Perrea, perrea! O com educar amb reggaeton sense ser criticada

15-febrer-2018

Autora: Cèlia Nisarre, membre del Grup de Treball de Som Esplai i monitora de l’Esplai Turons.

Diuen que les persones són la suma d’allò que els va passant pel camí… Suposo que quan a segon d’ESO un imbècil de l’institut et roba l’mp3 (sí, llavors es portaven una espècie de pendrives amb pantalla on la gent emmagatzemava música) i el recuperes, per casualitat, uns mesos més tard carregat de música reggaetonera… fas una aproximació al gènere musical molt directa.

En el meu entorn o en els cercles propers, molts cops he sentit que havia de justificar per què escoltava aquest tipus de música o per què em gastava diners anant a concerts o festivals de reggaeton. En els últims mesos, però, he començat a punxar com a DJ i la pressió social ha estat tal que m’ha empès a escriure aquest article.

Des de dalt de les tarimes o escenaris improvisats en què punxem amb la meva parella artística hem sentit com gent del públic ens diu coses com: “Aquest artista no!”, “aquesta cançó no, que és massa reggaetonera”. Hem vist com companyes DJ s’han de justificar públicament i explicar per què posen aquest estil. I el que ha estat el súmmum del surrealisme: ser teloners d’un grup que ens va demanar explícitament que “les cinc cançons d’abans d’ells –tots homes al grup, casualitat o no- no fossin de reggaeton ni sexistes”.

Arribats a aquest punt em veig amb l’obligació de fer alguns aclariments sobre el tema, amb la intenció de no haver d’estar donant explicacions contínuament i -potser- ajudar-vos a aquelles que, com jo, escolteu, balleu, punxeu o canteu reggaeton, donant-vos arguments de pes que us puguin treure d’un compromís quan algú tregui el tema:

1. NO SIGUEM INCULTES MUSICALS!

Em dirigeixo a tota la gent que diu que el reggaeton és sexista/masclista. PROU!!! No es pot dir que un gènere sigui sexista. El gènere musical és la forma que prenen les cançons, no el seu contingut ni la seva lletra. Enlloc està escrit que les cançons POP hagin d’anar sobre l’amor romàntic, o les de ROCK sobre la sobirania animal… L’estil defineix la forma, ritme, tonalitats, escales, etc. no de què parlaran els temes. Puc entendre que això causi confusió entre les oients amateurs, però entre músics, PD’s, comissions de festes o fins i tot ajuntaments… NO ES POT PERMETRE!

Escoltar o posar reggaeton no ens fa més masclistes que si ho féssim amb metal o folk. L’únic que cal és escoltar la lletra de les cançons per assegurar-nos que, siguin de l’estil que siguin, no tinguin un missatge sexista.

2. JO NO SÓC RACISTA, PERÒ…

Aquí la qüestió és que molta gent oblida que el masclisme és una característica estructural de la nostra societat, és a dir, que està per tot arreu. Així que, en aquest aspecte, quan s’afirma que “el reggaeton és masclista” es cometen dos errors; el que ja hem resolt al punt 1 i el de creure que aquest estil és una taca negra dins de la història de música europea (o mundial) feminista 100% [ironia].

Ara mateix, moltes de les “denúncies” sobre el masclisme dins del reggaeton no són tan diferents d’algunes declaracions racistes tipus “d’ençà que van arribar tots aquests llatins i la seva música, Espanya està plena de masclisme”. Com si el masclisme fos exclusivament sud-americà…

La periodista Irantzu Varela recull en aquest vídeo aquesta idea de “com jutgem el reggaeton des d’Europa” que crec que és molt interessant.

Per si encara hi ha dubtes, he fet un petit recull de cançons que he escoltat/cantat/tocat/ballat a l’esplai i que, sense ser llatines, no es queden enrere pel que fa a masclisme.

Don Federico mato a su mujer, la hizo picadillo y la hizo a la sartén.

La gente que pasaba, olía a carne asada,

era la mujer de don Federico.

