Un món de privilegis

11-abril-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.

Des de l’últim article m’han passat pel cap moltes coses que volia escriure i mostrar-vos: el meu dia a dia, les meves noves aficions… Des d’aquell dia he tingut moltes converses interessants, he hagut d’explicar molts cops la poca democràcia que hi ha ara mateix a Espanya, m’he avergonyit en explicar casos com els de Pablo Hasel, Valtonyc o el cas 4F: ni oblit ni perdó. També m’he omplert d’orgull en diverses ocasions. En veure que el poble no es queda de braços plegats, en trobar una iniciativa d’una marca de roba d’un col·lectiu de manters, en seguir la pista de l’Alícia i veure que ha aconseguit fer reflexionar Salzburg sobre el feminisme, en comprovar que el meu sector (Sector Barcelona) continua a tope, que s’ha escrit un protocol feminista preciós i que la Comissió d’Incidència Política que tants anys ha costat tirar endavant està on fire.

En aquest temps, també, per seguir la rutina de totes les vacances de primavera he anat de ruta pel sud de Portugal i volia explicar-vos els mil i un racons preciosos que he vist. Però he decidit guardar aquesta ocasió per parlar d’un tema que molts cops origina debat al món de l’esplai i a l’educació en el lleure en general. Els nostres privilegis i la inclusió social.

Aquest últim mes he conegut persones que m’han fet reflexionar. I vull compartir la meva reflexió. Vosaltres heu pujat mai a un avió? Quan arribàveu a casa després de l’escola, si ho necessitàveu us ajudaven amb els deures? De petits anàveu al cinema o al teatre? Us portaven a la muntanya? Teniu carnet de conduir? Teniu ordinador i accés a internet a casa? Compartiu habitació? Els vostres pares parlen català i/o castellà? De petits anàveu a l’esplai? Fèieu activitats extraescolars? Sabíeu que Rússia és gegant i San Marino molt petit?

Segurament heu respost més sís que nos. Això marca certs privilegis que tenim o hem tingut, però sempre tenim alguna queixa. Ens queixem de casa nostra, de la feina, de la família, de la societat… Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim (tant la de sang com la de l’esplai) i de poder tenir objectes poc útils a casa.

Sempre ens comparem amb el que té més que nosaltres i poques vegades ens adonem de la bona posició que tenim, de la sort que tenim de viure com vivim, de tenir la família que tenim i de tenir objectes poc útils a casa.

Aquí he vist joves que el seu primer viatge en avió ha sigut als 20 anys per anar a fer un voluntariat europeu, que no tenen cap eina tecnològica per enviar fotos ni àudios a la seva família minut a minut per explicar com és la seva experiència. Joves que quan veuen un mapa d’Europa al·lucinen amb la mida dels països i que la seva única referència de territori és el seu petit barri (que podríem dir que és un barri social); joves que mai han sortit de la regió de Lisboa; joves que només parlen la seva llengua materna (portuguès, crioll o turc, entre d’altres); persones que des de petites han estat vinculades al món de la droga i que, tot i haver perdut familiars i amics, no veuen una altra sortida que seguir aquell camí…

Amb totes aquestes persones he pogut arribar a la conclusió que poques vegades agraïm el que tenim, però encara menys entenem que hi ha gent que no té les mateixes condicions que nosaltres. La inclusió és un tema difícil i requereix molt esforç, i com que tenim moltes coses a fer el deixem una mica de banda, com a deures a fer a llarg termini.

Aquí he vist clar que hauria de ser un objectiu directe dels esplais i de l’educació en el lleure. Moltes cops parlem d’inclusió social i diversitat i ens omplim la boca amb els drets dels infants, drets humans, respecte, no discriminació… potser seria hora d’obrir els ulls i veure que al nostre voltant esta ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Potser seria hora d’obrir els ulls i veure que el nostre voltant està ple d’infants i joves que si no els donem una mà no tindran mai ni la meitat d’oportunitats que ens apareixen a nosaltres pel sol fet d’haver anat a l’esplai.

Aquí a Rota a l’estiu fan uns workcamps, als quals, per cert, esteu tots convidats a participar, perquè és una molt bona pràctica. Porten gent de tot el món per treballar en un barri social i ajudar en tasques com construir zones verdes, reparar parcs en mal estat i altres tasques que ajuden a millorar aquests barris. Però la millor feina no és aquesta, és la d’acostar el món del voluntariat i de l’educació en el lleure als joves d’aquests barris. A través d’aquesta activitat alguns joves han anat per primer cop a fer un voluntariat, amb tot pagat. Aquesta oportunitat no és tan sols la de viatjar fora del país, sinó que també obre les portes a aprendre una nova llengua, a fer amistats d’arreu del món, a tenim més currículum i així després tenir més avantatge en el mercat laboral, a part d’aprendre a viure. Una oportunitat que canvia la vida a tothom. I a algunes persones no tan sols els la canvia sinó que els la millora. Aquesta setmana m’han dit: “Aquest tipus de projectes haurien d’estar enfocats primerament a aquestes persones. Molts problemes socials s’arreglarien.”

Amb aquest text no vull dir que tothom tingui de tot. Cadascú té els seus obstacles a la vida i les seves prioritats, però sovint ens omplim la boca sobre drets dels infants, inclusió, transformació social… Però us heu plantejat mai que podríem canviar la vida a un infant amb el sol fet que anés a l’esplai?

Com? Que el sexe és un constructe social?

10-abril-2018

Autora: Alba Lafarga, exmonitora de l’esplai Eixam i membre del Grup de Treball de Som Esplai.

Sí, amics. Deixeu que m’expliqui. Més enllà de la clàssica distinció entre gènere i sexe que diu que el gènere és una construcció social a partir de les característiques que associem a homes i dones, el sexe també és un producte cultural.

Amb aquest article intentaré fer una mica de divulgació del pensament de Judith Butler, ben coneguda per ser considerada la fundadora de la Queer Theory pels volts del 1990. En l’auge del feminisme que estem vivint en els últims anys —i que tant de bo es quedi per sempre—, tot sovint hi ha terminologies i teories que no s’acaben de comprendre ni d’explicar bé. I des de fa un cert temps tinc la sensació que aquest és el cas de la filòsofa americana, que, per cert, visitarà Barcelona la setmana vinent per fer un parell de conferències al CCCB. Val a dir que els seus llibres tampoc no posen les coses fàcils, com bé il·lustra la vinyeta de ‘Judith Butler explained with cats’ (molt recomanable, per cert).

El punt de partida i el fil que enllaça tota l’obra són les polítiques de reconeixement de la vida humana: com es determina quines vides mereixen ser viscudes? La normalitat estableix uns límits que exclouen moltes persones —ja sigui per qüestions de sexe, origen, sexualitat, etc.— i és necessari ser conscients que aquests límits són construïts pels humans. Si ens trobem dins del que marca la normalitat podem ser reconeguts pels altres. El reconeixement esdevé l’espai que construeix i fa visible les formes de vida que s’adeqüen a la normalitat i fa invisible (o mostra com a monstruoses) les que no. Aquesta és l’estructura discursiva que guia el pensament de Judith Butler i des de la qual s’entra millor a la seva teoria de gènere.

