11-juny-2019

Autora: Júlia Miquel Mancebo

---

 MAI MÉS; FINS A PUNT I A PART

Obro la finestra i surto al balcó. A fora ja és fosc. Els fanals il·luminen els cotxes aparcats al carrer. Tot és silenci. Les fulles dels arbres es mouen silenciosament, giravoltant-me tendrament els cabells. Miro el cel i busco aquella estrella, la nostra estrella. Cada cop brilla amb menys intensitat. I un cop de vent em porta tots els records guardats dins meu. Records que havia mantingut tancats, perquè són records dolorosos, records que s’han convertit en simple fum. Tu ja no hi ets, vas marxar, deixant-me sola en aquest estrany món. Intento no recordar aquell dia, oblidar amb totes les meves forces, però sempre amb un fracàs resultat. Però avui he decidit fer un pas endavant, diuen que com abans ho fas és millor. Entro a casa arrossegant les sabatilles, aquelles que tu em vas regalar. Agafo un paper i un bolígraf, i de tornada cap al balcó, el primer encenedor que trobo; color marró, com els teus ulls que amb tantes ànsies enyoro. Surto al balcó i m’assec a la cadira. Miro el full en blanc, però no sé per on començar. Em submergeixo en els pensaments i apareixem tu i jo, enmig de la muntanya, contemplant allò que la natura ens ha ofert i que nosaltres tan desagraïdament destruïm. Però els pensaments enfilen un altre camí, fins a arribar a aquell dia, aquell que a tants malsons a donat vida. Apareixes tu, tirat pel terra de la carretera, amb el casc a deu metres del teu immòbil cos. No entenc res, o és el meu cervell el que no ho vol entendre? Estàs cobert de sang i la gent no para de cridar. Només els vull demanar que callin, però no trobo forces per enlloc. Sento una mà freda tocant-me el braç i una veu que m’intenta calmar. Per què? Si no estic cridant. Però jo vull saber què està passant, per què ningú m’ho explica? Només sento l’escalfor de l’asfalt cremant-me. Tot es torna negre i només sento veus horroritzades. Vull agafar-te la mà, però no hi arribo. Necessito fer-te un petó, però no em puc moure. Tanco els ulls i del meu interior sorgeix un crit amarg. Acabo d’entendre el que ha passat. Veig aquell camió girant a tota velocitat i sento un fort cop a la cama dreta i, de sobte, sento l’escalfor de l’asfalt sota el meu cos estès. Quan entenc el que ha passat una llàgrima interior se m’escapa. Recordo la teva posició, tirat per terra, no em dius res, no em mires, no et mous… i després de la segona llàgrima tot es torna fosc. Però ara és més fàcil, ja no em fa mal res, no vull viure sense tu, t’ho vaig dir, i tu em vas prometre que sempre estaríem junts, m’ho vas prometre. Sento com una veu em demana que torni. No sé qui és. Però jo no vull un món on tu no hi ets. De cop, tot em comença a fer mal i vull cridar, però no puc. Intento obrir els ulls i quan ho aconsegueixo em trobo amb tota la meva família, les peces claus de la meva vida, totes menys tu. Et busco per l’habitació, però no et trobo. Aleshores me n’adono: no ha estat un somni, t’he perdut, i una llàgrima se m’escapa galta a baix.

El sol està començant a treure el cap i encara no he aconseguit escriure ni una sola paraula. Necessito fer-ho, necessito plorar-te, però encara no em crec que ja no et tornaré a tenir entre els meus braços, que no tornaré a notar els teus llavis, que no tornaré a escoltar la teva veu… Agafo el bolígraf i deixo brotar les paraules com flors a la primavera, deixo anar tots els sentiments i angoixes guardades dins meu. Agafo l’encenedor i cremo la punta del paper. Veig com aquest es va consumint i en el seu lloc deixa un rastre de cendra. Aquesta vola pel cel. Només espero que el missatge t’arribi. Penso i em veig reflectida en el paper que s’està cremant, consumint. Ell era la meva vida i ara la meva vida se n’ha anat. M’eixugo una llàgrima traïdora, no vull plorar. No es mereix veure’m així, ell voldria que jo fos feliç, però és difícil si no és amb ell al meu costat. Entro a casa i tanco la finestra. M’estiro al llit i tanco els ulls. Un silenci espantós envaeix la casa, una única respiració. Em vas prometre que sempre estaries al meu costat i ara em sento sola. I em submergeixo en un somni profund però dolorós. Mai més et tornaré a sentir, mai més, dues paraules que juntes signifiquen una eternitat, fins al final de les nostres vides.

I un dia com qualsevol altre, mentre passava per davant del mirall, m’hi vaig aturar. Em vaig mirar de dalt a baix. El pijama blau, el cabell com sempre recollit en una trena llarga, les lleganyes encara posades… I aleshores vaig somriure, vaig somriure a aquella imatge que es reflectia de mi, però no era jo, havia canviat. La seva absència i la meva obsessió m’havia canviat. Des de quan no havia somrigut si no era amb ell o pensant en ell? Des de quan m’havia convertit en una imatge congelada que no avançava juntament amb les hores que passaven? I d’aquesta manera em vaig adonar que era el moment d’oblidar-lo, d’agafar les cordes per guiar la meva pròpia vida, jo i només jo. Que la seva pèrdua no m’havia de fer desaparèixer i perdrem, sinó que m’havia de trobar i començar a lluitar. I retornant-me el somriure a mi mateixa vaig recordar aquella frase que un dia vaig llegir “M’ofegava sola i m’ofegava acompanyada. Fins que vaig adonar-me que no necessitava salvavides per nedar”.

 

1016AG