Jo sóc d’esplai
Metodologies alternatives i innovació
24.02.2022 | comunicacio24-FEBRER-2022
Autoria: Membres de l’Equip de Coordinació referents de l’Escola d’Esplac
L’Escola d’Esplac, la trobada anual de formació d’Esplac, vol generar discurs polític i educatiu entorn les metodologies educatives a l’esplai.
Què entenem per metodologia? Són les eines i mecanismes que posem en pràctica per arribar a un resultat? Són aquelles tècniques i processos que posem en pràctica des d’un enfocament pedagògic per aconseguir una reflexió o desenvolupament de competències? O com diu Larrosa, són els procediments orientats al pensament per posar en joc la sensibilitat i la intel·ligència de cada participant?
A l’esplai valorem molt la manera de fer les coses, ja que a través de la nostra metodologia volem transformar i educar, però, ens plantegem per què ho fem així? Té sentit? Seguint aquest fil ens hauríem de plantejar si som conscients de com eduquem o simplement estem educant reproduint patrons que ja venen donats des de fa temps. Què ens fa aplicar una metodologia o una altra? La metodologia que usem va acompanyada d’un procés reflexiu i de presa de consciència en el context que actuem?
És evident que cada esplai té un context únic i, per tant, una manera d’organitzar-se i fer diferent. Davant aquesta rica diversitat, a l’Escola d’Esplac, la trobada anual de formació d’Esplac, volem promoure espais de debat i reflexió per posar consciència al com eduquem i des d’aquí obrir espais per plantejar-nos si pot existir una experiència educativa sense una teoria i consciència darrere aquesta; si hi ha hagut una evolució històrica de les metodologies usades a l’esplai de la qual en som conscients i si ens cal evolucionar o innovar en una societat constantment canviant i el com fer-ho.
Aquesta Escola d’Esplac ha sorgit d’una reflexió sobre el context educatiu actual, on s’està vivint una onada de transformació i innovació al sistema educatiu de Catalunya acompanyat per les famoses “metodologies educatives alternatives”. Aquest procés de canvi que estem vivint, ens ha portat a posar la mirada en les metodologies educatives a l’esplai i qüestionar-nos com estem educant i si ens cal innovar.
El desig de canvi ha generat en diversos casos experiències molt interessants; tanmateix, tal com diu Gino Ferri, hem d’anar amb compte de no generalitzar les pràctiques transformadores sense una prèvia reflexió profunda sobre les raons i els principis que haurien d’orientar i acompanyar els processos de canvi. Fer-ho, podria comportar aplicar una tècnica sense tenir en compte el context i, per tant, no generar els canvis transformadors que es busquen.
Nosaltres entenem la innovació com una nova manera de donar resposta a un necessitat o problema i, com a resultat, entenem que aquesta és transformadora. Creiem que els processos d’innovació no passen per un canvi visible en la metodologia o manera de fer, sinó en les maneres de pensar. La innovació passa per processos de reflexió profunda i col·lectiva sobre les raons i els principis de l’aplicació d’una metodologia o una altra. Si no, pot passar que comencem a aplicar metodologies alternatives seguin un corrent que està de moda i que no vagin acompanyades d’un pensament crític.
És en aquest punt que ens preguntem: Podem innovar sense una reflexió prèvia sobre com eduquem a l’esplai? quina funció i responsabilitats tenim com a monitores i monitors? com entenem els infants? com entenem l’aprenentatge?
La manera com donar resposta i, per tant, innovar, creiem que tal com va dir Xavi Corbella, ha de sorgir d’una necessitat de canvi compartida per les educadores i educadors d’un equip, i afegim també de les participants del projecte. Volem canviar alguna pràctica? Ens sentim còmodes amb tot el que fem a l’esplai? Hi ha alguna cosa que no ens està funcionant? Creiem que tenim marge de millora? Són preguntes que poden generar petites i grans transformacions.
Amb tots aquests interrogants, esperem haver despertat curiositat i ganes de venir a l’Escola d’Esplac, on farem una mirada enrere a les nostres referents pedagògiques, analitzarem en quin punt està l’educació actualment, aprofundirem en diverses metodologies educatives i debatrem sobre quin paper tenim des dels esplais en educar per seguir transformant. No t’ho pensis més i vine a l’Escola d’Esplac!
T’hi esperem! Encara tens temps fins divendres 25 de febrer per inscriure’t.
Com volem que sigui la participació infantil als esplais d’Esplac?
14.01.2021 | comunicacio14-GENER-2021
Autoria: Grup de Treball del projecte Infància-Esplaiada
Per poder parlar de com és la participació infantil o com volem que sigui aquesta als esplais, primer hem de fer una anàlisi introspectiva, veure quins sistemes de participació utilitzem, en quin grau hi participen els infants i si la participació infantil que estem duent a terme és real o simbòlica. Així doncs, la pregunta central que ens fem és: estem creant espais de participació real o només demanem opinió i col·laboració?
Actualment no tenim dades per poder definir com és la participació dels infants als esplais d’Esplac, però el que sí que podem fer és un treball intern per formar-nos i, conseqüentment, acostar-nos a una participació infantil cada cop més realista.