Si el feminisme posava el patriarcat com a causa i principi de l’opressió de les dones, Judith Butler diu que el problema d’arrel no és el patriarcat sinó l’assumpció de l’heterosexualitat i el binarisme home-dona. Butler va començar a escriure El género en disputa perquè volia rebatre la teoria literària feminista que limitava el gènere a concepcions acceptades de masculinitat i feminitat. En el pròleg explica que la seva teoria estava impregnada de la pròpia experiència i de les persones que havia conegut al llarg de la vida. I és aquí on escriu per primera vegada que el sexe i el gènere acaben sent el mateix: “El sexo, por definición, siempre ha sido género.”* I és que el cos s’interpreta a través dels significats culturals (i no de manera neutra, no hi ha un moment previ en què només tinguem sexe i no un gènere associat). Per això diu que el sexe és gènere, ja que el sexe no s’interpreta mai amb claus naturals, la seva mirada sempre està esbiaixada pels atributs culturals que s’hi associen com si fossin naturals, donats.

*El género en disputa, (2016), Editorial Paidós, 8a edició, p. 57.

Creixem en una societat que s’ha construït sobre la separació entre homes i dones com la gran divisió social: des dels banys públics a les feines que exerceixen o al rol que acompleixen en la família. Mirat en termes darwinians, diríem que són estructures que han permès la convivència i la supervivència de l’espècie. Però cal tenir molt clar que aquesta divisió és construïda. Hi ha moltes persones que no s’identifiquen ni a ser home ni a ser dona. S’assumeix que néixer amb un determinat sexe ens converteix en homes o dones, masculins o femenines. I precisament aquest moment, el del naixement, és el moment que Butler assenyala en els seus llibres que es comença a construir el nostre sexe. Quan a l’hospital diuen “és nen” o “és nena” es posa la primera pedra per edificar la identitat d’aquell nounat o fetus.

Creixem en una societat que s’ha construït sobre la separació entre homes i dones com la gran divisió social: des dels banys públics a les feines que exerceixen o al rol que acompleixen en la família.

Anem a pams. Segurament haureu sentit això de performar o performatiu. És un terme que entra a la filosofia de la mà de John Austin, un filòsof del llenguatge que defineix el performatiu com el ‘fer coses amb paraules’. En el seu text How to do things with words exposa actes ritualitzats entre els humans en els quals es realitza una acció gràcies a la proferència d’unes paraules determinades en un context concret (per exemple: un casament o la inauguració d’un vaixell). Judith Butler parteix de la teoria d’Austin (passada pel filtre de Derrida) per desenvolupar el seu pensament. Reprenent el cas en què es diu a un fetus o a un recent nascut que “és nen” o “és nena” s’està realitzant una acció performativa a través de la qual es construeix la identitat sexual d’aquest infant.

En aquest punt, és interessant destacar que es donen bastants casos d’infants que neixen amb els dos sexes i que, fins no fa gaire, l’hospital decidia quin sexe li deixaven i quin mutilaven en base al que es veia més gran (sí, sense mirar les hormones ni res, a ull). Tot i que la mutilació genital en nadons ha estat prohibida, seguim mutilant-nos els uns altres amb l’assumpció del binarisme home-dona i els prejudicis que ens acompanyen. El mateix passa amb moltes de les persones trans. Fruit de la pressió de no identificar-se amb el seu cos i de l’estructura social que determina que s’ha de ser home o dona, moltes persones passen pel procés de canviar-se de sexe per sentir-se millor en la pròpia pell. Si l’estructura social no estigués tan enclavada en aquest binarisme potser podrien viure en harmonia en el seu cos sense que aquest hagi d’adequar-se a la norma. Cada cas és un món, cada persona una realitat i experiència diferent. Però prendre consciència de l’estructura social en què vivim segurament ens ajudi a totes a acceptar, viure i conviure en un món on tothom es pugui trobar a gust.

“Nadal” vs. “vacances d’hivern”

5-abril-2017

Autors: Gerard Abril, tècnic de Barcelonès Nord i Vallès Oriental, i Pol Cervera, tècnic de comunicació.

Pol: La conversa d’avui parteix d’una publicació que vas posar a Facebook fa uns mesos, abans de Nadal, en què et reafirmaves en l’ús de l’expressió “vacances d’hivern” en detriment de “Nadal”. Quines raons et porten a pensar això?

Gerard: D’alguna manera, a partir de certes formacions amb esperit crític absorbeixes noves mirades, i la idea de trencar amb un entorn amb el qual no comparteixes certs valors: per exemple la de deixar de participar en una entitat catòlica. I una de les eines més influents i que permet molta visualització és el llenguatge. Tot prové del fet que vaig passar a dir “vacances d’hivern” perquè no vull celebrar el Nadal, amb totes les seves connotacions i litúrgies religioses, i alguna gent em va titllar d’incoherent, perquè deien que en el fons sí que el celebrava, amb la família i els amics. És aquí on cal apuntar que la festivitat nadalenca neix de rituals pagans, no religiosos. Així, si el cristianisme es va apropiar d’una festivitat pagana per què jo, com a laic, no em puc apropiar d’una festivitat religiosa?

Pol: A mi el primer que em ve al cap amb tot plegat és el fet d’haver-s’ho plantejat o no. Jo, vivint ara al segle XXI i tenint 28 anys, quan sento la paraula “Nadal” no la relaciono amb el cristianisme ni la religió. Entenc que hi ha elements del Nadal íntimament lligats a la litúrgia cristiana i que la mateixa paraula prové de natalis, en referència al naixement de Jesús, però la considero i la visc com una festa totalment civil. Aleshores, et repregunto: cal trencar o canviar una paraula que ja d’entrada no ens fa pensar en la religió? Perquè cada cop el Nadal s’allunya més d’aquest vessant.

Gerard: Estic d’acord que el Nadal és cada cop una festa més civil, però també crec que des de les entitats o les institucions, com a estat laic, s’hauria d’adaptar la nomenclatura a un perfil laic, és a dir, a “vacances d’hivern”. Potser no cal canviar el nom al dia 25, el dia de Nadal, però sí en el global d’aquestes vacances. Hem de tenir en compte que vivim en un estat laic i que no hem de visibilitzar només les festivitats catòliques.

Pol: Les festes de Nadal, com moltes d’altres, sempre són festes col·lectives i de retorn a la tradició. És a dir, tu pots dir que no celebres el Nadal com a tal, que no segueixes la litúrgia nadalenca, però en el fons celebres Nadal el dia 25, Sant Esteve el 26, Reis el 6… I a més a més, comparteixes les festes amb una gent que potser sí que considera que està celebrant el Nadal. Aleshores, jo crec que pots defugir d’una celebració i de les seves connotacions quan pots evitar-la, però quan l’estàs compartint amb persones que sí que l’estan celebrant… per mi formes part d’allò i estàs celebrant el Nadal.

Gerard: Clar, el fet és que tampoc crec que ningú del meu entorn celebri el Nadal, almenys cristià, sinó que celebra, com dèiem abans, un Nadal civil. A més, si som laics i diem “vacances de Nadal” per què no diem també “vacances del Ramadà” en les dates que toca? Per què no visibilitzem festivitats d’altres religions, que també són col·lectives i també afecten moltíssima gent?

Pol: trobo perillós analitzar l’etimologia de cada paraula i canviar o vetar les paraules a partir d’aquí. Perquè aleshores hi ha moltes paraules que estan en risc.

