Pseudocrònica de la visita d’Ada Colau al tancament dels cursos Marta Mata d’estiu

Autora: Marina Freixa

Ja fa dos anys que el meu final d’estiu ha estat marcat pel programa de formació Marta Mata, que vaig començar l’any passat amb la formació de monitora i he tancat enguany amb el curs “Èxit de formació a directors/es de lleure”. No és en va que vaig escollir fer aquests cursos dins el marc del “Marta Mata”, el programa de cursos intensius d’estiu de l’Escola del Sol. El clima de motivació i consciència que s’hi respira és enorme i l’estada en convivència propicia espais de debat i creixement personal inigualables, tenint en compte, a més, que tota la gent que hi participa treballa activament d’esplais, casals, caus o ateneus. Per altra banda, aquests cursos es reinventen cada any i s’obren a noves idees i formats, cosa que, sovint, és molt profitosa.

Enguany, els cursos de Viladrau i Saifores, que dediquen formació a “monis” i “dires”, han tingut un tancament nou: un cap de setmana, al setembre, en una casa de colònies. Allà vam acabar les últimes hores formatives i, a més, vam trobar-nos totes les joves que havíem format part del programa, ja fos a Viladrau o a Saifores, ja fóssim monis o dires.

L’Escola del Sol va apostar per portar una ponència externa a l’àmbit de l’educació en el lleure: l’Ada Colau, reconeguda activista dels moviments socials a Barcelona i una de les impulsores de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), que actualment té assemblees arreu de la península i ha aturat un gran número de desonaments. Moltes, segurament, ja l’hem anat veient i sentint últimament en una gran quantitat d’actes i és indubtable que es tracta d’una cara del tot present actualment en moviments i també en mitjans de comunicació. La pregunta que segurament ens fèiem més d’una, però, era “Per què portar a l’Ada Colau per tancar els cursos d’estiu?” i més tenint en compte que, últimament, l’activista s’ha fet visible sobretot a partir del projecte de Guanyem Barcelona i jo, personalment, patia perquè la seva visita esdevingués un mer acte de campanya. Per aquesta raó, alguns grups vam dedicar les hores prèvies a l’acte a repassar la seva trajectòria i a plantejar aquest tipus de preguntes per a després traspassar-li a ella. No anàvem, doncs, amb les mans buides.

La pregunta del “per què la Colau aquí?” es va dissipar de seguida. Precisament, considero tot un encert portar a persones involucrades en l’activisme social -no necessàriament en l’àmbit educatiu-, per a fer palès que la transformació social és un puzzle format per mil peces diverses que treballen en camps diferents i, alhora, s’han d’interrelacionar.

L’Ada, de discurs enèrgic i intens, va fer un repàs de la seva trajectòria personal com a activista política, fent incís en els projectes de V de Vivienda i, posteriorment, la PAH. A tall de resum, la seva joventut va estar marcada (segurament com la de moltes de nosaltres), per la inquietud i les ganes de transformar i participar activament del seu entorn. Amb aquesta motivació i juntament a altres companyes, van iniciar una campanya que denunciava l’estat del moment de la vivenda, el reclam d’aquest dret bàsic i l’impossibilitat de les joves d’independitzar-nos i tenir una vida digna, compaginant estudis, feina i mantenint una casa.

De V de Vivenda a la PAH hi ha un pas realment significatiu cap a l’acció directa i necessària i la concreció de la problemàtica de l’habitatge a les conseqüències del boom immobiliari per a una gran majoria social a qui van fer creure que era possible un ascens social i una vida pròxima a un fals “estat del benestar”. D’aquí, segurament, en surt l’aprenentatge més crucial que va donar Colau a la xerrada: la PAH ha estat capaç de convertir la frustració i la tristesa en empoderament i ràbia. D’aquesta ràbia en sorgeixen els centenars de desnonaments aturats i de casos guanyats. I això ha d’estar al punt de mira dels esplais. Fa uns mesos comentava a l’article Educar en el lleure com a militància política, que vaig escriure juntament amb la Bet de l’Esplai Totikap, la necessitat de les monitores de prendre consciència de la nostra feina en el lleure com a activistes i la importància d’articular el discurs polític al voltant de l’esplai: de la tasca concreta i conscient a la transformació social. Això, reitero, ens ha d’empoderar. Som joves, som voluntàries, compaginem estudis amb feines precàries, som ciutadanes de tot menys cíviques, som persones involucrades als nostres barris, al nostre entorn. A part, com he sentit dir al Joffre Villanueva en alguna formació, ja fa un temps que l’activisme polític conscient impregna la tasca de l’esplai i el seu model, fet que, segurament, fa créixer els idearis i, per tant, l’acció educativa.

Aquesta presa de consciència omplia la sala, així com un optimisme que no és gaire present en els ambients de lluita política (tot està tan malament…). Sorgia de veure com, amb petits canvis, amb la força compartida i amb la perseverància del dia a dia, sí se puede canviar les coses.