Els esplais i Esplac hem d’aconseguir ser conscients que s’han de crear sistemes de participació real i representativa. Els infants han de poder decidir com volen dibuixar el seu futur. Molts cops, el què fem és demanar l’opinió sobre temes ja pautats i amb una possibilitat de resposta quartada. També tendim a condicionar les respostes dels infants amb preguntes encarades a trobar una sola resposta. Així doncs hem de començar a canviar aquestes preguntes, i obrir la possibilitat a infinitats de respostes. Canviar l’opinió limitada per: i tu com t’ho imagines?
Tant els infants com les joves, per poder participar han de sentir que tenen poder de decisió, veure que el què diuen i fan té un objectiu, una finalitat i unes conseqüències reals: incidència en el seu entorn més proper. Estem demanant als infants que ens diguin el que volem escoltar i el que ens va millor o de veritat els hi deixem pensar i tenir criteri propi? Tal com va dir Margaret Mead “Els infants han d’aprendre com pensar i no què pensar”.
Per poder crear aquests espais participatius hem de pensar en els infants com iguals, veient-los com a persones capaces de prendre decisions i amb opinió pròpia i vàlida, allunyant-nos de l’adultocentrisme i d’aquells pensaments que infantilitzen el seu pensament, l’entenen com a inferior o com a menys raonat. Hem de prendre consciència que el seu present és totalment diferent al que va ser el nostre passat i també ho serà el seu futur, i en conseqüència, també seran diferents les maneres de raonar i prendre consciència d’allò que les envolta.
Per fer visible aquesta participació i posar-la en pràctica, a Esplac estem treballant amb infants i joves per fer l’Esplaiada que totes volem. Per tal d’organitzar-la estem creant xarxes on compartir i aportar idees i propostes i on les idees dels infants són incloses en el projecte i no només valorades o tingudes en compte.
Els components de la participació segueixen el següent procés: Ser informat => emetre opinió => ser escoltat => Incidir en les decisions. És per això que és important que infants i joves sentin que estan informades, que són escoltades i que incideixen amb les decisions que prenen, també a l’esplai.
Les eines principals per treballar la participació, i que les animem a utilitzar des d’Esplac, són el joc i el diàleg. Mitjançant el joc podem representar la realitat i podem imaginar el que volem o desitgem. Amb el diàleg, i creant espais d’intercanvi d’opinions, reflexionem de les accions i indaguem en els desitjos i inquietuds de joves i infants.
Així doncs, als esplais, com agents educatius, hem de buscar crear espais per tal d’apoderar infants i joves perquè vulguin i puguin donar la seva opinió. Allunyar-nos de falses participacions o participacions simbòliques on consultem decisions que ja hem pres anteriorment.
És per això que a l’esplaiada volem apostar per treballar temàtiques i activitats iniciades i dirigides per infants i joves, on puguin decidir què volen sent subjectes del procés. Per fer-ho, volem generar espais on infants i joves siguin informades sobre l’esplaiada, espais on puguin donar la seva opinió i posteriorment l’esplaiada, on puguin veure els resultats que elles mateixes han construït.
Esperem que l’esplaiada sigui un pas endavant envers la participació infantil a Esplac i els esplais en general, posant infants i joves al centre i facilitant eines per ser més autònomes. Deixant, així, enrere la mirada adultocentrista que sovint ens condiciona i limita.
Famílies.SÍ o Famílies.NO: Com participen les famílies del nostre esplai?
13.10.2020 | comunicacioAUTORA: Andrea Canals, monitora de l’Esplai Espurna (Barcelona)
Sempre que la gent de l’Espurna expliquem això, la resta d’esplais es queden ben parats.
– “Que les famílies venen a fer d’intendents a les colònies d’estiu?” ens diuen.
I és que realment si ho mires amb perspectiva, és estrany. O més ben dit, poc freqüent. La majoria d’esplais porten a ex monitores, pre monitores o a amigues, però nosaltres no, nosaltres portem a famílies. Si us quedeu llegint, us explico perquè i com ho fem.
Sincerament, no sé si es fa de tota la vida, però que fa molts i molts anys, n’estic segura. Quan les monitores estem preparant les colònies amb tota la il·lusió del món, una de les coses que hem de tancar és quines famílies vindran a cuinar-nos. I no és tan fàcil, marxem al juliol i moltes d’elles treballen, però sempre trobem a 5 o 6 persones que estan disposades a venir a ajudar, i us asseguro que s’ho passen d’allò més bé.
I per a les que això us ve de nou, us estareu preguntant: i això què us aporta? Doncs moltíssim. Sense les famílies l’esplai no tira endavant, són un element igual d’imprescindible que monitores i infants, tot i que a vegades tendim a restar importància a la seva participació. És interessant que vinguin de colònies per crear vincles amb elles, perquè vegin de prop el projecte i el visquin i el sentin com nosaltres i els seus fills i filles ho fan. I us asseguro que s’enganxen, i si poden repeteixen any rere any. I és que a part de crear vincles amb nosaltres, evidentment, els creen entre elles, i això fa que es coneguin més i que es motivin a participar en activitats organitzades per famílies (que hi ha algunes durant el curs).