Pol: Perquè venim d’on venim i perquè els catalans, com a societat, tenim molts lligams amb el cristianisme. I perquè la llengua, tot i que sigui viva i s’hagi d’adaptar als temps, té uns orígens i ve d’algun lloc. Per exemple, la paraula treballar ve de tripaliare, que vol dir ‘torturar’, i és una paraula que ningú ha posat en dubte; al revés, tothom busca feina, tothom vol treballar. O quan diem a algú que és una bruixa no pensem en els milions de persones que van ser assassinades per voler tenir una vida alternativa prop de la natura i allunyada de la gent. O el mateix adjectiu denigrant, que ve de ‘niger, negre, obscur, ànima negre’ i que ara significa el que significa. Amb això vull dir que trobo perillós analitzar l’etimologia de cada paraula i canviar o vetar les paraules a partir d’aquí. Perquè aleshores hi ha moltes paraules que estan en risc.

Gerard: Doncs potser sí que ens ho hem de plantejar tot, tot allò que porta certa negativitat. Com, per exemple, la paraula infant, que ve de ‘persona sense veu’. I aleshores, si estem reclamant els drets dels petits, hem de dir infant o hem de dir nen o nena?

Pol: Però aleshores estem canviant les paraules a partir de descobriments. No ens les hem plantejat ni han anat agafant en la societat, sinó que algú ens ha hagut d’explicar d’on venen aquestes paraules. Jo, per exemple, no coneixia l’etimologia d’infant fins fa uns mesos. Quan en la connotació de la paraula ja no queda res de la seva etimologia, cal canviar-la?

Gerard: Potser cal canviar-la en el moment en què comença a haver-hi un bullici.

Pol: Ara em tiraré la cavalleria per sobre i posaré en dubte alguns canvis de paraules que s’han fet a Esplac. Es prefereix la paraula incloure a integrar, per exemple, o l’Equip de Direcció ara és l’Equip de Coordinació. Dirigir i coordinar són verbs diferents i em sembla bé que es faci el canvi si l’Equip de Coordinació coordina més que no pas dirigeix, però el verb dirigir vol dir ‘fer funcionar, governar, conduir’. El que marcarà si una direcció és positiva o no és la feina que faci l’equip i no el canvi de mot: que faci avançar Esplac, que escolti els esplais, que aconsegueixi una relació transversal… El llenguatge no és innocent, però una direcció pot ser positiva en funció de com la fem, de la mateixa manera que el Nadal o l’infant seran el que nosaltres vulguem, no el que els llibres expliquen que han de ser.

Gerard: Hi estic d’acord, però també, si hi ha un bullici, si un grup de gent demana el canvi perquè se sent incòmode amb la terminologia vigent, hem d’acceptar que es produeixi el debat i que es pugui fer la modificació si es creu convenient. Si jo atorgo connotacions negatives al “Nadal”, per la relació que he tingut i tinc amb la relació catòlica, com molta altra gent, i si ningú celebra el Nadal com a tal… perquè no canviem la paraula? Passa una cosa semblant en qüestions com el feminisme i l’especisme, que pretenen aturar coses del món per reconduir-lo.

Gerard: si hi ha un bullici, si un grup de gent demana el canvi perquè se sent incòmode amb la terminologia vigent, hem d’acceptar que es produeixi el debat i que es pugui fer la modificació si es creu convenient.

Pol: Sí, suposo que tot depèn de si tens una visió més trencadora o més purista. Jo crec que la llengua està feta per entendre’s i a mi, quan escric, m’agrada poder utilitzar sinònims, encara que totes les paraules tinguin matisos propis. A parer meu, és important no perdre riquesa en la llengua i ser prudents i exigents en els canvis perquè no resultin massa forçats.

Gerard: Tots els canvis, però, tenen aquesta reacció d’entrada. Generen una barrera i són molt qüestionats, però si hi ha gent que hi creu es poden establir.

Pol: Però aleshores, si considerem que celebrar el Nadal és alimentar la litúrgia religiosa cristiana, el trencament no hauria de ser directament amb la celebració? Voler canviar-li el nom no és una escapada per darrere?

Gerard: Jo crec que participar en una festivitat religiosa no treu que tu siguis laic. Si es mor un familiar i assisteixo a la missa d’enterrament, no em converteixo en cristià. Les religions són importants i jo crec que hi han de ser, però no estic d’acord amb l’ús que n’ha fet la institució. Trobo que hem de tenir molt clar que dir “vacances d’hivern” no implica estar en contra del Nadal ni de les religions. El temps dirà si hem decidit mantenir la paraula “Nadal” o si hem fet el pas a “vacances d’hivern”

Pol: Sí, el temps dirà. En tot cas, trobo que la reflexió i el debat han estat molt interessants. Mentre esperem, però, jo continuaré fent servir la paraula Nadal 😉

Gerard: D’acord. Doncs jo em reafirmo en “vacances d’hivern” 🙂

La vaga feminista i una visita especial

4-abril-2018

Autora: Alícia Aranda, monitora de l’Esplai Eixam de Rubí i participant en un SVE a Salzburg.

En aquest article, volia mencionar tant la repercussió de la vaga feminista a Salzburg com la visita que em van fer la setmana passada dues amigues de l’esplai, també monitores: la Laia Ribas i la Míriam Ondoño.

El 8 de març s’apropava i unes quantes altres voluntàries i jo vam assumir anar a la manifestació. Però quina sorpresa la nostra quan ens vam adonar que no n’hi havia cap, a Salzburg, capital de la regió! Estàvem molt decebudes, però això no ens va aturar. Inspirades en l’exemple de la repercussió de la vaga feminista a Catalunya i la resta d’Espanya, vam decidir muntar una petita protesta improvisada: penjant adhesius feministes per tota la ciutat, protestant amb pancartes al carrer principal i reivindicant la nostra indignació en veure tanta passivitat al respecte. Vam rebre alguns insults, alguns agraïments i moltíssimes fotos, però va valer la pena. Les meves companyes voluntàries volien també felicitar el gran moviment que hi va haver aquí, n’estem molt orgulloses.

Inspirades en la vaga feminista a Catalunya i Espanya, vam decidir muntar una petita protesta: penjant adhesius per tota la ciutat, protestant amb pancartes pel carrer i reivindicant la nostra indignació de veure tanta passivitat al respecte. 

D’altra banda, volia comentar un altre fet rellevant per a aquest projecte, sobretot tenint el nom de “Creuant mirades”. La Laia i la Míriam em van venir a veure i vam aprofitar per fer una mica de turisme. Tot i això, el que els interessava més de tot era conèixer el meu projecte, de manera que divendres passat em van acompanyar al lloc on treballo amb infants refugiats. Vam tenir plena llibertat per planejar el que volguéssim. Aprofitant que era Pasqua i que a Àustria se celebra molt, vam decidir organitzar una petita gimcana amb peces de puzle amagades perquè, un cop les trobessin totes, poguessin muntar el puzle i trobar els ous de xocolata.

Per mi va ser genial poder tornar a organitzar i pensar els jocs de la mateixa manera que hauria fet a l’esplai, utilitzant molt poc material (ja que no rebem cap subvenció per a aquest projecte). A més a més, per fi va fer bon temps i vam poder jugar a fora. D’altra banda, va ser una mica més complicat trobar activitats d’esplai que requerissin poca explicació per ser enteses, ja que els nens no parlen gaire bé l’alemany, però en això la Laia i la Miriam em van ajudar molt. Els infants van participar plenament en totes les dinàmiques i van treballar conjuntament, cosa que de vegades els costa. M’alegro que la Míriam i la Laia poguessin formar part d’aquest projecte per un dia i que s’hagin endut aquesta experiència i intercanvi de maneres de fer cap a l’esplai i per a la vida en general. També em vaig adonar de la importància d’un company de colla constant, amb tanta motivació com tu mateix, a l’hora de preparar activitats complexes i llargues i per mantenir la motivació sempre al màxim.