[tradicional castellana]

 

Every breath you take, every move you make

Every bond you break, every step you take,

I’ll be watching you

[Police]

 

Vaig beure’m la seva sang, vaig menjar-me el seu cervell,

però l’única cosa que no em vaig menjar

van ser aquells ulls que em tornaven boig

i els guardo amb formol.

[Lax’n’Busto]

 

“una dona és una dona, no et preocupis,

tant se val”

[Els amics de les Arts]

3. “SI NO PUEDO BAILAR, NO ES MI REVOLUCIÓN” [TU CINTURA SIN CENSURA]

S’ha parlat molt sobre les dones que ballen reggaeton, perregen o fan twerk: que si és poc feminista…, que si degrada… Doncs, en aquest punt, heu de saber que justament una de les lluites feministes més reclamades al llarg de la història és que se’ns permeti gaudir del propi cos o del que podem fer amb el cos: ballar, follar, parir, etc.

Segur que en aquest punt algú ja està preguntant: “Però el reggaeton us denigra, no?”, “i la cosificació de la dona què?”. A veure, a veure… deixem clares un parell de coses: si ballo com a mi m’agrada, em diverteixo i ho faig per a mi, no necessàriament ho faig per complaure els homes del meu voltant. Moure el cul lliurement no em fa ni “menys feminista”, ni una “zorra”, ni més “fàcil”, ni un “putón”.

4. #OnSónLesDones

Les dades demostren el que ens deia la simple percepció; les dones estem subrepresentades. A la tele, a la ràdio, als diaris i… al món del reggaeton! Hi ha molta gent arreu del món (i sobretot a Sud-amèrica) que està treballant molt per canviar això. Per posar alguns noms: Miss Bolívia, Torta Golosa, Ivi Queen, Sara Hebe, Kumbia Queers…, que no només canvien els continguts tradicionals de les cançons, sinó que també omplen els escenaris i agafen els micròfons representant sectors de la població que fins ara ni tan sols tenien veu (o sigui, els no cis-homes).

Cal posar-nos seriosos amb aquest tema. Perquè encara que sembli que hem avançat, seguim vivint en una societat on elles no tenen tantes oportunitats com ells, també a l’hora de treballar en l’àmbit musical. A les dades em remeto:

• Sónar: 139 homes, 40 dones (22,68 %)
• Primavera Sound: 348 homes, 50 dones (12,56 %)
• FIB: 75 homes, 10 dones (11,62 %)
• Low Festival: 117 homes, 15 dones (11,36 %)
• Cruïlla: 90 homes, 7 dones (7,21 %)
• Viña Rock: 464 homes, 15 dones (3,13 %)
• Canet Rock: 79 homes i 2 dones (2,5%)

Així que el pròxim cop que un home, d’un grup musical format íntegrament per homes, amb tècnics i mànagers homes, es dirigeixi al meu company home per dir-li que no podem punxar reggaeton, li diré: “Si no voleu que us diguin sexistes feu alguna cosa al respecte.” Deixeu de justificar-vos en l’estil musical! Deixeu de disculpar-vos! Busqueu una baixista dona o una tècnica de llums dona o una bateria dona… Si no enteneu de què us parlo us recomano aquest article i investigar sobre el misteriós tema de “les dones i el món de la música”.

5. ¡ÉCHAME LA CULPA!

Vinga, monitores! Si el reggaeton ens resulta incòmode, pot ser una bona excusa per revisar-nos a nosaltres mateixes. És a dir, trencar amb la culpabilització/externalització constant i convertir aquest estil de música (o més ben dit, el debat al seu voltant) en una excusa per parlar de masclismes, racismes, poder i privilegi amb els infants de l’esplai. Vincular-ho amb el lleure, que sigui un element més per fomentar l’esperit crític i per generar debat entre els i les joves (que molt probablement són els que més consumeixen aquests productes culturals). No hi ha excuses! S’està fent molta feina al respecte i teniu molts recursos per treballar tot allò que envolta el món del reggaeton i infinites fonts de música no sexista de tots els estils!

