Vint anys per a la meva filla

En Raimon Goberna va ser monitor de l’esplai Isard-Flor de Neu i ara hi torna a participar d’una forma diferent: com a pare de la Sila. En aquest article reflexiona sobre el seu record i compromís, i remarca que malgrat les crisis (siguin de valors o econòmiques), l’esplai avança imparable! No us el perdeu, aquest és de lectura obligatòria 😉

Fa uns dies, vaig anar a la reunió de mares i pares de l’esplai. Bé, més de mares que de pares, ja sabem com va això. I si, la reunió era millor que les que fèiem nosaltres, que no estaven malament perquè vam treballar-hi molt i bé. Però l’equip d’ara ho va fer molt bé. Ens hi vam trobar pares de la nostra època, que ara hi porten els fills petits, que ja són molt grans. I monitors nostres, que tenen fills com els nostres. I cosins, i amics. A l’esplai compten les persones, quan et saludes i xerres, quan saps qui anirà a l’excursió.

Read More

Que res no ens aturi!

L’experiència de participar en una formació internacional

L’Adriana de l’esplai Pica Roca, va participar al Training Course d’Esplais Catalans sobre drets humans i inclusió social. En aquest article fa algunes reflexions sobre l’experiència que va viure durant deu dies de formació, amb més de vint joves de vuit països de la Unió Europea.

Per acabar l’estiu de manera creativa i productiva, un grup de joves d’arreu d’Europa d’entre 17 i 40 anys, ens vam reunir a l’alberg la Ruta del Ferro a Sant Joan de les Abadesses centrant-nos en els Drets Humans utilitzant el mètode del Teatre de l’Oprimit. Dins d’aquest context vam poder posar en comú les nostres experiències personals en el món del lleure per analitzar-les i debatre-les, per tal de millorar la nostra tasca educativa i prendre consciència de la necessitat inherent a l’humà de fer respectar i practicar els Drets Humans.

Read More

Vols experimentar noves vivències? Conèixer i treballar amb altres infants de diferents països europeus?

Si ets monitor o monitora i estàs pensant en fer un Servei de Voluntariat Europeu però encara no saps que fer… deixa que el Roger, monitor de l’esplai Totikap, et convenci amb la seva experiència!

Vols experimentar noves vivències? Conèixer i treballar amb altres infants de diferents països europeus?

Jo, cada dia al matí, sota un sol polar i uns paissatges verds, disfruto jugant a la pastoreta i les tres maries. Estic en una entitat que m’han rebut amb els braços oberts, amb un projecte a desenvolupar on les noves idees són possibles i benvigudes. És un lloc peculiar, nou i ple de sorpreses que em sembla que no les acabaré de descobrir. Tot emmarcat per una ciutat banyada pel Mar Bàltic, on ja estan desenvolupant un disseny integral per cecs i discapacitats, on cada tarda els cignes es passegen tranquilament pel llac de davant de casa i on, avui divendres, ja m’estic preparant pel festival de música que demà comença.

Una cultura nova i diferent, una llengua estranya però interessant i, sens dubte, unes noves ganes i motivacions de transformar aquesta societat, a través de l’educació i del joc, per arribar a la llibertat. En fi, sense flipar-me, que tot plegat dóna unes ales i una nova perspectiva que et fa veure lo xulo que és l’esplai, la sort que tenim de poder fer aquests intercanvis i, sobretot, de poder-los aprofitar.

Però no cal que et preguntis més que és tot aixó. Estic fent un EVS, (un voluntariat europeu); amb el qual he arribat aquí, a Letònia i amb el qual estic descobrint, imaginant i aprenent noves formes de fer, de crear i de relacionar-se amb infants. Així que ara ja ho saps, si et mola, pots aprofitar una gran oportunitat.

Campaments internacionals dels esplais del Bages-Berguedà

Aquest estiu, els i les joves del Sector Bages-Berguedà dels esplais Vic-Remei, Geps i Roques Albes, van participar a uns Campaments Internacionals organitzats pels Lithuanian Young Falcon Union a Pasaka. La Queralt i la Kati, joves participants dels campaments ens n’expliquen unes quantes aventures!

Després de tres hores de vol i tres hores d’impaciència, finalment baixem de l’avió i ens trobem un Vilnius fred i congelat. Només ens queda l’opció de posar-nos mil jaquetes a sobre, les jaquetes que ens acompanyaran la resta de dies! Agafem el bus i anem cap on havíem de dormir: una residència d’estudiants una mica tenebrosa, però què hi farem, és el que hi ha quan viatges!

