Autor: Gonzalo Candanedo

Mai he tingut cap problema en reconèixer el meu poc o nul sentiment de pertinença nacional, no he amagat la feblesa del meu vincle emocional amb cap nació ni les armadures simbòliques amb les que es vesteixen. Això no vol dir que no que no em pugui engrescar el vigentíssim debat sobre el “model territorial”. De fet, des d’una perspectiva profundament democràtica, només es pot simpatitzar amb el “dret a decidir” o l’autodeterminació. Exercir el dret a decidir és viure en democràcia, fer-ho en tots els àmbits i espai que tenim a l’abast i lluitar per conquerir-ne de més, la capacitat de decidir sobre tot és la que ens apropa a la llibertat. Em motiva la independència com a procés en el que una comunitat política es doti dels mecanismes per gestionar millor els afers col·lectius, corresponsabilitzar-se del comú. Una oportunitat d’eixamplar els límits del possible i, més enllà de canviar fronteres administratives, litúrgies nacionals o dates a commemorar, poder desbordar els actuals condicionants i barreres per respondre a la pregunta “com volem viure juntes?”. Millora per altra banda prou assolible, tenint en compte el punt de partida actual.

Però aquesta sobirania, aquest empoderament popular, es queda en paper mullat si estem sotmeses a una idea de Pàtria de la que som presoneres. Quan oblidem que som els i les catalanes les que fem Catalunya, i comprem el discurs místic que ens diu que és Catalunya la que ens fa a la seva població. Que hi ha una identitat catalana, que es remunta a la nit dels temps, prèvia fins i tot a la gent que va començar a poblar-la, que escrita en les cadenes d’ADN o en el PH de la terra, determina la nostra història, el camí a recórrer. Una pobre argumentació autoafirmativa irrefutable precisament pel seu dogmatisme. Una de les conseqüències d’aquest discurs essencialista és una identitat catalana estàtica, avorrida i poruga. Desgraciadament, no n’és l’única conseqüència.

Si entenem l’autodeterminació com un dret democràtic, el poden exercir totes les persones que així ho desitgin. I es pot exercir de manera col·lectiva amb altres persones amb les que ens autoreconeixem com a comunitat. No hi ha cap necessitat de caure de reivindicar glòries passades, de demostrar que el món sempre ha girat al voltant d’un mateix, d’elaborar llistes i rànquings de cites històriques que ens avalin, d’entrar en lluites viquipèdiques per quatribarrar el màxim de personatges i grans esdeveniments de la humanitat. Els drets democràtics són precisament universals, no cal inflar el currículum per accedir-hi. Però l’essencialisme porta molt fàcilment a la dinàmica de “poble escollit”, a discursos xovinistes i autocéntrics, que espanten i entusiasmen a parts iguals.

Per dir-ho tot, també plana sobre aquest debat un argument molt més prosaic: l’anomenat espoli fiscal. Aquest sí que és un argument polític, i és absolutament possible raonar-hi. Però no ens fem trampes al solitari: és un argument de dretes. Partim de la base de què els impostos no els paguen els territoris, sinó les persones. I que la (insuficient) progressivitat del sistema fiscal cerca que els que més tenen facin una contribució major. Els impostos són un mecanisme de redistribució de la riquesa, que idealment es destina a aquells sectors amb més necessitats dins del marc administratiu, actualment l’estat espanyol. Se’ns poden acudir moltes propostes per millorar el sistema de redistribució de la riquesa, però el discurs de l’espoli fiscal dinamita aquest concepte, disfressant de robatori la justícia social.

És el nostre dret escollir en quina societat volem viure, però és la nostra responsabilitat evitar que aquesta sigui avorrida, supersticiosa, poruga, xenòfoba i insolidària.