Per acabar, vull remarcar el punt en comú d’aquestes dues històries: com d’important és tenir un company amb qui poder motivar-te i realitzar projectes junts amb tant de potencial. Si Salzburg no es mou, nosaltres la mourem.

Excursions de llums i colors

28-març-2017

Autor: David Miranda Mota, SVE portuguès a Barcelona i monitor de l’Esplai Torxa.

Bueno, hace tiempo que perdí el hilo conductor de relatar mis experiencias, a ver si consigo volver un poco atrás… En el Esplai Torxa todo va fenomenal. La actividad de dibujo y graffiti está funcionando muy bien. Los niños ya vienen de casa ansiosos por dibujar, y a veces me traen dibujos que han hecho para enseñarme. Incluso los padres envían mensajes con un feedback muy positivo. Ya estuvimos mirando la pared donde vamos a pintar, puede que en el próximo relato de “Creuant mirades” ya hayamos pintado el mural.

En Esplac también todo bien. Tengo una nueva tutora de EVS, con muy “buena onda”, la Ceci 🙂 Por la oficina voy cumpliendo algunas tareas simples, algunas manualidades que todo el mundo ve pesadas de hacer, pero que yo, sin embargo, disfruto haciendo ahahah. Algunos vídeos también, y bueno, tendré que empezar a pensar en un proyecto más estructurado, pero con tantas movidas entre esplai, Esplac, arte, cocinar y sobrevivir me pierdo con los proyectos.

El mundo es pequeño.
Al final te encuentras con personas que conociste en otras aventuras. Volví a ver una amiga de un Erasmus que organicé en 2015, y me deja muy feliz saber que sigue conectada a proyectos de Erasmus. Barna también la veo pequeña. Voy conociendo la movida de arte urbano y a sus personajes. Es muy chulo estar en contacto directo con el movimiento y descubrir las galerías más conectadas con ellos y sus eventos. Es muy importante estar en este tipo de movidas si quieres ser parte del juego. Sólo con promoción online no llegas, tienes que ir ahí y dejar tu firma eheheh. Me sentía un poco solo cuando se trataba de buscar arte y exposiciones, pero afortunadamente hace poco fui a una sesión livepainting de Bronik en un bar donde conocí a una amiga del otro lado del mar, también ella artista, y fan de estas movidas de arte urbano y eventos culturales, o sea que ya no tengo porque pintar solo.

Hip-hop por descubrir
Respecto al hip-hop, ya entendí que no es el movimiento más fuerte por aquí (al menos en esta época). Tiene su espacio enraizado, pero es necesario saber los locales específicos. Mola mucho que, aun así, a veces se vean chiquillos haciendo batallas de gallos en la calle. Con suerte veré un concierto de mi artista favorito (NACH), ya que va a lanzar un álbum nuevo, y como ya me perdí el espectáculo de mi humorista español favorito (Berto Romero) pues que al menos que vea música…

Nos vamos al rugby?
Este fin de semana no hicimos esplai y finalmente mis colegas salieron del Guinardó ahahah. Bajamos a plaza de España y fuimos a ver un partido de rugby en el que jugaba uno de mis colegas. Fue muy chulo por el ambiente envolvente, por salir un poco de la rutina. También me moló mucho ver, cerca del campo, un túnel que usan para hacer escalada, con encajes en la pared y todo.

Festival Llum
Llum, WOOOW brutal. Hasta ahora de las mejores cosas que he visto por aquí. Mogollón de instalaciones lumínicas y proyecciones visuales por todo Poblenou, una mezcla de colores y ruidos que te muestran en una realidad utópica. Además es un festival muy intuitivo, donde vas descubriendo las instalaciones al mismo tiempo que vas paseando. Te cruzas con florescencias, humo, voces, sintonías…es algo que te envuelve. Les aconsejo mucho que lo aprovechen el próximo año.

Excursión Dom Bosco
El día después, y con pocas horas de sueño, nos fuimos de excursión general, la primera que hago con Torxa. Fuimos a Dom Bosco, una pequeña aldea rehabilitada como casa de colonias, un espacio muy diverso en el medio de la naturaleza. La conexión con el grupo se acentuó, tanto con los niños como con los monis. Naturaleza, risas, juegos, reflexión, y un hombro que sale y entra de su sitio (menos mal que no fue a peor) ahaha. Además de todo esto, cerramos la noche con una reunión larga pero muy productiva y emotiva. Aun me sorprende como este grupo se disciplina y construye técnicas educativas. Son un buen ejemplo de comunidad y de trabajo en equipo. Ojalá hubiera más jóvenes tan lucidos y proactivos con estos. Son momentos preciosos en una experiencia de voluntariado 🙂 Me desafié a filmar todo lo posible para hacer un vídeo de la excursión, que podéis ver a través de este enlace! – 

COLORES A FULL!!!
Domingo libre y hay evento de graffiti en las tres chimeneas de Drassanes. Ya lo han atrasado tres veces por la lluvia, y parece que esta vez tampoco se tiene mucha suerte pues la lluvia amenaza volver. Aun así, hay skaters, los cuales me producen un sensación dupla. Al mismo tiempo que me gusta ver sus maniobras, siempre estoy alerta para no tropezar con ninguno. ahahah Llego a mediodía y hay un ambiente muy guay, con música y mogollón de artistas. Es un buen momento para conocer a algunos de ellos, y namorar un muro que me llama desde la primera vez que lo vi ahahahah. Cunde mucho poder ver graffiti a cinco minutos de casa y hablar con los artistas que sigues. Además, a veces tengo suerte y puedo encontrar pinturas de artistas de alto nivel internacional. En mi producción artística estoy a tope y si todo va bien haré una exposición en el Casal de Joves de Girapelles. Y estoy negociando una parecería con una marca de corcho, para poder hacer una pieza XL en las tres chimeneas.

Tancada de monis

Para cerrar este relato os cuento la última hazaña. Fuimos a hacer tancada de monis a Caldes d’Estrac, en una casa de colonias rodeada de naturaleza, alojados en bungalows y con el estilo West impregnado por la música de un banyo y una armónica. Fue muy tchill, se jugó a conillets, empiezo a entender por qué los niños están enganchados a esto. Principalmente por la noche, “cuidado, que soy ninja!” ahahah Y entre juegos, bromas, fútbol freestyle, y música pasamos una tarde muy buena. Por la noche hubo reflexión, y en general todo va sobre ruedas.