Entre la poca foscor amb la que viuen (només 4 hores de foscor cada nit) i l’eufòria que nosaltres dúiem acumulada, ens toca despertar-nos tots mig morts de son. A les 9 del matí comencem la ruta turística per Vilnius, la capital de Lituània. Primera parada: esmorzar! No sabíem ben bé que ens trobaríem, però encara va ser força bo.

Després d’omplir la panxa, vam iniciar l’itinerari turístic per la ciutat començant per la catedral neoclàssica amb la seva torre. Tot seguit vam pujar en funicular fins a la Torre de Gediminas, des d’on vam poder veure tota l’extensió de Vilnius. Vam fer un dinar ràpid i apanyat i vam tornar a visitar esglésies, carrers concorreguts i parcs on poder jugar a algun joc d’esplai sota la mirada curiosa d’algun lituà, per acabar tornant cap a la residència després de sopar una pizzeta. L’endemà vam haver de matinar, ja que ens venien a buscar els monitors dels campaments per agafar el bus cap a Pasaka, el campament on estaríem la resta de dies.

Ja no recordem quantes hores de bus vam fer, però si que recordem que només arribar vam anar a dinar. Què dir-vos del menjar… doncs el menjar simplement era diferent! Podem dir-vos que vam alimentar-nos a base de pa la majoria de dies, fins al punt d’acabar-los les existències. El pitjor de tot va ser la manca d’aigua. Sempre ens donaven tes i caldos estranys, i com que no estan acostumats a veure aigua no sabien si l’aigua de l’aixeta era potable, així que vam estar un parell de dies sense tastar aigua fins que finalment ens van dir que sí que en podíem veure de les aixetes!

Després ens va arribar el moment d’anar al lavabo, i renoi tu, uns lavabos que tenien una porta la meitat de la mida de la normal. Per culpa de la incomoditat dels lavabos i que el menjar no ajudava gaire, no podíem buidar a gust, ja ens enteneu. Vam comentar-ho amb els monitors d’allà i ens van assignar un lavabo més apropiat:)

I l’aigua del mar… va parir que freda que estava! Però no tothom pot dir que s’ha banyat al Mar Bàltic, oi? Algun dia els mateixos lituans ens van acollonir una mica perquè deien que quan venia tempesta el mar era perillós i se’t podia endur endins, però els catalans no ens podíem estar de remullar-nos-hi.

Hi va haver dos dies que juntament amb una delegació d’Alemanys vam decidir fer una mica de turisme per la zona i vam visitar els búnquers, la ciutat de Klaipéda i la reserva de Nida. Eren llocs que per nosaltres semblaven pobres i apagats, però quan et fixaves en els boscos, no hi havia comparació en el seu verd que en qualsevol d’aquí la península.

En quant a les activitats vam comprovar que els lituans també són diferents. Els hi encanten els espectacles, sempre que podien, és a dir cada dia, n’organitzaven un: que si pels 20 anys dels Falcons, que si l’elecció del president, que si per dir hola al mar, que si per dir-li adéu… Total que cada dia vam haver de preparar un espectacle. S’ha de dir que, tots el membres de Falcons, que eren els components del campament, al·lucinaven amb nosaltres: sempre amb energia, els espectacles més treballats i divertits, sempre cridant, ballant i saltant, i celebrant les tradicions catalanes. Com que sempre cantàvem l’himne de Bages-Berguedà al final fins i tots ells s’hi van unir! Vam arrasar amb el nostre moment d’energia de l’esplai, però el més tens va ser quan vam acabar l’últim espectacle per acomiadar-nos. Va ser un moment molt emotiu recordant tot el que havíem passat junts: la gent es va posar en peu mentre ploraven d’emoció i de tristesa de dir adéu.

Finalment vam marxar molt a contracor tots perquè la majoria hauríem volgut quedar-nos uns quants dies més, però ens consolava la idea de poder tornar l’any que ve i tornar-nos a trobar amb molts amics que vam trobar allà. És una experiència que recomanem a tothom. A banda de que ens ho vam passar de conya, vam aprendre molt anglès (cosa que sempre ajuda a l’hora de convèncer als pares), vam conèixer noves cultures i vam fer molts amics.

L’esplai Greska vol crèixer i fer crèixer!

L’esplai Greska ens explica en aquest article, el seu nou projecte per crèixer i fer crèixer la ciutat on viuen. Endavant amb l’acció dels esplais i les bones idees!

