Autor: Fermín Rodríguez Venegas, departament de pedagogia de l’Escola Lliure el Sol

Una bona manera de parlar sobre alguns conceptes és saber el seu significat i procedència. Ens ajuda força a entendre’ls. Així doncs, he anat l’Enciclopèdia Catalana a buscar la paraula “Formar” i n’he trobat les següents accepcions:

Fer de diversos elements un conjunt, una unitat complexa.

Desenvolupar una aptitud, una qualitat, etc.

Desenvolupar harmònicament la personalitat d’un infant o d’un jove, les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals.

Encertat, oi? Mirem la primera: amb diversos elements fem una unitat complexa. Amb petites accions formatives, una d’aquí, una d’allà, etc., conformem el nostre creixement personal, ens dotem d’habilitats, completem i desenvolupem competències… (aquí la segona). La tercera és bona i lliga molt amb el treball i sentit dels monitors/es i els directors/es i la fica dins de l’àmbit de l’educació. Però jo faria un parell de matisos: per que hi hagi formació s’han de produir situacions formatives i això implica que un curs, un taller, una xerrada ho són clarament, però no són els únics escenaris formatius. I, el segon, on diu un infant o un jove jo hi afegiria de qualsevol persona sense importar el seu moment vital. La formació com un procés al llarg de tota la vida, igual que l’educació.

Però de totes les accepcions hi ha una que a mi m’agrada molt especialment i crec que encerta del tot, en el sentit del que és formar anant a l’arrel del concepte:

donar forma; fer (alguna cosa) donant-li la forma que li és pròpia, crear, concebre, produir

Aquí hi ha paraules que trobo claus: donar forma, crear, concebre, produir.

La formació és un d’aquells béns intangibles però valuosos a nivell personal. Una bona formació no acumula coneixements teòrics ni és per guanyar al Trivial ni per estar-se setmanes al Saber y Ganar. Una bona formació ens proporciona competències per a la vida i per al desenvolupament personal i professional. I professional es allò que fem tant si cobrem un sou a canvi com si ho fem des del voluntariat, el que li dona tal categoria és la qualitat de l’acció.

La veritable potència de la formació s’inicia quan li afegim a la paraula el pronom reflexiu: “formar-se”. Aquí apareix la voluntat personal per fer-ho, el que realment li dona categoria, al meu entendre.

I com escollim la formació? Crec que la resposta deriva d’interpretar el sentit que l’hi he atribuit anteriorment. Cal partir de la idea que la formació ens fa competents i ens fa crèixer; cal que ens preguntem sobre aquelles habilitats, coneixements i actituds que en volem desenvolupar. Serà necessària una bona anàlisi de les necessitats tant individuals com del grup, si és el cas. Començar per la visió clara del projecte que tenim entre mans és esencial. En aquest escenari la pregunta hauria de ser: quines són les eines que necessito per formar part d’aquest projecte? Què demanaran de mi les situacions educatives amb les que em trobaré? Aquestes no són preguntes úniques però les que ens féssim haurien d’estar en la línia. Per respondre-les cal una anàlisi també de les potencialitats individuals i grupals. Ens poden “estalviar” formació si rendabilitzem els rols i les aportacions personals però no per no fer formació, sinó per optimitzar els esforços que implica fer-la i encertar al màxim amb les necessitats.

D’altra banda crec que s’ha de ser exigents amb les situacions formatives: hem demanar que siguin engrescadores, creatives i afavoreixin l’intercanvi. Els formadors i formadores hem d’esdevenir facilitadors i facilitadores. Hem de fer que passin coses a les situacions formatives. Combinar a la perfecció l’aportació d’informació amb situacions reflexives. En un món on la informació ja no és patrimoni de ningú sinó que “està” i és accessible, les formacions s’han de convertir en espais que afavoreixin l’autocreixement i proporcionin eines als individus per buscar, destriar, experimentar, provar, descobrir, intercanviar… (tornem a parlar de competències!). És un procés que, cada vegada més, hauria de ser personal i a mida. Afirmo, és un projecte personal.

Quina formació necessito? És una pregunta que hauria de sorgir com he dit, des del coneixement del projecte, de les meves habilitats i potencialitats per tal de trobar la resposta… o potser per tal de transformar la pregunta: què necessito a nivell personal i a nivell tècnic per ser part activa d’aquest projecte? On i com trobar aquestes eines configurarà la formació que necessito.

Per acabar (o per començar, potser) diria que cal pensar que moltes vegades aquesta formació no depèn únicament d’un format estàndard (formador/a + grup de formació) sinó d’altres accions (les hem anomenat “situacions formatives”, recordeu) com intercanvis, reflexions conjuntes, vivències… No importa la forma, ni moltes vegades el final, importa el procés. Ah! Ni importa el diploma… la formació s’evidencia de forma qualitativa i no quantitativa.