Autora: Itziar Pérez, monitora de l’esplai Xangó / Blog: limoisenegal.blogspot.com

“Getting out, getting skilled” és un projecte d’un any de durada que engloba a 24 persones voluntàries provinents de diferents organitzacions federades a la IFM-SEI, entre les quals està Esplais Catalans. I d’entre aquestes 24 voluntàries ens trobem el Fred i jo mateixa, la Itziar. En Fred és un noi anglès voluntari a Woodcraft Folk, una entitat amb la qual Esplac hi ha col·laborat vàries vegades. I jo sóc d’aquí, de la casa.

És per aquest projecte que en Fred i jo vam aterrar fa tres setmanes a un nou món (la resta de voluntàries ronden per d’altres). Doncs bé, hem creuat unes poques fronteres però el xoc cultural és tal que sens presenta com un nou planeta. Som a Diamaguene, província de Dakar, Senegal, Àfrica.

Senegal és ple de colors, de rialles, de generositat, de música, de danses, de caos i de tranquil·litat. Senegal és un xoc. Però és un xoc positiu, enriquidor, que fa ballar tots aquells conceptes que donava per suposats i que em planteja mil qüestions a les que trigaré molt a donar resposta (si és que algun dia li trobo el sentit!). Crec que fins fa pocs dies he viscut en un estat de sorpresa constant i ara, crec que per fi, m’estic acostumant a no donar res per sabut.

Diamaguene és un suburbi de carrers sense asfaltar, plens de brossa i mig inundats (estem al final de l’època de pluges). Les cases són baixes i estan força deteriorades. Les botigues són petites i les mil una mosques són les úniques que traspassen la reixa protectora. Les carreteres nacionals que envolten el barri són circulades per conductors (que no conductores) sense por a la mort i travessades per vianants sords als clàxons. Els taxis no tenen preu, i sovint no són taxis. Els autobusos no paren, t’hi puges en marxa si resolts l’enigma d’on es dirigeixen.

Però Diamaguene és ple de criatures que juguen i criden i corren i riuen i somriuen. És ple de gent que fa vida al carrer, que et regateja, que et saluda, que carrega farcells al cap, que et pregunta, que salta de sac en sac per no tocar l’aigua podrida, que no porta rellotge, que resa cinc cops al dia direcció a La Meca, que et parla en wòlof tant si l’entens com si no, que et convida i que et somriu.

Diamaguene, és un caos. Dakar ho és molt més. El més complicat de tot és entendre que hi ha caos perquè no hi ha estrès. El temps africà no té pressa ni tampoc hores, hi ha matins, tardes i nits, però sobretot hi ha pròxims dies i pròximes setmanes.

En aquesta mateixa línia de “no ens estressèssim” hi trobem Action Enfance. És l’organització que ens acull, la qual forma part de la IFM-SEI i és la segona vegada que rep a algú d’Esplac (la Mireia de l’esplai La Tribu va ser-hi amb el projecte Volunteering Against the Poverty). Fa tres setmanes que hem arribat i tan sols hem fet una reunió i un seminari. El curs encara no s’ha iniciat i probablement es retardarà encara més. El ritme africà marca la nostra agenda que no s’acostuma a estar en blanc, però que esperem que s’ompli en breu.

Action Enfance té com a objectiu promoure i protegir la infància. El finançament és purament autogestionat i escàs i en alguna ocasió ha hagut de comptar amb les diners de la pròpia butxaca d’alguna membre. És una organització força petita (si la comparem amb Esplac) de la qual hem pogut conèixer a molts dels membres i, evidentment, els hem bombardejat a preguntes. Tot i així, ara per ara, no m’atreveixo a descriure les activitats que realitzen, caldrà esperar a viure-les personalment un cop comencin.

Tant mateix, no tot són flors i violes. En termes generals la perspectiva de gènere és inexistent: aquí no hi ha homosexuals i la paraula “feminista” ni els hi sona. Anomenar “teoria queer” seria com cometre un atemptat moral. En relació a la infància hi preval el lema “amb una òstia a temps tot es cura”, i sovint no és només una. Ser toubab (que significa persona blanca en wòlof) és ser ric i súper guai, una persona a qui admirar, tot disfressat d’un racisme positiu que les grans potències mundials s’han encarregat d’establir.

En fi, un altra realitat al món que totes coneixem però que quan la vius no deixa de sorprendre’t i d’indignar-te.

No tinc absolutament cap idea de què em depara aquest EVS, és com si aquest any se’m planteges com un llibre en blanc que he d’anar omplint poc a poc, sense cap expectativa ni coneixement de futur. És aterrador i excitant, mai he viscut així. L’únic que sé és que serà un any del que aprendré molt, no tinc opció.

I ara us vull animar! Totes vosaltres teniu aquestes oportunitats que entre totes hem creat enfortint els esplais i col·laborant amb altres organitzacions d’arreu: aprofiteu-les! Apunteu-vos als trainings, seminaris, intercanvis juvenils, EVS, a la comissió internacional, etc., etc., etc.! Ho teniu a tocar de mà i, no fotem, està subvencionat! Doneu sentit a tot allò que hem creat o, si més no, doneu sentit a allò que estem donant suport amb els nostres esplais! Participeu-hi!

Visca l’internacionalisme!