Som l’Esplai Greska, una Associació Infantil i Juvenil de Sant Boi de Llobregat, dedicada a l’educació en el lleure. El Greska es conforma per un equip de monitors i col·laboradors voluntaris amb experiència en el sector, que segueixen els valors amb què es fonamenta l’Entitat: l’Assemblearisme, el Lleure, el Voluntariat, la Participació, el Progrés, la Laïcitat, la Llibertat, la Coeducació, la Familiaritat, la Sostenibilitat, la Pluralitat i el Canvi Social. Creiem en la transformació social, en la força de les persones.

En virtut de tot això i en un context social de crisi econòmica com el que vivim (en què moltes famílies estan patint l’atur, la precarietat laboral, la pujada del cost de la vida, etc.) pensem que la imaginació i el treball són dos dels múltiples motors que poden fer que la realitat que visquin els nens sigui millor. D’aquesta manera, l’equip de monitors, pre-monitors i col·laboradors externs de l’associació ens hem agrupat creant aquest projecte format per: la campanya Apadrina un Greska (per tal d’oferir el nostre temps, la nostre formació i el nostre treball a canvi d’una petita aportació per l’Esplai) i el Festival Engreska’t (per tal de dinamitzar la vida del poble amb una mica de festeta estival, que mai està de més!). Aquest projecte, doncs, va sorgir de la necessitat de suplir les mancances econòmiques de l’entitat per millorar la situació de l’Esplai i dels seus nens i nenes. La campanya però, no volíem que es limités a la simple donació sinó que anés més enllà i involucrés a monitors, pre-monitors i col·laboradors en el context de la vila, tot articulant la xarxa de relacions del poble mitjançant la dinamització i el treball social.

I a partir d’aquí… es va arribar a la conclusió de que calia promocionar la feinada que estàvem engegant. Mica en mica, estirant del fil, parlant amb amics d’amics i movent-nos entre la nostra gent… es va arribar a crear una petita comunitat d’indis esbojarrats que estaven disposats a posar el seu gra de sorra al Greska fent un vídeo sobre la nostra campanya: la productora, la fotògrafa, la càmera, aquells amics que sempre hi son per ser engaliats, les famílies de tots nosaltres que sempre acaben mullant-se sense saber ben bé per a què… els nens i pares com a primers motivats, companys de gremi i d’altres entitats que sempre estaran disposats a voler que els hi retornis el favor…! El vídeo? Ah sí, el vídeo era per promocionar la iniciativa; però més important, va servir per adonar-nos de que si es vol, es pot; que compartir és viure i que l’empatia i l’ajuda mútua poden esdevenir l’oli de la màquina. Que hem suat tinta per portar a terme la globalitat del Projecte? Sí. Que ens ha costat moltes nits sense dormir i la dosi mítica d’estrès esplaiero? Sí. Però “que nos quiten lo bailao”, que diuen!
L’Esplai Greska vol ser part del canvi del nostre poble i vol fer-ho de la mà de tots els qui estan al seu costat; l’Esplai Greska vol créixer i fer créixer!

A tu

L’Anna Pujol, monitora de l’esplai l’Olivera Rodona, vol compartir amb tots i totes nosaltres aquesta carta (d’amor, clar que sí). Llegiu-la i descobrireu a qui l’envia 😉

A tu

Vas aparèixer un dia assolellat, de sobte, sense previ avís. Bé, no és del tot cert. Ja m’havien parlat de tu  i sempre vaig pensar que erets interessant, però no va ser fins aquell dissabte de juliol que realment vaig saber que allò nostre seria per sempre. Per aquell moment jo rondava els 13 i tu, ja feia molts anys que havies abandonat les tonteries de l’adolescència. Entusiasta, creatiu i sorprenent, em vas enganxar des del primer moment; com una mena d’addicció que tot i sana em removia per dins constantment.

Amb tu vaig descobrir un món nou. Vaig aprendre a somiar, a compartir, a estimar, a viure. Vaig viure una realitat paral·lela que fins al moment s’havia mantingut sempre allunyada de mi. Amb tu, vaig conèixer gent que m’ha marcat de per vida i vaig entendre tots aquells que com jo, eren i serien feliços al teu costat.

Els anys van anar passant i junts ens vam fer grans. Vam evolucionar i em vas ensenyar que tot allò que anys enrere jo havia viscut es podia perpetuar al llarg del temps, si treballàvem junts i amb il·lusió. Podíem aconseguir un món millor ple de gent que anys més tard, lluitaria pel que nosaltres també havíem lluitat; pels nostres ideals.

