva vida), els campaments molen molt, es fan a costat de llacs i es va en canoa, es pesca, els paisatges són molt bonics, es fa foc on es cuina blat de moro i salsitxes, es fa escalada de capses, ah! Que se m’oblidava! També anavem a la sauna!

El SVE va ser d’aquests trens que es diu que passen un cop només i els has d’agafar o perdràs l’oportunitat. Doncs això va ser per a mi, l’oportunitat de la meva vida. Em va fer créixer com a persona, els llargs hiverns em van fer descobrir-me a mi mateixa, vaig conèixer a gent molt interessant, vaig viure en primera persona què és ser immigrant i els reptes que et pots trobar per integrar-te i començar una nova vida a un altre país, vaig conèixer altres cultures i vaig aprendre a ser més tolerant.

A Finlàndia vaig trobar la tranquil·litat i seguretat que no tenia a Catalunya. Vaig trobar feina del que havia estudiat, vaig anar-me’n a viure a la capital sola i podria permetre’m pagar el lloguer. Això a Catalunya a dia d’avui ho trobo difícil. Quan jo hi vivia allà feia substitucions però no hi havia manera de trobar feina a temps complert del que m’agrada. Per tant, com a súper motivada de l’esplai i d’Esplac, tot el meu temps lliure, que en tenia molt, el dedicava a l’esplai, a l’EGS, a Esplac i altres projectes de voluntariat i d’associacionisme.

Amb aquesta motivació vaig venir a Finlàndia on vaig conèixer millor el món de l’internacionalisme, l’IFM-SEI, Nuoret Kotkat i Finlàndia. Actualment segueixo vivint a Hèlsinki, encara sóc voluntària a Nuoret Kotkat, perquè mai s’és massa gran per seguir formant part del projecte ja que és una organització familiar, i a l’agost començaré a estudiar a la universitat educació social (per fi tinc clar a què em vull dedicar), perquè a Finlàndia tampoc s’és mai massa gran per continuar estudiant i aquí l’educació és gratuïta, perquè tothom ha de tenir les mateixes oportunitats.

Encara rumiant si fas un Servei de Voluntariat Europeu o no? No t’ho pensis i vine a viure l’oportunitat. Passa’t a la banda de l’internacionalisme com a estil de vida!

P.D.: Fes una ullada a les fotos!

P.D.2: T’agradaria saber més coses sobre el meu SVE? O sobre Nuoret Kotkat? O sobre Finlàndia? Envia’m un correu a jessgs12@gmail.com i estaré encantada de contestar

SVE, sinònim d’oportunitat

6-juliol-2018

Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.

EVS… SVE… tres lletres molt repetides quan anava a reunions d’Esplac i que al marxar la meva ex-monitora de l’esplai al Senegal per fer-ne un em van començar a ser més familiars. 

Després d’un Erasmus a Itàlia tenia clar que volia tornar a marxar, però no veia el moment. Esplac feia temps que parlava de tornar a candidatar el projecte de voluntariat europeu, però a mi em quedava una mica lluny. Un bon dia mirant el Facebook em va apareixer la convocatòria d’esplac per anar a fer una estada de 12 mesos a Austria o a Portugal.  Jo ja havia estat a Lisboa a l’associació que anava a acollir el voluntari en un intercanvi juvenil i em vaig quedar enamorada de la ciutat, així que s’obria una porta cap a una ciutat que em tenia el cor robat. Dit i fet, des de la distància, mentre treballava a una casa de colònies on tenia poca cobertura i poca tecnologia vaig realizar la meva carta de motivació. I uns dies més tard arribava la bona notícia de que havia estat seleccionada.

Doncs, l’aventura començava a finals d’agost amb reunions a Esplac d’explicació de què passaria i del que havia de fer els pròxims mesos. I així va arribar el 12 de Setembre, el dia que arribava al meu nou país d’acollida.

Aquí he descobert el país veí que sempre queda apartat i poca gent coneix. També, en què consisteix un Servei de Voluntariat Europeu.

Així doncs, aquí va un breu resum del que faig jo i del que en general pot ser un SVE.

Jo estic a una associació juvenil en una ciutat de costa (Cascais) tot i que visc a la capital (Lisboa). Cada dia amb el tren ressegueixo el riu fins que es converteix en mar i arribo a l’edifici taronja, ROTA JOVEM. Podríem dir que és una mena de casal de joves, tot i que les activitats que s’hi fan són més aviat formacions i intercanvis internacionals. Jo faig reforç a les tècniques, cada mes hi ha diferents activitats, així que la meva activitat no és fixa. He ajudat en tots els àmbits, comunicació, economia, preparació d’activitats… Ara mateix estic preparant un intercanvi d’estiu amb adolescents de Cascais i de Biarritz on també aniré de monitora durant 15 dies.

I vaja, aquest és un molt breu resum, també podeu llegir els meus altres articles de creuant mirades o preguntar-me directament!

Per acabar, dir que el voluntariat europeu té molts sinònims: Oportunitat, currículum, diversió, treball, descobriment, aventura… Per cadascú és una cosa diferent, però si per l’any que ve no tens feina, vols fer una pausa, has acabat els estudis, vols aprendre llengües, vols fer currículum, viatjar, conèixer gent… Ja pots inscriure’t a la convocatòria perquè el SVE pot ser la teva solució! I recorda que és tot subvencionat, així que els diners aquí no són un problema!