AMPLIEM ELS NOSTRES CANÇONERS! Podem buscar cançons que no siguin sexistes sense que parlin estrictament de violència de gènere, de feminisme o de relacions no normatives. Superem el “Malo” (Bebe) i exigim igualtat en totes les cançons, no només en les que parlen de desigualtat. Comparteixo amb vosaltres -per això de ser proactives en la lluita- alguns suggeriments d’aquí i d’allí que he intentat que siguin originals i adaptables a la guitarra de campaments!

La Otra – Contigo

El Kanka – Volar

Rozalén – Girasoles

Perota Chingo – La complicidad

El Diluvi – I tu, sols tu

Fémina – Deshice de mi

Zahara – Con las ganas

Churupaca – No se vive feliz comiendo perdiz

I per si no en teniu prou…

• La Comissió de Gènere d’Esplac ha fet una llista de música no sexista!!!
• Comparteixo també la que ha fet La Observatoria, un col·lectiu de comunicació i periodisme feminista.
• O la de DJ Porco Rosso.

I acabo l’article animant-vos a crear les vostres pròpies llistes/Cd’s/pendrives per campaments i donant-vos forces perquè el corrent popular no pugui amb vosaltres! Si us agrada el reggaeton, no esteu soles i ara teniu molts arguments al vostre favor.

QUE NO ME LO INVENTO… QUE AQUÍ HI HA MOLTA GENT QUE PENSA COSES! (per ordre d’aparició dels temes):

• Prohibir el reggaeton
• Una crítica de la crítica feminista de la crítica feminista del reggaetón (sí, lo que lees)
• Así de oscuras y machistas eran las canciones de nuestra infancia
• Soy feminista y me gusta bailar reggaetón
• Manifest – On són les dones?
• On són les dones al Primavera Sound i al Sónar?
• Ei, prou
• Per una cultura igualitària
• Deja de disculparte y programa mujeres
• El reggaeton i la consciència de classe

Esplais antiracistes, lleure compromès

18-gener-2018

Autoria: Júlia Hosta (Esplai Xangó), Núria Domingo (Esplai Boix) i Miquel Martorell (Esplai Turons), formadores de l’Escola Lliure El Sol.

La volta al món en 80 dies, les cultures del món (o la seva versió gastronòmica: les cuines del món), indis i vaquers… I tants altres eixos d’animació al voltant del concepte màgic de la diversitat cultural. El treball entorn d’aquesta idea ha estat present a les entitats de lleure associatiu des de sempre, però tenim clar què són exactament les cultures? Com en parlem? De quina manera les representem a les nostres activitats?

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix cultura com a “conjunt de símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc. que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble”. És a dir, que una cultura ho és pràcticament tot (i justament com que és un concepte tan ampli, no acaba sent res). En altres paraules, el concepte de cultura és molt ambigu, molt flexible i, per tant, està al servei de qui l’invoca. Les preguntes que plantejàvem més amunt, doncs, no tindrien raó de ser si darrere d’aquestes “paraules boniques” amb què tant sovint ens omplim la boca – cultures, diversitat, tolerància – no s’amaguessin pràctiques i actituds més discriminatòries del que ens pensem.

Si mai algú ens preguntés si el nostre esplai és racista, molt probablement contestaríem que no. No ens definiríem com a racistes perquè, de la mateixa manera que no som masclistes ni consumistes, ser racista és “dolent”. Però de ben segur que una mirada atenta ens permetria identificar, molt ben camuflades, actituds excloents. Fer-nos preguntes ens ajuda a reflexionar-hi: Hem revisat que els menús siguin realment inclusius? Tothom té garantida la llibertat de culte? Treballem els nostres eixos d’animació des de la voluntat de descoberta o des de l’estereotip fàcil? La manera en què plantegem la perspectiva de gènere té en compte qüestions culturals? Com ens relacionem amb els col·lectius de persones migrants? Som una entitat “diversa”? Hem de ser-ho?

Potser hem construït els pilars de l’entitat des del supòsit que la nostra cultura és, si no directament superior, sí més “normal” que les altres.O simplement no ens hem plantejat que hi pugui haver altres maneres d’habitar i concebre el món.