Perquè entengueu una mica el funcionament; les intendents quan venen, no tenen contacte amb infants pràcticament. Passen moltes hores a la cuina i les seves estones lliures se’n van a la piscina, a descansar, o a participar en alguna activitat especial de les colònies. Establim d’entrada que no poden tenir un tracte directe amb els seus fills i filles ja que això seria injust per la resta que no tenen a la seva família allà. I elles no treballen soles, som un esplai estrany però no tant, venen 5 premonitores (a les que anomenem pinxes) a fregar els plats, preparar esmorzars i berenars, i a participar en alguna que altra activitat com a monitores. I per últim també venen dues exmonis per guiar a pinxes i fer de pont entre intendència i monis.
I és que aquest equip de monitores, famílies, respos i pinxes, formem una petita família a les colònies d’estiu. A les nits, després de la reunió, les monitores pugem amb la resta i xerrem, ens coneixem i fem cohesió. A la nit d’equador fem concurs de flams, unes guitarres i passem una molt bona estona.
Així que, com a monitora de l’Espurna, us animo a fer participar a famílies a tot arreu on pugueu, trenqueu les barreres que a vegades ens separen i tingueu contacte amb elles, deixeu-vos conèixer i coneixeu-les a elles, no deixen de ser imprescindibles pel projecte, son persones que hi creuen i que ens estan confiant una part de l’educació molt important dels seus infants.
La importància de l’internacionalisme a l’esplai
27.04.2020 | comunicacio27-abril-2020
Autores: Iris Garcia, monitora de l’Esplai d’Avià; Mercè Lopez, monitora de l’Esplai Pica Roca; Rosa Moles, monitora de l’Esplai Geps.
La Mercè Lopez (Esplai Pica Roca), l’Iris Garcia (Esplai d’Avià) i la Rosa Moles (Esplai Geps) van participar al seminari internacional “Feminist of the world, united!” a Budapest i han escrit aquest article com a retorn de l’activitat:
International Falcon Movement – Socialist Educational International (IFM – SEI) és un moviment educatiu internacional que treballa per empoderar als i les joves que participin a la societat i lluitin pels seus drets. És una organització paraigües per diverses organitzacions d’arreu del món que promou activitats educatives no-formals (seminaris, cursos, campaments i conferències internacionals) sobre la base de valors com igualtat, democràcia, pau, cooperació, solidaritat i amistat.
Nosaltres vam assistir al seminari “Feminist of the world, United!” a Budapest, on ens vam reunir al voltant de 30 persones (que no ens identifiquem amb el gènere masculí) amb el propòsit de compartir experiències, conèixer més sobre el concepte d’interseccionalitat i com aplicar-lo i, en definitiva, saber i conèixer més el concepte de feminismes i les persones feministes d’arreu del món. Un cop allà, també se’ns oferia l’oportunitat de compartir projectes dins del camp del feminisme.
Viure una experiència com aquesta ens ha permès reflexionar sobre com les diverses identitats que ens conformen ens situen en una posició de privilegi o pel contrari, ens desfavoreixen socialment. I ser més conscients de l’espai que ocupem i de la manera que utilitzem els nostres avantatges. D’aquest escenari ens enduem un valor molt important, la tolerància. Respectar les diferents realitats i intentar deixar enrere la visió ego i etnocèntrica amb la qual ens construïm. Ser capaces d’acceptar visions diferents i treballar per assolir un objectiu comú, viure en feminisme. Hem pogut conèixer aliades que pateixen el sistema patriarcal i capitalista arreu del món i solidaritzar-nos unes amb les altres.
Un seminari internacional és una oportunitat per conèixer gent nova amb diferents bagatges que ens poden ajudar a seguir creixent. Totes les participants teníem orígens diferents, fet que va permetre un intercanvi cultural molt enriquidor. A més a més, és una manera de veure diferents punts de vista que fan replantejar les concepcions i prejudicis que tenim. Durant els seminaris i formacions vam aprendre un munt de recursos i eines per aplicar als nostres projectes, que podíem començar a desenvolupar allà mateix amb l’ajuda de les nostres companyes, i als nostres propis esplais.
Amb la col·laboració de:
Camineu ben lluny i no us deixeu l’alegria i les ganes d’aprendre!
23.12.2019 | comunicacio23-desembre-2019
Autoria: Dani Costa Soler, ex membre de l’Equip de Coordinació d’Esplac.
Discurs de cloenda del Dani Costa, ex membre de l’Equip de Coordinació, a l’Assemblea General Ordinària 2020:
“El 2008 començava a ser monitor d’esplai, i el 2010 engegava la millor aventura de la meva vida, de la mà de l’esplai la Fera. Un any després m’iniciava a les reunions del sector Vallès, i el 2014 entrava a formar part de l’EGS durant dos cursos. Finalment, entrava a l’Equip de coordinació on he gaudit els últims quatre anys.
En resum, 12 anys dedicats a l’esplai, i us asseguro que no hi ha res que em faci més feliç, que tancar aquesta etapa, el mateix any que l’Esplai la Fera celebra el seu desè aniversari. Felicitats doncs a tots els meus companys i companyes, i que la Fera segueixi deixant petjada allà on va.
L’esplai m’ha fet ser qui sóc avui en dia, és on he crescut, on hi tinc els amics i on he construit les meves conviccions, la meva manera de pensar i el meu estil de vida.
