Autor: Eloi Sendrós, membre de l’Equip General del Sector Penedès-Garraf (@EloiDYou)

S’estila al territori, des de ja fa un temps, la implementació -per no dir imposició- d’un còdex d’allò metropolità, urbà i vilatà per excel·lència: el carrer. I dic carrer per no caure en la seductora i bucòlica idea de l’espai públic: no cal treballar des de la filosofia de la sospita per a donar-se compte de què, parafrasejant a Orwell, hi ha persones més públiques que d’altres. Sí, i tant. “Back to the roots, back to the future” resa l’expressió; i és que ens enfrontem de nou a la Ley de Vagos y Maleantes, però aquesta vegada sota l’estela discursiva del civisme. Ja ho diuen, que les segones parts mai han estat bones, i aquesta planteja un escenari i un guió especialment urticari pels esplais. Ara veiem perquè.

Abans de continuar, però, és oportú presentar un fragment sobre la obra de Nietzsche, que ens serà especialment útil en el que segueix de text:

“Más que ser el filósofo de la voluntad de poder, es el filósofo del mal, o dicho de otro modo, del odio al bien. Su odio del bien está justificado por él como la condición misma de la libertad. Es decir, lo que está proponiendo es el mal como objeto de una refinada búsqueda moral: y es que el mal es lo contrario de la coerción -la cual, en principio, se ejerce con vistas a un bien” (Bataille, G. 1979: 17 )

El bé i el mal son conceptes necessàriament dicotòmics, essències cada un d’ells: quan s’és bé, no es pot ser mal. Una de les virtuts de la filosofia nietzscheana a la que ens apropa Bataille amb aquest comentari és la realització d’una apologia del mal com allò que s’oposa al bé; el bé entès com allò en essència repressor en tant que traça els paràmetres del que és moralment correcte i incorrecte. El bé és allò que impera com a norma o s’intenta imposar com a tal, allò que es projecta a sí mateix com a correcte i es justifica com a tal perquè està legitimat per fer-ho (ojo!). La crítica de Nietzsche avança punyent cap a criticar allò entès com a bé i com a bo; assenyala allò repressor en els discursos normatius que es presenten com a bons i s’ubica, com assenyala Baitalle, en un mal que s’entén com allò indiscutiblement necessari per alliberar-se de les cultures de control impregnades d’una epistemologia del bé; un mal entès com una reacció antagonista.

Així doncs, i mirant de fer aterrar aquesta filosofia de la moral, el civisme es presenta com una pràctica i discurs polític, ideològic i sobretot moral; un discurs del bé (públic, guiño), polaritzador i ordenador, en tant que obliga als subjectes -sota amenaça de sanció- a posicionar-se com a cívics o incívics (entre el bé i el mal en termes nietzscheans). En aquest sentit, doncs, l’Esplai no pot ser més que excés; no pot ser més que incívic en la seva pràctica quotidiana. Aquesta, alhora, no és tant sols pedagògica i, pels mes agosarats i agosarades, política; sinó que és també una pràctica educativa amb un alt contingut moral (“què diu!”) en tant que es posiciona pràcticament, en la seva pràctica, en contra d’aquests discursos normatius i moralitzadors, posant en qüestió la (no tant) recent evangelització del carrer. I és que en última instància, malgrat ens treguin els locals o violències similars, la nostra tasca seguirà realitzant-se. I es realitzarà al carrer. I és en aquest punt on cal adonar-nos-en (si és que no ho havíem fet abans) de la inevitabilitat del carrer respecte la nostra tasca educativa i, des del meu punt de vista, la necessitat de cuidar-lo. Quina millor manera de tindre’n cura, doncs, que essent excés; essent, a ulls del civisme, malvats i incíviques en la nostra apropiació de l’espai urbà.

Donada la contingència del civisme, és imprescindible comprendre la importància de l’espai per a la nostra tasca educativa. Els espais son realitats complexes, amb dimensions com ara la social i la simbòlica, superposades a la física i en relació a la mateixa. Els espais comuniquen i eduquen per si mateixos; és a dir, indiquen com s’han de comportar els individus (per exemple, feu l’exercici d’analitzar quin espai es concedeix al professorat i l’alumnat en una aula i quina és la disposició del mateix. Què transmet? Què ens indica? Com ens ordena?). Això, doncs, ens porta conseqüentment al següent postulat: els espais son una construcció social, en tant que estan sotmesos a diferents interpretacions i (re)lectures i, per tant, a diferents presències i ocupacions dels mateixos per part de diferents persones. Tal i com diu Fraile (1990) els espais urbans són dissenyats, entre d’altres motius, “para actuar sobre los individuos con la intención de inducir en ellos comportamientos o tesituras que responden a necesidades de un proyecto social más amplio” (com el capitalisme, per exemple) i les ordenances de civisme precisament el que tracten és de delinear definicions i usos oficials dels diferents espais i equipaments urbans, en un clar exercici de dominació; presentant-se el civisme com un discurs fiscalitzador de l’espai.