Segons què hàgim contestat a les preguntes anteriors, és hora de posar-nos a treballar. I un bon lloc per començar és revisant el nostre ideari. Els valors que hi hem plasmat són tan importants com pensem, però segurament també més etnocèntrics del que voldríem. És a dir, que potser hem construït els pilars de l’entitat des del supòsit que la nostra cultura és, si no directament superior, sí més “normal” que les altres. O simplement no ens hem plantejat que hi pugui haver altres maneres d’habitar i concebre el món més enllà de la nostra (que és una altra manera de veure i de viure aquest privilegi de la norma). Però més enllà de les idees, les nostres pràctiques i els nostres discursos quotidians també estan impregnats de segles de racisme. Si els esplais no som un mirall de la realitat, és en gran mesura per tots aquests motius. Per tant, si volem obrir les nostres entitats a persones d’origen divers –si volem ser realment inclusives i no només celebrar la diversitat des de la superfície– és imprescindible que comencem a revisar els nostres privilegis i els espais de poder que inconscientment ocupem. És hora que escoltem totes les veus que ens envolten i que assumim responsabilitats.

De la mateixa manera que fa uns anys vam passar de no ser masclistes a definir-nos i actuar com a feministes, cal que deixem de “no ser racistes” per esdevenir, de manera proactiva i clara, antiracistes. I ser antiracistes vol dir començar posar línies vermelles en aquelles actituds que permetem i aquelles que no. També vol dir apropiar-nos de les paraules boniques que ho volen dir tot (i que a la vegada no diuen res) per dotar-les del contingut que ha de guiar les nostres accions quotidianes i la transformació social a la qual aspirem. El racisme va més enllà del color de pell. Estereotips culturalistes, islamofòbia (de gènere), antigitanisme, etc. deixen clar que es tracta d’una discriminació interseccional. És imprescindible, doncs, fer el discurs i la pràctica antiracistes també plurals.

De la mateixa manera que fa uns anys vam passar de no ser masclistes a definir-nos i actuar com a feministes, cal que deixem de “no ser racistes” per esdevenir, de manera proactiva i clara, antiracistes. 

Però per arribar aquí ens cal conèixer(-nos) i compartir opinions. I massa sovint ens trobem que en els debats sobre aquests temes som ben poques, potser un reflex de la importància que els donem. Us convidem, doncs, a portar aquest debat a les vostres assembles per tal d’establir compromisos que facin del vostre esplai una entitat lliure de qualsevol mena de discriminació. A l’Escola Lliure El Sol ens hi hem posat: a més d’un monogràfic dedicat a aquests temes celebrat el desembre passat, oferim a les entitats assessoraments i formacions a mida. També trobareu interessants propostes d’activitat al recurs d’Esplac “Mirall de realitats”. Esperem que tot plegat sigui un granet de sorra cap a un lleure encara més compromès, cap a uns esplais que deixin de ser “no racistes” per passar a ser obertament antiracistes.

Curiositat i respecte

21-desembre-2017

Autor: Josan Dorado, participant en les Jornades de Lleure i Feminismes.

En les Jornades de Lleure i Feminismes, la primera activitat del dissabte ens va donar alguna pista i l’última del diumenge ens ho va confirmar: som molt homogènies. Tot i ser diferents quant al gènere i l’orientació sexual, si ens comparem amb les membres dels col·lectius que hem conegut aquests dies, les monitores i les intengrants del casal estem situades a la part superior de la piràmide de privilegis socials que vam construir per tancar les jornades. Com que som tan iguals, no ens va costar assumir una primera premissa: qui participa en les nostres activitats és gent com nosaltres i això no és pas casualitat.

En gran majoria, som blanques i occidentals. Probablement ens sentim còmodes dient que som de “classe mitja” i moltes de nosaltres no tenim cap necessitat educativa especial. Analitzant la nostra realitat amb les ulleres de la interseccionalitat, evidenciem la gran quantitat de privilegis socials que tenim: estem a la part alta de la piràmide. En caps de setmana com aquests mirem cap a baix, coneixem altres realitats i ens entra vertigen, normal. El que escoltem interpel·la components molt clau de la nostra identitat i això ens remou, normal també.


