“Es pot reivindicar tot des del somriure”

Autora: Irene Torrecilla

Joan Turu és l’il·lustrador que ha canviat el paradigma de la reivindicació. Amb uns dibuixos dolços per bandera, sempre alça la veu contra allò que no li agrada: «la política no la fan només els partits». Nen de l’Esplai Ara Mateix de Sant Just Desvern, en el moment de l’entrevista estava a punt de tenir una filla amb la seva parella “perquè pare ho sóc des que sé que ha de néixer».

Què et va marcar més de l’esplai?
Una vegada ens van fer una activitat que era una gimcana. En arribar a una de les proves, els monis et deien que tu faries l’activitat que havia pensat el grup d’abans i que havies de pensar una activitat pel següent. Amb el grup vam decidir: «Que vagin despullats a la següent prova». I aleshores el monitor ens va dir que ja ho podíem fer nosaltres (riu). Aquell dia, en el trajecte d’anar despullat fins a la següent prova, crec que va ser quan vaig arribar a la maduresa.
Ara, fora bromes, de casa he après molt, però pel que fa a involucrar-te en allò que t’envolta… Això ho aprens a l’esplai. En canvi, a l’escola no recordo que ens expliquessin la importància de l’entorn, dels companys i companyes, de la natura… L’esplai et fa feliç.

Però sempre has estat força vinculat als moviments socials, oi?
Sí, en el seu moment vaig estar molt ficat a l’assemblea en contra d’un projecte urbanístic d’Esplugues. Aquí, al Bages, on porto gairebé 10 anys, estem amb l’Ecoxarxa, que és com un banc del temps on generes hores amb la teva activitat i és una alternativa al sistema monetari actual.

Com vas arribar a fer la campanya de Som escola?
Un dia, Òmnium Cultural em va enviar un correu i em va dir que volia que fes la imatge de Som Escola. Anaven una mica justos de temps i només tenia un parell de dies per fer-ho. Va ser una bogeria, tenia entrega de treballs de la uni i altres feines. A més, no sabia que seria una cosa tan gran! Fins i tot un amic em va enviar una imatge d’un palet ple de samarretes amb els meus dibuixos!

Però prèviament has hagut de treballar fort…
Fa 4 anys pensava que no em podria dedicar al dibuix. Una part de mi va dir: «Prova-ho, i si després no et surt, doncs no et surt». No volia penedir-me de no haver-ho intentat quan tingués 80 anys. Ho vaig provar i no em va sortir i vaig començar a estudiar magisteri infantil.
Però la gent em va començar a dir que em fes Facebook. Jo pensava que era un lloc on la gent penjava les fotos de les vacances i no veia què em podia aportar. Però me’n vaig fer un i vaig començar a penjar dibuixos que tenia. I, de cop, veus que comencen a rodar, que et comença a sortir feina, que hi ha gent que et proposa coses. I va creixent, i no acabes de saber ben bé per què. A Facebook hi ha molts dibuixants!

Què creus que t’ha ajudat a fer-te un forat?

Suposo que l’èxit ha de venir pel fet que dono un missatge canyero sense una estètica agressiva, perquè no crec que sigui pel nivell de dibuix (riu). Els moviments socials tendeixen a tenir una imatge força agressiva que fa que molts sectors de la població ni se’ls mirin, perquè ja ho associen a certes coses.
Jo crec que es pot reivindicar tot des del somriure i és el que faig amb les meves il·lustracions.
Bé, en realitat encara no em puc creure que agradi. Que ara mateix em pugui dedicar a això és un regal espectacular. Fa tres anys era a l’atur i no trobava feina de res. De cop, ara he de dir que no a feines de dibuixar. Per mi és molt heavy!

Podries separar dibuix i reivindicació?
Per a mi va molt lligat. En el meu dia a dia tinc una activitat política i social i en el moment que agafo un pinzell no dic: “No, ara ho aparco i vaig a fer això”. La sensació que tinc és que la gent quan surt de casa deixa els ideals o la política a dins. Perquè va a la feina, i allà no és un lloc per demostrar què penses i són temes que no es tracten. Jo intento reivindicar que allò que penso va lligat a qui sóc i, encara més, amb el dibuix.
Abans treballava de jardiner i hi havia coses a la societat amb les que no estava d’acord. Però estava currant de jardiner i no podia fer res. Ara que treballo d’il·lustrador, estic signant i no dibuixaré res que vagi contra els meus principis ni el que penso o sento.

Quan vas començar a dibuixar?
El primer que vaig fer va ser dibuixar a la revista de l’esplai. Després, vaig passar a dibuixar a la revista del poble i allà ja tenia un caire una mica reivindicatiu. A la plataforma d’Esplugues també havia dibuixat coses. La reivindicació dels teus ideals la fas en tot: en la manera de vestir, de pentinar-te, de parlar… En tot moment mostres qui ets. Clar, quan dibuixo també, per això sempre ha anat lligat a mi.

Quines tècniques fas servir a l’hora de dibuixar i pintar?
No acabo de trobar una tècnica que digui: «Aquesta és la meva!». Dels 5 llibres que he il·lustrat, els dos últims han estat digitals. En aquests, el que he fet és llapis per dibuixar, tinta xina amb pinzell per repassar el dibuix i després acoloreixo amb l’ordinador. El digital et permet canviar el color, la mida, el gruix del traç… Però alhora és molt fred. Per canviar, vaig provant d’acolorir amb llapis, amb ceres, però llavors moltes vegades ho veig brut. Acabo embrutant massa i amb el digital no passa. Estic intentant trobar més la meva línia.

Què prefereixes?
M’agrada molt embrutar-me pintant, m’ho passo molt bé experimentant, però embruto el dibuix i encara no he trobat el punt intermedi. Així com amb els personatges ja he trobat el meu estil, pel que fa a tècnica encara no. M’hauria de decidir per una i així millorar cada vegada més. El que vaig aprendre a Manresa, quan estudiava il·lustració va ser que has de conèixer els teus punts forts i els dèbils. Llavors, els dèbils els pots treballar o intentar dissimular. Un dels meus punts forts és la frescor dels meus esbossos, són molt lleugers.

Fas murals a escoles. En què consisteix l’activitat?
A la majoria de llocs on vaig a pintar m’ho passo bé, però no és la manera ideal. Moltes vegades, vaig a l’escola, encaixo el dibuix a la paret i els infants pinten sense sortir de la línia i ja ho acabo jo perquè quedi el resultat esperat. Si fos un mural realment guapo, fent una activitat més enriquidora, hauria d’estar una setmana coneixent els infants, que ells em coneguessin a mi, preparar junts l’esbós… No puc cobrar el mateix per anar una setmana a l’escola.
Tot i això hi ha escoles que són una canya, que arribes i hi ha molta connexió amb els nens, les nenes, les mestres… I així és molt fàcil gaudir!