Jo us convido a viure l’esplai des de la pedagogia i l’aprenentatge, posant l’educació al centre de la nostra manera de ser i de fer, i lògicament, posant l’infant al centre de la tasca educativa de l’esplai.
Formar part de l’esplai és fer política, prendre decisions, i això ens agrada a tots, ens empodera, ens alimenta la nostra persona, i a vegades perillosament també l’ego. I crec que l’important és que allò que fem, ho fem a amb consicència i de la forma més pedagògica possible. Fer política amb pedagogia, i això vol dir per mi: escoltar més i parlar menys; empatitzar més amb l’altre; construir des de l’equip i no des d’un mateix; responsabilitzar-se dels propis actes; no culpabilitzar ni caure constament en un judici cap als altres; i en definitiva, pensar en col.lectiu i per l’interès de l’equip sovint per davant del propi. A vegades, significa també renunciar i callar-se, i aprendre a deixar un espai, perquè els altres l’agafin. Fer pedagogia també vol dir equivocar-se i aprendre dels errors, vol dir críticar-se i aprendre a criticar de forma constructiva.
Hi ha una paraula que voldria donar-li valor, en un món on sembla que tot i tothom flueix. Parlo del compromís. Per mi el compromís comença per un mateix, va lligat a la voluntat, allò que fem i no només allò que diem que farem. L’esplai m’ha ensenyat que la credibilitat i la coherència no es mesura per saber parlar molt, sinó per actuar i responsabilitzar-se. I actuar significa estar allà, ser-hi! Perquè és llavors, quan hi som, que Esplac, i també els esplais són més participatius, més coherents i més transformadors.
Us asseguro que no hi ha res més meravellós, i així ho he viscut, i així ho sento, que ser monitor i formar part d’un equip, i fer-ho amb una actitud compromesa. Compromesa amb la tasca educativa cap a l’infant, construïnt vincles forts, però també compromesa amb la cura, les relacions i el benestar de totes les persones: infants, monitores, famílies i entorn. Quan totes ens comprometem, totes som equip, si ho fem bé, si ens cuidem, llavors som imparables, som capaces de tot, i res ni ningú ens atura.
Del meu pas per Esplac, m’agradaria que sovint totes fóssim una mica més coherents, més compromeses, i m’agradaria també que la tasca educativa estigués al centre del debat, de les discussions i sigués realment la protagonista de les nostres reunions, assemblees o espais on participem. Sé que és així en molts casos.
Crec que quan parlem d’educació tot pren sentit, perquè al final és allò que totes compartim i tenim en comú, i de fet, és la millor manera que tenim per canviar el que no ens agrada. Formar part de l’esplai i d’Esplac ja és de per si transformador, i si totes posem el focus en allò important, segur que tot plegat encara tindrà un impacte més gran.
Vaig acabant, però sento que és important per mi poder agrair públicament a totes les persones que han format part d’aquest camí.
Gràcies, a les persones de la Secretaria Tècnica. M’emporto col.legues i amics, moments i molts aprenentatges amb vosaltres. Sou les imprescindibles sense cap dubte.
Gràcies a les persones del Gran Comitè per fer més fàcil aquest camí compartit, pel vostre escalf, per estar allà i donar-nos estima i per fer que Esplac tingui un sentit.
Gràcies a l’Equip de Coordinació, a totes i cadascuna de les persones amb qui he compartit equip. Especialment amb aquelles que ens hem cuidat, ens hem respectat, ens hem estimat, ens hem valorat i també ens ho hem passat molt bé. I deixeu-me prendre’m la llicència, per reconèixer la gran tasca que feu. Perquè amb les vostres inseguretats i fortaleses, amb les vostres pors i valentia, amb la vostra estima cap Esplac, esteu allà sempre, aprenent i empoderant-vos dia a dia. Que res ni ningú us tregui les ganes de continuar, de viure intensament la vostra feina, de fer equip i fer les coses el millor que sabeu.
Gràcies a l’Esplai la Fera per fer-me millor persona, per donar-me els millors anys de la meva vida. També gràcies a la Marta per donar-me conèixer el món ‘esplaiero’. Gràcies als amics i amigues de l’esplai, i desitjo que seguim mantenint l’esperit d’allò que un dia ens va unir.
En definitiva, gràcies a totes per donar-me aquest espai. Sigueu compromeses i constants, sigueu pacients i responsables, sigueu empàtiques, valentes i cuidadoses. Sigueu en definitiva, tot allò que l’esplai us regali, i agafant el millor de vosaltres, camineu ben lluny i no us deixeu l’alegria i les ganes d’aprendre.
Gràcies i molta sort!”
Conquerim de joc el Fort Pienc!
29.11.2019 | comunicacio29-novembre-2019
Autora: Les monitores de Garpars, Kimberly Brito Jimenez; Claudia Cases Herrero; Laia Ferrús Vicente i Laura Matesanz Salvadó.