Curiositat i respecte. Van ser els dos consells que ens van donar el dissabte per exposar-nos a les experiències del diumenge. Les ponents convidades ens ho van posar fàcil: “Pregunteu, exposeu-nos tots els vostres dubtes, estem a un espai segur, podeu dir burrades”, ens deien.

Escoltem, reflexionem i discutim sobre com poder aplicar totes aquelles experiències i coneixements als nostres espais. La cosa no sembla fàcil. Ens venen massa preguntes al cap: Els espais que oferim són realment inclusius? Com ens apropem als diferents col·lectius oprimits? Hem d’intentar atraure les seves integrants als nostres espais? Estem preparades per fer-ho? Com ens podem solidaritzar amb elles sense caure en la compassió, l’assistencialisme i el paternalisme? Quan pensarem a deixar de flagel·lar-nos i intentarem fer alguna cosa?

Com sempre passa, quan ens aproximem a fenòmens socials complexos, les varetes màgiques no existeixen. Ben pensat, potser un cop més hauríem de deixar de ser nosaltres qui ens fem les preguntes i començar a fixar-nos en quines respostes ens ofereixen els col·lectius oprimits. Elles ens donen algunes pistes: ens demanen que evitem tant presuposar com invisibilitzar. En altres paraules, hem de deixar de posar pals a les rodes de les seves reivindicacions, hem de deixar de restar i començar a sumar. Estan organitzades i tenen un discurs molt potent. La lluita és seva, elles diuen i fan, i nosaltres escoltem i ens hi solidaritzem des d’un segon pla. Sembla fàcil, oi?

Penso que formacions com les Jornades de Lleure i Feminismes d’enguany creen un espai de seguretat on, des del respecte i la curiositat, hem tingut l’oportunitat d’apropar-nos a realitats diverses escoltant a les seves protagonistes. A més a més hem construït un espai on podíem compartir les tensions i les emocions que ens genera el tema de la interseccionalitat. Crec que vivències d’aquest tipus són clau a l’hora de qüestionar i repensar tant les entitats en què participem com nosaltres mateixes.

Som un sac d’emocions

18-desembre-2017

Autora: Marta Torns, monitora de l’esplai Boix i participant en les Jornades de Lleure i Feminismes

Fa una estona que he tornat a casa de les Jornades de Lleure i Feminismes i, després de fer-me una dutxa calenta, no he estat capaç de no tombar-me al llit. Estic desfeta, físicament i mental (bé, no negaré que el cansament també és producte d’una nit distreta).

Cansada i vibrant, d’emocions i de pensaments, de sensacions que em fan sentir viva, i alhora poruga i petita. Per això escric. Necessito treure d’alguna manera el que se’m mou per dins i, en fer-ho, intentaré no jutjar-me i, si ho faig, intentaré perdonar-me. No, no estic contenta amb el que acabo de dir… No ho intentaré: serà així. Perquè jo decideixo com prendre’m la vida, i vull viure tranquil·la i contenta. I aquest embolic rocambolesc que acabo d’expressar va molt lligat amb el que vull dir en aquest article.

Com més m’endinso en el món del feminisme i de les formacions, més immersa em veig en debats que no acaben mai. Més preguntes sorgeixen i menys mecanismes em convencen més que la comunicació assertiva, l’empatia i l’acceptació. L’amor i el respecte en la seva essència més pura. Cuidar-se des d’una posició equitativa, horitzontal, humil, vulnerable; ja que, sota qualsevol etiqueta, som sacs d’emocions. I quan parlo d’etiqueta, parlo de les que ens adjudiquen els altres i de les que ens autoadjudiquem nosaltres. “Dona, home, puta, negre, ells, elles, bolleras, trans, gorda, marica, burgesa, feminazi, immigrant, tendre, punki, hippi, responsable, cariñosa, freda….” M’explota el cap.