Al día siguiente nos despertamos, unos mejor que otros… Después de comer y de ver que todos los órganos estaban en su sitio, empezamos a planear el próximo campamentos con los niños, en el cual no participaré con mucha pena mía 🙁 Y para terminar en grande, cuando nos fuimos tuvimos que correr un kilómetro con las mochilas a full para no perder el tren (estoy viejo ahaha) fue al límite pero lo conseguimos, al estilo misión imposible. Y así os dejo, con las cositas que me van pasando en este EVS, la próxima semana me toca Erasmus “training course” o sea que historias no me faltaran.
Gracias por seguir acompañándome este aprendizaje.
Adeuuu ***

Crida a la responsabilitat i la reflexió

26-març-2018

Si participes en alguna associació o entitat, ja sigui esplai, cau, castellers, bastoners, batucada, casal de joves, col·lectiu feminista o un llarg etcètera, segur que has anat a alguna sortida de cap setmana amb tot el grup: per formar-te, fer pinya o només per generar un espai lúdic en què passar-ho bé i crear un sentiment de pertinença. És probable que hagis tingut debats sobre com hauria de ser aquest espai de distensió (sobretot a la nit). Però, tot i això, trobes que tothom hi està a gust? Des del Grup de Treball del Som Esplai us mostrem el cas real d’una monitora que no es va sentir còmoda en una trobada que va realitzar amb les monitores del seu sector. Trobem que és un cas extrapolable a la realitat de les trobades lúdiques de caps de setmana de les diverses associacions ja esmentades i que és un bon pretext per fer autocrítica de la nostra manera de participar. Potser hauríem de prendre consciència de casos com aquests per ser realment inclusives i animar a tothom a formar part d’aquests espais de diversió.
*Per protecció de la persona que ens ha compartit la carta, no en direm el nom ni l’esplai, ni la federació a la qual pertany.

Crida a la responsabilitat i la reflexió
“Hola a tots i totes. Soc monitora d’un esplai del Vallès des de fa ja cinc anys. A sortides de sector, només he anat dues vegades. La primera, el meu primer any d’esplai, i la segona, aquest cop. Ahir dissabte, si us he de ser sincera, hi venia amb poques ganes. No us coneixia i em feia certa mandra. Tot i així, com que ja comptaven amb mi, em vaig animar, i un cop allà vaig sentir-me a gust i vaig començar a conèixer gent.

Durant la festa tot va anar genial. Vaig participar en tot, en les cançons i els jocs que es van fer, i m’ho vaig passar molt bé parlant amb gent que no havia conegut abans i fent frikades per passar l’estona. Vora les tres i mitja de la nit, però, vaig decidir que ja en tenia prou, que el dia d’avui ja podia acabar i que anava a descansar. I me’n vaig anar contenta, sense remordiments de marxar massa d’hora ni pensant en tot el que em perdria, com sovint em passa.

I em vaig adormir i… em vaig despertar a mitja nit. Tornar-me a adormir en aquella casa va ser tota una odissea. La nostra habitació era a la primera planta, i des d’allà s’escoltaven crits, gent parlant i cridant, cops de porta (un darrere l’altre) i una música que a vegades era reggaeton i a vegades un xumba-xumba d’ultratomba que no parava de sonar. Crits de “demà ningú no m’aixecarà!” repetits una i altra vegada. Potser alguns us en recordeu… Xerreres i històries que ja no recordo de què anaven que s’escoltaven perfectament, ja que estaven parlant al costat de les finestres de la nostra habitació. I finalment, el que va ser el crit culminant, fou que una persona molt il·luminada va entrar cridant a plena veu a la nostra habitació dient que eren les 10 del matí i que era hora de despertar-se. Com potser sabreu, devien ser cosa de dos quarts de set del matí. Podeu comprendre que, potser després de 20 minuts d’intentar dormir, alguna cosa dins meu em cridava a tot cor dient: això no és just. És injust. No hauria de passar en una sortida de sector. No vull que passi.

I sent sincera, no tenia gens de ganes de sortir a fotre’ls bronca, i no sabia si a la meva habitació hi havia monitors que se sentien igual. Així que, després d’una confirmació que no era la única fastiguejada, vaig sortir a demanar silenci.

I al cap d’una estona, a poc a poc es va anar fent silenci. No sé si hi va haver cap reconeixement pel mal que m’havien fet a mi o als altres, però, si us ho preguntàveu, vaig poder seguir dormint. Tot i així, el sentiment de confirmació que sentia abans d’anar a dormir que havia escollit bé en venir a la sortida es va anar fent miques, fins que es va instaurar dins meu el mal regust d’haver “renyat” i haver fet una cosa que no em venia de gust. Disculpeu-me si les meves maneres van ser incorrectes. Digueu-me innocent o lluitadora de les causes perdudes. Considero que no s’haurien de repetir conductes així. La festa pot durar fins a l’alba si voleu. Sí. Sempre que es respecti l’àrea de descans.

Pot ser molt greu que monitores i monitors com jo, que ens agradi més o menys la festa, decidim no venir perquè sabem quina és la dinàmica que succeeix quan comença la matinada. Portem escrit al front davant de tothom que som monitors que promovem grans etiquetes com el respecte, la inclusió, la diversitat i la llibertat, i ahir jo vaig tenir vergonya. Pensava: quina imatge donàvem? Per què jo estava allà si em feia vergonya el que la gent estava fent? Es devien haver queixat els veïns?

I espero que hi hagi un seguiment d’això, que ens ho plantegem fort i que siguem inclusius, respectuosos. Si s’han de posar normes es posen. Que no posem normes quan marxem amb els infants de colònies o de cap de setmana? Per què amb nosaltres hauria de ser diferent? Potser les podríem posar entre tots. Evidentment una festa pot ajudar a fer unió de grup i coneixença entre nosaltres, probablement un dels objectius de la sortida juntament amb el de formar-nos en temàtiques que ens puguin preocupar en el nostre dia a dia a l’esplai.

I així m’acomiado. He pensat a callar i no dir res, però sóc massa tossuda davant d’esdeveniments que em semblen injustos; per molt que m’hagin dit que “aquesta és la manera de fer del sector i no es pot canviar”. Gràcies a tots per fer possible aquest cap de setmana, per l’organització i perquè hem estat molt nombrosos i és important veure’ns que som molts fent aquesta tasca a vegades tan difícil. M’alegro d’haver vingut i d’aquest “conflicte” també m’emporto aprenentatges i impactes que hauré d’anar reflexionant, compartint i integrant dins meus. Una abraçada.

Una monitora com vosaltres.
Una enamorada de la tasca d’educació en el lleure.”

Com es crea un esplai? Parlem amb l’Atzuk!

22-març-2018
Autor: Miquel Martorell, exmonitor de l’Esplai Turons i membre del Grup de Treball del Som Esplai.

L’Esplai Atzuk va néixer fa unes setmanes. Es tracta d’un projecte carregat d’il·lusions i de reptes que han engegat un grup de noies i nois de Sants-Montjuïc amb l’objectiu d’enfortir i diversificar l’associacionisme educatiu del districte. Parlem amb les seves creadores.

Com va sorgir la idea de crear un esplai en una zona de Barcelona on, avui dia, ja hi ha una quinzena d’entitats entre esplais i caus?
La majoria de nosaltres formàvem part d’esplais i caus ja existents i, durant el nostre pas per aquests, però també a través de la Federació d’Esplais i Caus de Sants-Montjuïc (ECSM), ens vam adonar que hi ha una gran demanda d’inscripcions que s’ha traduït en llistes d’espera a les entitats, que no podien assumir aquest allau d’infants. Mirant enrere vam veure que fa uns sis anys no hi havia aquesta demanda d’inscripcions, i que fins i tot faltaven infants i joves, mentre que ara tenim llistes d’espera. Aquest va ser el motor que va iniciar el projecte. A partir d’aquí, vam anar parlant sobre la possibilitat de crear un esplai del no-res. I és que, clar, la idea pot atraure qualsevol que hagi format part del mundillo…, però posar-s’hi seriosament ja és una altra cosa! I al final som les que som, poquetes que iniciem el camí, però ja en vindran més!