Així doncs ens vam posar a treballar plegats. El meu cap és va omplir de la imaginació que creia perduda i es va despertar en mi la nena que anys enrere havia jugat amb una caixa de cartró, imaginant castells amb prínceps i princeses. Vaig redescobrir les histories i el poder de la màgia, vaig desenterrar valors vitals i vaig intentar que tots aquells que no en sabien res de tu, et descobrissin mica en mica, degustant cada un dels moments. En definitiva, vas canviar el meu món i el de tantes altres persones que com jo fins el moment sempre havien viscut “perduts en la immensa mar blava”.

Ara veig que això arriba a un altre punt. No és un punt i final, sinó un punt i coma. Una aturada en el camí, un fins aviat, un adéu que no és per sempre. Se’m fa dur assumir que això nostre canvia de perspectiva, però per sobre de tot se que no s’esvaeix sinó que perviurà amb mi fins els últims dies.

Gràcies per ser i per estar. De tot cor, gràcies!

A l’Olivera Rodona

#ESPLAIADA

En Joffre Villanueva, al seu bloc “Esperant els bàrbars” arriba a unes quantes conclusions sobre l’Esplaiada. També ha detectat una constant en totes les Trobades Generals d’Esplac: que sempre plou! Seguiu llegint, perquè diu coses molt més interessants! 😉

#Esplaiada

Aquest cap de setmana l’he passat fent d’alliberat a la Trobada general d’Esplac. Enguany s’ha anomenat Esplaiada, que no és un nom molt original però s’entén a la perfecció. La figura de l’alliberat és ja un clàssic de les Trobades generals, són monitors que els esplais “alliberen” de tasca pedagògica i dediquen a la organització. Jo ja no sóc monitor des de fa molt de temps (ni ganes), però vaja, aquesta és la nomenclatura i a mi ja m’està bé.

Poder veure in situ una moguda d’aquesta magnitud sempre és interessant; i si com és el meu cas, pots comparar amb altres edicions, doncs encara més. O sigui que no em dedicaré a fer una descripció general, que ja podeu trobar per altres blocs i mitjans, sinó a apuntar algunes reflexions sobre aquelles coses que m’han semblant curioses.

Primer de tot. Diria que ha estat una gran Trobada general. S’ha superat el nombre d’esplais (45) i de participants (1800), amb una bona organització (excepte algun problema puntual, inevitable en un tinglado d’aquesta magnitud) i sobretot hi ha hagut un ambient extraordinari, amb el climax a la flaix-mob del diumenge. Ja de tornada, he pogut constatar gràcies a les xarxes socials que la gent ha tornat molt contenta a casa, que és del que es tractava.

En segon lloc. Les Trobades generals s’assemblen moltíssim les unes a les altres. Semblarà una parida, però jo ho trobo curiós. Hi ha uns patrons que es repeteixen edició rere edició. Hi ha una seqüència: expectació – arribada – sensació de col·lapse – normalitat – sensació d’èxit – eufòria col·lectiva – bajón físic satisfactori. Ah, i sempre plou.

En tercer lloc. La figura dels alliberats és la clau. Pimer de tot, perquè aporten una gran quantitat de treball. No sé el nombre exacte, però ens acostem al centenar de persones, i quan veus quaranta tipus i tipes posant taules i cadires a tot drap, és bastant impressionant. En segon lloc, perquè se senten responsables de l’èxit de l’invent i generen un ambient positiu que es contagia a la resta. Això es nota sobretot quan hi ha moments de col·lapse i encara més quan plou. Sobretot quan plou. En tercer lloc, però no menys important, perquè els alliberats no són els pardillos de torn, acostumen a ser gent amb experiència, ja es coneixen entre ells i l’experiència de treball conjunt cohesiona la organització amb vincles molt forts (i no només el ticu-ticu, ja ens entenem). Són els quadres, i ja sabem la importància que tenen els quadres en una organització.

Quarta conclusió. Ja no calen walkie talkies per organitzar un sarau així. Tothom té mòbil i la majoria amb connexió internet. El whatsapp, twitter i facebook són tecnologies que faciliten la comunicació. De manera que s’estableix una continuïtat entre l’abans, el durant i el després de l’activitat. Podríem dir que l’esplaiada encara continua a les xarxes socials, com va passar amb l’última Monifesta’t.

