11-febrer-2019

Autora: Irune Ruiz Gartzia, Coordinadora de projectes d’Esplac

---

El pròxim 16 i 17 de febrer té lloc la sisena edició de l’Escola d’Esplac sobre política i educació: l’adultocentrisme en les relacions educatives. Enguany volem debatre sobre el poder adult en l’acompanyament de l’educació d’infants i adolescents. Així, a través de ponències i espais de debat analitzarem què és l’adultocentrisme, com es manifesta i de quina manera hi podem fer front.

Una de les ponents és la Doctora en Sociologia i Diplomada en Treball Social, Lourdes Gaitán. És sòcia fundadora i expresidenta de GSIA, Membre fundador de la Xarxa Europea de Màster en Drets dels Nens, així com del RG Sociologia de la Infància de la European Sociological Association. La seva vida laboral s’ha desenvolupat entre la docència i la funció pública, exercint diferents càrrecs. Hem volgut parlar amb ella per conèixer-la una mica més i per començar a introduir-nos en la temàtica de l’Escola d’Esplac d’enguany. 

1. En primer lloc, volíem conèixer la figura de Lourdes Gaitán. Quin és el teu treball en relació als drets dels infants?
Fa prop de 8 anys, juntament amb altres companyes, vam fer el pas de ser el GRUP DE SOCIOLOGIA DE LA INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA del Col·legi de Sociòlegs, a constituir l’Associació del mateix nom, però oberta a altres professions i ampliada a la promoció i defensa dels drets en la infància. Mantenim, com a eixos teòrics, els que conformen el paradigma de la sociologia de la infància, això és: els nens són actors socials i la infància és una construcció social. Però, alhora, busquem l’aplicació dels drets garantits a nens i nenes en la CDN, ratificada per Espanya l’any 1991. Des d’aquest marc, les nostres línies de treball són la sensibilització, la recerca i la formació.

2. L’adultocentrisme és un concepte que fa poc que s’ha posat sobre la taula en el món del lleure. Ens preguntem quant temps fa que tu ho conceps, i com ha influït en el teu treball i les teves recerques.
Això es remunta més enrere en el temps. Quan jo em vaig plantejar fer la meva tesi doctoral, allà pel 1991 o 1992, treballava en el sistema de protecció a la infància. Des del meu paper d’assessora tècnica, redactava molts dels documents que s’elaboraven en aquell moment, però en el meu interior tenia de fons una insatisfacció amb les explicacions habituals sobre la relació dels nens i nenes amb els seus drets. Vaig buscar en la literatura internacional, i vaig trobar una base raonada per a la meva inquietud: la CDN era un instrument jurídic d’àmbit internacional importantíssim, que reflectia els millors desitjos cap al benestar dels infants… des d’una mentalitat adulta, occidental i conservadora. D’aquesta manera, la Convenció va venir a ser el paradigma d’una infància ideal, des d’una concepció adultista, eurocéntrica i familiarista. A partir de llavors, puc haver estat més o menys bel·ligerant amb aquestes influències, però sempre han estat presents en el meu treball d’anàlisi teòrica o de recerca.

3. Has vist algun tipus d’evolució en les polítiques que afecten la infància al llarg dels anys?
Sí, per descomptat, i així ho assenyalen, per exemple, els informes anuals sobre la situació mundial de la infància, i així es pot comprovar, com diuen molts autors, que la infància “ha entrat en l’agenda política”. Una altra cosa és pensar com ha entrat, en quins temes i fins a quin punt ha estat suficient. Des del meu punt de vista, la barrera que no permet avançar continua estant en aquesta mirada adulta que, des d’una posició evident de poder, considera als infants com a éssers humans en formació, com els que “ja seran” però “encara no són” ciutadans, incapaços de governar-se per si mateixos, i dependents per tant de la voluntat adulta.

4. Des d’Esplac volem impulsar la revisió dels Drets dels Infants recollits en la convenció de 1989. Així doncs, ens preguntem: quin hauria de ser el punt de partida per a redactar uns nous drets dels infants? Què hauríem de tenir en compte?
La vigent Convenció Internacional va trigar 20 anys a estudiar-se, elaborar-se i aprovar-se, i és el fruit d’un consens que va poder donar-se en una determinada conjuntura històrica (fi de la guerra freda, caiguda del mur de Berlín), però que probablement seria difícil poder aconseguir-se en l’actual conjuntura política internacional. Tampoc es tracta que uns adults redactin uns nous drets per a nens i nenes, sinó que els nens, nenes i adolescents siguin reconeguts com a capaces d’apropiar-se dels seus drets humans, reclamar-los davant els qui estan obligats a garantir-los i exercir-los, juntament amb les seves obligacions cap a la seva comunitat.

5. Els i les monitores dels esplais, com podem incidir en les polítiques públiques sobre infància i adolescència?
Aquesta pregunta em fa pensar en els canvis promoguts a través de les pràctiques, en la construcció de drets “de baix a a dalt”, en la invenció de noves formes de relació adults/infants, en la disposició per a aprendre dels infants, no tant a ensenyar-los, a situar l’autoritat en el respecte, més que en el poder que ens donen els anys, l’experiència, la nostra envergadura física…