Totes som agents dins un sistema de relacions que es mouen i es transformen a través de les emocions, unes emocions que es desperten a partir de paraules i de gestos. Perquè sí, accepte-m’ho, les coses (paraules i gestos) ens afecten, i no ens fa menys fortes acceptar-ho. És més, reivindico la fortalesa que té acceptar-nos vulnerables. Confirmo amb la meva experiència que acceptar la derrota, el fracàs i el dolor, m’ha permès conèixer els meus punts febles, i també els forts. M’ha permès (i em permet, en present) desenvolupar, amb molt de temps i de conflictes, les meves pròpies eines per (sobre)viure. Empoderar-me del que soc i del que faig per reconèixer-me en la diferència i en els defectes. Per descobrir que no hi ha coses correctes ni incorrectes, sinó corrents d’aire que segueixes o no. Per descobrir que les meves pors son les meves portes, i que el més important, descobrir quantes portes hi ha i quina mida tenen, no implica haver-les d’obrir. A poc a poc les vaig veient, i jo decideixo si les vull obrir, quan les obro i de quina manera. Perquè la meva vida és meva, i ningú em coneix més que jo per cuidar-me. Ah, per cert, per mi cuidar-me no vol dir tenir sempre un somriure i agradar-me en tot el que soc i faig. Jo entenc cuidar-me com escoltar el meu cos i posar consciència al que sento i quan ho sento, i descobrir quina relació hi ha entre aquestes coses. Decidir si hi vull fer alguna cosa és un pas posterior que cal prendre’s amb calma i paciència. Cuidar-me és conèixer els meus ritmes, saber quan puc i quan no, i no fustigar-me. Acceptar el que soc i entendre’m. Expressar-me, al cap i a la fi, és un mecanisme que jo tinc per entendre’m i conviure. Per posicionar-me dins el grup.

Perquè sí, accepte-m’ho, les coses (paraules i gestos) ens afecten, i no ens fa menys fortes acceptar-ho. És més, reivindico la fortalesa que té acceptar-nos vulnerables.

No acabo de saber si s’entén el que intento expressar, però el que vull dir és que em sap greu si hi ha termes que utilitzo, o gestos que faig, que molesten o fan mal a altres persones. La cultura de valors i actituds ocultes que mamem des de petites fa que, quan parem i analitzem tot el que hi ha (és a dir, què sóc jo i què és la resta), posem consciència de la feinada constant que implica construir-se, tant en la mirada com en l’acció.

Vull expressar que em sap greu que busquem culpables quan la gent fa el que pot (i a vegades més). Que (con)viure no és fàcil a vegades, però la confiança (en tu i en la resta) ajuda a fer-ho més fàcil. Que no es pot saber el que pensa tothom, i el que cada persona interpreta. Jo confio que no em vols fer mal quan em qüestiones, tot i que me’n faci. I espero que si actuo lliurement i tranquil·la, confiïs que no ho faig per fer mal. Confio que totes volem sentir-nos realitzades, sentir estima i respecte, i que a poc a poc ho anem teixint amb una bona comunicació. Que si ens qüestionem ho fem des de l’assertivitat i l’empatia, no des del judici ni la ràbia.

Avui redescobreixo que col·lectivitzant les pors, les inseguretats i qualsevol tabú que ens oprimeix per dins, ens podem fer visibles, podem comprendre’ns, podem descarregar pedres de la motxilla que ens encorben l’esquena, i podem recodificar-nos i reinventar-nos. I el més important, gaudir en el procés, i en la paradoxa d’entendre que no cal entendre res, sinó (con)viure de la millor manera que sabem i que podem, sense mai deixar de revisar-nos i reinventar-nos des de la constructivitat que ens fa créixer.

I els animals no humans, què?

16-novembre-2017

Autor: Ramon Sagalés, membre de l’Equip de Coordinació.

Cada cop som més conscients de les opressions que pateixen segons quins col·lectius. I per això mateix diem que som feministes o aliats del feminisme, que som antiracistes i antifeixistes, que defensem la lluita obrera i que rebutgem la LGTIBfòbia, la globalització, el neoliberalisme, la corrupció, l’estat repressiu…

Tot això són lluites que més o menys totes podem compartir perquè es repeteix el mateix patró: hi ha un col·lectiu que n’oprimeix un altre. Més ben dit: hi ha un col·lectiu humà que oprimeix un altre col·lectiu humà.