Cinquena. Tradicionalment, el gruix de la organització reposava en la Comissió Organitzadora de la Trobada (la COT), formada per l’esplai del municipi acollidor més alguns esplais del Sector geogràfic més alguns fanàtics de la cosa i elements de la Secretaria tècnica d’Esplac. Aquesta vegada s’ha optat per descentralitzar aspectes de la organització en els Sectors geogràfics i ha sortit bé. És la demostració que la tendència a la territorialització d’Esplac es consolida, i a mi em sembla una bona notícia.

Sisena. Des de la Trobada de Castellterçol que es composa una cançó ad hoc. A mi em sembla que la d’aquest any ha estat una de les millors, si no la millor. Amb un valor afegit: es pot consolidar com una cançó de l’esplai, en genèric, trascendint l’esplaiada i fins i tot Esplac. I demostraria algunes coses. Que la feina de comunicació es fa molt bé des de fa un temps (felicitats, Crisol i Eva) i que la tria del grup Ambäukatunàbia ha estat encertada. Aquests d’Ambäukatunàbia els conec bé perquè són monitors de l’Esplai l’Agrupa de Molins de Rei i he tingut la sort de poder fer-los classes a Saifores, com a mínim a en Magí i en Joan. I ja allà es veia que tenen una gràcia poc comuna, la de cantar i fer cantar garrotins als monis i dires. O sigui que posen música allà on no n’hi havia. I això, per un moviment educatiu, no té preu. Connectar la pedagogia amb la creació cultural és un dels grans reptes pendents d’Esplac, de l’MLP, i diria que de l’educació en general.

Setena. Com que els Sectors Geogràfics tenien un pes important en el desenvolupament de les activitats, aquests també s’han cohesionat. Com a mínim dos han cantat eslògans: Bages – Berguedà i Vallès. Aquests darrers tenien un càntic molt catxondo, feien la senyal de victòria amb els dits i cridaven “V de Vallès”. I això em porta a la vuitena reflexió.

Els del Vallès cridaven la consigna en castellà i català alhora, perquè deien “uve de Vallès”. A mi sempre m’ha semblat que Esplac ha d’apostar pel català i que l’esplai és un instrument de construcció nacional, o sigui que al principi he d’admetre que vaig arrufar el nas. Total, que mentres dinàvem es van sentir crits a favor de la independència. I eren els mateixos que un moment abans cridaven “uve de Vallès”. No sé si tots, però alguns segur que van cantar les dues coses. I potser algú s’estranya que això pugui passar, però a mi em sembla normalíssim. Només constata que l’independentisme ha penetrat en sectors socials castellanoparlants, especialment entre els joves, i que l’independentisme serà polític, o no serà més que una esbravada col·lectiva de caps de setmana. És a dir, que a Catalunya hi ha espai per a un independentisme en castellà. No cultural, romàntic i pancatalanista, sinó polític i democràtic. I que ens hem de posar les piles amb el català, això també.

La novena i última reflexió és que si es vol conèixer la realitat catalana és millor aproximar-se (no cal passar tot el cap de setmana) a Esplac que escoltar les tertúlies dels matins.

Però això tampoc és cap descobriment.

Felicitats a tothom que ho ha fet possible.

Tornar a la feina després de l’Esplaiada

La Mireia Contreras, tècnica del sector Penedès-Garraf i alliberada durant tot el cap de setmana de l’Esplaiada, avui no es podia concentrar… Toca seguir treballant pels esplais, tocant de peus a terra i amb el cor a l’Esplaiada!

Impossible concentrar-se avui. Torno a la feina – a la oficina del Sector Penedès-Garraf que tenim al Vendrell- i no paro de veure e-mails, fotos i vídeos plens d’alegria. I és que l’experiència del cap de setmana ha estat gratificant per totes i tots, i ens ha deixat una marca en la nostra memòria que no se’ns oblidarà mai!

Enguany he tornat a ser alliberada, després de 6 anys. Ho vaig ser per primera vegada amb 18 anys a la FestaMorfosi, i pensava que aquella Trobada General seria la millor de la meva vida. Però per mi l’Esplaiada ha sortit perfecte! Un cop oblides que els joves no es treien les sabates (que pesada que sóc, eh!) o que no et deixaven dormir (ai trompeter si t’enxampo… 😉 ) veus que tothom ha estat al 100% i posant el millor de si mateix per a que aquesta trobada sigui inoblidable.

Fer de bruixa de les claus, com li he dit jo durant el cap de setmana, és dur, però quan veus que les activitats van rodades, quan totes les alliberades i alliberats estan dinamitzant amb molta il·lusió, quan els monis de joves et diuen que les activitats estan molt ben pensades, quan la gent del poble et diu que ho veuen tot molt ben organitzat… tot compensa i em fa feliç.

