BOIG PER TU

Autora: Emma

Alguna vegada t’has enamorat? Un amor impossible? Aquesta història tracta sobre un noi, en Marc. Ell sí que es va enamorar, però el seu era un amor una mica diferent. Un amor platònic.

Eren les 20:00 de la nit, i com cada tarda nit, en Marc sortia a aplaudir. Aquella nit del 21 d’Abril, es va adonar que el cel aquella nit estaria molt estelat. A ell li apassionaven les estrelles, les constel·lacions…

A mitjanit, va sortir al balcó, amb el seu telescopi. La lluna estava esplèndida, lluent, més gran que mai. Picat per la curiositat, va girar el telescopi cap a la Lluna, per observar-la. Però a les hores, va veure una cara. Va desviar la mirada del telescopi i es va rentar els ulls. Va tornar a mirar per veure si s’ho havia imaginat. I no, el que havia vist era real.

Uns ulls marrons i daurats, amb unes pestanyes llargues, i un somriure lluent, dolç…En Marc no podia apartar la vista, aquella careta de la Lluna l’havia hipnotitzat. Aquella nit, no va aclucar l’ullet, es va quedar enganxat al telescopi, observant- la.

A l’endemà, dubtava si havia sigut un somni, un de meravellós o si havia succeït en realitat.

Va estar-hi tot el dia pensant en això, i va decidir expressar-se amb un poema, per a ella, per a la Lluna.

Per la nit, després dels aplaudiments, va sortir una altra vegada amb el telescopi, a observar-la de nou, i li va llegir el poema, de tot cor:

LA LLUNA

Soc una guerrera amb una llança de gel,
Il·lumino el cel quan Ell no hi és.
Estimo la Terra en tota la seva diversitat
Enyoro la llum del teu somriure
Càlid, poderós, desitjat…
La nit és la meva aliada
Juntes, conquerim els cors,
Regalem somnis, petons i abraçades.
Després de mirar-la fixament, durant uns minuts, va veure com somreia, un
somriure càlid i dolç.

Aquella nit sí va aconseguir adormir-se. Va tenir un somni estrany però preciós.
La Lluna, venia a visitar-lo la diada de Santa Jordina. Anava vestida tota de blanc, amb un llarg vestit de seda i tul transparent, era encara més bella del que ell havia vist amb el telescopi. Tenia un somriure d’orella a orella, amb uns dents blancs com ella mateixa, I uns ulls grans, brillants I daurats com l’or. Duia un cabell negre, arrissat recollit amb un llaç de color plata.

De cop va obrir la boca per parlar. Es va sentir una veu tant dolça com la mel que deia:
– Avui es Santa Jordina avui tot és possible.

En Marc es va despertar eufòric. Es va vestir amb la seva millor roba, una camisa blanca, una americana negra i uns pantalons texans negres. Va sortir de casa seva, amb la intenció de trobar la rosa perfecta, la més bonica que hi hagués. Va voltar per tota Santa Perpètua en busca d’aquella rosa. Ja eren les 18.00 de la tarda i per fi, la va trobar, en una parada al costat del llac de la ciutat. Era una rosa lila. Va sentir un impuls, va sentir com si la rosa l’hagués triat a ell i no a l’inrevés.

Ja faltava poc per la nit de Santa Jordina, quan per fi tornaria a veure la Lluna. En Marc es va dirigir cap al llac. Eren les 22.00, quan les seves mirades es van trobar. Ell va llençar la rosa al llac, on es veia reflectida la Lluna. De sobte, unes onades van envair el llac, i una preciosa dona va aparèixer, entre elles. Aquella nit, van poder per fi, viure la seva gran història d’amor, es van veure, tocar, parlar… però poc a poc es va anar difuminant la nit, i es van adonar que en poc temps es faria de dia i que la Lluna no es podia quedar. El seu comiat, va ser curt però intens, es van prometre, que cada nit, es veurien en aquell llac.

Des d’aquell dia, en Marc va anar cada dia al llac, esperant veure a la seva estimada Lluna.

LA LLUNA, COM JO?