Participem en aquestes lluites perquè en algun moment algú s’ha organitzat i ha liderat una petita revolució que s’ha anat fent gran. I ha comptat amb aliats, segur. Aliats de dins del sistema que pretenien un canvi, però que en cap moment n’han estat, ni n’haurien d’haver estat, abanderats. Perquè la part oprimida té la possibilitat i la capacitat d’organitzar-se i de transmetre un missatge clar i coherent amb el que pensa.

Seria estrany que jo mateix liderés el moviment feminista o el Black Live Matters, o que Amancio Ortega encapçalés la manifestació de l’1 de maig. M’agradaria veure’l, sí, ja que significaria que moltes coses estan canviant, però no a primera fila.

Ara bé, i els animals no humans què? Els animals no humans també són un col·lectiu que pateix una opressió per part d’un altre. El nostre, el dels animals humans. I sembla que ens sentim molt còmodes essent part opressora i no aliada. Ara mateix ja no és una qüestió ni de supervivència ni de necessitat, és una qüestió de plaer i egoisme. Ens agrada el gust de la carn, dels ous, de la llet amb cafè, de vestir amb pells, de fer un passeig amb cavall per la muntanya… Però mai els hem preguntat si estan disposats a fer tot això que pretenem que facin. Més que res perquè si pogués haver-hi una resposta seria que no.

No vol dir no, i un silenci també.

Anem de debò? Vegem-ho!

28-setembre-2017

Autor: Roger Puig, soci d’Esplac i exmonitor de l’esplai SCV (Barcelona).

Cal imprimir democràcia. No, no parlo de les impressores d’Òmnium ni de l’ANC… Ja voldria que els esplais tinguéssim pressupost per imprimir a tals magnituds. Parlo de nosaltres.

És inevitable en aquest context plantejar-se futurs, hipòtesis, treure boles de cristall, patir o envalentir-se. Però una de les idees que cada vegada ressona més és que l’escenari polític que estem vivint i tot el que gira al voltant de la situació fràgil de l’1-O està imprimint democràcia a l’ADN de milers de persones de diferents classes socials, orígens, opcions polítiques i edats.

Si bé podem discutir del sí, del no, de la legalitat i de les garanties, i d’altres mils pros i contres del que està passant, el que és innegable és que d’una forma o d’una altra el moviment proreferèndum, tal com s’està construint, està basat en una de les idees més revolucionaries que pot haver-hi: sols el poble salva el poble. El recorregut de la institució ha quedat curt i és vulnerable a detencions. El recorregut dels juristes ha quedat curt. El recorregut de les forces de l’ordre ha quedat curt en la defensa dels drets civils i democràtics. Això últim a ningú li estranya. Però el que la gent està veient i està aprenent és que la simple unió del poble, en aquest cas de forma pacífica, és l’únic que el salvarà…, si és que se salva.