Només em queda donar les gràcies aquelles persones que m’han escoltat en els moments que ho he necessitat. I sobretot al Penedès-Garraf per tota la implicació i motivació que han tingut des del primer moment i com ens hem donat suport uns als altres durant tota la Trobada. D’aquí tres anys serem més, millors i més convençuts, si hi cap!

Ara veig una foto d’una nena del meu esplai amb una visible cara de cansada però amb l’expressió ben feliç, sa mare ens dóna les gràcies per les experiències inoblidables que viuen els infants amb nosaltres. Em cau la llagrimeta, però és hora de tornar a la feina, hem de continuar treballant pels esplais laics, voluntaris i associatius. Els esplais de debò.

La rotllana del sector Penedès-Garraf, a punt per la Flashmob!

Amb energia!

En el bloc d’en Martí, un jove de l’esplai Garbí, hem trobat una completíssima crònica de la seva vivència a l’Esplaiada. Si algú dubtava de si els joves s’ho passarien bé, que no es perdi aquest post.

Amb energia!

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Ripoll l’Esplaiada, la Trobada General d’Esplais Catalans (Esplac). Ha estat la tercera Trobada que assisteixo i tinc molt clar que ha estat la millor de totes, amb un ambient immillorable i experiències que sé que recordaré.
L’Esplaiada va començar el divendres a la nit pels grups de joves, que vam poder gaudir d’un concert en què van tocar tres grups i on tothom va acabar ballant. A més, vam poder retrobar-nos amb gent que ja coneixíem d’altres trobades. Allà ja es respirava el bonrotllisme que va rodejar aquesta trobada durant els tres dies.
El dissabte va començar pensant en com començaríem una iniciativa com el que és un esplai des de zero i sense diners, una activitat que ens va mostrar l’esforç que suposa portar un esplai, però alhora ens va motivar fent-nos pensar en el dia de demà quan siguem monitors/es. Vam haver de recollir firmes, demanar subvencions a l’Ajuntament (imaginari), manifestar-nos, fer cohesió de grup, etc… Aquí ja vam conèixer a gent de diferents esplais d’arreu de Catalunya, que sempre és un gran què.

A la tarda vam fer una petita excursió-gimcana, per cert, amb meravelloses vistes! A la nit, després de visitar a la resta de grups de l’esplai que estaven dispersos per Ripoll, vam jugar a una oca a lo grande i allà vam cantar, cridar, riure i jugar amb moltíssims més joves. Aquella mateixa nit, per desgràcia la última, vaig tenir l’enorme sort de conèixer a tot un grup de gent on pràcticament tots érem d’esplais diferents. Ronda de noms, esplais i ciutats, xerrada nocturna i posteriors partides de futbolín i UNO, riures assegurats! Després d’unes quantes hores amb el grupet dels bons moments vam anar a dormir.

Ja diumenge vam acabar d’omplir-nos al cent per cent de l’energia de l’esplai reunint-nos tots els grups de totes les edats i de tota Catalunya a la Plaça de l’Ajuntament de Ripoll per fer el flaixmob que després faria història. El vam assajar (vídeo) i després el vam gravar. Dit així sona molt ràpid, però va ser un moment brutalment únic en què centenars de gent com jo estàvem gaudint d’un moment increïble. Després de fer-lo vam ballar al ritme d’Ambaukatunabia, el grup que va crear la cançó de l’Esplaiada i ens va fer ballar moltíssim. La pluja de després no va ser motiu per esguerrar un matí tant fantàstic. Per concloure la Trobada vam dinar tots junts cantant i explicant-nos les experiències viscudes.

Foto: el9nou.cat

Aquesta trobada m’ha servit per conèixer gent nova d’arreu, per recordar per què segueixo a l’esplai nou cursos després, per omplir-me de motivació i de ganes d’esplai i per aprendre de les experiències viscudes. S’ha de felicitar a la gent d’Esplac, a tots i totes alliberats/des, a monitors i monitores i a tothom que hi ha assistit per haver fet d’aquest event un moment únic i per haver mobilitzat a més de 1.800 persones i a tot Ripoll. La cançó i el flaixmob, les activitats, els edificis on dormir i arreglar tots els imprevists que sempre apareixen ha estat una currada monumental! Gràcies Esplac, per muntar coses així de grans!
Amb l’energia de l’esplai a mil us deixo fins el següent escrit!