Autora: Sara Subirana Muntada

A l’esplai ens repetim dia rere dia la importància dels objectius de les activitats que realitzem amb els infants i joves, reflexionem sobre el paper del monitor/a i debatem constantment sobre tot el que fem i per què ho fem. Som persones crítiques amb al societat i amb nosaltres mateixes i ens esforcem dia a dia per construir aquest món millor que volem. Sovint em pregunto “en tot aquest procés, quin paper hi juga la música?” Després de pensar-hi i analitzar-ho, m’atreveixo a classificar (això que no ens agrada) la música que fem a l’esplai en tres categories principals.

La primera categoria: el complement perfecte, com les patates del llom amb patates (tothom sap que el producte principal del plat és el llom però, siguem sinceres, és evident que el que ens agrada de veritat són les patates!). En part, la música és això a l’esplai: ens sabem mil cançons perquè les caminades no es facin gaire llargues, poques vegades comencem a menjar sense cantar i els “bona nit” amb una guitarra són imprescindibles. Però sempre és un complement de l’acte principal: menjar, dormir o caminar, entre d’altres.

Ara bé, un complement imprescindible que suposem que té un rerefons educatiu tot i que possiblement mai ens hi hem parat a pensar, perquè “sempre ho hem fet així i ha funcionat”. Hem integrat l’ús de la música tant dins del nostre codi genètic esplaiero que ja no hi donem importància. Aquí ens quedem: la música s’ha convertit en un “a més a més” en el nostre dia a dia a l’esplai. Punt i final.

Així doncs, moltes vegades ens oblidem del rerefons educatiu que realment té la música en tots aquests casos, i que fins i tot els infants moltes vegades es pregunten. “Per què hem de cantar sempre una cançó abans de menjar?” és una pregunta bastant habitual dins d’un grup d’infants de l’esplai. La resposta acostuma a ser de l’estil “perquè així comencem a menjar alhora”. I jo em pregunto: necessitem la música per començar a menjar alhora? Per què volem esperar-nos per menjar? Ens hem acostumat a fer-ho així, però per què? Hi ha mil respostes i mil opinions en referència a aquest tema però el que és important és que en parlem i que tinguem clar quin sentit té que utilitzem la música de “complement” en tots aquests casos. Atrevim-nos a obrir aquest debat a l’equip de monitors/es dels nostres esplais i de ben segur que les conclusions que en traurem ens sorprendran.

La segona categoria és la “música per picar entre hores”, aquella que fem quan acabem l’activitat abans d’hora o mentre esperem que l’últim grup del joc arribi. És la que recollim en els meravellosos cançoners, que actualitzem molt de tant en tant per afegir-hi algun dels hits del moment, però que des que vam entrar a l’esplai és pràcticament la mateixa. O, si som un esplai amb tradició d’estrenar coses, cada any estrenem el “cançoner de les colònies d’estiu 2014”, tot i que sabem que acaba sent una còpia barata del 2013 (i quines ganes de gastar paper!). Ara bé, ens hem parat a pensar quin tipus de cançons hi trobem? De quina època són? Què diuen? Per què les cantem?

Em fa molta gràcia escoltar els infants de l’esplai cantar “L’estaca” de Lluís Llach o “Arrels” dels Esquirols amb tota la passió sense tenir ni idea de què diuen i per què ho diuen. Se’m plantegen diverses preguntes.

D’una banda: “per què hi ha aquestes cançons al cançoner?”. M’atreviré a respondre-la. Per una banda, perquè el cançoner es va construir quan aquesta cançó era “actual” i aquest tipus de cançons reivindicaven i explicaven la situació en la qual ens trobàvem (sí, estem parlant de la Nova Cançó). I per altra banda, perquè actualment l’esplai també és un espai de reivindicació i creiem que els infants han de conèixer la història d’aquestes cançons (i ara parlem de tradició). Però realment, mentre les canten no tenen ni idea del què diuen ni per què. Si hi creiem, per què no dediquem uns moments a treballar-ho?

L’altra pregunta que em formulo és “actualment tenim música reivindicativa que volem que els infants coneguin?”. Pensem-hi. En tenim? L’afegim al cançoner si és que hi és? Potser no. És per això que no actualitzem els cançoners? No hem trobat res innovador que expliqui alguna cosa prou important com perquè la puguem utilitzar amb els infants i joves? I aquí, el debat està servit.

I la tercera i última categoria en què, malauradament, en molt dels nostres espais educatius, el podríem anomenar el “cubata musical”, aquell que ens bevem mentre estem de festa amb els i les col·legues i que, sense voler, a vegades ens fa més mal que bé. És la música com la “maionesa” o el “quiero montarme en tu velero”. Si és ben cert que és una eina molt potent –si l’utilitzem bé- per treballar el gènere, les desigualtats o fins i tot la sexualitat, val a dir que moltes vegades sona a les celebracions, la última nit de campaments o colònies o quan tenim ganes de gresca, riure i passar-nos-ho bé sense més. Però anem alerta! Hem de procurar que les lletres d’aquestes cançons no es converteixin en una realitat pels nostres infants i joves i ser crítics amb el que escoltem, ballem o cantem i per què ho fem.

Estic segura que la música és molt més que tot això, és més que un complement, més que un entreteniment i més que un cubata. Aquesta classificació només pretén ser un petit anàlisi personal del paper que li donem a l’esplai (i quan dic “donem”, vol dir que és a les nostres mans canviar-ho). Us animo a reflexionar-hi i a debatre-ho perquè és una eina molt potent que sovint queda arraconada pel “sempre ho hem fet així”.