Autora: Núria

El dia 9 d’abril de 2004 vaig néixer jo, la Lluna. Actualment jo tinc 14 i avui us explicaré una petita “aventura” que vaig viure quan tenia 6 anys. Primer de tot us he de introduir a la meva vida i explicar-vos una mica sobre mi. Jo sempre he viscut amb el meu pare, la meva mare i el meu gat (el mimo), el meu color preferit és el blau i un dels meus animals preferits és el dofí, per això el meu amulet de la sort és un collaret amb un dofí. Ara mateix porto sortint cinc mesos amb el Carlos. El meu pare és astronauta i la meva mare no treballa, els estimo moltíssim als dos. Ara sí, comencem amb la aventura. Tot va començar un dia que el meu pare havia d’anar a treballar, la meva mare hem va dir que el papa havia de marxar un temps (dos mesos, aprox.), com que jo tenia 6 anys no li vaig donar gaire importància i el dia que ell va marxar li vaig dir adéu i li vaig fer un petó i una abraçada. Ell va marxar just abans de que jo anés a dormir, així que després de que marxes vaig anar al llit i als cinc minuts ja estava dormint. L’endemà al matí la mama hem va llevar i jo no recordava que el papa hages marxat i li vaig preguntar a la mama on era el papa. Ella hem va dir:El papa ha marxat a treballar molt lluny, i trigarà uns quants dies en tornar. Mentre no torni tu i jo ens ho passarem molt bé.

-On a anat a treballar el papa?- li vaig preguntar jo.

-A la lluna- hem va contestar.

Jo hem vaig quedar confusa, ja que la Lluna era jo; així que li vaig dir a la mama:

-Mama, la Lluna sóc jo i el papa no està amb mi.
-Si, ja ho se, però a l’espai hi ha un astre que es diu lluna- hem va
dir somrient.

Jo hem vaig quedar al·lucinada i hem vaig posar súper contenta al saber que allà dalt, a l’espai hi havia un astre que portava el mateix nom que jo. Així que vaig parlar amb la mama i vam decidir que mentre el papa no estes a casa ella m’ensenyaria coses noves i faríem manualitats, disfresses… però tot inspirat sobre l’espai. Aquell mateix dia a la tarda ja vam començar a buscar informació per no avorrir-nos (ja que jo estava de vacances d’estiu i la mama no treballava). Quan va arribar l’hora d’anar a dormir jo estava molt emocionada, ja que demà jo i la mama construiríem un coet i ens faríem una disfressa d’astronauta, com el papa.

Al matí jo hem vaig llevar i jo i la mama vam esmorzar, quan vam acabar i ens vam rentar les dents vam començar a construir el coet. Vam utilitzar una caixa de cartró amb una porta retallada per fer la “cúpula” i en vam utilitzar una altre que vam doblegar per fer la punta del coet, llavors la mama hem va dir que decores el coet com vulgues… així que li vaig donar un estil “galàctic” ( jajaja ). Quan vam acabar el coet ens vam posar a fer la nostre disfressa d’astronauta, vam utilitzar uns jerseis blancs que la mama no utilitzava i els hi vam posar un cinturó, després vam escriure cadascuna el nostre nom en un tros de tela i la mama va cosir-los a les samarretes; un cop va estar cosit vam agafar permanents i les vam acabar de decorar. Després vam fer els cascs, vam utilitzar dues caixes de cartró, retoladors de colors i tisores.

Vam estar jugant tota la tarda, fins que va arribar l’hora de sopar; ho vam deixar tot preparat per demà seguir jugant. Els dies van anar passant i la mama i jo vam seguir jugant, aprenent coses sobre l’espai, però sobre tot vam crear records que mai oblidarem i que ens van unir més que mai.

Quan van passar els dos mesos el papa va arribar a casa i la mama i jo el vam rebre amb una petita festa que havíem organitzat (amb un pastis, banderoles, música… però sobre tot, molta il·lusió i amor). Vam explicar al papa tot el que havíem fet durant els dos mesos i ell ens va explicar tot el que havia vist i aprés sobre la lluna, hem vaig quedar flipant!! I des d’aquell mateix moment vaig saber que de gran volia ser astronauta per poder complir el meu somni: ANAR A LA LLUNA!!

I fins aquí la meva “aventura”, però no us penseu que serà la ultima que us explico… tinc milers de anècdotes, moments i aventures per explicar.

Apa, fins la pròxima!