Ara bé, si quelcom ens caracteritza com a moviment és la ‘nostra impermeabilitat’ a la ‘moral derrotista’: a nosaltres que som monis, optimistes il·lustrats, què coi ens ha d’aturar una ordenança de civisme? Hi ha dos personatges molt peculiars de l’escola francesa, en Foucault i en Bourdieu, que més enllà d’escriure com si d’un enigma es tractés, coincideixen en una posició prou interessant: si bé el poder ens constreny i sotmet, també habilita i obre un camp de possibilitats, de manera que ha de ser pensat en clau estratègica i tàctica (política, vaja). És d’aquesta manera que veig convenient llegir l’espai en relació a la nostra pràctica educativa: en tant que l’espai és una construcció social, que comunica i educa, significa que és transformador i alhora transformable; és a dir, està obert a ser transformat i, per tant, a ser utilitzat com un dispositiu i una eina pedagògica en mans de monis. Quan eduquem, sempre ho fem en un espai. Educant a l’Esplai, eduquem l’espai.

Algú dirà “quasi que em quedo amb el Nietzsche del principi. Què dius ara, d’educar l’Espai?!”. Bé, així sembla ser. L’acció pedagògica i l’acció educativa son pràctiques transformadores; exerceixen certa violència simbòlica sobre els individus receptors de l’ensenyança amb l’objectiu d’induir-hi certs comportaments. De la mateixa manera que aquesta acció incideix sobre subjectes, també incideix sobre els espais. De fet, a l’esplai tenim una gran capacitat per subvertir les lògiques i significats oficials i naturalitzats immanents als espais i als objectes: on i com seiem quan estem al carrer, quin ús fem del mobiliari urbà (les escales com a banc, i els bancs com a amagatalls), com ens movem pels espais i, finalment, com els utilitzem (per exemple, aconseguint que una plaça o una rambla es converteixin en un camp de batalla o el circuit d’una gimcana, més enllà d’un espai de pas, que és pel que estan dissenyats).

Així, aquestes reflexions ens obren la porta a preguntes com les següents: Com podem jugar en i amb l’espai? Què ens ofereix? Com podem (de)construir-lo i capgirar-lo? I això em porta a introduir, tornant a les ordenances, les següents consideracions: Com podem protegir-nos de la violència discursiva del civisme, real en les seves conseqüències (multes, per exemple)? Disposem, a l’esplai, a esplac, de mecanismes per generar contra-violències i contra-ofensives que ens permetin respondre a aquests marcs regulatius? Com podem evitar la conquesta i el pillatge del carrer (recordem, aquell espai al que en última instància anirem a parar)?

Per altra banda, no ens fem trampes. A la pregunta de “en quins espais fem esplai”, hem de contestar “en aquells que ens convenen”; cal admetre que fem un ús selectiu de l’espai. I és que fer esplai a La Plaça o El Barri, espais homòlegs al perfil genèric del/la moni ens és molt còmode; en tant que ens reafirma com a tal. Però no ens és tant còmode fer-ho en aquell barri o plaça més perifèrica, estranya, marginal o perillosa (¡ay!). En aquells espais més descontrolats poden arribar a violentar- nos. Realitzar un dissabte d’esplai en aquests espais pot ser, crec, un primer exercici prou interessant per començar a pensar pràcticament l’espai a l’esplai entre mols altres aspectes. Detecto la necessitat de tindre omnipresent l’espai com a dimensió educativa en tot allò que fem com a monis i, deixeu- me posar metafòric, la necessitat d’estimar l’espai que travessem i ens travessa, d’acariciar l’espais per tal de detectar-ne les arrugues, cicatrius i escletxes en les quals podem incidir.

El civisme contractual és un discurs i una pràctica prou violenta per assimilar-lo a l’expressió ‘terrorisme d’estat’. És un discurs que es dirigeix cap a la homogeneització de la població resident sota la seva jurisprudència, amb dinàmiques com la intolerància selectiva que porten a “definir grups humans a partir del seu nivell de risc i la perillositat potencial que representen per l’ordre social’ (Fernández, M. 2010). És un discurs que opera estigmatitzant i criminalitzant aquell conjunt d’individus dissonants amb el projecte de ciutat que es pretén construir; com ara la persona en situació de pobresa extrema que demana almoina, realitza la venta ambulant pel carrer o remena els contenidors per obtenir-ne aliment o roba (valgui la paradoxa, que a sobre se’ls multi!), entre d’altres tipus d’individus i conductes que reben l’etiqueta d’incivic; categoria que permet ‘sotmetre, neutralitzar i apartar de certs espais públics a certs grups de persones’ que viuen al i del carrer. És prou greu, considero, com per posar-lo al mateix nivell del gènere, per fer-nos-en una idea: reprenent a Foucault, el discurs del civisme s’ha de comprendre com una forma de (bio)poder, poder que travessa els subjectes fins al punt d’arribar a configurant-ne les disposicions, voluntats i les categories de percepció.

I això és el que crec que com a Esplais hem de i podem evitar: convertir-nos en analfabetes d’allò urbà, habitants d’una ciutat de plàstic i d’uns carrers restringits.

Fotografia: Jordi Sanchez Teruel (publicada sota llicència Creative Commons amb alguns drets reservats)