Ens vam adonar que a Sants-Montjuïc hi ha una gran demanda d’inscripcions que s’ha traduït en llistes d’espera a les entitats. Aquest va ser el motor que va iniciar el projecte i, a partir d’aquí, vam anar parlant sobre la possibilitat de crear un esplai del no-res.

I per què un esplai?

Perquè és d’on venim. Estem motivades a fer-ho i creiem que el màxim exponent de l’educació en el lleure és precisament un esplai o un cau. Ho portem dins i és el que millor sabem fer! No ens hem qüestionat mai què volíem ser: teníem claríssim que HAVÍEM DE SER una entitat d’educació en el lleure. I és que creiem que l’educació en el lleure en el seu esperit més pur rau en els caus i els esplais, aquells que no fan cap tipus de negoci amb l’educació i que la deixen fluir tal com és, sense premisses ni contractes invisibles, treballant des del voluntariat. Per a nosaltres aquest és un punt molt important, ja que el benefici que en traiem és de creixement personal, social i relacional. I creiem que això no es pot trobar enlloc més o, si més no, ens sembla molt difícil poder trobar-ho amb aquesta essència tan màgica i especial. Sembla que quan parlem de l’esplai sigui una cosa molt idealitzada…, però és que realment ho vivim així. Totes estem d’acord que, d’alguna manera, ens ha canviat la vida!

Qui sou les persones que hi ha darrere del projecte? Quina experiència teniu en el món de l’associacionisme educatiu?
Totes tenim com a mínim 4 o 5 anys d’experiència en el lleure, i la majoria som exmonitores. Hem estat tota la nostra infància a l’esplai, però venim de diferents àmbits de l’educació en el lleure, i també de llocs geogràfics diferents. Som persones de perfils força diferenciats. De fet, ja hem tingut debats força llargs i profunds… És preciós poder construir a través de la diferència. El que tenim clar és que, per nosaltres, l’esplai és una manera d’entendre la vida. O encara més, l’esplai és vida. L’esplai mou. Estem convençudes que a altres llocs del món hi ha altres persones fent “petits esplais” que tindran un nom diferent, una tipologia diferent o una metodologia diferent, però que en el fons perseguiran la mateixa fita: fer un món millor. I això ens fa felices.

Com és el procés de crear un esplai des de zero? Quin és el primer pas que vau fer quan vau decidir crear l’esplai?
La primera cosa que vam fer va ser una reunió sense cap ordre del dia ni cap punt a tractar per decidir com volíem que fos el nostre esplai ideal. I, a partir d’aquí, vam fer una pluja d’idees de què volíem que tingués, com ho volíem enfocar, etc. Va ser una reunió molt oberta, sense límits. Teníem clar que d’aquella reunió no en sortiria res concret…, però volíem sentir que ho fèiem tot des de zero. En aquell moment també vam decidir que a l’estiu volem fer campaments. Per què? Doncs perquè ho entenem com una connexió profunda i sincera amb la natura i amb les persones amb les quals convius aquells dies. Després vam centrar-nos en el tema burocràtic, que segurament és el que ens està costant més. Un cop ho hem tingut més o menys fet, i pendents de resolucions i aprovacions, estem treballant el finançament, que ens sembla essencial per començar a gestionar l’esplai. A més, també estem a la (re)cerca i captura d’un local o espai on poder dur a terme la nostra activitat el proper curs, que és quan començarem oficialment. I, a part, estem treballant en les línies pedagògiques que volem seguir.

Us està ajudant o assessorant algú?
Vam començar a dur-ho a terme soles perquè ens pensàvem que no ens calia ajut de ningú… Veníem de culminar etapes en altres entitats i ens volíem menjar el món tot creant un esplai… Fins que vam veure que necessitàvem suport i consell. Per això vam contactar el Centre de Recursos per a les Associacions Juvenils de Barcelona (CRAJ), que de seguida ens va obrir les portes. Ja ens hi hem reunit i ens fan un bon seguiment. També estem vinculades a Esplais Catalans, que volem que sigui l’associació a la qual pertanyi l’Atzuk. I, a part, ens recolzem en la Federació d’Esplais i Caus de Sants-Montjuïc, que és, en part, d’on venim.

Heu comentat que us agradaria formar part d’Esplais Catalans. Per què?
Volem formar part d’Esplac perquè és una associació en la qual podem conèixer moltes altres maneres de treballar i d’entendre el món. És un lloc on créixer i fer xarxa. A més, sabem que ens poden oferir materials, formacions, recursos i suport quan ho necessitem. També ho entenem com una manera de vincular-nos amb una federació que estigui d’acord amb els valors de l’ideari de l’esplai, fent especial èmfasi en el moviment laic i progressista. Però també volem formar part de la Federació d’Esplais i Caus de Sants-Montjuïc, que ens ofereix una altra mena de suport com a esplai. Per experiències prèvies, sabem que ens aportarà implicació i compromís amb el barri, així com la creació de xarxa amb les altres entitats d’educació en el lleure, siguin esplais o caus.

Volem formar part d’Esplac perquè és una associació en la qual podem créixer i fer xarxa, i que a més a més ens pot oferir materials, formacions, recursos i suport tècnic. També l’entenem com una federació que està d’acord amb els valors de l’ideari de l’esplai, fent especial èmfasi en el moviment laic i progressista. 

Com és el vostre ideari? Com l’heu elaborat?
La veritat és que encara hi estem treballant. No volem que sigui una cosa d’un dia que ens il·luminem i ja està. Volem un ideari transversal i molt plural, que reculli allò en què creiem, els valors en els quals està basat l’Atzuk. Per això encara no tenim els ideals gaire definits, sinó que estem recollint tot allò que creiem primordial. També volem un ideari accessible a tothom, que s’entengui des de tots els agents que conformaran l’esplai: famílies, infants i joves, entorn proper i monitores i monitors.

Durant aquest procés segur que heu après moltes coses. Què és el que més valoreu?
Del que ens n’adonem és que no hi ha res fet i tot està per fer. Aquesta frase resumeix molt bé com ens sentim: sense límits ni imposicions, sense ningú que ens talli les ales. Al contrari, ens sentim en un cel obert a tot i que ens permet volar. La sensació en general és estranya perquè potser mai abans ens havíem plantejat que les coses ja preestablertes de les nostres entitats podien ser diferents… I clar, ara ens trobem totes en un espai nou i ens adonem que hi ha aspectes que altres esplais i caus tracten de forma diferent, o hi incideixen més, o hi ha una metodologia que no havíem pensat abans…

I per acabar, què vol dir atzuk? Per què heu escollit aquest nom?
Què creieu que vol dir? Si voleu saber-ho, informeu-vos sobre el procés participatiu que farem el curs vinent per decidir entre totes i tots què significa el mot atzuk. La cosa és que ens agradava com sonava… Vam començar a dir paraules fins que va sonar aquesta, fruit de la paraula atzur (que significa ‘blau’), a la qual vam canviar la r per una k. I, mira, va aparèixer atzuk, que ens va encantar a totes!

Tothom hauria de ser feminista: el 8M a Portugal

21-març-2018

Autora: Cira Diakhaby, exmonitora de l’Esplai Xangó, ex-EGS del Sector Barcelona, membre de l’Espai de Coordinació Internacional i actualment participant en un SVE a Lisboa.

Suposo que algunes ja coneixeu o us sona el títol d’aquest llibre de la Chimamanda Ngozi. Aquest llibre hauria de ser lectura obligatòria aquí a Lusitània. Aquí la paraula feminista (ser feminista) es considera una cosa negativa. I l’error és la falta de consciència. Parlant amb nois i noies d’altres països d’Europa, la majoria definim el país com a masclista.