Un pas endavant

En aquest punt, cal que en prenguem partit. A participar s’hi aprèn participant, a estimar s’hi aprèn estimant i a transformar s’hi aprèn transformant. Podem començar un debat sobre si la independència o el referèndum seran transformadors o no; però no és això, companyes. El més important són els milers de persones que hi havia el dimecres 20 de setembre a la rambla de Catalunya i a la seu de la CUP. Persones pacífiques desafiant en un pols al poder, al poder autoritari i a la força dels cossos de repressió. Res més, i res menys. Centenars de vegades als esplais hem utilitzat metàfores, al·legories i formes evidents per explicar als nostres infants històries, centres d’interès, motivacions, eixos temàtics sobre com units els infants podien fer caure un poder opressor. Com els infants de manera alegra podien escriure un nou relat. Era fàcil, calia omplir paperines amb farina, fer murals i superar unes proves maratonianes per aconseguir uns paperets en forma de peix. Aquesta vegada és fàcil també. La victòria és més difícil, la victòria és complexa i plena de política, però em sembla que el debat sobre si a l’esplai fem política està superadíssim. Hem votat resolucions on dèiem que els esplais decidim decidir, hem publicat comunicats de suport a aquesta i a altres causes. Ens hem envalentit anant a manifestacions per la pau, per les refugiades, per aconseguir locals. Però amb la mà al cor no hem tingut mai, crec, una oportunitat tan gran que els nostres infants visquin el que és un poble mobilitzat. Un poble que probablement tingui més força i més recorregut al endavant que els seus propis parlamentaris, un poble que de millor o pitjor manera ha marcat l’agenda política. Convidem-nos a formar-hi part activament! Convoquem els infants de l’esplai a guixar els carrers amb guixos de colors en contra de la repressió (negaré haver escrit això dels guixos…), a fer cartells, a sortir a les manis… Donem-nos l’oportunitat de viure seriosament allò en què creiem, que els quedi imprès a l’ADN que organitzats i mobilitzats hi ha un futur incert, però hi ha futur. Que no oblidin, quan hi hagi una propera reforma laboral, que el poble al carrer és la millor arma. Que la solidaritat és necessària. Que la democràcia de tant en tant pot prendre forma i sortir espontàniament al carrer i fugir de la institució.

Per això el reclam és senzill: donem l’oportunitat que aquesta vegada el poble, els seus carrers i les seves places (i rius i valls i muntanyes i aquestes cançons…) siguin els que ens eduquin, els que ens facin sorprendre’ns malgrat les contradiccions que allò que prediquem pot ser real. Que potser durant un temps recordarem, nosaltres i ells (els infants), que el poder per i del poble es podia exercir. Que la violència podia rebre una resposta pacífica. I si algú creu que això no és tasca dels esplais, que això no va amb nosaltres o que no ens toca, fermament crec que no s’ha assabentat de què va la pel·lícula, ni aquesta, ni la de l’educació a l’esplai.


Que no ens faci por sortir. Molts dels nostres pares fugien de la dictadura en esplais i caus que, de forma clandestina o no evident, marxaven a la muntanya a fer democràcia i a conviure regits per uns valors que avui en dia ens toca defensar a nosaltres, no per honor a elles. Per honor a nosaltres mateixes i a tot allò que creiem indivisible de l’ésser i el gènere humà.


El dissabte 30, els esplais han de prendre els carrers com mai. A lluitar per la llibertat s’hi aprèn lluitant. I l’1 d’octubre, també.

El pas de les colònies als campaments: un repte pedagògic

6-juliol-2017

Escrit per Sara Clemente, Júlia Espinet, Laia Guillamon i Joana Pacho, de l’esplai Bruixes i Bruixots dels Escorrelots (Cardedeu)

Aquestes quatre monitores vallesanes ens expliquen el posicionament i les raons pedagògiques que els han dut a decidir, per primer any, fer campaments d’estiu en lloc de colònies.

Read More

La mentida esplaiera: les monitores

29-juny-2017

Escrit per Roger Puig Lucas, soci d’Esplac i exmonitor de l’esplai SCV Clot (Barcelona)

Queden pocs dies perquè comencin els campaments i colònies, i crec que vaig tard perquè segur que els equips ho tenen tot ben preparat i enllestit. I tremolo…
Read More

El cínic de l’esplai (o sobre com la feminista que es maquillava va fer canviar la meva manera de pensar)

19-juny-2017

Escrit per Anònim, Segle XIV.

Una resposta ràpida i poc meditada a l’article de la Cèlia Nisarre i una defensa aferrissada de totes aquelles persones que com ella us dediqueu dia a dia a defensar el que moltes monitores insensibles com jo en diem “salvar les balenes”. Read More

Pròleg de Transformar Educant, per Carles Capdevila

2-JUNY-2017

Escrit per Carles Capdevila, periodista i director-fundador del Diari Ara.

Portar els meus fills a un esplai és una de les millors inversions educadores que estic fent. És un lloc ideal per fer amics i tenir com a referents uns joves voluntaris apassionats, divertits i carregats d’uns valors que no han d’explicar, perquè els mostren minut a minut. Read More