Autor: Joffre Villanueva (perspectivalaica.wordpress.com)

Observo a los niños abajo en el patio, como si fueran criaturas de fábula. Los verdugos niños de Münster están lejos, pequeños monstruos de Beuckelssen, los inquisidores infantiles que llevaban la muerte en los dedos.

Primer de tot, el que normalment es fa al final: recomanar un llibre. En aquest cas, de títol ben curt, una sola lletra, la Q, de Luther Blissett. D’aquí en surt el fragment que encapçala l’article.

Som en el context de la Reforma protestant iniciada per Luter contra l’autoritat del Papa. Un desafiament frontal a l’ordre teològic i religiós que va obrir la porta nous desafiaments a tants d’altres ordres, com el polític i l’econòmic. Europa s’agitava i el futur era incert, però Luter aviat va pactar amb els prínceps alemanys. Per fer un acudit fàcil, diguem que va aturar una Revolució i la va convertir en una Reforma. Òbviament això no va fer desaparèixer els revolucionaris, i successives onades contestatàries alteraven el panorama. Amb interpretacions bíbliques més o menys extravagants, amb major o menor dimensió política, amb profetes més o menys delirants, amb més suport social o amb menys, més exitoses o més fracassades.

Sens dubte, una de les revoltes més radicals de totes va ser la dels anabaptistes a la ciutat de Münster. Allò va ser un intent de capgirar-ho tot. El món estava maleït, el final dels dies s’acostava, però hi havia una última oportunitat: aixecar una Nova Jerusalem i construir el Regne de Déu a la terra. Liderats pel profeta Jan Matthys, l’any 1534 els anabaptistes van prendre el control de Münster, van abolir la propietat privada i es van enfrontar als burgesos i al bisbe catòlic, que va optar per assetjar la ciutat. Aleshores Matthys va fer el que correspon a un profeta com cal, va sortir de la ciutat per convertir les tropes atacants amb el do de la paraula… i va acabar decapitat. El seu lloc va ser ocupat per Jan de Leiden, un personatge carismàtic i al·lucinat que va instaurar la poligàmia (masculina, òbviament) i va iniciar una època de terror que va acabar l’any següent quan les tropes del bisbe van entrar a la ciutat i van posar fi a la Jerusalem Celestial. Leiden i els seus col·laboradors van ser esquarterats i les seves restes van ser exposades 50 anys en unes gàbies que encara ara pengen de l’església de San Lambert de Münster.

I els nens?

Bé, resulta que els anabaptistes consideraven que només es podia batejar als adults. Això vol dir a persones conscients i capaces d’entendre el perquè de tot plegat. I això excloïa els infants. Perquè en aquest esquema, els infants representaven la puresa. Si el món era pecaminós, en la mesura que ells hi portaven poc temps, estaven més aprop de la divinitat. A major edat, major brutícia espiritual acumulada i major transcendència del baptisme adult. I d’aquí que Jan de Leiden nomenés uns infants com a jutges. Què maco, no? Què esplaiero, fins i tot. Innocència, puresa, infància… justícia. Justícia infantil!

Bé, el resultat és el paràgraf que hi ha al principi de l’article. Desproveïts de tota noció de compassió, sense cap sentit de la proporció ni de la mesura, els petits jutges de Münster van acabar nodrint el fanatisme religiós del terror més implacable.

I és que això d’idealitzar els infants, és un mal que no ve d’ara. Pensar que són fets d’una substància diferent, especial, i que el contacte amb ells ens purifica, és tan vell com l’anar a peu. De fet, és el fonament de festes com les que celebrem a l’hivern, quan la natura mor i els nens fan de mitjancers amb el més enllà. Ells són més vius que nosaltres i ens ajudaran a fer renéixer la natura si els fem ofrenes. Per això els fem regals mentre preservem la seva innocència amb mentides de troncs que caguen turrons, reis màgics, senyors panxuts amb barba blanca que condueixen trineus… Però no ens desviem del tema: la justícia infantil. Té algun sentit?

Si els infants són taaaan perfectes, taaaan bons, taaaan savis, i taaaaan purs, com s’entén que els eduquem? Podríem deixar el nostre destí a les seves mans i ja ens diran ells què hem de fer, no? Perquè no ho fem? Doncs perquè en realitat ni són perfectes, ni bons, ni savis, ni purs, ni res d’això. Ei, això tampoc vol dir que siguin uns monstres!

Però les nocions de perfecció, bondat, saviesa o puresa, com les nocions de llibertat, igualtat o justícia, són pròpies dels adults. Per tant, a priori alienes als infants. S’adquireixen amb els anys, amb la vida, amb l’educació. S’adquireixen a l’esplai, que és una escola de vida. Si a participar se n’aprèn participant, a prendre decisions se n’aprèn… prenent decisions. De manera que no és la ignorància el que ens fa millors, al contrari: és el coneixement adquirit amb l’experiència. Perquè si la conclusió és que la ignorància és una font de bondat, tanquem les escoles i els esplais! Fem com a Münster i nomenem jutges de vuit anys.

Dit això, hauríem de vigilar de no cometre l’error simètric, que seria allunyar als infants de la participació i de les decisions, és a dir, del poder. Per entendre’ns, són molt més intel·ligents (i eficaços) els esplais que els anabaptistes. És més intel·ligent (i eficaç) considerar els infants com a subjectes de drets singulars, treballar per ajudar-los a pensar per si mateixos i comprometre’ns amb el desenvolupament del seu dret a la participació, que observar el món i la vida com una font de pecat i brutícia, idealitzar els més menuts, i posar les nostres vides a les seves mans perquè no confiem en les nostres.

L’educació en la participació és fonamental si aspirem a una vida plena i sense sotmetiments, de caire moral, polític, o econòmic. Però l’aprenentatge de la llibertat és gradual, perquè és un aprenentatge dels límits a la voluntat. O de la voluntat i els seus límits, si es vol. En tot cas, la gran aportació dels esplais és educar en la llibertat de pensament i donar eines per exercir-la sense idealismes de quatre xavos. Però pretendre aixecar un món regit per una lògica infantil és estúpid. Per començar, perquè no existeix una lògica infantil. Però sobretot, perquè podem acabar prenent mal.