“Som els Garpars, els més petits de l’esplai Xiroc. Garpars ve de llangardaix i guepard. Hem decidit fer aquest projecte per què… Perquè els parcs son molt tancats i no podem jugar. Perquè no hi han arbres per amagar-se. Perquè a quasi tots els parcs el terra és dur i no es pot anar amb patinet ni amb bicicleta. Perquè no podem jugar amb pilota. A les places i als parcs passen masses cotxes. Perquè no hi ha tobogans ni tirolines. Perquè no tenim res per jugar… I per això, a partir d’ara, els i les Garpars cada dissabte anirem a jugar a una plaça o parc del barri per canviar tot això que no ens agrada. Perquè… VOLEM JUGAR AL FORT PIENC!“
Aquests són alguns dels aspectes que el grup més jove de l’Esplai Xiroc -els i les Garpars de 9 i 10 anys- reivindicavem a la plaça Fort Pienc del barri, tot donant el tret de sortida a un projecte anual que hem anomenat “Conquerim de joc el Fort Pienc”. Aquest projecte neix amb l’objectiu de fer de les places i parcs del barri del Fort Pienc, un espai habitable pels infants, on s’hi sentin còmodes i representades i, per tant, on hi puguin jugar amb total llibertat.
No és cap novetat constatar que les ciutats s’han construït des d’una visió adultcentrista i androcèntrica. L’espai públic és entès com un lloc de producció a diferència de l’espai privat, que es relaciona amb la realització de les tasques reproductives. Si a tot això, li sumem que avui dia és encara menys habitual veure infants jugant a les places i carrers de la ciutat, trobem motius suficients per engegar un projecte que pretén aproximar als infants als espais públics del barri, reflexionar conjuntament envers les actuals facilitats i plantejar accions de transformació per a definir un nou escenari d’urbanisme inclusiu.
El projecte parteix d’una necessitat que els mateixos infants han detectat i les monitores hem acompanyat amb diferents propostes que tenien com a objectiu principal donar veu als infants promovent la seva participació activa. L’eix vertebral del projecte ha estat el joc, valor característic i prioritari en el món educatiu del lleure. Totes les accions realitzades són fruit de les pròpies decisions dels infants, mitjançant dinàmiques assamblearies basades en la cooperació i el consens. Per aquesta raó, malgrat partir d’una proposta organitzativa i pedagògica inicial de l’equip de monitores, el projecte s’ha anat (re)definint i (re)construint cada dissabte a partir de les seves mirades i suggerències. Tot plegat, ens ajuda a valorar que el projecte ha estat una experiència d’apoderament infantil.
Resumidament, podem distingir tres moments clau en la realització del projecte. Per iniciar el projecte, durant el primer trimestre vam apostar per promoure la cohesió del grup. A partir de dinàmiques col·laboratives, vam dissenyar un logotip i vam crear i gravar una cançó, que definís i alhora ens ajudés a fer difusió del projecte. Seguidament, vam organitzar un acte de presentació a la Plaça del Fort Pienc, on van venir totes les famílies de l’Esplai Xiroc i algunes veïnes del barri. La segona etapa va consistir en visitar i seleccionar algunes places i parcs del barri. Això ens va permetre calendaritzar les activitats i cada dissabte visitar un espai diferent del barri, on després de jugar-hi, hem anat omplint una rúbrica definida per uns indicadors que permetien avaluar l’espai des d’una mirada paidocèntrica. Així doncs, els infants a partir dels seus interessos i motivacions, valoraven les característiques de les places i parcs als quals anàvem i també plantejaven propostes de millora.
Durant el transcurs del projecte, vam poder observar que cada vegada més s’estan transformant els espais públics cap a una individualització i racionalització d’aquests, impedint que els infants puguin viure’ls i experimentar-los. Per finalitzar el projecte, vam organitzar un espai de cloenda convidant a les famílies i passant un vídeo final on recopilaven totes les experiències viscudes al llarg del curs.
Sens dubte que aquest projecte és un pas important, però no suficient. A nivell intern contemplem l’opció de donar-li més vida així com volem aproximar i compartir aquesta experiència educativa amb altres esplais i col·lectius, amb l’objectiu de fer xarxa i seguir teixint en aquesta reivindicació. Tot sovint considerem que infants i joves són ciutadanxs del futur, però oblidem que també ho són del present, és per aquesta raó que han de ser representats en l’espai públic.
Encoratjem-los a deixar petjada, a seguir conquerint de joc l’espai públic, perquè si volem ciutats i pobles inclusius, un espai públic més jugable no només és important, sinó que és imprescindible.
Obres guanyadores del 1r Concurs de Relats del Som Esplai
12.06.2019 | comunicacio11-juny-2019
Autora: membres del Grup de Treball de la revista Som Esplai
Bon dia esplais, infants, monis i famílies! Bon dia, Esplac!
Ha arribat el moment que totes esperàveu: us presentem les obres guanyadores de la 1a edició del Concurs de Relats de Sant Jordi de la revista Som Esplai!
Primer de tot, volem donar les gràcies a totes les persones que hi heu participat: hem gaudit moltíssim llegint-vos i ens ha sorprès molt gratament que tantes monitores, joves, infants i altres persones de la família d’Esplac us hagueu animat a compartir els vostres escrits amb nosaltres.