Molts cops hem sentit la frase que Portugal és Espanya fa 50 anys. Doncs bé, com ja vaig explicar en l’últim article, en temes de respecte envers la diversitat cultural i d’origen ens van al davant. Però en termes de masclisme l’afirmació pren sentit.

Pel que fa a la diversitat cultural i d’origen no, però en termes de masclisme pren sentit l’afirmació que Portugal és Espanya fa 50 anys.

Veient estadístiques i rànquings dels països amb menys desigualtat de gènere, Portugal es situa en el número 33, com ja fa anys. Les condicions de les dones no milloren i això és perquè la societat portuguesa no es defineix com a masclista. El 9 de març, l’endemà del Dia de la Dona, als diaris portuguesos sortia la notícia “La vaga i les manifestacions marquen el Dia de la Dona a Espanya”, i la següent deia “Regina Marques [del Moviment Democràtic de les Dones] considera que la vaga espanyola és un show-off i afirma que a Portugal encara no existeixen raons per fer una vaga de dones”.

El dia 8 aquí és un dia més. En comptes de poder dir “tots els dies són 8 de març”, aquí simplement és un dia igual que els altres. Com a molt hi ha botigues de roba que posen globus roses a la porta i fan descompte a les dones. Aquell dijous vaig omplir-me d’orgull en veure les imatges que m’enviaven les amigues o que veia a les notícies; en veure vídeos a Facebook i Instagram; veure milers de persones pels carrers de Barcelona, Madrid, Santiago de Compostel·la, Bilbao, Sevilla… Cridant per les que ja no hi són, cridant a la llibertat, al respecte i a la igualtat. Veure que molts dels meus contactes d’internet penjaven una foto dient que s’adherien a la vaga, i jo aquí, on molts no sabien ni en quin dia vivien.

Per ser un país que no necessita vaga de dones, jo al carrer, a la feina i a tot arreu rebo un tracte diferent que el meu company pel fet de ser una dona. Petits fets com que en un restaurant et serveixin a tu primer, que et deixin seure al tren, que no et deixin portar bosses de la compra, que pensin que la cervesa és per a ell i el cafè per a mi, que et mirin i et xiulin cada dos per tres pel carrer, que quan et casis adoptis el cognom del marit… Els comentaris de noies joves que diuen “jo no sóc feminista” són una marca de poc coneixement. I jo mentrestant llegint el llibre Curs de feminisme per a microones.

Per canviar una mica la situació, les meves companyes voluntàries i jo hem decidit fer un reportatge de dones apoderades de la zona per organitzar una exposició sobre elles en un espai públic. Vull acabar només deixant clar que el feminisme és la idea radical que les dones som persones.

No caminem per caminar

19-març-2018

Autoria: Mònica de la Torre, Júlia Hosta i Miquel Martorell, formadores de l’Escola Lliure El Sol. 

Per què fem excursionisme a les nostres entitats? Per què sortim a caminar un dissabte al matí amb el nostre grup? I per què organitzem rutes de muntanya a l’estiu? Com és la relació entre l’associacionisme educatiu i l’excursionisme? I, sobretot, com volem que sigui?

Després d’unes quantes formacions i de moltes pluges d’idees, comencem a tenir clares algunes respostes. En primer lloc, entenem l’excursionisme com una pràctica esportiva. A través de l’esforç que implica fer exercici físic, descobrim els nostres límits i obtenim la gran recompensa de superar-nos a nosaltres mateixes. Però no ens quedem aquí. I és que aquesta activitat física no tindria sentit sense l’entorn on es desenvolupa. Aquí la idea clau és la “natura” o, més ben dit, tot allò que trenca la rutina i el ritme frenètic del nostre dia a dia a la ciutat (almenys per a aquelles que hi vivim!). Sortir de la nostra zona de confort no només ens allunya de la contaminació i ens obre la porta a paisatges que aprenem a estimar, sinó que ens permet desconnectar/reconnectar, contemplar i prendre consciència d’allò que ens envolta.

Sortir de la nostra zona de confort no només ens allunya de la contaminació i ens obre la porta a paisatges que aprenem a estimar, sinó que ens permet desconnectar/reconnectar, contemplar i prendre consciència d’allò que ens envolta.

Les pluges d’idees ens porten, així, a un univers sensorial de connotacions gairebé místiques: “aturar-nos i reflexionar”, “posar-nos en contacte amb el nostre propi cos”, “sentir-nos vives” i “ser més lliures” són algunes respostes habituals a la pregunta “per què fem excursionisme?”. Però alerta, que la cosa no va només de sensacions individuals! Allò que la majoria destaquem té a veure amb la dimensió col·lectiva, amb les relacions interpersonals. Quantes vegades hem agraït el poder de les rutes a l’hora de fomentar la cohesió i el treball en equip? Millorar els vincles entre els membres del grup a través d’interaccions úniques –dalt del cim, entre esbufecs en plena pujada o en el silenci de la tenda a la nit– és un altre potencial de l’excursionisme.

Per tant, què és l’excursionisme si no una potentíssima eina pedagògica? Viure experiències noves, descobrir(-nos) i aprendre a respectar l’entorn són només alguns aspectes del que moltes consideren un mètode educatiu en si mateix. No hi ha dubte, doncs, que l’excursionisme permet transmetre valors difícilment “palpables” en la nostra quotidianitat. Com si l’empatia, la solidaritat o l’esforç, per posar tres exemples, es multipliquessin a mesura que guanyem altura i es fessin més fàcils de comprendre. Tot plegat pot atribuir-se als espais de comunicació informal que es generen al llarg de les excursions, contextos no programats que propicien moments d’escolta i d’intercanvi d’idees entre infants i adolescents.

Arribats a aquest punt, volem dir-hi la nostra. Si bé compartim tots i cadascun dels arguments aportats més amunt (qui s’hi pot oposar?!), també trobem a faltar un debat de fons sobre el potencial transformador de l’excursionisme. Pensem que parlar d’excursionisme des de l’educació en el lleure és l’excusa perfecta per abordar el nostre estil de vida i, per tant, el model capitalista. Per fer-ho, però, cal trencar amb algunes visions romàntiques de la “natura”, així com amb la creixent conversió dels entorns no urbans en espais de consum mercantilitzat. A continuació esbossem algunes reflexions.

Trobem a faltar un debat de fons sobre el potencial transformador de l’excursionisme. Pensem que parlar d’excursionisme des de l’educació en el lleure és l’excusa perfecta per abordar el nostre estil de vida i, per tant, el model capitalista.

El vincle entre excursionisme i capitalisme es manifesta en múltiples dominis, i és que la creixent mercantilització de la muntanya és un fet evident. Refugis a preus abusius fruit de la manca de subvencions; l’augment dels refugis guardats (més grans i amb serveis cada cop més “exclusius”) en detriments dels equipaments lliures, o l’encariment desorbitat del material de muntanya, que a més a més sol tenir una vida curta (amb la qual cosa es fomenta el consumisme). Altres exemples són la museïtzació d’espais (amb la seva corresponent entrada) o les concepcions cada cop més esportives (i competitives!) de la muntanya. La conseqüència directa de tot plegat és un irreversible impacte mediambiental. Això ens porta, abans de res, a reivindicar un excursionisme més sostenible, més respectuós amb l’entorn. Però, un cop més, no ens quedem aquí.

