Hem anat a l’esplai des de petites, hem estat monitores, potser alliberades… i després què? Doncs després, en les nostres maneres de fer, de pensar i d’actuar, segurament, ens adonem de com ens ha arribat a marcar el fet de passar per l’esplai. La Laia, ex-monitora del Boix, ha penjat el seu antic foulard a la paret del seu restaurant i no ha fet només per decorar-lo… tot seguit ens explica el perquè.

Ca la Laia – Sopars

Avui us vull parlar d’aquest nou espai que hem obert; la seva decoració i història no són aleatoris no casuals; en cada cosa, coseta o detall penjats a la paret de Ca la Laia-Sopars hi ha un per què. Tot forma o ha format part de nosaltres en la nostra trajectòria vital i si estem on estem és per totes i cadascuna de les grans i no tant grans decisions que al llarg de la nostra vida hem anat prenent.

Per començar us explico el per què d’un foulard blau que hi ha penjat en un penjador de l’entrada:

Sí, ho he de reconèixer públicament, tinc un passat “esplaiero” que no puc amagar. El compartir experiències, vivències i, sobretot, aprendre certs valors i actituds, tot jugant i passant-ho d’allò més bé, han fet la seva feina en mi. I és ara quan sóc més gran, i sobretot, amb criatures pel voltant, quan m’adono de la importància que això ha tingut i té en tot allò que faig.

Vaig començar als 6 anys, anant de colònies i campaments, carregada amb una motxilla que la meva mare (patidora com ella sola, sóc filla única), omplia amb moltes coses de “per si de cas” i que per darrera només es veia unes cametes i una motxilla caminant… Aquí ja vaig començar a comprovar que es poden fer moltes coses a la muntanya i que amb un grup de nens i nenes de la mateixa edat i uns monitors que et preparen activitats de les que a casa ni somniar de fer, t’ho pots arribar a passar pipa. Després em vaig anar fent gran i les activitats anaven canviant, però el fons de la qüestió era el mateix: fer coses que per mi sola, amb els amics o amb la família segurament no hagués fet mai.

Llavors, quan ja la vida se’t complica una mica més (això et penses tu, perquè vas a la Universitat i creus que això és la cosa més complicada i costosa que hi ha al món….qui ho enganxés ara, no?); llavors ve una monitora, la qual tu admires moltíssim (va per tu Anna) i et diu: per què no fas de monitora, amb una responsabilitat brutal i de forma totalment gratuïta? I et trenca els esquemes: jo? ja en sabré? ja podré? què els hi diré als nens i les nenes? i als pares d’aquests nens i aquestes nenes? Ufffffffffff

Però fas el cop de cap i et dius: si ells confien en mí, no seré jo menys!! I t’hi llences de cap.

I ai mare meva quina cosa més divertida que he descobert: resulta que darrera d’aquelles activitats tant innocents però alhora divertides, hi ha un munt de feina i intencions, que fan que encara siguin molt més enriquidores i profitoses!!! Que enganyats ens tenien a tots plegats, pensant nosaltres (innocents) que només jugàvem.

Aprens gestió, recursos econòmics (que sempre són escassos en aquests centres), treball en equip, companyerisme, responsabilitat, treballar amb objectius i plantejar activitats en funció d’aquests i excursions plenes de sentit, planificació, a parlar en públic (les reunions de pares són una prova de foc pels monitors més tímids, és a dir, jo), a treure les castenyes del foc, a improvitzar, a no defallir quan esteu tots cansats i els nens necessiten veure que estàs animat i content per poder seguir tirant ells també, a no deixar que els problemes personals passin davant d’aquell grup d’infants que esperen de tu que els hi facis passar una bona estona, i moltes més coses que costa fer conscients ara, però que de tant en tant quan et trobes davant certes situacions complexes, noves o decisives, et surten i et dius…: ostres, si això ja ho feiem a l’esplai, i llavors et relaxes i disfrutes, com quan estaves fent de monitora.

És per això que el foulard de l’Esplai Boix (mocador representatiu) està penjat a Ca la Laia-Sopars, perquè l’essència de tot allò que ens ha marcat, ha d’estar present en aquest nou projecte; perquè ajuda, als que estan asseguts sopant, a descobrir noves versions de nosaltres mateixos, a conèixer les persones que estem al darrera, els nostres valors i els nostres pensaments envers la vida.

Us deixo una foto, per què quan vingueu pogueu jugar al “on està Walli” però amb el foulard…..