Com ja sabeu, el jurat l’hem conformat les persones que participem del Grup de Treball de la revista Som Esplai, i que hem realitzat les nostres valoracions en base als pseudònims de les obres, desconeixent-ne el nom real de les seves autores.
A continuació, us recordem quins son els premis en funció de la classificació:
- Les 4 obres finalistes rebran un diploma i seran publicades a la revista perquè tothom pugui llegir-les.
- El tercer i el segon premi també seran publicats, i les seves autores rebran, cadascuna, un xec regal de l’Abacus pel valor de 25 euros i un diploma.
- El primer premi rebrà un xec regal de l’Abacus del valor de 50 euros i un diploma, i l’escrit també podrà llegir-se en aquesta revista.
Així doncs, anem al gra! Tot i que no ha estat una decisió gens fàcil, les quatre obres finalistes son:
- Brisa d’estiu, de la Ivette Juárez, del Grup d’Esplai Montbui. Pots llegir-lo aquí
- Els texans de moda, de la Dina López, de l’esplai Ara Mateix. Pots llegir-lo aquí
- Entre les flames, de l’Estela Isanta, de l’esplai Farfalla. Pots descarregar-lo aquí
- Records d’una habitació blanca, de la Sara Torres de l’esplai El Refugi. Pots llegir-lo aquí
Enhorabona a totes les autores i autors finalistes, i moltes gràcies per haver participat! Ha estat un autèntic plaer llegir-vos!
I ara sí que sí…redoble de tambors!!!
- Per la seva sensibilitat i detallisme en les descripcions, i per un final que posa en valor la importància de l’amor propi per trencar amb les idees de l’amor romàntic…volem felicitar la Júlia Miquel Mancebo pel seu TERCER PREMI amb l’obra titulada Mai més; fins a un punt i a part. Podeu llegir-la aquí!
- Per fer-nos reviure la nostàlgia dels campaments i de les nits a la natura, i la tendresa d’una relació d’amor i cures entre un pare i una filla, donem l’enhorabona a la Teresa Ferrés, de l’esplai Medinyà, pel seu merescudíssim SEGON PREMI amb l’obra titulada: Comptant Estrelles. Podeu llegir-la aquí!
- I per la seva originalitat, per portar-nos a diferents mons de fantasia, i fer-nos riure i emocionar… el PRIMER PREMI és per tots els infants de l’esplai El Creixent! El jurat volem destacar l’esforç i l’enginy de les monitores i monitors d’aquest esplai per convertir un concurs de relats en una activitat de dissabte que ha permès als infants descobrir l’escriptura i la creativitat d’una manera divertida i col·laborativa. Però, sobretot, volem felicitar l’Ariadna, en Guim, la Queralt, la Txell, en Pol, en Gil, la Marta, l’Arlet, en Lluc, en Sergi, l’Elisabet, la Joana, la Bruna, en Jan, que han estat les autores i els autors de tots aquests contes, dibuixos i cal·ligrames. Podeu llegir-los aquí!
Totes les persones guanyadores podeu posar-vos en contacte amb nosaltres per recollir el premi enviant un correu a comunicacio@esplac.cat
I a tu, t’agrada escriure? Doncs ja saps que pots formar part del grup de treball de la revista Som Esplai! Escriu-nos un correu a comunicacio@esplac.cat si estàs interessada, i t’informarem de tot! Fins aviat!!
“Mai més; fins a punt i a part” de 1016AG – 3r premi
11.06.2019 | comunicacio11-juny-2019
Autora: Júlia Miquel Mancebo
MAI MÉS; FINS A PUNT I A PART
Obro la finestra i surto al balcó. A fora ja és fosc. Els fanals il·luminen els cotxes aparcats al carrer. Tot és silenci. Les fulles dels arbres es mouen silenciosament, giravoltant-me tendrament els cabells. Miro el cel i busco aquella estrella, la nostra estrella. Cada cop brilla amb menys intensitat. I un cop de vent em porta tots els records guardats dins meu. Records que havia mantingut tancats, perquè són records dolorosos, records que s’han convertit en simple fum. Tu ja no hi ets, vas marxar, deixant-me sola en aquest estrany món. Intento no recordar aquell dia, oblidar amb totes les meves forces, però sempre amb un fracàs resultat. Però avui he decidit fer un pas endavant, diuen que com abans ho fas és millor. Entro a casa arrossegant les sabatilles, aquelles que tu em vas regalar. Agafo un paper i un bolígraf, i de tornada cap al balcó, el primer encenedor que trobo; color marró, com els teus ulls que amb tantes ànsies enyoro. Surto al balcó i m’assec a la cadira. Miro el full en blanc, però no sé per on començar. Em submergeixo en els pensaments i apareixem tu i jo, enmig de la muntanya, contemplant allò que la natura ens ha ofert i que nosaltres tan desagraïdament destruïm. Però els pensaments enfilen un altre camí, fins a arribar a aquell dia, aquell que a tants malsons a donat vida. Apareixes tu, tirat pel terra de la carretera, amb el casc a deu metres del teu immòbil cos. No entenc res, o és el meu cervell el que no ho vol entendre? Estàs cobert de sang i la gent no para de cridar. Només els vull demanar que callin, però no trobo forces per enlloc. Sento una mà freda tocant-me el braç i una veu que m’intenta calmar. Per què? Si no estic cridant. Però jo vull saber què està passant, per què ningú m’ho explica? Només sento l’escalfor de l’asfalt cremant-me. Tot es torna negre i només sento veus horroritzades. Vull agafar-te la mà, però no hi arribo. Necessito fer-te un petó, però no em puc moure. Tanco els ulls i del meu interior sorgeix un crit amarg. Acabo d’entendre el que ha passat. Veig aquell camió girant a tota velocitat i sento un fort cop a la cama dreta i, de sobte, sento l’escalfor de l’asfalt sota el meu cos estès. Quan entenc el que ha passat una llàgrima interior se m’escapa. Recordo la teva posició, tirat per terra, no em dius res, no em mires, no et mous… i després de la segona llàgrima tot es torna fosc. Però ara és més fàcil, ja no em fa mal res, no vull viure sense tu, t’ho vaig dir, i tu em vas prometre que sempre estaríem junts, m’ho vas prometre. Sento com una veu em demana que torni. No sé qui és. Però jo no vull un món on tu no hi ets. De cop, tot em comença a fer mal i vull cridar, però no puc. Intento obrir els ulls i quan ho aconsegueixo em trobo amb tota la meva família, les peces claus de la meva vida, totes menys tu. Et busco per l’habitació, però no et trobo. Aleshores me n’adono: no ha estat un somni, t’he perdut, i una llàgrima se m’escapa galta a baix.