Per nosaltres l’excursionisme s’ha d’entendre com una pràctica de transformació social més, com un desafiament al model de producció i consum imperant. Quan ens calcem les xiruques i ens posem a caminar, estem fent un ús no productiu del nostre temps. L’economia feminista ens ha ensenyat moltes lliçons al respecte. Quan decidim anar de Blanes a Portbou a peu estem afirmant que “tenim temps”, que no ens cal optimitzar-lo, i que prioritzem aquesta activitat realitzadora respecte d’altres d’alienants. Com es diu sovint, l’important és el trajecte. També inspirades pel feminisme, quan caminem prenem consciència de la importància de posar els nostres cossos al centre d’aquesta experiència, que ja hem vist que té tant de personal com de col·lectiva. L’excursionisme, doncs, ens converteix en agents creadors no subjectes als interessos de ningú. I, encara més quan el practiquem amb les nostres entitats, aquest potencial creador és el que ens permet posar en dubte, repensar i transformar algunes dinàmiques que no ens agraden.

L’excursionisme ens converteix en agents creadors no subjectes als interessos de ningú. I, encara més quan el practiquem amb les nostres entitats, aquest potencial creador és el que ens permet posar en dubte, repensar i transformar algunes dinàmiques que no ens agraden.

Se’ns pot acusar d’idealistes, de motivats i de “menjaflors”, però l’únic que fem és subratllar que l’excursionisme és la màxima expressió del suport mutu i de la llibertat. I això ens sembla, si no revolucionari, sí clarament contrari als valors del neoliberalisme. Defensem, per tant, que els esplais no hem de limitar la nostra interacció amb la natura a fer herbaris o tallers de reciclatge. Ens quedaríem molt lluny dels nostres objectius. Igualment, rebutgem que la muntanya es converteixi en un espai restringit a la pràctica esportiva elitista i, per tant, excloent. Com apuntàvem més amunt, creiem que l’excursionisme té tant d’activitat física com d’escola de convivència, tant de viatge introspectiu com d’eina pedagògica. Però si a totes aquestes dimensions no hi afegim un horitzó més crític, una meta realment transformadora, les entitats d’educació en el lleure correm el risc de caure en discursos que, per vies diferents, converteixen la muntanya en un espai d’oci passiu i consumista. I és que si una cosa sempre hem tingut clara és que nosaltres no caminem per caminar.

Transformem l’economia des de l’esplai

13-març-2018

Autoria: Rai Carreras, director de l’Escola Lliure El Sol i expresident d’Esplais Catalans.

Quin és l’impacte que genera el nostre projecte en l’entorn? Acostumem a respondre aquesta pregunta en termes educatius. Per exemple, diem que “generem un impacte molt positiu! Tots els infants que venen a l’esplai reben una educació de qualitat. Ells són el centre del que fem i a l’esplai troben un espai on créixer, conèixer i divertir-se amb llibertat. A més, el fet de treballar i involucrar les famílies fa que també siguem un actor de cohesió social del barri. L’esplai acaba sent un espai de trobada d’infants i famílies. Ah, i a més a més som un projecte d’associacionisme juvenil en què nois i noies s’involucren voluntàriament per contribuir en l’educació d’infants i joves i a mantenir el barri viu i actiu”.

Tot això té molt de valor, però ens hem parat a pensar quin és l’impacte que genera l’activitat de l’esplai? Quina petjada deixa el nostre dia a dia? Quan en alguna formació hem plantejat a les monitores i monitors la pregunta al voltant de quines necessitats necessitem cobrir a l’esplai sorgeixen temes com: la compra de material, un local, transport quan anem d’excursió, menjar per assemblees o excursions, un banc on guardar els diners, eines digitals de coordinació de l’equip de monitors/es o per comunicar el projecte, etc. Com resolem aquestes necessitats és el que fa que l’impacte sigui més o menys responsable i positiu en relació a la societat. Som coherents entre el projecte educatiu de transformació i la gestió del dia a dia de l’esplai?

Fa uns anys era complicat trobar alternatives de consum. Més enllà del propi mercat capitalista no quedava cap altra opció que resignar-se, o bé calia ser molt imaginatiu per sortir-ne o esquivar-lo. Però actualment excusar-se dient que no hi ha alternatives és ser còmplice i perpetuar un sistema que beneficia a ben pocs. Capitalisme no només son grans marques que segurament ja fa temps que hem aconseguit suprimir del nostre dia a dia. El model econòmic capitalista basa la resolució de les nostres necessitats a base de compres en comptes de promoure intercanvis. Prioritza la comoditat i el benestar a la coherència i la justícia social, i convida a mirar cap a una altra banda davant d’un món perversament injust.

En els darrers anys a prop de casa s’han anat desenvolupant i estenent tot un seguit d’iniciatives que poden contribuir a fer que la transformació social que promovem des de l’educació en el lleure sigui coherent amb la gestió del dia a dia. És a dir, que vagi de la mà de les petites accions que duem a terme l’equip de monitors i monitores i en què sovint no ens hem parat ni a pensar. Estem parlant d’aquelles accions que fem sense pensar, que són el pas previ a allò que perseguim, i que sense pensar-hi gaire omplen la quotidianitat de l’esplai. Podem dipositar els diners en projectes de finances ètiques o si més no diversificar-los i tenir-los en diferents bancs prioritzant aquells amb unes estructures més horitzontals i amb un cert compromís social. Podem comprar aliments amb una baixa petjada ecològica, ja sigui en un comerç de proximitat o prioritzant aliments ecològics i de temporada. Podem consumir energia elèctrica verda, podem tenir una operadora de telefonia mòbil ètica. Fins i tot podem connectar-nos al món digital de programari lliure basat en la creació col·lectiva. En resum, podem plantejar-nos consumir de manera responsable, ja sigui amb productes ecològics i ètics o consumint i contractant empreses que posen les persones, i no el lucre, al centre de la seva activitat, com són les cooperatives. De fet, actualment hi ha tantes iniciatives d’economia solidària que s’ha creat un mapa, el Pam a Pam, per tal de poder-les centralitzar i localitzar amb facilitat. També les podem trobar a la Xarxa d’Economia Solidària (XES), on s’agrupen empreses i iniciatives diverses compromeses amb la mateixa transformació que promovem a l’esplai i a la qual potser té sentit que comencem a apropar-nos.

Podem plantejar-nos consumir de manera responsable, ja sigui amb productes ecològics i ètics o consumint i contractant empreses que posen les persones, i no el lucre, al centre de la seva activitat, com són les cooperatives.

No podem obviar que la força del capitalisme és la capacitat d’impregnar tots els racons de les nostres vides, individuals i col·lectives. Emprendre aquests petits grans canvis és segurament un procés incòmode i feixuc que implica un exercici de revisió i reflexió exigent. Ningú va dir que fos senzill, però oi que volem que els nostres projectes siguin socialment i ambientalment sostenibles i responsables? L’esplai és un projecte educatiu molt potent en si mateix, i si som capaces d’impregnar l’educació que duem a terme amb infants i joves de pràctiques ètiques i solidàries multiplicarem el nostre efecte transformador. Perquè del que es tracta és de posar les persones al centre i d’entendre que existeix una altra manera de resoldre les nostres necessitats. I aquesta manera passa pel suport mutu i la intercooperació. L’associacionisme i l’esplai ja són una peça més, només cal que vulguem ser part d’aquest engranatge de canvi!