Autor: Francesc Canosa Farran, periodista i escriptor.

Per què? Perquè som la darrera pregunta sense resposta d’un món antic. És així. Catalunya ha continuat fins avui, sobreviu, però encara és un interrogant clavat a la terra. És un dubte no solucionat per a l’estat espanyol i per la geopolítica mundial i, és clar, pel mal endèmic català: el hamletisme. El ser o no ser mode sabata i espardenya per anar fent, per anar tirant. És el catalan way of life. Ja va veure la dualitat el filòsof francès François Marie Arouet, vaja, Voltaire, quan va escriure que “Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya”. I ho va dir després del setge de Barcelona el 1714. A tothom va arribar la manera heroica com els catalans s’aferraven a la seva ciutat. Sí, 1714. L’11 de setembre celebrem una derrota. El moment en què els catalans perdem i es produeix el triomf del trilerisme més gran de la història de la humanitat. Felip V, la monarquia borbònica absolutista ho substitueix tot (economia, lleis, llengua, administració…) per crear la ficció d’Espanya: uns molts passen a ser per obligació una, grande y libre. I fins avui. Quins són els motius? Per exemple, és l’economia, els calés, una de les principals raons? Veiem si és així.

El 15 de març de 1843 va néixer “Lo vertader català”, la primera publicació escrita íntegrament en català des de 1714. 129 anys vam tardar en aconseguir-ho: no està mal. Com que estem en plena Renaixença catalana l’objectiu és renéixer: llengua, cultura, orgull…. Tornar als orígens. Molt bé, però un dels objectius de la revista és l’economia. Sí, la pasta. Per què? Senzill. La portada del primer número és un cop de puny que ens deixa allisats: surt un pagès català dubitatiu, esgotat, amb barretina moribunda i a la vora aixada, falç i caduceu esgotats i a sota es llegeix: “Per terra observa el català amb tristura sa indústria, son comerç y agricultura”. Malgrat que la publicació només va durar tres mesos i els redactors van ser apallissats diverses vegades tornava, des de 1714, el focus al greuge econòmic que patia Catalunya. I la cosa va anar sumant.

El 1896, Francesc Flos, pedagog i fundador de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i de moltes escoles, i que defensava que s’aprèn jugant, escriu Geografia de Catalunya. Prenguin nota de la lliçó d’economia.

De la Estadística Administrativa de la Contribución Industrial y de Comercio de l’any 1888 al 1890, resulta que a pagar

Cada espanyol, no català…… 2,08 ptas.

I cada català…………………….4,78 ptas.

Això és, més del doble. I en extensió territorial per cada quilòmetre quadrat, paga

Un quilòmetre, no català…………………69,40 ptas.

Un quilòmetre de Catalunya…………. 273,70 ptas. 

-I les demés regions d’Espanya no es troben en igual cas com Catalunya per lo que respecta a les atencions i serveis de l’Estat?

-Lo que es pot assegurar és que Catalunya si ha progressat en els seus diferents rams s’ho deu a ella mateixa, mentre que altres regions han sigut protegides amb donatius i subvencions de l’Estat, com per exemple, molts ports de la Península, lo Teatro Real i l’Hipòdrom de Madrid i molt més que fora llarg d’anomenar. 

-Com és possible que els Governs centrals desatenguin a Catalunya en els seus interessos?

-Solen manifestar que ja és prou rica; que no ho necessita tant com les altres regions, a les quals devem ajudar-les, tot lo qual seria passador si per més sarcasme los capitostos de la política a Madrid s’estila, no haguessin inventat i propagat la frase ominosa de pide más que un catalán

És només una mostra del que ja, a finals de segle XIX, era Catalunya: un gruyère econòmic. De fet, amb el canvi de segle, ja n’hi ha que, amb aquelles dades, s’atreveixen a calcular les balances fiscals. L’economista lleidatà Guillem Graell descobreix que la discriminació que patia Catalunya respecte a l’estat, la feia sagnar. Vaja, els diners marxen molts i tornen pocs. Això fa obrir els ulls a uns quants. Però la cosa no estava concreta i no serà, fins paradoxalment, en ple franquisme que ja podem tenir xifres de l’hemorràgia. El 1964 un jove economista, Ernest Lluch, ja calcula que resulta que de Catalunya en surt el 25 per cent de la recaptació de l’estat. I que pagades les despeses de caràcter general, del que queda, Catalunya només rep un 45 per cent. Per tant, no pot disposar d’uns serveis adequats per la complicació i complexitat de la vida econòmica i social. Però encara n’hi ha més. Més? Sí. Tot i que el balanç comercial és favorable, els beneficis nets que produeix Catalunya no corresponen ni poc ni molt als impostos que paga: és a dir, simplificant, amb el treball dels catalans no s’enriqueix Catalunya, s’enriqueix l’Estat, Madrid, la resta d’Espanya. I així queda dit. Però n’hi ha més de dades. El 1967 un altre jove economista, Ramon Trias Fargas li posa xifra al que guanya Espanya amb Catalunya: 15 mil milions de pessetes. Acaba de néixer el dèficit fiscal.

Després va arribar la democràcia i tot va continuar igual. Avui, 2013, l’espoli fiscal que pateix Catalunya any rere any és d’un 8% del PIB, és a dir, uns 16 mil milions anuals que paguen els catalans i no tenen retorn des de l’estat. A més l’estat deu 8.605 milions a Catalunya, sobretot en infraestructures, però és que a més, a Catalunya les matrícules de la universitat són un 51% més cares; cada català paga 95 euros en peatges a l’any…. I llargs etcèteres de xifres i xifres foradadores. No hi ha aturador. Així, si arriben fins aquí creuen que el problema Catalunya-Espanya és econòmic? Què Catalunya vol ser lliure pels diners? No! Comencin a agafar dades, xifres, notícies, testimonis, etc. De tots els camps: la llengua, la cultura, la indústria, la política, l’escola…. i trobaran absolutament els mateixos resultats: dèficit, espoli, sagnia, mentida, ficcions. Així que és el que passa? Com és que l’interrogant català encara no està solucionat i per què no ho està? La resposta a tot això és extremadament senzilla. La va escriure l’escriptor Joan Sales: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”. Aquí està l’assumpte. No és pas la independència: és Catalunya. Catalunya és. Catalunya és abans que qualsevol Constitució. És i prou. Ho demostra clarament, i novament, Sales: “Em sento català senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec”. És així naturalment com la natura. Si els albercocs tenen dret a existir per què no els catalans? Per què quan semblava que ho havíem perdut gairebé tot ho vam crear de nou? Perquè no fem les coses per una bandera, fem les coses perquè creiem que les persones que ho han donat tot, les que ja no tenen res, també han de tenir el nostre futur, que és el de tots. Si fem les coses és perquè creiem en un país de persones de veritat. Perquè som de veritat malgrat ens han donat per morts des de fa tres segles fins avui mateix. I si ens preguntem perquè encara no hem mort, perquè encara continuem és perquè encara hem de donar una resposta. Una resposta satisfactòria per a tots. És complex: però no hi ha més resposta possible, perquè la pobresa, com Catalunya, no és pot suprimir ni amb un insult, ni amb una llei, ni amb un tret. Catalunya té dret a respondre la pregunta. Si la vida interpel·la no podem dimitir de l’existència. Per això és alguna cosa més que independència: és poder contestar si volem continuar existint.