El sol està començant a treure el cap i encara no he aconseguit escriure ni una sola paraula. Necessito fer-ho, necessito plorar-te, però encara no em crec que ja no et tornaré a tenir entre els meus braços, que no tornaré a notar els teus llavis, que no tornaré a escoltar la teva veu… Agafo el bolígraf i deixo brotar les paraules com flors a la primavera, deixo anar tots els sentiments i angoixes guardades dins meu. Agafo l’encenedor i cremo la punta del paper. Veig com aquest es va consumint i en el seu lloc deixa un rastre de cendra. Aquesta vola pel cel. Només espero que el missatge t’arribi. Penso i em veig reflectida en el paper que s’està cremant, consumint. Ell era la meva vida i ara la meva vida se n’ha anat. M’eixugo una llàgrima traïdora, no vull plorar. No es mereix veure’m així, ell voldria que jo fos feliç, però és difícil si no és amb ell al meu costat. Entro a casa i tanco la finestra. M’estiro al llit i tanco els ulls. Un silenci espantós envaeix la casa, una única respiració. Em vas prometre que sempre estaries al meu costat i ara em sento sola. I em submergeixo en un somni profund però dolorós. Mai més et tornaré a sentir, mai més, dues paraules que juntes signifiquen una eternitat, fins al final de les nostres vides.
I un dia com qualsevol altre, mentre passava per davant del mirall, m’hi vaig aturar. Em vaig mirar de dalt a baix. El pijama blau, el cabell com sempre recollit en una trena llarga, les lleganyes encara posades… I aleshores vaig somriure, vaig somriure a aquella imatge que es reflectia de mi, però no era jo, havia canviat. La seva absència i la meva obsessió m’havia canviat. Des de quan no havia somrigut si no era amb ell o pensant en ell? Des de quan m’havia convertit en una imatge congelada que no avançava juntament amb les hores que passaven? I d’aquesta manera em vaig adonar que era el moment d’oblidar-lo, d’agafar les cordes per guiar la meva pròpia vida, jo i només jo. Que la seva pèrdua no m’havia de fer desaparèixer i perdrem, sinó que m’havia de trobar i començar a lluitar. I retornant-me el somriure a mi mateixa vaig recordar aquella frase que un dia vaig llegir “M’ofegava sola i m’ofegava acompanyada. Fins que vaig adonar-me que no necessitava salvavides per nedar”.
1016AG
Recull de contes dels infants de l’esplai El Creixent – 1r Premi
11.06.2019 | comunicacio11-juny-2019
Autoria: Infants de l’esplai El Creixent
EL RATOLÍ SERGI
Hi havia una vegada un ratolí que es deia Sergi Cupi que vivia en una caseta molt i molt petita al costat de la caseta del mestre. I estava molt sol, i es va adormir i va somiar que un gos li va portar una moto i el gos no li volia donar i va aparèixer l’ós de peluix que es deia Messi, van fer una baralla i va guanyar en Messi. El ratolí es va despertar i era el dia de Nadal i li van portar una moto i vet aquí un gos i un ratolí, aquest conte “se fini”.
Arlet, 6 anys
Lluc, 6 anys
Sergi, 6 anys
Elisabet, 6 anys
Joana, 9 anys
LA FADA EMMA
Hi havia una vegada una vegada una fada anomenada Emma i vivia en una piscina, ella tenia un anell màgic molt bonic. Un dia a la tarda la fada Emma es va posar dins de la piscina i li va caure l’anell dins, quina desgràcia! Mare meva, la mala sort que havia tingut. Era un anell molt important!! Però no va dir res i es va capbussar a la piscina. Però la piscina era molt fonda i no va arribar perquè estava al terra. Quina mala sort que tenia la fada Emma. I va decidir dir-li a la seva àvia i la seva àvia li va dir “esclar que t’ajudaré, però en secret, oi?” “Sí, àvia”, i es va capbussar i tampoc va arribar i li van dir a l’avi i ell sí que va arribar i es va posar l’anell i van dir “té, Emma”, i van viure feliços. Fi.
