Autor: Fermín Rodríguez Venegas, departament de pedagogia de l’Escola Lliure el Sol

“Treballar la participació…”; “Fomentar la participació de/a…”; “Potenciar la participació…”. Fa temps que aquests objectius formen part de les nostres programacions i intervencions. Tant que potser s’han mimetitzat amb el paisatge abrupte dels infinitius objectivals: paraules que projecten les nostres accions cap a l’infinit, com si no volguessin cap concreció. Calen concrecions per avançar i cal deixar de fer el que no funciona. El temps ens ha demostrat que fent el que fèiem fins ara no hem avançat gaire en l’àmbit de la participació.
Participar (acció) comporta posar en marxa i en joc una sèrie valors, actituds, comportaments i accions que facin que la participació (fet) esdevingui un comportament interioritzat. No tenim cap dubte sobre aquest mecanisme per altres accions que volem convertir en hàbits: ensenyem les seves rutines, les practiquem i les incorporem a la vida quotidiana. De la mateixa manera, participar (acció), a més de potenciar-se, fomentar-se i treballar-se, cal que s’ensenyi o, millor dit, cal que s’aprengui, de forma que la participació (fet) esdevingui natural, lliure, necessària, útil, gratificant, resolutiva…

L’afirmació “a participar s’aprèn participant” és ben real i certa. Però, a parer meu, cal matisar-la per aprofitar la seva potència: a participar s’aprèn. Punt. I com tot aquell aprenentatge que volem que perduri i que formi part del repertori dels nostres comportaments, calen dues coses molt importants: que sigui significatiu i vivencial. Això implica necessàriament que ha de servir per resoldre qüestions (útil) i que cal fer-lo des de l’acció. I sí, efectivament, s’aprèn participant. Llavors, per què aquesta volta per arribar al mateix lloc? Perquè crec especialment important visualitzar que l’escenari de pràctica és imprescindible però inútil si no s’interioritzen els rudiments necessaris per a la pràctica: una cosa i altra són imprescindibles i mútuament influents.

No es participa per imperatiu, per “ordeno i mano” . “Participa!” . Als infants no els tirem a l’aigua i els diem: “neda!” cal primer treballar rutines, moviments i actituds que li permetin moure’s en l’aigua, mantenir-se flotant, encara que sigui de forma maldestra, per després anar millorant i perfeccionant l’estil. Però, sense fer-ho a l’aigua, no tindria sentit cap dels aprenentatges.

Una mirada cap a les persones que participen, que són participatives, ens pot portar a veure que, de ben segur, comparteixen una sèrie d’elements del comportament que els defineixen. Tenen competències i habilitats que els faciliten i afavoreixen participar: parlar en públic, expressar idees, argumentar, respectar a l’altre, sentiment de pertinença, proactivitat, empatia… Són algunes de les habilitats per a la participació. Els nostres centres són escoles de ciutadania on aprendre i practicar aquestes habilitats. Han de formar part del nostre treball vivencial per tal de configurar escenaris on participar sigui la conseqüència lògica del que s’aprèn. Per això, també és molt important les experiències reals de participació protagonista, on l’infant i l’adolescent estiguin realment implicats (no que siguin únicament consultats). Si volem que siguin protagonistes els hem de cedir protagonisme afavorint l’autonomia i deixant de ser paternalistes: cedir el nostre protagonisme pel bé del protagonisme de l’altre (estem disposats a fer-ho?). Els educadors i educadores sabem que això només s’aconsegueix donant eines a les persones, les habilitats necessàries i els escenaris on posar-les en pràctica. Començant pels grups més petits, hem de treballar les habilitats socio-emocionals bàsiques i dissenyar escenaris de participació on hi hagi consciència de participar per part dels infants. Als monitors i monitores ens correspon el valuós paper de fer valdre la participació dels infants com a fet i com a dret, dotant-la de sentit i d’utilitat i evitant que sigui només una aparença o una fotografia per a les memòries.