29-juny-2017

Escrit per Roger Puig Lucas, soci d’Esplac i exmonitor de l’esplai SCV Clot (Barcelona)

Queden pocs dies perquè comencin els campaments i colònies, i crec que vaig tard perquè segur que els equips ho tenen tot ben preparat i enllestit. I tremolo…

A part que a ningú li importa que jo tremoli, utilitzo aquest recurs per expressar allò que totes i tots sabem que passarà. Probablement un any més els monitors i monitores d’esplai ens empolainarem l’ego amb aquest miratge anomenat esplai i negarem les possibilitats que tenim davant nostre per poder restar tranquils amb la nostra consciència.
Ja fa 9 anys que faig campaments i colònies. De primavera, estiu, al meu esplai i en altres… inclús treballant en empreses. I ja fa temps que penso en “Quin sentit té això que fem?“.
Ho sento, ara no començaré un article irònic per acabar dient que som la ostia. Tenim un problema, potser no totes, potser molt poques, però no m’ho sembla. Tenim un problema de risc i d’ego.

El joc és, a priori, la pedra angular del nostre model. “Aprenem jugant” és el que ens diem, però amb l’observació que he fet durant temps del nostre model me n’adono a l’ocàs de la meva etapa activa dins l’esplai que el joc no és res més que la píndola amb la qual generalment moralitzem i adoctrinem els infants enganyats per un fals supòsit de que si eduquem els nens del futur, el futur serà diferent. La mentida més gran que mai ens hem arribat a creure!
L’educació és poderosa? Si, molt. L’educació dels infants farà que el demà sigui millor? En absolut. Desenganyem-nos. Per molts jocs anticapitalistes, feministes, antiracistes, sobre medi ambient que fem… El futur no és nostre, ni seu. Som profundament ingenus. Ni l’educació franquista va aconseguir un futur franquista, ni l’educació comunista, ni l’educació anarquista han aconseguit que el futur esdevingui com es volia. I es que ens espanta tant el món i com pot arribar a ser que preferim tancar-nos en una fantasia histèrica pensant que fent rotllanes i saltant els 3 foulards el món de demà serà millor per nosaltres. Com em va dir una mestra un dia, “l’educador no està convocat a conquerir el palau d’hivern“. Lo nostre no és la revolució, no hem vingut a canviar el món, ni en tenim pas cap dret.

Primer supòsit: L’educació no ho pot tot. Si volem ser educadors, prenguem-nos aquest espai amb escepticisme, humilitat i una certa dosis de nihilisme. Quina és la nostra funció? Ni idea. Però més enllà de fer pensar… no se m’acut res més. Ni mostrar vies alternatives, ni polititzar, ni intentar generar partisans de cap causa. Fer pensar, potser sí. Al final que cadascú faci el que vulgui, puix que així serà.
Perquè, aleshores, malgastar tanta energia en encaixonar infants dintre els nostres paradigmes polítics a través del joc? Si al final el joc és un simple mitjà perquè arribin a aquella conclusió que teníem preparada.
Matem el joc d’una vegada, acabem amb les lobotomies lúdiques, les de contingut polític i les que no també. Proposo en primera instància matar-lo lingüísticament, canviem el nom pel verb.

Segon supòsit: El verb és l’acció. Ens predisposa al fer, a l’estar, al ser. Sembla una tonteria però eliminar del nostre cap el concepte “joc” no és eliminar el concepte “jugar”. Eliminant la categoria joc, de passada ens carreguem les normes, els objectius, les puntuacions, i sobretot ens carreguem el maleït espai horari de campaments de “l’activitat”.
Parlem sovint de llibertat i alliberament i el principal mecanisme que utilitzem per “alliberar” infants és controlar el seu propi temps. Decidir quin és l’espai per passar-ho bé i quin no. Nosaltres mateixos no ens en adonem que el “temps lliure” és aquell espai mort entre producció i producció. Entre ordre i ordre. Si ja has dinat i encara no et toca jugar… tens temps lliure. L’estructura temporal no dista tant de la de qualsevol situació de reclusió, de la presó. Aferrem-nos a aquesta idea.

El teu temps lliure a la vida diària és aquell després d’haver estudiat, treballat, haver fet una visita als pares o als avis, etc… És a dir, és aquell temps que et sobra després d’haver estat un ésser productiu i normatiu pel sistema. Després d’haver complert tot allò que, sàpigues o no per què ho fas, et toca fer. I així transportem aquest model a l’esplai mentre ens omplim la boca de pamflets i consignes mentre davant nostre passa l’oportunitat que ens brinda el Nihil. L’espai buit font de possibilitats queda desmembrat per la nostra neurosi per “canviar el món”, i no en en adonem que el sistema ja ens contempla dins el seu sistema. Estarem dient que els banquers són dolents si… Però mentre sàpigues a quina hora et toca anar a currar…everything is gona be all right. El teu espai d’oci és el seu negoci.

Jugar, en canvi, és un concepte natural, ancestral. És el moment inútil, i es que potser ens cal començar a ser més inútils, més improductius. Fer per fer. Jugar és inalienable d’una posició completament personal i volguda, estar en el verb jugar nítidament és ser-hi o no ser-hi. No s’hi pot estar a mitges, a desgana. Sinó, és un engany. Quins són els moments en que ens alliberem del sistema de forma més clara i directa? Aquells en els que fem el que volem perquè volem i on no hi ha cap conseqüència negativa, el plaer per el plaer. Quan hem acabat al llit amb una persona i hi som presents, quan estem tocant un instrument perquè si, quan ens hem iniciat un viatge perquè volíem, quan pujem un cim perquè ens venia de gust, i res més importa. I no hi ha producció, no hi ha sistema, no hi ha norma, regla, premi o càstig. Hi ha verb: Ser un jove mirant les estrelles, estar fent l’amor, fer música…
I què passa si no va del tot bé? Si no complim? Si ens equivoquem? Res. Aprenem i tornem a jugar.

Quin pot ser l’espai de l’educador aquí? Fer pensar i proposar la pregunta que en realitat més por ens fa “Que vols fer?” Si jugar és perseguir gallines, perseguim-les, després ja podrem parlar de l’experiència que ens ha semblat i si hem après quelcom, o no. Si jugar és pintar-nos les cares, que ho sigui. Si jugar és estar al riu, que ho sigui. No podràs explicar potser totes aquelles idees tan vertaderes i alliberadores que tens dintre teu, aquella manera d’entendre i governar el món que faria que tot fos millor? Potser tampoc era tan interessant. Potser no tenim tanta raó, potser la transformació social és una mentida neuròtica, potser ens cal més res, més espais en blanc, més buit que no pas joc, horari i objectius. Parlar, xerrar, córrer, estar, ser, viure, caminar, respirar, mullar-se, besar-se. Partir de l’interès i pensar “Que volem fer?”
Potser provocar.