Autor: Dani Costa, monitor de l’esplai La Fera

El món de l’educació és complex. Un primer factor d’aquesta complexitat és la presa de conciència dels principis ideològics que modelen la nostra tasca educativa, que marquen la ruta cap a un horitzó llunyà, allà on volem arribar, i allò que volem aconseguir. Un segon factor és la pròpia praxis educativa. Com fem aterrar les nostres idees dins la pràctica quotidiana amb els infants i joves? Sembla que la qüestió recau en com plasmem les intencions ideològiques dins la quotidianitat de l’esplai; en les relacions entre els agents educatius, infants, famílies i entorn; en les activitats i les rutines; o en aquelles accions que, amb paciència i enginy, acaben convertint-se en un aprenentatge significatiu pel creixement de qualsevol persona.

Reconeixo que no tinc cap resposta clara, però l’experiència m’ajuda a concebre 9 estratègies i consells pràctics que el monitor/a no hauria de defugir quan es troba davant del seu educand. De ben segur que n’hi haurà molts més i que uns seran aplicables més que altres segons la realitat, el context o la situació de cada infant. És la màgia d’educar, que no existeixen receptes mèdiques, sinó remeis “caseros” que tendeixen a ser útils, però mai definitius o inqüestionables. Bé, aquí va el llistat de consells, sempre des de la pròpia experiència i subjectivitat, com ha de ser.

1. Tenir coherència entre el que diem, el que pensem i el com actuem. No oblidem que som referents educatius!
2. Cooperar entre educadors i altres agents. No eduquem sols, junts tenim més recursos. Si la finalitat és donar eines que guïin l’infant en el seu desenvolupament integral, cal establir relació amb tots els agents que comparteixen part del seu temps i així traçar un estil educatiu compartit, amb diversitat d’estratègies, però objectius comuns.
3. El principi de paidocentrisme. L’infant i el grup és el centre del fet educatiu. Entenem doncs, que tot acte educatiu s’ha d’adequar als seus interessos i necessitats (reals). Només l’infant pot esdevenir l’autèntic protagonista del seu propi procés d’aprenentatge i esdevé tasca del monitor/a, entendre que els nens i nenes no han d’educar-se segons les necessitats del món adult.
4. La mirada educativa. Tot pot ser educatiu si ens posem les ulleres adequades. Sovint només cal una intencionalitat, un objectiu o una meta. A partir d’aquí, fem volar la imaginació i creativitat que ens caracteritza per convertir l’impossible en noves possibilitats pedagògiques.
5. Formar-se per educar. A aquestes alçades segur que tots i totes tenim clar que la formació permenent és clau per a la millora i desenvolupament de la nostra tasca. Formeu-vos i sereu lliures! Us sona?
6. Reflexionar sobre la pròpia pràctica. La pròpia reflexió sovint esdevé una font d’aprenentatge més potent que la teoria ja existent. On hem fallat? Què podriem haver fet millor? Quines decisions són encertades en la nostra pràctica educativa? Quines barreres tenim i quins reptes hem de treballar? Hi pensem?
7. La motivació ens porta a participar. Per motivar, cal estar motivat! Si volem que els infants i joves participin hem de ser els primers en fer-ho!
8. La paciència i la constància en el procés educatiu. Vivim en la societat de la immediatesa i del “tot de seguida”. Cal parar-nos a reflexionar, entendre que educar no enten d’immediateses i que el temps és un valor intrínsec en el creixement de qualsevol persona. Deixem-lo aflorar i seguir el seu curs natural. En paraules de Meirieu: “No…no de seguida! No immediatament… Pren-te temps per reflexionar. L’educador s’ha d’esforçar a fer escapar el nen i l’adolescent de la tirania del present”.
9. El bon humor i una visió positiva. El somriure i un caràcter positiu facilita la tasca educativa, tant per l’infant com pel monitor/a. Enforteix els vincles entre uns i altres i ajuda afrontar els reptes més complexos, transformant-los en oportunitats ambicioses.

En definitiva, nou consells pràctics per enfortir la competència dels monitors i monitores, que poden ser més o menys útils, depenent de l’educador/a i el seu estil. Però que en tot cas no dificulten, si no més aviat ajuden a complementar l’acció educativa. A partir d’aquí, només em queda fer una crida a tots/es els educadors/es que amb la vostra experiència heu trobat ingredients prou comestibles i sans per digerir amb més fervor, la complexitat del fet educatiu.