Ariadna, 9 anys
EL DRAC DE L’ARC DE SANT MARTÍ
Tot va començar així, precisament així. Era una tranquil·la tarda de primavera, de fet era la primera tarda de primavera. Vaig arribar a casa, vaig veure el drac de l’arc de Sant
Martí. Em vaig posar l’armadura, vaig poder escapar d’ell. Van fer una ferotge lluita de dracs però el drac de l’arc de Sant Martí li va fer un “coletazo”. El drac de les Tavernes va
marxar i no va tornar a venir mai més.
Gil, 7 anys
CAL·LIGRAMA
Un dia en Messi i en Suárez van anar amb avió, es van trobat una sabata, un llibre i una
espasa…
i es van barallar…
i va arribar el…
seu pare i els va…
renyar. L’avió va…
arribar al camp de…
futbol de París.
Fi.
Guim, 8 anys
Queralt, 7 anys
Txell, 6 anys
Pau, 7 anys
LA CÀMERA D’EN VÍCTOR
Hi havia una vegada un poble molt llunyà que es deia París i feien un partit de futbol al camp de futbol i quan va acabar en Víctor va anar a fer fotos i li havien robat la càmera i va passar la veterinària i li va trobar la càmera i li va donar.
Marta, 7 anys
Manifest 17 de maig: dia contra la LGTBfòbia
16.05.2019 | comunicacio16-maig-2019
Autores: Persones del grup de Gèneres i Sexualitats Diverses i Dissidents d’Esplac
17 de maig de 1990. Us sona aquesta data? Aquest va ser el dia en què l’homosexualitat va deixar de ser considerada una malaltia mental per l’OMS (Organització Mundial de la Salut).
Fins aquell any ser homosexual es considerava estar malalta, que et passava alguna cosa i, en conseqüència, necessitaves cura. 14 anys després, el 2004 va sorgir la iniciativa d’assenyalar aquest dia, i es va iniciar una campanya que va durar un any. Conseqüentment, el 2005 es va celebrar i visibilitzar per primer cop el Dia Internacional contra l’homofòbia i la transfòbia. El 2015 es va afegir el terme bifòbia. L’objectiu era i és seguir lluitant i visibilitzant per aconseguir que les persones LGTB puguin tenir els mateixos drets i oportunitats arreu del món.
A l’esplai, tot i ser un espai de deconstrucció, creixement i aprenentatge, mitjançant l’educació en el lleure, també patim aquestes discriminacions. Com a monis aquestes són algunes de les situacions que hem hagut de patir:
Persona transmasculina “A l’esplai, on he sortit de l’armari en repetides ocasions, he hagut de corregir els pronoms i nom amb el qual es dirigeixen a mi, i tot seguit, han tornat a parlar-me en femení i amb el meu deadname (nom anterior)”.
Dona cis bisexual “He hagut d’aguantar frases com – Ah, però tu ets…? Però no ets hetero?”
Persona bisexual “He hagut de tolerar comentaris dels homes cisheteros gens deconstruits de la meva assemblea com ara: “Com follen dues ties?” o “Ara podrem compartir experiències” o “I aquesta tia te la vols fer?”.
Això, és un indicador que fins i tot en aquells espais que suposem com a segurs podem rebre agressions per la nostra identitat de gènere, expressió de gènere i/o sexualitat. És aquesta la utopia que volem construir? És aquest el canvi que volem?
Les discriminacions que rebem a l’esplai són reals i són greus però no representen la quantitat a les quals ens hem d’afrontar fora dels “espais segurs” pel simple fet de mostrar-nos tal i com som i d’estimar o desitjar a qui volem.
Va ser quasi ahir quan tots aquests esdeveniments van tenir lloc, i sabem que, si bé existeix aquest dia per aquesta lluita, manca molta representació i normalització la resta de dies de l’any. Patim discriminació per raó d’identitat de gènere, expressió de gènere i/o orientació sexual en diversos àmbits de les nostres vides (social, laboral, mental), i és per això que reivindiquem que no en tenim prou amb un dia a l’any!
Com a monitores amb gèneres i sexualitats diverses i dissidents hem de ser referents visibles i transformadores mostrant realitats que trenquin el discurs hegemònic del cisheteropatriarcat capitalista.
Com a monitores cishetero hauríem de revisar els nostres privilegis per tal de ser més respectuoses, deconstruir-nos i formar-nos per prendre consciència d’aquelles realitats que no són la nostra. Com a educadores hem de ser capaces de crear i oferir espais segurs per totes aquelles persones (infants, monitores, famílies…) amb gèneres i sexualitats diverses i dissidents. Per seguir educant(-nos) per iniciar el canvi que volem veure en el món.
En dies com avui és important fomentar la memòria històrica ja que celebrem el que tenim però sent conscients de com hi hem arribat i de totes aquelles persones que han lluitat per aconseguir-ho. Encara ens queda molt per lluitar.
Feliç i reivindicatiu dia!
Últims comentaris